dijous, 30 de setembre del 2010

Sabatilles


En aquesta vida, tot té un inici i un final. Les sabatilles, per exemple.
Les que veieu en la foto que il·lustra aquest post, me les comprà ma mare quan tenia 14 anys, després de què m'encabotara d'elles en vore un videoclip del grup de pop britànic "Elastica". Ja us he parlat ací en una altra ocasió de la meua fascinació adolescent per la banda liderada per Justine Frischmann, però en aquella ocasió no us vaig parlar de les sabatilles. Us en parle ara.
Segons crec recordar, en el vídeo la cantant portava posades unes Adidas model "Campus" (o "Gazelle", quina és la diferència?), i en vore-les, les vaig desitjar. Les vaig desitjar amb totes les meues forces.
Però el desig no era suficient: ma mare no podia gastar-se els diners que costaven eixes sabatilles ni cap altres de marca. Res de luxes, el justet per a passar el mes i prou. Així que, com sempre m'havia passat, semblava que la història tornaria a repetir-se: arribaria la frustració, es quedaria un temps i, finalment, sense massa més opcions, se'n aniria. O no. Aquesta vegada va ser distinta.
Si us fixeu en aquestes sabatilles, en compte de tres bandes, porten dues. Cinc-centes pessetes per banda multiplicades per dues (el parell) = dues mil pessetes. Això va ser exactament el que em van costar. Qui va dir que les imitacions no compleixen una funció social? En aquest cas almenys, ho van fer. I de quina manera! L'amor que les he professat durant tota la seua vida útil (ni més ni menys que 15 anys) ha sobrepassat amb creus eixes dues mil pessetes. I no sols això: aquestes sabatilles han viscut de tot, des de les coses més imaginables fins a les més inimaginables. De fet, si parlaren, tindrien moltes coses a contar.

Però en aquesta vida, tot té un inici i un final. Us he parlat del principi d'aquestes sabatilles, però no us n'he parlat de la seua fi. Van calçar-me per última vegada durant un festival de techno, l'Electrobeach de Benidorm, el darrer cap de setmana d'agost. Van eixir, per tant, per la porta gran. Així que el dilluns, mentre desfeia la maleta, vaig decidir que després d'una fita així, les havia arribat l'hora. Abans de llençar-les al fem, però, les vaig immortalitzar. S'ho mereixien.
Això sí, havia de substituir-les per unes altres. No podien ser qualsevol, havia de buscar-les amb consciència. I una, que ja es pot permetre algun que altre luxe (però pocs!) i que com tot fill de veí, pateix algun tipus de malatia consumista,  vaig decidir que era el moment d'adquirir les Adidas originals.

Fa un parell de setmanes, a l'hora de l'esmorzar, vaig dirigir-me al carrer de les Cuines, en el barri del Carme, perquè m'havia fixat en què tot just enfront del que era La Marxa (quins temps senyor!) hi havia una tenda amb el logotip de "la marca de les tres bandes". Vaig entrar i vaig descobrir que es tractava d'una tenda d'skateboarding, amb la qual cosa, les possibilitats de trobar el model que estava buscant (el mateix que volia quan tenia 14 anys) eren limitades. O no. El xic que em va atendre em va dir que sí les tenia, encara que eren un pèl diferents a les “Campus” convencionals (perquè tenen la sola de no sé quin material per a fer skate). I no sols això. Tenia parells solts a la meitat de preu... i de la meua talla!
Com que no tenia diners, li vaig dir que tornaria a l'endemà, però no vaig poder fins a aquest dilluns. Tot just dos dies abans de la vaga general.

I com que tot en esta vida té un inici i un final, quina millor manera d'estrenar-les que calçar-les per a fer piquets la matinada del 29-S? Cap gesta hauria sigut comparable a aquesta. Així que amb elles posades em vaig dirigir a Mercavalència. La seua història, per tant,  ja ha començat a escriure's, i, pel que sembla, ja té una papereta per a què siga, com diu el cèlebre personatge de How I met yor mother, Barney Stinson, "llegendària". 

2 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Quan tenia 15 anys sospirava per unes "Paredes" de 900 pessetes. Però com eren caríssimes ma mare em comprà unes "Oros" No em duraren tant. Les "Adidas" ni les mirava... :-)

aurora ha dit...

Ostres, les Paredes les conec, però les Oros... això és massa ja.