dilluns, 1 d’octubre de 2007

Rèquiem per un amplificador

El meu amplificador ha mort. L'altre dia, mentre escoltava música, de sobte, va deixar de sonar. Vaig començar a sentir una olor insuportable a cremat i vaig decidir que havia de desendollar tot l'equip. Va ser llavors quan començà a eixir fum de l'amplificador i vaig comprendre que s'havia acabat. Per a sempre.

Vull dedicar-li aquesta entrada al difunt amplificador per tot el què ha significat per a mi, que no és poc. I per a què ho entengueu, he d'explicar quina ha sigut la meua "trajectòria musical" en aquests últims anys.

En primer lloc, he d'explicar que la música, per a mi, és una qüestió vital: la majoria d'activitats que faig estan acompanyades per ella. No podria entendre els viatges en metro, les festes, els polvos, els moments què passe sense fer res a casa, els viatges en cotxe, les dutxes, les manifestacions, etc. sense música. No podria viure sense música.

Durant la meua vida, he conegut gent amb qui podia compartir la meua passió musical, especialment el Xavi, de qui he après molt i qui, fa ja alguns anys, em brindà l'oportunitat de participar a Ràdio Klara com a tècnic de so per a El Nautilus, un programa que va estar en antenna uns quants anys i del què guarde uns meravellosos records; activitat que em va permetre conèixer amb profunditat el funcionament d'una taula de mescles, que vaig acabar comandant amb maestria i que va aconseguir instal.lar en mi el cuquet d'expressar-me musicalment davant la gent.

Va ser després de preparar unes sessions musicals per a cap d'any a la ràdio i després d'actuar en la cabina de El Tornillo a la festa de Sampleòpolis (programa de música electrònica a Ràdio Klara conduït per una servidora), quan vaig decidir que volia punxar.

No tenia molts diners, així que em vaig comprar un reproductor de segona mà i una taula senzilleta, xicoteta i barateta (l'Acoustic Control DJ-252). Com què no m'arribava per pillar-me un amplificador, al principi vaig optar per enxufar-ho tot a la minicadena que tenia a l'habitació, però al final vaig tenir molta sort. Al sòtan del Terra vaig trobar-me un equip de veus que, per cert, havia sigut abans de Feliu Ventura, i que en teoria no funcionava. Jo vaig decidir provar i vaig tenir sort. Tot i la humitat, tot i la deixadesa, el trasto sonava. Només em faltaven uns bafles, i el Xavi, de nou, em va tirar una maneta. Tenia uns antics, de fusta, per casa que no anava a gastar i me'ls va regalar.

Amb tot açò, vaig practicar a casa durant algun temps i, com no, vaig tenir l'oportunitat de punxar a alguns llocs on m'ho vaig passar pipa i on vaig intentar que el públic gaudira de principi a fi. Clar que tot, en aquesta vida té un inici i un final, i la "fase DJ" amb l'ampli que havia sigut prèviament de Feliu ha arribat a la seua fi definitivament. El trobaré a faltar.

3 comentaris:

Xavier ha dit...

Ho sent tia, tot en aquesta vida té un principi i un final...

Jo porte un any sense ampli, a mi també s'em va cremar, encara que des de llavors funcione amb la ràdio-CD "vintage" i l'ordinador.

Tinc unes ganes de pillar-me l'ampli per a fer funcionar les bafles... I sobretot de pillar-me el plat que tant de temps porte desitjant !

Ah ! Per cert, a veure quan la liem i ens montem una sessió ! Que ja tinc mono !

mireia ha dit...

je aurora! per fí he aconseguit entrar al teu blog. molt xulo, encara que podries posar alguna fotet! bé ja parlem que se suposa que estic treballant!adeu

Aurora Mora ha dit...

Xavi, no tenia ni idea de lo teu (t'acompanye en el sentiment,jeje) però digues, si cap dels dos tenim ampli... com anem a fer una sessió? els auriculars només els pot sentir un! Bé, encara que ja idearem alguna cosa. Per cert, hi ha uns vídeos de Joe Bataan al YouTube guapos... ja veuràs.

Mireia, filla, més val tard que mai, jeje. M'alegre que t'haja agradat i sí és veritat, m'agradaria posar fotos, però com que sóc una cazurra de la informàtica, encara no sé.

Bo, ens veiem, penyeta i, moltes gràcies per llegir-me!