dimecres, 10 de febrer de 2010

El relat de núvol de tags de la Carme

Un nou relat provinent de la catosfera literària, concretament des del blog "Col·lecció de moments". I el primer escrit per una dona, Carme Rosanas. L'amistat, un viatge a l'Alguer i passió per la literatura són els ítems d'aquesta fantàstica història que, m'agradaria, no fos la última d'aquest joc literari de núvol de tags.


La Montse i la Cèlia tenien ganes d'anar de vacances juntes. Juntes i soles... els agradaven les mateixes coses i sabien que passarien uns dies de descans i també de diversió i emocions.

Es van preparar els seus blocs, ja que totes dues escrivien i sempre portaven a sobre una bossa plena de lectures per a tots els dies i també un munt de llibretes i blocs. Volien desconnectar de tot, excepte d'elles mateixes i de les seves coses. Van decidir anar-se'n a l'Alguer i conèixer la ciutat i el que poguessin de l'illa. Van buscar una mena d'apartament de vacances al centre de la vila i el van reconèixer de seguida ja que a més a més del nom que ja sabien: Fanal Blau, en tenia un, de fanal blau, ben gran penjant damunt la porta d'entrada.

Cada capvespre després d'haver mirat els cels de colors meravellosos que pintava la tardor primerenca... buscaven algun lloc per seure vora el mar i treien les seves eines. La Montse portava la llibreta de vacances on feia les cròniques acurades dels moments que volia recordar i el bloc de tankes. La Cèlia portava simplement un bloc per a escriure i allà hi ajuntava poesia (haikús i tankes) i contes curts, li agradaven especialment els contes metafòrics. Malgrat la seva dèria i passió per escriure, els agradava retrobar el paper i llapis i poder oblidar una mica les rutines agafades durant tot l'any i descansar de les coses dels blogs, dels jocs literaris del Tibau, del Blocaire invisible i dels Relats conjunts. I és que tot plegat era com una mena d'addicció. Només faltava ara afegir-se a Diferència i Repetició!

Estaven a la glòria... posant un especial zel a preservar la seva solitud i companyia mútua. Els agradava fer-se preguntes sobre les coses i compartir els pensaments a vegades diferents de la resta de la gent que coneixien. Es van acostar a la barana de la terrassa que donava sobre el mar i encara no havien posat els dits a la barana es van adonar que venien directament cap a elles l'Anton i la Merike, tots quatre eren amics Des que eren petits. S'estimaven molt, però l'Anton era un barbollaire que no callava ni un sol minut en tot el dia. Es van veure perdudes quan els van dir que també passaven vacances allà a l'Alguer. Canvi de plans! I la tranquil·litat a fregir espàrrecs!

Tot de cop l'Anton se les mira i diu "PAT"? Salvades! van pensar elles. Ja no recordaven ben bé què volien dir aquelles sigles que havien inventat de petits. Només sabien que la T volia dir Tegucigalpa, però recordaven perfectament que ho utilitzaven per dir-se que necessitaven tranquil·litat i que es fes fonedís.

Van decidir, entre riure i de comú acord, fer vacances separats, tot i que aquell vespre van anar a sopar junts i es van trobar un altre dia, abans de tornar per passar el dia junts i fer una bona excursioneta.

2 comentaris:

Marc Peris ha dit...

Ja saps que sóc un mandrós, però que sàpigues que estic preparant el meu, en breu te'l passe. Aquest divendres València.

Aurora Mora ha dit...

Què bé, Marc! Per cert, diuen que dissabte plourà a sac així que ja veurem què passa amb el concert dels Arctic Monkeys...