La Colòmbia resistent

En l'actual procès de pau amb els paramilitars a Colòmbia, la llei de justícia i pau ha estat l'instrument amb el què s'ha definit aclarir la veritat i aplicar la justícia i la reparació. Tanmateix, una sèrie d'organitzacions colombianes defensores de drets humans han expressat la seua disconformitat amb aquesta llei, no sols per l'afavoriment que fa als victimaris i l'oblit en què deixa les víctimes, sinó per la impunitat que d'ella es despren, la qual cosa fa que aquest procés de negociació no conduisca a un procés de pau real.

Una de les organitzacions que denuncien la falsedat del què es presenta com una desmovilització de les estructures paramilitars, és la Organización Femenina Popular (OFP), una organització que treballa per la defensa dels drets humans a algunes de les regions més colpejades per la violència paramilitar a Colòmbia. En aquesta entrevista, l’Avanç conversa amb Yolanda Becerra, activista de l'OFP sobre la terrible situació que es viu al país llatinoamericà.

L’Avanç Informació, 28 de setembre de 2007

YOLANDA BECERRA
Organización Femenina Popular (Colòmbia)

"Els paramilitars representen mort, dolor i autoritarisme"

AURORA MORA/LUCAS MARCO

Quins són les vostres línies de treball a Colòmbia? Amb quines dificultats us trobeu per a portar-lo a terme?

L'Organització Femenina Popular té 35 anys d'història i aglutina un terme mitjà de tres mil dones al Magdalena Medio, a Meiva i Bogotá, tres regions del país. Fem l'èmfasi en els drets humans de les dones, però com entenem a la dona articulada en un context social, també són drets humans del poble en general. Actuem sota dos principis: solidaritat i autonomia. Ens organitzem en comitès de base i tenim una escola de lideratge, on fem tot un procés de formació política perquè les dones siguem subjectes polítics dintre i fora de la casa, en tots els espais, individuals i comunitaris.

En aquest sentit, per a nosaltres l'acció és molt important, totes les nostres exigències les fem a través de la mobilització i la denúncia.

El panorama a Colòmbia és molt difícil perquè existeix un conflicte social i armat des de fa més de 50 anys i no hi ha voluntat política per part del govern de donar sortida a aquesta situació, al contrari, és un estat militaritzat i autoritari, on cada dia s'enforteix més tota la seva proposta de guerra. Però a més tenim l'empobriment de les comunitats, on entre els pobres les més pobres
som les dones. Una realitat molt difícil on a més el govern té una estratègia contrainsurgent, i per a ell tot el que siga oposició, immediatament és assenyalat com guerriller i això duu a una persecució als moviments socials, organitzacions obreres, de dones… on l’estigmatització, l'assassinat, la tortura, la desaparició, el desplaçament és la forma de control i de mantenir
el poder.

En què ha canviat la situació de la societat civil colombiana des de l'arribada al poder d'Álvaro Uribe?

Ha canviat per a pitjor. Diuen que a Álvaro Uribe li va molt bé però al poble li va molt mal. És un govern autoritari que no deixa possibilitat d'una construcció distinta i totalment tancat a donar una solució política al conflicte colombià. Realment hi ha molt més empobriment en tots els sentits, no només en l'econòmic sinó també en drets; però hi ha una altra cosa molt greu i és que hem perdut totalment la sobirania. En Colòmbia es lliura tot, no hi ha un sentit d'identitat de la classe política, el que permet que tot s'acomode jurídica i políticament als interessos econòmics dels governs estrangers i les multinacionals: estem lliurant el petroli, l'or, l'aigua, les terres... Realment és molt greu el que està ocorrent a Colòmbia.

Quines conseqüències implica la guerra quant a la violència contra les dones?

Ara es parla d'un "procés de pau" amb els paramilitars. Realment no hi ha una negociació perquè els paramilitars són una estratègia de guerra creada per l'Estat perquè fessin el treball brut que no podien fer les institucions de l'Estat. Parlar d'una negociació, significa legitimar la paramilitarització de l'Estat.

La forma que s'ha donat aquesta desmobilització no suposa una desmobilització real, no s'ha desarticulat l'estructura militar dels paramilitars, perquè continuen actuant amb altres noms: Águilas Negras, els anomenats grups emergents... continuen desapareixent, assassinant, amenaçant i manejant tota l'economia il·legal, tant de la gasolina com del narcotràfic. El que han fet és reorganitzar-se, però les organitzacions i les dones ja no tenim a qui denunciar, quan arribes a les autoritats a dir els paramilitars em van matar a algú o em van fer tal cosa et contesten que ja no hi ha paramilitars a Colòmbia. Tot ho converteixen en delictes comuns i estan garantint un marc jurídic d'impunitat on no hi ha cap veritat, i on no hi ha veritat no hi ha justícia i si no hi ha justícia, no hi ha reparació.

Les organitzacions no trobem molt clara la forma de la mateixa denúncia. Quan nosaltres denunciem a nivell internacional ens diuen: però és que ja no hi ha paramilitars, ja hi ha pau! perquè hi ha hagut una estratègia molt bé dissenyada per l'Estat colombià per a vendre al món que allí ja estem en post-conflicte, i això és una gran mentida, a Colòmbia hi ha conflicte social i armat i violació constant dels drets humans.

I com afecta això a la violència contra les dones i, en aquest sentit, què destacaries d'una banda de la violència dels paramilitars i, d'altra
banda, de la violència de la guerrilla?

Som creadores de vida i el que assassinen, el que es desapareix, el que es tortura, el que es desplaça tots els dies és la vida. És a dir, són els nostres fills, germans, companys, amants, veïns… Nosaltres acompanyem, com organització de dones, a les dones en la seva recerca constant en el riu, en el camp, en el carrer, buscant el desaparegut o l'assassinat. Moltes vegades
hem d'estar hores i hores amb les seves mares, amb esposes o filles buscant el familiar que van llençar al riu, esperant que suri. Però elles també han de carregar amb tota la responsabilitat social buscant-li menjar als seus fills, manant-los al col·legi, no deixant-los morir en un hospital… perquè a Colòmbia tots els dies es creen nous batallons i contingents de soldats professionals, però tots els dies es tanquen hospitals, es tanquen col·legis, puja el preu dels serveis públics, per
tant, com resol vostè el problema d'un mort i el dels vius que queden?

Quan assassinen a una persona o la desapareixen, ella ha de donar-li la seguretat a la resta de la família perquè no siguen assassinats o perquè no els desapareguen. En aquest moment, amb el procés de legalització del paramilitarisme, en les reunions trobes dones que diuen: m'han matat quatre vegades, o siga que li han matat quatre fills en plena impunitat, no sap res però tampoc pot reclamar, perquè el dia que ho faça, també li amenaçaran la resta de fills que té, llavors ha de pensar o busque la veritat d'aquest fill o em maten els altres que tinc.

L'altra cosa és la que té a veure amb l'organització, per exemple, en la nostra ens han assassinat a tres companyes de l'equip de coordinació perquè denunciem, perquè som oposició, perquè no estem d'acord amb la injustícia, perquè som resistència enfront d'una proposta de mort i d'autoritarisme com és el paramilitarisme, protegida per les institucions governamentals en tots els espais de la vida quotidiana. Llavors, per a les dones organitzar-se i voler denunciar és un símbol de mort, mobilitzar-se és arriscar-se, les dones saben que quan ens mobilitzem ens estem arriscant, de fet com OFP tenim 138 fets d'agressió que van des de la telefonada fins a l'assassinat. És un context molt dur tant per a la dona comuna i corrent com per a les organitzades.

En els mitjans de comunicació espanyols i europeus es presenta el conflicte colombià en termes de paramilitars i escamot, però s'incideix més en la violència guerrillera. Des del seu punt de vista, com afecten ambdues violències a les dones a Colòmbia?

A Colòmbia hi ha insurrecció, hi ha grups armats de l’ELN i de les FARC fa molts anys. Van ser creats com resposta a un problema estructural d'injustícia social. La insurrecció ha comès fets d'infracció al DIH, ha sotmès a comunitats i assassinat a molta gent però això no justifica que l'Estat haja creat una estratègia com la del paramilitarisme, que ha près el control social, polític i econòmic del país en unes regions on han pacificat pobles complets per mitjà de l'assassinat, de la massacre, de la desaparició, dels desplaçaments i de l'expropiació de terres, que a Colòmbia ha estat molt forta. No hi ha una confrontació entre paramilitarisme i guerrilla, sinó del paramilitarisme contra la població civil, el mateix que algunes institucions de l'Estat, com les forces armades. En la seua proposta contrainsurgent el que es fa és llevar-li l'aigua al peix, llavors han anat acabant amb pobles sencers, han anat acabant amb les possibilitats d'oposició política pública, el cas de la Unión Patriótica, el cas d' Aluchard... En aquest moment
el Polo, que és una proposta que està tractant de sorgir, que està intentant crear-se una iniciativa amb una esperança des del mateix espai que brinda la constitució nacional, un espai democràtic com són les eleccions i tot el moviment alternatiu ja està amenaçat, ja han hagut morts i és molt poca la possibilitat, realment.

La guerrilla existeix i està, però els què es moren tots els dies som els què donem la cara fent les reunions públiques i no perquè aquests moviments siguem la base de la guerrilla, sinó perquè fem oposició i tot el que siga oposició a Colòmbia és catalogat com guerriller. Això justifica la judicialització, l'assassinat i tot el que ja sabem que pot passar-li a una defensora dels drets humans.

Com valoreu les propostes del Polo Democrático?

Com a esperança i proposta que permetria construir realment des de l'alternatiu un espai, però el que una sent realment és que l'espai es tanca, que no va a ser tan fàcil, sobretot en la discussió en aquest moment de la campanya electoral, que és pel poder local. Ja en aquest moment la situació no és gens fàcil, a pesar, no només de les amenaces, sinó perquè la ultradreta, el paramilitarisme fa campanya amb un munt de diners i amb un recolzament institucional que fa molt difícil poder discutir des de l'alternatiu el poder local.

No obstant això, si comparem el Polo Democrático amb el cas de la Unión Patriòtica, el panorama actual és més positiu, sobretot si tenim en compte que és la primera vegada que una força d'esquerra arriba a una proporció important dels vots. En aquest sentit, quines possibilitats hi ha que el Polo pogués canviar el panorama polític a Colòmbia, a pesar dels obstacles que has esmentat?

Hi ha possibilitats. Com assolir-ho és el repte. Com enfrontar-se a aquests problemes a més dels problemes que hi ha, doncs realment els moviments socials estan molt copejats, molt desarticulats per tot el que s'ha hagut d'assumir històricament i en els últims anys i també perquè de tota manera tenim debilitats com a propostes i com a éssers humans que som: les mesquineses polítiques, el creure que només un grup pot salvar un poble, tot el que l'ésser humà té i que desgraciadament tenim, que perjudica els processos col·lectius, que és altre dels reptes que tenim, com superar-los i com engrandir políticament i de construir com a poble més que com a militants o com a partits. Això és un repte que tenim a més de tot allò altre que havia dit.

Cal esperar, s'està treballant amb totes les limitacions que hi ha, no és fàcil de preveure en un panorama com el de Colòmbia on la conjuntura canvia tots els dies, no és fàcil preveure resultats o l'èxit d'una proposta com aquesta, però el fet de plantejar-la ja és un guany.

Des del punt de vista de l'Organització Femenina Popular, quin és l'objectiu prioritari a aconseguir actualment?

L'exigència de la solució del conflicte social i armat per la via política i no per mitjà de la força. Ja hem posat molts morts i hem pagat un cost molt alt. L'estat colombià ha de tenir voluntat política i garanties perquè això realment es puga donar.