diumenge, 11 de juny de 2017

M’alegra que em faces eixa pregunta

Article publicat originalment a: https://www.diarilaveu.com/columnista/74428/malegra-que-em-faces-eixa-pregunta



"¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?" Jo sé molt bé què contestaria en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, encara que això té igual. No és rellevant. Allò important no és si jo o qualsevol opinion maker diria SÍ o NO, tampoc els arguments que podria donar per a convèncer-vos (convèncer-nos) per tal de votar una opció o la contrària. El quid de la qüestió rau en el fet que “m’alegra que em faces eixa pregunta”. I no ho dic per la seua formulació, clara, directa i senzilla, que no genera dubtes de comprensió, sinó pel simple fet de plantejar la pregunta i una data concreta per a fer-la.
Perquè no és una pregunta a l’ús, com qui diu “quin oratge farà demà?” sinó el dard de la paraula apuntant directament al cor del règim del 78. Que l’arquitectura constitucional aixecada amb la transició s’afona i que les parets que s’estan esquerdant i que potser acaben arrossegant tot el sistema són de caràcter nacional és un fet que ningú no pot negar. Per això, “m’alegra que em faces eixa pregunta”, perquè suposa una consulta democràtica, pacífica i deliberativa i que, al mateix temps, és subversiva.
La celebració d’un referèndum d’aquestes característiques és un desafiament polític de primer ordre, i no solament per a l’Estat sinó també per a les forces polítiques catalanes i espanyoles autodenominades federalistes. Perquè el dret a decidir és un problema polític i, com a tal, sols es pot resoldre amb un diàleg polític. No és una qüestió de legalitat, per molt que alguns actors polítics pretenguen donar eixa visió.
La decisió del govern espanyol de no acceptar una negociació al voltant de la celebració d’un referèndum en Catalunya és un posicionament polític, davant del qüestionament profund del que els anglosaxons anomenen polity, és a dir, de la comunitat política, que res té a veure amb qüestions jurídiques. Una estratègia, la non-decision, els resultats de la qual són contraproduents per a l'Estat, ja que només ha aconseguit aprofundir encara més l’escletxa existent entre Catalunya i Espanya. Fer oïts sords des de Madrid sols ha contribuït a ampliar l’independentisme en àmplies capes de la població catalana en els últims anys.
Fa uns dies, la xarxa social Twitter va viure un d’eixos moments àlgids de polèmica unida a l’humor crític arran d’un tuit del Partit Popular que deia, citant a la vicepresidenta del Govern d’Espanya: “Puigdemont quiere hacer un referèndum en lugar de escuchar a los catalanes”. Aquesta frase representa de forma exacta la interpretació que fa el Partit Popular (i altres organitzacions polítiques, com el PSOE o Ciutadans) del problema, però perquè precisament la formulació de l’oració sembla un deliri, benvingut siga el referèndum de Catalunya i el terratrèmol que generarà. Perquè ja és hora d’engegar un procés constituent que pose fi a un sistema polític esgotat. És per això que “m’alegra que em faces eixa pregunta”.