El periodista nord-americà Lincoln Steffens va generar en 1931 el que ell mateix va definir com una "onada de criminalitat", al convertir en notícia successos que fins aleshores tot just mereixien l'atenció dels periòdics. Li va seguir la resta de la premsa novaiorquesa, el que va captar l'atenció de l'opinió pública i els polítics, de manera que va imperar la sensació que existia un greu problema de seguretat, a pesar que el nombre de delictes es mantenia estable. Només s'havia posat el focus sobre ells.Aquest exemple, que es reprodueix constantment a Espanya a través dels programes sensacionalistes de televisió, mostra com es poden fabricar les preocupacions col·lectives que, si bé parteixen de la realitat, són construïdes pels mitjans de comunicació i els partits polítics.
També pot succeir al revés. Així, a pesar del que esperaven els sociòlegs després de l'aparició de reiterats escàndols urbanístics i de casos com Gürtel i Pretòria, la corrupció no està ni tan sols entre els deu problemes que més inquieten als espanyols, segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS). I l'habitatge, que fa només tres anys figurava com la qüestió més apressant, està molt relegada. No obstant això, enfront d'aquests fenòmens una miqueta desconnectats de la realitat, hi ha altres molt apegats a ella, com l'espectacular alça de la preocupació per l'atur.
"El client sempre té la raó", proclama Fermín Bouza, catedràtic d'Opinió Pública de la Universidad Complutense, per a qui la percepció dels ciutadans és correcta, en major mesura que la que transmeten mitjans de comunicació, encara que admet que en alguna ocasió la premsa marca la pauta, com va passar en l'estiu del 2006 amb la crisi dels cayucos, quan va tocar sostre la inquietud per la immigració.
En qualsevol cas, Bouza esgrimeix el teorema de Thomas, segons el qual "el que definim com real és real en les seues conseqüències". La qüestió resideix en com es construeix eixa veritat que expressen les dades que publica mensualment el CIS des del 2000 i que ja difonia de forma irregular des de 1985. "La percepció dels problemes no depèn tant de la seua magnitud com de la seua col·locació en el centre del debat públic", explica Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona. Així va ocórrer amb ETA en els temps d'Aznar, quan era eix del discurs oficial i les televisions interrompien la seua programació ordinària després de cada atemptat.
Hi ha un procés de construcció, i, segons apunta Botella, en ocasions pot ser versemblant la imatge, aparentment fantasiosa, de les maquinacions d'un grup de sociòlegs reunits en un despatx per a fabricar estats d'opinió.
Per a merèixer l'atenció social, un problema "ha de tenir un substent real", assenyala Julián Santamaría, president de Noxa Consulting i exdirector del CIS. Santamaría apunta que hi ha "una competició entre problemes". Així, l'atur va poder mantenir-se al capdavant de les preocupacions fins i tot quan la taxa era baixa perquè no hi havia altra qüestió d'igual estirada.
"De què parla la gent? Del que està en els mitjans. Un problema pot existir, encara que si no figura en l'àmbit públic, es tendeix a ignorar-lo", afirma Santamaría, qui indica que la rellevància d'un assumpte serà major com més gran siga el nombre d'actors que li concedisquen importància.
Aquesta regla es posa de manifest en el que succeeix actualment amb la corrupció en comparació amb l'etapa final de Felipe González. Hi ha diferències de fons, perquè no tenen la mateixa visibilitat casos que afecten a comunitats, ajuntaments o un partit, el PP, que a algunes de les principals institucions de l'Estat, com ocorria en els 90. Però és fonamental el tractament informatiu i polític, ja que ara els mitjans de dretes no concedeixen gran importància a la corrupció.
En aquest sentit, Fernando Vallespín, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid i també exdirector del CIS, destaca el paper central "del discurs dels polítics i dels mitjans, sobretot aquests últims, perquè són el filtre dels problemes als quals es para esment. Les preocupacions reflecteixen conjuntures, estats d'ànim que es plasmen en els mitjans i es traslladen a les converses quotidianes".
Vallespín crida l'atenció sobre els diferents diagnòstics de la realitat que reflecteixen les dues modalitats d'identificació dels problemes en l'enquesta del CIS, la dels tres principals d'Espanya i els tres que més afecten personalment als ciutadans. En el primer cas, els més citats al juliol van ser l'atur (77,8%), l'economia (51,3%) i la classe política (21,6%). I en el segon, l'economia (43,3%), l'atur (40,9%) i les pensions (8,1%). En tot cas, la fase actual està dominada per l'agenda de la crisi, no només a través de l'atur i l'evolució del PIB, sinó també per la desafecció cap a la classe política, molt relacionada amb la incapacitat del Govern per a superar la conjuntura adversa i de l'oposició per a col·laborar i erigir-se en alternativa.
En el cas de les qüestions econòmiques, la realitat pot tenir una influència major sobre les percepcions, com apunta Joan Botella, perquè el ciutadà disposa de més informació directa. I en aquest moment no s'observen grans diferències en el rànquing dels problemes en funció de la ideologia i característiques socials dels enquestats. Però per exemple al setembre del 2007 sí existien. Els votants del PSOE assenyalaven en primer lloc a l'habitatge i el terrorisme, quasi empatats; els del PP, a ETA; els d'IU, a l'habitatge; i els de CIU, a la immigració.
Les preocupacions col·lectives no responen necessàriament a la jerarquia objectiva dels problemes. Per exemple, Espanya va prendre consciència de la pèrdua del seu imperi en 1898 després d'abandonar Cuba, Puerto Rico i Filipines, en lloc de fer-ho quan més de mig segle abans s'havia retirat de territoris com Argentina, Mèxic o Perú. Però la por a no pintar res en el món va brollar llavors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada