diumenge, 9 de juliol del 2017

Alsasua i el dret penal democràtic

De l’època universitària tinc molts records i, encara que semble increïble, la meua memòria no es limita a experiències viscudes sinó, fins i tot, a algunes classes magistrals. Per exemple, recorde vívidament quan l’aleshores degà de la Facultat de Dret, Joan Carles Carbonell, va explicar-nos les fonts, les garanties i els límits del Dret Penal en un estat social i democràtic de Dret. Una lliçó memorable que es posa en qüestió cada dia en aquest país.
El compliment dels principis de legalitat, d’intervenció mínima i caràcter subsidiari del dret penal, de proporcionalitat, de ‘non bis in idem’ –que vol dir la prohibició de ser castigat dues vegades per un mateix fet i que el mateix fet no pot ser objecte de dos procediments distints– o de resocialització i humanitat de les penes, és fonamental per a tindre un dret penal propi d’una democràcia.
Sota eixe prisma, un escrit de la Fiscalia de l’Audiència Nacional sol·licitant penes de presó de 375 anys pels delictes de lesions i amenaces terroristes per a vuit encausats pels fets d’Alsasua –50 anys de presó per a sis d’ells, 62 anys i mig per a un i 12 anys per a una altra–, és absolutament desproporcionat i, perdoneu la redundància, allunyat del principi de proporcionalitat que ha de guiar l’actuació del ministeri públic.
Clar, que tampoc podem tractar aquest cas de manera aïllada. No puc criticar l’absoluta desproporció de la petició de la Fiscalia de l’Audiència Nacional sense esmentar el mateix òrgan judicial. Perquè si, per exemple, la conducta dels acusats dels fets d’Alsasua s’haguera tipificat com un delicte d’atemptat contra l’autoritat en concurs amb un altre de lesions i amenaces, eixos fets els hauria enjudiciat un tribunal ordinari, i no l’Audiència Nacional.
Però vull anar encara més enllà. Des d’un punt de vista democràtic, aquest tribunal no té absolutament cap raó de ser. Que sí, que el Tribunal Constitucional va dir que era constitucional, però és que el poder judicial es va gitar franquista una nit i a l’endemà es va alçar demòcrata, i el Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura franquista es va rebatejar com a Audiència Nacional per Real Decret Llei 1/1977. Ja m’enteneu. No obstant això, fins i tot en el cas d’acceptar l’existència de l’Audiència Nacional per la raó pràctica de jutjar els delictes d’ETA, aquesta “legitimitat” ja no existiria.
Contràriament a això, en compte d’eliminar un tribunal la funció del qual era aplicar la “Llei Antiterrorista”, el poder executiu està estenent la restricció de drets fonamentals a tot l’Estat per la via de la “Llei Mordassa”, i en compte d’acabar amb una legislació excepcional que inclou mesures d’aïllament i incomunicació impròpies d’un Estat de Dret, es promulga una norma que vulnera llibertats públiques tant elementals com la llibertat d’expressió o de reunió.
Mantindre una estructura repressiva que inclou l’existència d’un tribunal especial i que ha emparat la pràctica de la tortura, el tancament de periòdics i el segrest de publicacions, els muntatges policials, així com els mecanismes de control i seguiment policials –que van des de la infiltració en els moviments de l’esquerra alternativa a l’existència de llistes negres d’activistes i militants– és, sincerament, incompatible amb aquelles lliçons teòriques de la part general de Dret Penal que escoltava de joveneta al campus de Tarongers.
I és que, si volem tindre un Dret Penal propi d’un Estat social i democràtic de Dret, cal un procés constituent de ruptura democràtica. És força evident que no hi ha cap àmbit on siga més necessari que en el poder judicial i en les forces i cossos de seguretat de l’Estat.

📱Article publicat a: https://www.diarilaveu.com/columnista/75091/alsasua-i-el-dret-penal-democratic