dijous, 14 de gener del 2010

Valors

Quant sent algú dir, per exemple a la caixa boba, que s’estan “perdent” valors, em donen ganes de colpejar el televisor i tirar-lo per la finestra. De veres. Potser sone molt radical, però és així. M’exaspera. I em molesta tant perquè afirmacions com aquesta no s’ajusten a la realitat. Els valors no es perden. Potser es tranformen, evolucionen o involucionen, però no es perden. Senzillament canvien, tal i com canvien les societats.

Una altra cosa és que no ens agraden els valors de la societat en la qual vivim. Això és distint. A mi, per exemple, m’exaspera tant o més que l’anterior els valors intrínsecs al capitalisme neoliberal: l’individualisme, la competitivitat, l’egoïsme.

Malauradament, cada dia es manifesten més acarnissadament. Per exemple, jo agafe el metro tots el dies i el que observe em dóna fàstic. Em fastigueja que ningú s’alce del seient en veure un vell que apenes se sosté sobre les seues cames, o una embarassada amb un bombo considerable. Em fastigueja que quan algú vol baixar en la parada de Bailén, cap dels usuaris tinga la dignitat de baixar-se a l’andana per tal de deixar-li passar. Em fastigueja que a les estacions algú em colpege o m’espente i no em demane perdó. O per exemple, em fastigueja el fet que, anant pel carrer en un dia de pluja, els qui porten paraigua no deixen als qui no en porten anar-hi prop de les parets per tal que no es mullen. Em fastigueja que cada matí, de camí al treball, haja d’anar en compte amb els cotxes quan la via és peatonal. Em fastigueja que algú traga a cagar i pixar al puto xuxo i deixe la merda al bell mig del carrer per tal que jo, o qualsevol altre, la puga xafar. O per exemple també, ara que m’he mudat de casa, em fastigueja dir “hola” al meu veí en eixir del patí i que no em conteste. I així podríem seguir i seguir.

Tot açò ve un poc arran del Cabanyal. Concretament, després de llegir els comentaris que alguns han deixat en cada article que s'ha publicat sobre aquest tema a la premsa aquests dies. Comentaris que demostren com d’arrelats estan els valors del capitalisme neoliberal en part de la societat valenciana. Jo, jo i jo és la única cosa que importa. Si a les veïnes del Cabanyal es tiren la casa “no és el meu problema”. Jo tinc el meu adosat en el no-res, on no conec ningú, perquè no hi ha barri i, per tant, tampoc possibilitat d’interactuar amb les persones que hi viuen. Tinc una hipoteca a 50 anys i un treball de deu hores per a pagar-la, i això sí, vull que València estiga ben bonica i vinguen els turistes, i puguen aparcar els seus turismes a peu de platja i els seus barquitos en el port. I si per a tal cosa s’han d’enderrocar quatre cases velles amb veïnes de vuitanta anys, endavant. El progrés per damunt de tot. Així són les coses per ací.

Damunt, em fa gràcia que el Partit Popular apel•le a la família i a la vida com a valors suprems. Millor haurien d’adreçar-se a l’economia de la unitat familiar, perquè amb les seues polítiques econòmiques la família sols serveix per a reduïr l’impacte brutal que suposa el capitalisme. Sabeu perquè encara no s’ha produït una revolta social? Doncs perquè els aturats es refugien en la família, a l’igual que jo i que la majoria de joves que ens mengem el “tupper” de la mamá. No sé si heu sentit parlar dels models d’estat del benestar d’Esping-Andersen, però bé, tampoc és massa complicat si no ho heu fet. Aquest autor va realitzar una classificació clàssica dels models europeus i adivineu què: a l’Europa del Sud (Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia) tenia major pes la família que l’Estat en la producció de serveis. Així que vaja, gràcies a les dones (perquè família equival a dona) l’Estat s’ha estalviat moltes pel•les. Per això és important la família. I res més. Sense ella (o elles) el clima seria encara més irrespirable. La resta sols són cuentos chinos.

7 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Tranquila, Aurora, que estàs atacà.

Jesús Párraga ha dit...

No acabe d'entendre el teu article, Aurora. No sé si és una reivindicació de la família i els valors comunitaris com a antídot de la atomització capitalista... a vore si estàs entrant en l'esfera del tradicional-comunisme (com un servidor)

Vicent Terol ha dit...

L'individualisme, com un dels elements inherents al capitalisme, ha sigut un èxit pel que fa al seu arrelament social.

S'heu fixat en la típica expressió "És que la gent...!!"? Es culpa la gent; la manera en què funcionen les coses mai és qüestionada. Es mira la conseqüència, no l'origen.

Un exemple és el tema de la conducció. "És que la gent fa moltes barbaritats!". Eixe és el problema? Tots estan bojos i au?

Si posem a circular una burrada de cotxes per la carretera tots els dies, és inevitable que -per uns motius o per altres- hi haja accidents. Si, a més, la gent que condueix té una arma mortífera, viu en un món competitiu, etc..., doncs "la gent" farà animalades.

Bé, disculpeu que m'haja enrotllat. Volia tocar el tema de l'individualisme i com aquest fa que el sistema quasi mai reba crítiques.

aurora ha dit...

Jesús, no crec que estiga atacada, ni dels nervis, ni (encara que s'em pressupose) sóc una histèrica. Simplement hi ha dies en que t'alces del llit, ixes al carrer, t'estampes amb la realitat i et donen ganes de tornar-te al llit i no eixir mai més.
Potser el meu article no s'entenga del tot perquè barrege moltes coses. Realment és una espècie de reflexió en veu alta, escrita tal i com em venia al cap. Supose que és una de les conseqüències de no tenir ja internet a casa. Però pel que dius de la reivindicació dels valors comunitaris, òbviament, com a 'comunista-llibertària' que sóc, no estic per l'individualisme (encara que tampoc per esborrar l'individu del mapa).
Això de la família... ho has tergiversat un poc. Jo, simplement, he fet referència a la família en tant en quan el capitalistes apel·len a ella com un valor suprem (cristianisme), però realment serveix com a refugi del sistema pel que fa a la desigualtat que crea i com a productora de serveis que s'estalvia l'Estat.

Vicent, és veritat. Jo intente fugir d'eixe qualificatiu (la gent), però de vegades és impossible. Nosaltres també ho tenim insertat en la mollera.

Jesús Párraga ha dit...

Ni de lluny volia dir que ets una histèrica, Aurora. I he de confessar-te una fantasia: de vegades em pega per projectar una espècie de refugi tipus Flanders i tancar-me en ell per a no veure ningú mai més. Però després se'm passa l'atac de misantropia. Pel que fa a una visió "tradicionalista" del comunisme, no és cap broma. Et pregue que li pegues una miradeta a l'article d'Antonio Fernández Ortiz «Los caminos del intelectual orgánico: comunismo, eurocomunismo, proyecto soviético» En Utopías. Nuestra Bandera, nº 18, Vol. III/2001. A mi em va sorprendre molt gratament. És un d'eixos articles que hom pensa (o jo pense) "això l'hauria d'haver escrit jo."
I pel que fa al Cabanyal... Pensa que gràcies a aquest afer tota l'esquerra estava aparentment unida. O guardant la navalla per a millor ocasió, ves a saber.

aurora ha dit...

Moltes gràcies per la recomanació Jesús. El buscaré (i ja et dic algo).

Una abraçada.

Marià ha dit...

Trist, però cert Aurora.