dimecres, 20 de gener de 2010

Sobre el finançament dels partits polítics

"Los viejos partidos de clase o confesionales contaban de forma casi exclusiva con las cuotas y las horas de trabajo gratuito de los militantes para mantener las sedes, organizar los mítines, costear la prensa y pagar las campañas. Pero la dinámica democrática ha convertido a esas asociaciones voluntarias en las verdaderas operadoras del sistema político, situadas en un limbo constitucional equidistante del Estado y de la Sociedad Civil. Los partidos reciben ahora sustanciosos fondos presupuestarios para sus gastos electorales y de funcionamiento; los miles de cargos electos de las diversas Administraciones, designados en la práctica por las direcciones partidistas, son un yacimiento de empleo y de patrocinio controlado por la cúpula de unas organizaciones fuertemente jerarquizadas.

Pese a que la propaganda electoral en los medios de comunicación públicos sea gratuita, las campañas publicitarias rompen el techo máximo de gastos legalmente autorizado. La manifestación primigenia de la corrupción política en las democracias modernas es precisamente la financiación irregular de los partidos, que reciben por debajo de la mesa el dinero necesario para satisfacer su bulimia monetaria a cambio de favores."


Així comença hui el text que Javier Pradera ha lliurat per a El País, titulat "La soga del ahorcado". Molt recomanable.

4 comentaris:

Marià ha dit...

Sempre interesant el Javier Pradera.

Ignacio Blanco ha dit...

En opinió de molts, el problema no ve tant pels ingressos (oficials) com per les despeses (extraoficials) dels partits. De fet, el finançament públic dels partits està molt per sota de la resta de països europeus, però mesos abans de les eleccions podem trobar els carrers i els mitjans de comunicació plens de la seua propaganda. Només cal multiplicar per donar-se compte que no eixen els comptes: és impossible pagar tants mítins, autobusos, cartells, pàgines de diari, falques de ràdio... amb la subvenció estatal per vot i escó rebut.
Com ho paguen, doncs? Molt senzill, a través d'empreses que després (o abans) reben favors del partit utilitzant el seu poder institucional. Es a dir, entre tots i totes li paguem als empresaris corruptes la publicitat dels polítics corruptes. Ahi està el cas paradigmàtic d'Orange Market.
Per tant, cal limitar no sols les despeses sinó la pròpia publicitat política i electoral. Seria més fàcil, barat i just que l'estat posara a diposició dels partits alguns espais gratuits (en proporció als seus vots anteriors, o com es vullga fer el repart) i prohibira tota la resta. S'estalviaríem molts diners i, sobretot, molta (que no tota) corrupció.
Amb el sistema actual eixen guanyant els corruptes i els seus partits.

Aurora Mora ha dit...

"Pese a que la propaganda electoral en los medios de comunicación públicos sea gratuita, las campañas publicitarias rompen el techo máximo de gastos legalmente autorizado. La manifestación primigenia de la corrupción política en las democracias modernas es precisamente la financiación irregular de los partidos, que reciben por debajo de la mesa el dinero necesario para satisfacer su bulimia monetaria a cambio de favores."


Ignacio, que me aspen si Pradera i tu no esteu dient el mateix! I per cert, jo sóc de la mateixa opinió. Llàstima que en l'assignatura de Partits no aprofundírem tant en el tema del finançament (irregular)...

Ignacio Blanco ha dit...

Efectivament, Pradera i jo diem el mateix en aquest tema, "sin que sirva de precedente".