En la meua feina, una de les meues tasques és llegir cada dia la secció d'opinió de la premsa escrita. És una de les tasques que més m'agraden, doncs em permet descobrir cada dia columnes bones i dolentes; algunes estèticament belles i d'altres horribles; la majoria previsibles, tot i que alguna vegada (molt poques) el contingut d'alguna em sorprèn segons el mitjà en el qual es troba.
En general, hi ha una diferència abismal entre la premsa "d'esquerres" i la premsa "de dretes", no ja sols en el contingut, sinò també en l'estètica. Sí, ja sé que dita divisió és dóna només en la superfície, doncs en realitat, estem parlant d'empreses de comunicació, però us asegure que, pel que fa a la qualitat, no és el mateix llegir la secció d'opinió de El País que la de l'ABC. La única excepció a aquesta regla es troba en El Mundo, que al meu parer, tot i la seua línia editorial, és un dels millors periòdics de l'estat. Dels "nostres", els que s'escriuen en clau valenciana, és a dir, Levante i Las Provincias, diré que els dos em semblen una autèntica merda, però el darrer, se'n duu la palma. Especialment amb columnes con la de José Antonio Burriel d'ahir, titulada "Anticlericalismo".
Un article d'opinió que, segons anava llegint anava escandalitzant-me i que en acabar-lo, vaig considerar èticament molt reprobable. Sobretot venint d'un periodista que l'any 2005 va rebre un premi (no sé de part de quina institució) per la seua tasca davant la violència contra les dones, segons publicà Panorama Actual. El text en qüestió començava dient: Que han existido y existen pederastas en el seno de la Iglesia es incuestionable. ¿Nos olvidamos que los miembros del clero católico son hombres como los demás y, por tanto, expuestos a inclinaciones sexuales como el resto de las personas?
Efectivament, Sr. Burriel, el fet de que a l'Esglèsia Catòlica hi abunden pederastes és un fet, però no només inqüestionable, sinó rebutjable i condemnable, tant des d'una moral cristiana com laica. Però sembla que vosté ho veu el més normal del món, donat que els rectors són homes i, per tant, amb desitjos sexuals.
El problema, Sr. Burriel és que el fet de ser homes no és excusa per a violar i abusar sexualment d'infants, igual que tampoc ho és per a maltractar les dones. O és que no era vosté un defensor de que la sociedad al completo "condene a cualquier maltratador hasta avergonzarle, que nadie le justifique hasta conseguir que las mujeres minusvaloradas puedan dar un paso al frente en libertad", com va declarar quan va rebre el guardó?
Es veu, que si l'home en qüestió forma part de la institució eclesiàstica, compta amb la seua simpatia. No així el que siga bomber, o mestre, o carpinter.
Que estamos asistiendo a una campaña de ataque a la Iglesia por parte de determinados medios de comunicación, a una campaña anticlerical, también es evidente.
Y los elementos de esa campaña anticlerical son claros.
Y los elementos de esa campaña anticlerical son claros.
Clars, senyor Burriel? Doncs menys mal que després de tants i tants anys de silencis i de complicitats, comence a llançar-se llum sobre les misèries del clergat. I més clars haurien d'estar. I no, senyor Burriel. En absolut es tracta d'anticlericalisme. Es tracta de la veritat, de la dignitat de milers i milers de persones que ha sigut menyscabada sistemàticament per una sèrie d'energúmens que, a sobre, han comptat amb el beneplàcit dels més alts càrrecs eclesiàstics.
No, senyor Burriel, basta ja de foscor. I basta de demagògia. No pot excusar-se en l'anticlericalisme, exactament com fan els israelians quan acusen d'antisemitisme a tot aquell que denuncia la política genocida de l'estat d'Israel. Els botxins mai són víctimes.
7 comentaris:
Fotre, Aurora, ma que em costa dir-ho però... ESTIC D'ACORD AMB TU. Hala! Ja està, ja ho he dit... uffff! De fet al meu blog vaig fer fa un temps una entrada ("Notícies d'Irlanda") que parla d'aquest tema. El pitjor que podem fer els cristians és el mateix que feien (feiem) els comunistes, dir que qualsevol crítica era anticomunisme i ara "mutatis mutandis" anticlericalisme. Com deia la meua iaia "la verdad no tiene más que un camino".
Salut, Aurora.
Evidentment, té raó quan diu que d'abusos sexuals contra infants se'n fan a tot arreu. Però hi ha una diferència en els casos que ara es denuncien. Els abusos sexuals es feien en el context de l'espai religiós i mentre es duien a terme funcions religioses o parareligioses. Els infants callaven per por o per respecte a la religió. I els abusadors se sentien impunes gràcies a la religió. Certament, això també valdria pels abusos que es cometen en altres institucions (educatives, esportives, etc.).
Si indignant és la impunitat amb la que han abusat de menors fins ara, igualment ho és la hipocresia amb la que ens han donat lliçons de moral sexual. S'han passat segles sancionant la conducta sexual d'adults lliures (homosexuals, dones...) i quan es descobreixen les seues asqueroses vergonyes el seu comandant en cap no té altra ocurrència que dir allò de "qui estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra". Doncs bé que s'han unflat a lapidar-nos ells al llarg de la història!
Company Ignacio: comprenc que en un comentari pressurós no és possible ser massa rigurós però també és de veres que sempre s'ha d'evitar ser injust o demagògic. El Papa ("el comandant en cap") va fer una Carta adreçada als catòlics d'Irlanda on tractava (al meu entendre correctament) el tema dels abusos a menors per part de religiosos catòlics. Dos dies després a l'Angelus del diumenge 21 de març va comentar l'Evangeli de Sant Joan que es llegia eixe dia a tota l'Església Universal. Tota la premsa va inferir que el Papa es referia als pederestes quan comentava el passatge de "qui estiga lliure de pecat". Ignacio, tu mateix has parlat de les manipulacions de la premsa. Per què no vas a la font directa a veure si les teues pròpies paraules són justes? Des d'el meu bloc pots hi accedir. I recorda que, efectivament, "qui estiga lliure de pecat, etc." puix la política de l'esquerra en segons quins països i èpoques envers les dones i els homosexuals no es gens presentable i de comportaments individuals que donen vergonya tampoc anem escasos. Per favor Ignacio, no li dones la raó als que pensen que denunciar una inmoralitat o un crim forma part sempre d'una "campanya contra", o com vaig llegir una vegada en una paret "La verdad es revolucionaria, no os acostumbréis a la mentira"
Salut, company.
(Què curiós! la paraula de comprovació és "cristan")
Company Jesús:
Dius bé que no casa el rigor amb les presses, i jo d’aquestes en tinc un bon grapat, però tampoc no pretenia amb el meu comentari sentar càtedra sinó expressar que, abanda dels abusos concrets denunciats ara, a mi em produeix gran indignació l’hàbit dels jerarques catòlics (i d’altres credos) de llançar admonicions des d’un pedestal de suposada puresa que no es tal, i més quan es refereixen als “pecats del piu” d’homes i dones lliures. És per això que la cita papal (tal vegada, com tu dius, pronunciada en un context o amb una intenció diferent a la que s’ha contat als mitjans) no deixa de ser paradoxal en aquestos moments en que troba a casa pròpia molta més putrefacció de la que és capaç de tolerar fora. En fi, que subscric les paraules de Jesús de Natzaret i desitjaria que se les aplicaren tots aquells creuats de l’estricta moral sexual catòlica que no han parat mai de donar-nos lliçons (amb diferents estils, des de l’intel•lectual teològic de Joseph Ratzinger fins al catequista barat de monseñor Martínez Camino).
Pel que fa a la part fosca de la història de l’esquerra (o suposada esquerra) i a les contradiccions individuals dels que es reclamen part de la mateixa, no sé molt bé quina puga relació poden tindre amb el tema, però en qualsevol cas no trobe cap problema en compartir amb tu la crítica més dura que vullgues fer. Jo no tinc cap "església" que protegir de l’escàndol.
Una abraçada, company.
Un amic meu, retor, fumador, molt aficionat al futbol i home de bon humor diu que "dels pecats del piu el Nostre Senyor se'n riu" i trobe que aquesta és una posició catòlica ben estesa entre els fidels. De fet la "suposada puresa" a què fas referència no hi és a l'autoimatge que l'Església Catòlica té de si mateixa, doncs segons Sant Agustí l'Església és una "Santa prostituta". Santa perqué és obra de Crist, Fill de Déu; prostituta perquè està composada d'homes amb totes (totes) les misèries pròpies de la humanitat. En qualsevol cas a hores d'ara els sermons morals només afecten els fidels i la resta del món no hi és implicada. Per altra banda la insistència de l'esquerra en limitar el missatge cristià a qüestions d'ètica sexual i reproductiva és molt manipuladora puix es clava en la part menys "moderna", menys "popular" de l'ètica catòlica i, per tant, més fàcil d'atacar i amb una rendibilitat política (suposadament) més inmediata. Pel contrari, jo considere, que l'esquerra hauria d'estudiar molt seriosament la Doctrina Social de l'Església, desde la "Rerum Novarum" de Lleó XIII fins a "Caritas in veritate" de Benet XVI. La Doctrina Social de l'Església és a "l'esquerra" de les possicions dels "menjarretors" pallasos del PSOE... i fins i tot d'Esquerra Unida. Potser l'esquerra hauria d'establir un diàleg franc i fraternal amb l'Església en comptes de fer el pallaso com feia la diputada Isaura Navarro que potser va aconsguir per a l'esquerra el vot i la militància (?)de la inmensa massa d'apòstates d'aquest país... una gran contribució a l'avanç del Socialisme.
Salut, Ignacio.
Home, Jesús, crec que no sols des de l’esquerra s’entestem a destacar els missatges retrògrads de l’església sobre qüestions sexuals i reproductives. Alguna cosa a veure té també la Conferència Episcopal. I els moviments organitzats més conservadors, que sembla (vist des de fora) van guanyant espais als renovadors del concili. Quantes manifestacions s’han convocat des d’instàncies oficials o properes a l’església contra l’abortament i les bodes homosexuals (o per “la família” o “la vida”? I quantes contra l’explotació dels immigrants, la pobresa o la guerra? Potser diràs que estic oblidant el treball callat d'alguna gent de base, i t’ho reconec, però jo estava jutjant els posicionaments de la jerarquia, que ni molt menys ha renunciat a imposar-nos els seus patrons morals a la resta d’infidels. És possible que també es preocupe pels damnats del món, però eixe missatge no arriba amb la mateixa força.
Per cert, coneixes Carles Xavier López? És un company d’Esquerra Unida, polimilitant de diverses causes (socials, sindicals, culturals i polítiques) amb el que faries bones migues. Ell és per a mi, ateu impenitent, l’exemple diari d’un cristià autèntic.
Publica un comentari a l'entrada