divendres, 29 d’octubre de 2010

Igualquè?

Rosa Solbes posa avui els punts sobre les is en la seua columna de El País.

Acabat de nomenar, Ramón Jáuregui assegurava que l'estrella polar del nou govern socialista (diuen que "girat a l'esquerra") serà la igualtat. Just quan se suprimia el ministeri d'ídem, demostrant-se una vegada més qui s'estreny el cinturó, i també que les resolucions de Pequín d'abordar els drets de les dones des del màxim rang governamental encara són paper mullat. De fet, algunes comunitats autònomes ja havien volatilitzat els seus Instituts de la Dona, incloent la socialista Castilla-La Mancha.

Ja sabem que desigualtats hi ha moltes, i no només les de gènere. Però aquesta és la més transversal, i la notable pèrdua simbòlica d'una cartera independent ha hagut de ser interpretada des de posicions feministes com un pas enrere i una concessió a la dreta.
Precisament ara, quan la caverna apareix embravida i es permet el luxe d'ovacionar en la intimitat al fachisoletano eixit i als molt machorros Pérez Reverte i Sánchez Dragó, també capdavanters del Testosterona Party (encara que en públic componga gestos de desgrat). I ho fa perquè en ella habiten i creixen dones covardes i insolidàries i homes que odien (menyspreen, temen...) a les dones.

Sí, també sabem que la igualtat no s'instaura per decret, i que les agressions masclistes necessiten quelcom més que una llei. I no obstant això, cal seguir donant passos legislatius perquè sense acció política decidida mai haurà solució.

Recordaran amb quant menyspreu va ser acollida en el seu moment la iniciativa del Govern central de legislar per la igualtat i contra la violència de gènere, obstinacions de María Teresa Fernández de la Vega. Ara el parlament valencià estudia un text i en comissió hem disseccionat, des de les més variades disciplines, el que coincidim a considerar el crim més universal i més impune, el qual no coneix fronteres ni classes socials. I un dels grans punts d'acord és la necessitat de prevenció sobre la base de (entre altres) polítiques d'educació i sensibilització.

Així, és molt important donar suport totes les iniciatives que sorgisquen des de la base, més encara que difondre campanyes institucionals de les quals sol emanar un cert tufillo a "sermó". En els últims dies he conegut vàries: un fullet de l'ajuntament de Benidorm per a saludar a qui s'empadrona proposa treure la targeta roja al maltractador; un equip català de korfbal (únic esport amb equips obligatòriament mixts i paritaris) que inclou el lema en les seves samarretes; i Espai D'Homes, que organitza rodes d'homes sota el lema "el silenci ens fa còmplices" (pren nota, Rajoy).

Espanya ha tancat la major venda d'armes de la seua història a un dels països més desiguals, Aràbia Saudita. Fins i tot aquí la igualtat es presenta més difícil que assolir un contracte a Alacant sense anomenar-se Ortiz. Fa poc es reunia a València el "II Congrés de Dones liderant el Mil·lenni". Bonic títol. Però a aquest ritme tem que ens ho fien més aviat per al quart o cinquè mil·lenni.
---
Us emplace, per cert, a participar en la proposta del blogger i company de lluites Rubén, referent a la polèmica alçada per la novel·la de Sánchez Dragó.  

2 comentaris:

Efrem ha dit...

Ufff, diria que la discriminació principal que les dones patiu avui (com a mínim a Catalunya) és laboral. Què caldria, doncs? Despesa social, evidentment, assegurar que durant el període d'embaràs, etc... El govern (o alguna mena d'assegurança obligatòria a tots els treballadors) asseguri uns diners equiparables als que l'empresa deixa de guanyar per culpa del fet en qüestió. Serà difícil establir criteris capaços de determinar això amb exactitud en tots els casos, però és la única direcció en que se m'acut remar.

Lady Daga ha dit...

Benvolgut Efrem, les dones patim múltiples discriminacions que actuen al mateix temps en tots els nivells. Supose que hauràs llegit Foucault i coneixeràs la seua microfísica del poder, doncs bé, efectivament la desigualtat que patim les dones en la distribuició del poder és ben patent en tots els àmbits: en un niovell simbòlic, com per exemple la notícia amb la que ens desejunàvem avui sobre els cognoms i el registre civil (http://www.elpais.com/articulo/sociedad/reforma/legal/termina/prevalencia/apellido/padre/elpepusoc/20101104elpepisoc_4/Tes) i en nivells més materials, com per exemple, l'àmbit del treball. Però hi ha una àmplia gamma de discriminacions i VIOLÈNCIES que actuen com una mena de xarxa que manté la posició subalterna de les dones: violència simbòlica i també física (i ja van 59 dones mortes en 2010 segons el recompte governamental -segur que hi ha més-). En fi, que com deia la Izquierdo, el problema és estructural (http://auroblogger.wordpress.com/2007/09/22/la-violencia-de-genere-te-un-caracter-estructural-i-politic/)

Una abraçada!