Pocs autors poden presumir d'haver inventat una metàfora reeixida per a descriure els nous temps marcats pel desenvolupament dels serveis globals de comunicació, la caiguda del comunisme i el triomf del lliure mercat. El sociòleg polonès Zygmunt Bauman (Poznam, 1925) és un d'ells. El seu concepte es va dir modernitat líquida. Líquida perquè, segons ell, vivim en un període marcat per la inestabilitat i la precarietat.
Bauman creu que la desregulació dels mercats s'ha dut per davant els pilars i els llaços socials sobre els quals se sostenien els països occidentals després de la II Guerra Mundial. La globalització econòmica no només ha afectat a les relacions laborals sinó a totes aquelles que vertebren el cos social, incloses les familiars i les sentimentals, tesi plasmada per l'escriptor en llibres com Amor líquido (FCE), Vida líquida (Paidós) i Miedo líquido (Paidós).
El sociòleg polonès torna ara a la càrrega amb Mundo consumo (Paidós). Una anàlisi sobre les possibilitats de supervivència de l'individu ètic en un llogaret global en la qual els governs locals no són capaços de posar-li el cascavell al tigre dels mercats globals. "Els estats-nació ja no són els sobirans de molts aspectes de la vida comuna dels seus ciutadans", conta a Público. "Antigament el que distingia a les socialdemocràcies era que creien que el principal deure de la comunitat era protegir a tots els seus membres de les forces poderoses a les quals ú no pot enfrontar-se sol. Els estats moderns eren suficientment poderosos per a aconseguir que els interessos econòmics es plegaren als desitjos polítics de la comunitat".
Tot va canviar arran del que Bauman descriu en Mundo consumo com "el colp d'estat neoliberal de Reagan-Thatcher", que va posar en dubte els significats de dos conceptes que llavors semblaven tan robusts com "públic" i "social". La correlació de forces entre política i mercat es va veure bruscament alterada. "El nou poder global no està sotmès ara a la supervisió política. L'abast dels estats-nació segueix sent local, massa menut com per a poder controlar als mercats", conta el sociòleg a aquest periòdic.
La gran qüestió política contemporània és, per tant, "si alguna força política pot contenir la marea de globalització desenfrenada de capital, comerç, finances, criminalitat, drogues i armes tenint a la seua disposició únicament els mitjans d'un Estat solitari".
La resposta és no. I la crisi econòmica ho ha tornat a posar en evidència. Bauman critica amb duresa les mesures preses pels governs progressistes per a frenar la recessió. "Cada vegada és més complicat distingir entre les polítiques econòmiques de la dreta i les de l'esquerra. Ser d'esquerres sembla significar ara fer d'una manera més rigorosa el treball que la dreta diu que cal fer. I, una vegada fet, pal·liar les nefastes conseqüències socials d'aquest treball", diu.
Acció col·lectiva i global
Reduïda la socialdemocràcia a una espècie d'organisme de beneficència encarregat de cuidar a les víctimes d'un huracà anomenat globalització econòmica, només queda saber si encara estem a temps de revertir eixa situació. Les receptes de Bauman passen, per a començar, per donar un gir de volant a la deriva de la societat de consum. "Actualment s'espera que siguen els propis individus els qui conceben solucions individuals als problemes socials. La solidaritat comunitària ha donat pas a la competència entre individus. La societat de consum practica una exclusió més estricta, violenta i implacable que l'antiga societat productiva", diu l'autor, que acompanya les seues crítiques a la globalització econòmica amb una bateria d'estadístiques: fa 40 anys la renda del 5% més ric de la població mundial era 30 vegades major que la del 5% més pobra. Fa 15 anys era 60 vegades superior. I en 2002, 114 vegades més.
"La única resposta possible a la globalització econòmica és el sorgiment d'un espai polític igualment global", conta. La tasca no és precisament senzilla. Bauman sap que la idea de crear una espècie de super Estat democràtic global s'enfronta al "escepticisme existent entorn de la viabilitat d'una democràcia postnacional o de qualsevol entitat política democràtica per sobre del nivell de nació".
El sociòleg polonès també té clar que els actuals organismes d'acció internacional i les institucions universals no estan preparades per a aquest canvi. "Sembla dubtós que els actuals marcs per a la política global puguen donar cabuda a les pràctiques del sistema polític global emergent o servir com incubadores d'aquestes. Què podem dir de l'ONU, per exemple, creada amb la missió de salvaguardar i defensar la sobirania plena i inexpugnable de tot Estat sobre el seu territori? Pot la força vinculant del dret global dependre de l'obediència que tinguen a bé dispensar els membres sobirans?", es pregunta. Bauman conclou que cal començar pràcticament de zero: "Es necessiten noves forces per a crear un fòrum veritablement global. I aquestes només podran afermar-se esbiaixant als antics actors".
Amèrica en crisi
El sociòleg polonès no només posa en dubte la capacitat dels EUA per a gestionar el nou organisme global, sinó que ho qualifica de país en decadència degut, entre altres coses, a la seua incapacitat per a apagar els focs bèl·lics que ha provocat en altres nacions i al seu enorme deute econòmic: "Els EUA és un país addicte als diners importats de la mateixa manera que és addicte al petroli importat. Eixos diners importats que, tard o d'hora caldrà retornar, no es gasten en el finançament d'inversions rendibles sinó en sostenir el boom del consum", escriu.
Malgrat que tampoc té molta fe en l'actual Europa ("Fins fa poc era el centre que convertia la resta del planeta en perifèria, però ja no gaudeix de semblant privilegi i no pot tenir cap aspiració seriosa de recuperar el que va perdre. D'ací l'esvaïment de la nostra confiança"), assenyala quins són els passos que hauria de donar Europa per a fer-nos eixir de l'empantanegament global: deixar de veure els EUA com el líder natural i abandonar la seua obsessió per la seguretat, que sembla guiar les seues polítiques: "Fa l'efecte que està segellant les seues pròpies portes, al mateix temps que fa molt poc (o res) per reparar la situació que li ha induït a tancar-les".
Fora com fóra, el trajecte transformador proposat per Bauman està replet de riscos. "El camí és tan incert avui com ho era llavors, al començament de l'era moderna i de la seua fase de construcció nacional i estatal. El pitjor és que no hi ha cap mapa d'aquest camí, pel que cada nou pas s'assembla a un salt cap a allò desconegut", resol. Bona sort a tots, doncs.
Bauman creu que la desregulació dels mercats s'ha dut per davant els pilars i els llaços socials sobre els quals se sostenien els països occidentals després de la II Guerra Mundial. La globalització econòmica no només ha afectat a les relacions laborals sinó a totes aquelles que vertebren el cos social, incloses les familiars i les sentimentals, tesi plasmada per l'escriptor en llibres com Amor líquido (FCE), Vida líquida (Paidós) i Miedo líquido (Paidós).
El sociòleg polonès torna ara a la càrrega amb Mundo consumo (Paidós). Una anàlisi sobre les possibilitats de supervivència de l'individu ètic en un llogaret global en la qual els governs locals no són capaços de posar-li el cascavell al tigre dels mercats globals. "Els estats-nació ja no són els sobirans de molts aspectes de la vida comuna dels seus ciutadans", conta a Público. "Antigament el que distingia a les socialdemocràcies era que creien que el principal deure de la comunitat era protegir a tots els seus membres de les forces poderoses a les quals ú no pot enfrontar-se sol. Els estats moderns eren suficientment poderosos per a aconseguir que els interessos econòmics es plegaren als desitjos polítics de la comunitat".Tot va canviar arran del que Bauman descriu en Mundo consumo com "el colp d'estat neoliberal de Reagan-Thatcher", que va posar en dubte els significats de dos conceptes que llavors semblaven tan robusts com "públic" i "social". La correlació de forces entre política i mercat es va veure bruscament alterada. "El nou poder global no està sotmès ara a la supervisió política. L'abast dels estats-nació segueix sent local, massa menut com per a poder controlar als mercats", conta el sociòleg a aquest periòdic.
La gran qüestió política contemporània és, per tant, "si alguna força política pot contenir la marea de globalització desenfrenada de capital, comerç, finances, criminalitat, drogues i armes tenint a la seua disposició únicament els mitjans d'un Estat solitari".
La resposta és no. I la crisi econòmica ho ha tornat a posar en evidència. Bauman critica amb duresa les mesures preses pels governs progressistes per a frenar la recessió. "Cada vegada és més complicat distingir entre les polítiques econòmiques de la dreta i les de l'esquerra. Ser d'esquerres sembla significar ara fer d'una manera més rigorosa el treball que la dreta diu que cal fer. I, una vegada fet, pal·liar les nefastes conseqüències socials d'aquest treball", diu.
Acció col·lectiva i global
Reduïda la socialdemocràcia a una espècie d'organisme de beneficència encarregat de cuidar a les víctimes d'un huracà anomenat globalització econòmica, només queda saber si encara estem a temps de revertir eixa situació. Les receptes de Bauman passen, per a començar, per donar un gir de volant a la deriva de la societat de consum. "Actualment s'espera que siguen els propis individus els qui conceben solucions individuals als problemes socials. La solidaritat comunitària ha donat pas a la competència entre individus. La societat de consum practica una exclusió més estricta, violenta i implacable que l'antiga societat productiva", diu l'autor, que acompanya les seues crítiques a la globalització econòmica amb una bateria d'estadístiques: fa 40 anys la renda del 5% més ric de la població mundial era 30 vegades major que la del 5% més pobra. Fa 15 anys era 60 vegades superior. I en 2002, 114 vegades més.
"La única resposta possible a la globalització econòmica és el sorgiment d'un espai polític igualment global", conta. La tasca no és precisament senzilla. Bauman sap que la idea de crear una espècie de super Estat democràtic global s'enfronta al "escepticisme existent entorn de la viabilitat d'una democràcia postnacional o de qualsevol entitat política democràtica per sobre del nivell de nació".
El sociòleg polonès també té clar que els actuals organismes d'acció internacional i les institucions universals no estan preparades per a aquest canvi. "Sembla dubtós que els actuals marcs per a la política global puguen donar cabuda a les pràctiques del sistema polític global emergent o servir com incubadores d'aquestes. Què podem dir de l'ONU, per exemple, creada amb la missió de salvaguardar i defensar la sobirania plena i inexpugnable de tot Estat sobre el seu territori? Pot la força vinculant del dret global dependre de l'obediència que tinguen a bé dispensar els membres sobirans?", es pregunta. Bauman conclou que cal començar pràcticament de zero: "Es necessiten noves forces per a crear un fòrum veritablement global. I aquestes només podran afermar-se esbiaixant als antics actors".
Amèrica en crisi
El sociòleg polonès no només posa en dubte la capacitat dels EUA per a gestionar el nou organisme global, sinó que ho qualifica de país en decadència degut, entre altres coses, a la seua incapacitat per a apagar els focs bèl·lics que ha provocat en altres nacions i al seu enorme deute econòmic: "Els EUA és un país addicte als diners importats de la mateixa manera que és addicte al petroli importat. Eixos diners importats que, tard o d'hora caldrà retornar, no es gasten en el finançament d'inversions rendibles sinó en sostenir el boom del consum", escriu.
Malgrat que tampoc té molta fe en l'actual Europa ("Fins fa poc era el centre que convertia la resta del planeta en perifèria, però ja no gaudeix de semblant privilegi i no pot tenir cap aspiració seriosa de recuperar el que va perdre. D'ací l'esvaïment de la nostra confiança"), assenyala quins són els passos que hauria de donar Europa per a fer-nos eixir de l'empantanegament global: deixar de veure els EUA com el líder natural i abandonar la seua obsessió per la seguretat, que sembla guiar les seues polítiques: "Fa l'efecte que està segellant les seues pròpies portes, al mateix temps que fa molt poc (o res) per reparar la situació que li ha induït a tancar-les".
Fora com fóra, el trajecte transformador proposat per Bauman està replet de riscos. "El camí és tan incert avui com ho era llavors, al començament de l'era moderna i de la seua fase de construcció nacional i estatal. El pitjor és que no hi ha cap mapa d'aquest camí, pel que cada nou pas s'assembla a un salt cap a allò desconegut", resol. Bona sort a tots, doncs.
2 comentaris:
Uf, perla, encara no m'havia pogut llegir aquest post tan llarg. Ja saps, la tirania de la síntesi, vertadera essència d'internet.
D'altra banda, desconfie d'aquells que es lamenten de la desaparició dels estats front a la globalització. Sobretot perquè partisc del punt de vista d'algú que ha patit viure dins d'un estat que s'autoproclama Estat-nació. Si hem de desaparéixer, que desaparega també España. Que es foten.
Una abraçada.
Zigmund Bauman, juntament amb Noam Chomsky m'aporten molt.
El únic llibre que he llegit de Bauman, "Amor líquido", em va semblar genial. Ara vaig a per aquest "mundo consumo...". Felicitats pel post. Llarg però interessant!
Publica un comentari a l'entrada