diumenge, 25 de juny del 2017

Guerra i pau en el PSPV

Desconec la vida orgànica del PSPV i possiblement em manquen elements importants per a fer una anàlisi excessivament rigorosa però, a menys d’un mes d’una eventual elecció per primàries del Secretari General del PSPV-PSOE, em fa l’efecte que l’acumulació de forces al voltant d’una alternativa al president Ximo Puig ve de lluny, diria que des de molt abans de la victòria de Pedro Sánchez, i que l’elecció d’aquest com a Secretari General del PSOE sols va constituir una victòria d’una batalla dintre d’una guerra d’extermini que té com a objectiu aconseguir les màximes quotes de poder intern.
Els partits polítics funcionen amb dues lògiques que són, al mateix temps, antagòniques: d’una banda, la de la cohesió interna; d’altra, la bèl·lica. Ambdues tenen a veure amb l’exercici i el repartiment del poder de les elits dintre de l’organització. Diversos factors poden determinar quina serà la predominant durant un període concret, però el funcionament de tots –absolutament tots– els partits polítics està subjecte a eixes dues cares de la mateixa moneda.
Algunes anàlisis que he llegit darrerament es basen en la consideració d’una sola variable com a explicativa de la cohesió interna d’un partit: l’accés a diversos llocs de responsabilitat. Des d’aquest punt de vista, la consecució de la Presidència de la Generalitat, d’àmplies parcel·les de gestió en l’Administració autonòmica i de nombrosos governs locals hauria de ser suficient per a mantindre la unitat al si del PSPV i no hi hauria lloc per a l’enfrontament intern. Així, tots els moviments que puguen desestabilitzar l’ocupació del que els anglosaxons anomenen «incumbents» són qualificats com a suïcides.
Tanmateix, pense que aquest tipus d’anàlisi té limitacions. Crec que alguns el que voldrien vertaderament és que els dirigents del PSPV s’alinearen per un “bé comú”. Per suposat, és legítim desitjar que un partit de govern estiga cohesionat, però cal distingir entre desig i realitat. I aquesta última ens diu que tots els actors en joc estan funcionant en els paràmetres del conflicte intern, començant per Ximo Puig, que no dubtà a situar-se en la primera línia de la batalla de la secretaria general del PSOE sent president de la Generalitat. Per tant, sense caure en el plany de la incapacitat “congènita” de la federació valenciana del PSOE per a mantindre la unitat, opine que hi ha més factors que expliquen el predomini de la lògica bèl·lica. Si bé és cert que l’accés a diversos llocs de responsabilitat pot contribuir a la cohesió interna, aquesta sols es pot mantindre mentre no hi haja una pugna faccional pel control del poder orgànic, com sembla ser el cas en el nivell central i en totes les federacions del PSOE. És a dir, que tot i que la cohesió interna siga un dels majors valors que s’atribueixen als partits polítics, aquesta sempre respon a un joc d’equilibris. Trencat l’equilibri, sols queda la guerra. I després d’aquesta, l’armistici, que suposarà la reconfiguració del mapa de poder orgànic.
No voldria finalitzar la meua reflexió sense posar en dubte que la lògica bèl·lica supose el major risc per al manteniment dels llocs de responsabilitat per al PSPV com a partit de govern. Al País Valencià, la fratricida contesa mantinguda entre zaplanistes i campsistes al si del Partit Popular podria ser d’utilitat per a qüestionar aquesta creença. És cert que hi ha diferències assenyalades entre ambdues situacions però, sincerament, pense que el comportament electoral de la ciutadania respon a múltiples variables i no solament a la voluntat de castigar un partit poc cohesionat... de moment.
El temps i els esdeveniments em donaran o em llevaran la raó.