diumenge, 7 de juny de 2015

Terra de saqueig

Per fi he pogut reiniciar un dels meus grans plaers: la lectura.
He de posar-me al dia, però com això no és quelcom que puga fer-se en un tres i no res, he començat a llegir llibres que tenia pendents des de feia temps, alguns -fins i tot- amb dedicatòria.

Un d'aquests casos és "Tierra de saqueo" de Sergi Castillo Prats, publicat per Lectio en 2013, i que vaig poder comprar en la Llibreria Primado, en un acte de presentació que comptava amb la presència de l'autor (qui em va signar l'exemplar) i amb la d'Ignacio Blanco, gran amic del llibreter.


A pesar d'haver sigut imprés en octubre de 2013, la crònica periodística de Castillo -responsable entre altres coses, de la investigació del cas Emarsa-, se centra en la corrupció destapada en la legislatura anterior 2007-2011 (Gürtel, Cas Cooperació, etc.) i per tant, en una època ben recent, però amb grans diferències respecte a l'actual, on s'ha destapat molta més corrupció i on finalment, aquesta ha tingut un paper rellevant en la dràstica caiguda del PP. No oblidem que en els comicis anteriors, tal i com indica Castillo en la seua obra, el President Camps -imputat per suborn passiu impropi en l'anomenada "causa dels tratges", una peça de Gürtel que es va jutjar separadament- va guanyar les eleccions ampliant la seua majoria absoluta.

He de reconéixer que he llegit aquesta obra evocant els meus propis records. Supose que així ho haurà fet molta altra gent que en aquells moments va viure tot això de forma més o menys propera. Tot i que jo ho vaig fer des del costat de la foscor.

En aquella època, era becària de la Subdirecció d'Anàlisi i Polítiques Públiques del Gabinet del President. Després d'una estada de sis mesos en l'aleshores Conselleria de Justícia i Administracions Públiques gràcies a la modalitat de Salari Jove, l'1 d'abril de 2009 vaig començar de becària a Presidència. Feia poc que havia esclatat el cas i es feia un seguiment intens del mateix. Una de les meues tasques principals era la recopilació dels titulars de Gürtel. Imagineu-vos! Tots els dies omplia pàgines i pàgines amb titulars sobre corrupció d'aquells que ens governaven.

He de reconéixer que gaudia amb aquella feina. Gràcies al classisme de l'aleshores Cap de Servei, les becàries treballàvem lluny del cinquè pis del Palau de la Generalitat. Concretament, ho féiem a un "palomar" del Palau de Fuentehermosa, que està justament enfront, al mateix carrer Cavallers. Això, que en principi podria ser considerat un greuge, ja que el lloc no estava acondicionat perquè allà treballara cap persona, vam saber convertir-ho en una oportunitat, donat que teníem absoluta llibertat per a parlar i, en no comptar amb la presència física dels nostres caps, també de moviment.

Mentre recopilava tots aquells titulars, els comentàvem, ens indignàvem juntes i també ens rèiem. De vegades, el meu cap m'ordenava fer tasques una miqueta delicades. Per exemple, quan el PSPV va querellar-se contra les constructores de Gürtel, tal i com Sergi Castillo explica en "Tierra de Saqueo", a mi em va tocar examinar el BOE a la cerca de contractes del govern de Zapatero amb eixes mateixes empreses. Vaig trobar uns quants, vaig fer la suma i a l'endemà, eixa informació era portada del diari "Las Provincias". Per primera vegada, vaig tindre l'oportunitat de comprovar la relació existent entre poder i mitjans de comunicació.

Efectivament, jo era una peça més en la famosa "Ala Oest del Palau de la Generalitat", tal i com va descriure-la Sergi Pitarch en el reportatge que el llançaria com a un dels grans periodistes polítics valencians, i que cita Castillo en el llibre. De fet, l'impacte d'eixe reportatge va ser brutal. El dia que va ser portada en Levante, vaig rebre una telefonada a primera hora del meu cap acusant-me de ser la font. Des d'eixe moment, s'instal·laria  l'histerisme en Presidència de manera perenne: la desconfiança i les acusacions per filtracions serien el pan nuestro de cada día.

Així fins que finalment vaig anar-me'n al Grup Parlamentari d'Esquerra Unida, circumstància que segons vaig poder saber després, va suposar un gran cabreig de l'aleshores director del gabinet, Jacobo Navarro, (¿cómo? ¿que hemos tenido aquí a una roja?). El descobriment a més a més, tindria conseqüències: com va informar El Mundo, a partir d'aquell moment la selecció dels becaris i becàries estaria controlada pel propi director.

Donada la concepció que tenen de l'administració no m'estranya gens... Supose que a vosaltres tampoc vos estranyarà (tot i que, com jo, no ho compartiu) com supose que tampoc vos haurà estranyat la meua manera personal de llegir "Tierra de saqueo".

Ara, resta esperar que algú escriga la continuació d'aquesta crònica amb els casos de corrupció que hem conegut després i, que si em permeteu, també llegiré evocant els meus records personals. Aquesta vegada però, estava en el costat de la llum.