dijous, 11 de febrer del 2010

L'escassa credibilitat de Davos

Per a qui no haja llegit avui l'article de Vicenç Navarro a Público -un dels millors articles d'opinió dels últims temps-, ací el té.

Un missatge que s'està promovent àmpliament en mitjans liberals és que l'economia espanyola és escassament eficient i molt poc competitiva, i això com a resultat de les suposades rigideses del seu mercat de treball i de l'excessiva despesa pública. Un dels centres que han promogut més aquest missatge és el Fòrum Econòmic Mundial que se celebra en Davos, citat freqüentment com el Vaticà del pensament liberal. Un dels seus informes, Global Competitiveness Report 2009-2010 (en el qual analitza la competitivitat dels països del món), situa a Espanya en termes molt desfavorables, per sota de països del tercer i fins i tot del quart món. I com era d'esperar, el coordinador de l'estudi, Xavier Sala i Martín, ha estat àmpliament entrevistat pels mitjans d'informació de major difusió del país (la majoria dels quals són de persuasió liberal), proveint les caixes de ressonància a tal missatge.

Una anàlisi rigorosa de tal informe qüestiona, no obstant això, la validesa de l'estudi, així com les seues conclusions. En primer lloc, l'estudi no es basa, en la seua majoria, en una anàlisi que utilitze dades objectives sobre els quals construir l'informe i arribar a les seues conclusions. L'estudi és primordialment una enquesta d'opinió en la qual, en cada país, es pregunta a una institució pròxima al món empresarial (amb orientació liberal, en la majoria de països) la seua opinió sobre una sèrie de preguntes que inclouen: “Com valora la percepció popular sobre el comportament ètic dels polítics en el seu país?”, “com valora la contractació i l'acomiadament de treballadors en el seu país?” o “com valora la disponibilitat de noves tecnologies?”, entre moltes altres. La institució que respon a aquella pregunta posa un número en una escala, sense que existisca, no obstant això, una homologació en el criteri que guie les respostes. D'aquesta manera, s'obre l'estudi a tot un seguit de subjectivitats. En alguns països, la institució que respon a les preguntes és molt crítica sobre la situació en el seu propi país, mentre que en uns altres ho és molt poc. Aquesta subjectivitat, sense intent d'homologació de criteris, és el que caracteritza l'estudi.

Això duu a resultats que són, com a mínim, sorprenents (per a expressar-lo d'una manera amable). Així, en la pregunta que es fa sobre corrupció en un país (“és pràctica generalitzada que es donen fons públics a companyies o individus com a conseqüència de la corrupció?”), una dictadura com Qatar (que s'ha convertit en el paradís del món empresarial) apareix com un dels països menys corruptes del món (en aquell país, la distribució dels recursos petrolífers la fa el Govern entre membres de la família real), molt per sobre d'Espanya. No hi ha dubte que hi ha corrupció a Espanya. Però posar una dictadura medieval com model d'honestedat és poc creïble.

Una altra valoració sorprenent és que Oman, altra dictadura feudal del Mig Orient, somni del món empresarial per l'enorme riquesa petrolífera i per tenir una força de treball (la majoria immigrant) sense cap dret laboral, apareix com un dels països que (segons el contestador del qüestionari en aquell país) gaudeix de major confiança popular respecte al comportament ètic dels seus polítics, molt per sobre d'un país democràtic com Espanya. Segons sembla, confiança popular vol dir, per a qui contesta la pregunta, confiança empresarial. Quant a “com considera vostè la contractació i acomiadament dels treballadors”, Espanya apareix a la cua, molt per sota de Senegal. Espanya, per cert, es troba al mateix nivell que Senegal en el capítol de “disponibilitat de noves tecnologies”.

En tots aquests casos, l'única cosa que mostra l'informe és que la institució espanyola (IESE, el centre d'estudis empresarials que ha respost per part d'Espanya) és més crítica cap al seu propi país que la institució de Senegal (Centre de Recherches Economiques Appliquées, Universitat de Dakar) o que la d'Oman (The International Research Foundation) o que la de Qatar (Qatari Businessmen Association). Però en cap cas aporten dades que puguen comparar-se i que permetin arribar a conclusions.

Em sembla molt bé que les institucions a les quals se'ls demane la seua opinió sobre la situació en el seu país la donen. Res censurable en això. IESE va contestar accentuant l'aspecte crític i em sembla molt bé. Però em sembla molt mal, i reflecteix una enorme falta de rigor (que dóna motiu a tot tipus de manipulació), que l'equip coordinador pose totes aquestes respostes juntes, s'amalgamen en un indicador i es produisca llavors una llista de països segons el seu nivell de competitivitat. En realitat, l'única cosa que pot deduir-se de l'informe Davos és que l'agència de Senegal que ompli el qüestionari és menys crítica cap al seu país del que és IESE cap a Espanya. L'informe mesura diferents nivells de subjectivitat. Però res més. Construir tot un seguit de conclusions sobre això és no només frívol, sinó profundament erroni. La qual cosa és fàcilment demostrable quan es contrasta amb dades objectives. En el capítol dedicat a l'educació, quan l'informe Davos analitza la qualitat educativa (en matèries com matemàtiques o ciències), Espanya apareix de nou a la cua (nº 99) juntament amb Kirguizistan. Però l'informe PISA, molt més imparcial que l'informe Davos, al basar-se en dades objectives, mostra que Kirguizistan té el coneixement en matemàtiques i ciències més baix de la llista de països analitzats, mentre que Espanya està lleugerament per sota del terme mitjà dels països de l'OCDE, el grup de països més rics del món. És sobre la base d'aquest tipus d'estudis que la cultura liberal de Davos està presentant una visió d'Espanya deliberadament negativa a fi de pressionar al Govern espanyol perquè faça els canvis que ella desitja.

1 comentari:

DL ha dit...

El 1867, 100 anys abans que Vicenç Navarro fes el primer viatge a Suècia, Karl Marx feia referència a les operacions especulatives: "En cada bombolla accionarial tothom sap que tard o d'hora petarà, però tothom espera que caurà damunt del cap del veí, o una vegada ell mateix hagi pres la ruixada d'or i l'hagi guardada en lloc segur. Après moi le déluge! és la consigna de tot capitalista i de tota nació capitalista. Per tant, al capital se li'n fum la salut o la durada de la vida del treballador, si no és que li obliga la societat". Els salaris a l'estat espanyol es mouen al voltant d'una mitjana de 21.500 € anuals, bo i entenent que la mediana és inferior, i que hi ha una forta desigualtat en les percepcions salarials (en perjuí de la dona, del jove, del treballador no-qualificat, etc.). La mitjana de la UE és de 27.000 €, mentre que a Alemanya és de 40.000. Els salaris reals a l'estat espanyol han baixat un 7% en l'interval 2000-2010, una davallada que es correspon en un 50% al període de "crisi" (2007-2010). Si en el 2000, les rendes del treball suposaven un 70% dels ingressos, ara suposen un 60%. Ergo, hi ha una caiguda relativa de la capacitat adquisitiva de la classe treballadora, que és la que explica la caiguda de la demanda interna i la frenada definitiva del boom immobiliari-financer.