(Entrada publicada originàriament el 20 de juliol de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)
El moviment antinuclear va ser especialment viu durant els anys 80. Tanmateix, els resultats aconseguits per aquest moviment són o han sigut parcials, conseqüència, entre altres coses, de la pròpia naturalesa del(s) moviment(s) social(s).
Moltes de nosaltres entenem que eixa naturalesa (moviments horitzontals, de base, no institucionalitzats, basats, com dirien alguns analistes, en valors expressius) és per ella mateixa positiva, doncs suposa una forma de participació política de la ciutadania diferent a les formes anquilosades i rovellades de la vella política. El problema esdevé quan eixes ‘noves’ formes de fer política no cristal.litzen en resultats directes aplicables de manera generalitzada, és a dir, quan no es té el poder. Paradoxalment, aquesta nova política és “incompatible” amb el poder; sols hem d’observar la institucionalització dels Verds alemanys per saber de què estic parlant: el moviment perd la seua carta de naturalesa quan entra en el vell joc polític: el joc partidista del Parlament. I no només això, sinò que, a més, els resultats aconseguits són, en certa manera, pobres o, per dir-ho d’una altra manera, molt menys ambiciosos del què ho era el “programa” del moviment.
Per què dic açò? Pensareu algunes de vosaltres. Doncs perquè em sembla que no s’han de deixar de banda aquestes reflexions en el debat que s’obri actualment respecte a l’energia nuclear. Moltes de nosaltres no vam tenir l’oportunitat de participar en les movilitzacions del moviment antinuclear, però sempre havíem pensat que aquest potent moviment havia collit alguns èxits, el més important de tots havia estat tancar el debat nuclear indefinidament, conscienciant la ciutadania (i per tant els governs) de la perillositat de l’energia nuclear. Recorde que feia uns anys, la ‘frasse de moda’ era: Nuclears, no gràcies! Tanmateix, el debat torna a aparèixer i a reobrir-se, com si fos la marea. El gran problema radica, actualment, en què s’ha aconseguit pegar-li la volta a la truïta: ara, l’energia nuclear es troba en boca de tots i només té avantatges (només cal donar-se una volta pel web del Foro Nuclear - la pàgina de la Indústria Nuclear Espanyola - per constatar-ho: l’energia nuclear és la solució al canvi climàtic, a la dependència energètica i als elevats costos que suposen altres energies). El què no trobareu de cap manera en aquesta plana web és cap referència a la perillositat de les centrals. Com si Chernobyl no hagués existit. I si per un cas algun defensor de l’energia nuclear fa alguna referència, sempre és per a dir que actualment el perill és pràcticament inexistent gràcies a la innovació.
Greenpeace i Ecologistes en Acció consideren que l’accident de la central nuclear japonesa de Kashiwazaki-Kariwa (junt als dos accidents ocorreguts en centrals nuclears alemanyes a principis del mes de juliol: un incendi a la de Krümmel i un cortocircuit a la de Brunsbüttel) posa de manifest la perillositat de l’energia nuclear. No obstant, no sembla que aquests accidents tinguen un fort impacte sobre la població de cara a rearticular una vasta oposició popular als obscurs interessos econòmics, polítics i geoestratègics que hi han darrere de l’energia nuclear. Per a que això passe caldrà repensar moltes coses, inclosos els moviments socials (i, en concret, el moviment ecologista i antinuclear), doncs és necessari bastir una xarxa àmplia que supose un vertader contrapes al poder: la multitud ha de posar-se mans a l’obra. Això o esperar un nou Chernobyl.
El moviment antinuclear va ser especialment viu durant els anys 80. Tanmateix, els resultats aconseguits per aquest moviment són o han sigut parcials, conseqüència, entre altres coses, de la pròpia naturalesa del(s) moviment(s) social(s).
Moltes de nosaltres entenem que eixa naturalesa (moviments horitzontals, de base, no institucionalitzats, basats, com dirien alguns analistes, en valors expressius) és per ella mateixa positiva, doncs suposa una forma de participació política de la ciutadania diferent a les formes anquilosades i rovellades de la vella política. El problema esdevé quan eixes ‘noves’ formes de fer política no cristal.litzen en resultats directes aplicables de manera generalitzada, és a dir, quan no es té el poder. Paradoxalment, aquesta nova política és “incompatible” amb el poder; sols hem d’observar la institucionalització dels Verds alemanys per saber de què estic parlant: el moviment perd la seua carta de naturalesa quan entra en el vell joc polític: el joc partidista del Parlament. I no només això, sinò que, a més, els resultats aconseguits són, en certa manera, pobres o, per dir-ho d’una altra manera, molt menys ambiciosos del què ho era el “programa” del moviment.
Per què dic açò? Pensareu algunes de vosaltres. Doncs perquè em sembla que no s’han de deixar de banda aquestes reflexions en el debat que s’obri actualment respecte a l’energia nuclear. Moltes de nosaltres no vam tenir l’oportunitat de participar en les movilitzacions del moviment antinuclear, però sempre havíem pensat que aquest potent moviment havia collit alguns èxits, el més important de tots havia estat tancar el debat nuclear indefinidament, conscienciant la ciutadania (i per tant els governs) de la perillositat de l’energia nuclear. Recorde que feia uns anys, la ‘frasse de moda’ era: Nuclears, no gràcies! Tanmateix, el debat torna a aparèixer i a reobrir-se, com si fos la marea. El gran problema radica, actualment, en què s’ha aconseguit pegar-li la volta a la truïta: ara, l’energia nuclear es troba en boca de tots i només té avantatges (només cal donar-se una volta pel web del Foro Nuclear - la pàgina de la Indústria Nuclear Espanyola - per constatar-ho: l’energia nuclear és la solució al canvi climàtic, a la dependència energètica i als elevats costos que suposen altres energies). El què no trobareu de cap manera en aquesta plana web és cap referència a la perillositat de les centrals. Com si Chernobyl no hagués existit. I si per un cas algun defensor de l’energia nuclear fa alguna referència, sempre és per a dir que actualment el perill és pràcticament inexistent gràcies a la innovació.
Greenpeace i Ecologistes en Acció consideren que l’accident de la central nuclear japonesa de Kashiwazaki-Kariwa (junt als dos accidents ocorreguts en centrals nuclears alemanyes a principis del mes de juliol: un incendi a la de Krümmel i un cortocircuit a la de Brunsbüttel) posa de manifest la perillositat de l’energia nuclear. No obstant, no sembla que aquests accidents tinguen un fort impacte sobre la població de cara a rearticular una vasta oposició popular als obscurs interessos econòmics, polítics i geoestratègics que hi han darrere de l’energia nuclear. Per a que això passe caldrà repensar moltes coses, inclosos els moviments socials (i, en concret, el moviment ecologista i antinuclear), doncs és necessari bastir una xarxa àmplia que supose un vertader contrapes al poder: la multitud ha de posar-se mans a l’obra. Això o esperar un nou Chernobyl.
1 comentari:
Les pretensions ecologistes estàn com ho han estat sempre basades en la hipocresia del placebo, en intentar curar el cancer amb “betadine” , en una cura de concienciaa que res te a veure amb volguer intentar solucionar el problema.
El momviment antinuclear no ha, ni hauria d’haver existit mai, l’única militancia efectiva es aquella que promou reduir el consum, no tansols d’enegia , sinó de objectes i serveis que necessiten d’aquesta per ser’hi.
No s’ha d’actuar contra les centrals nuclears sinó contra el que fa necessaria la seva existéncia, aquesta és la única manera efectiva ( i més difícil ) de lluitar contra un futur chernovil, pero evidentment a organitzacions com greenpeace no els interesa anar contra el sistema , sinó en crearne de nous, un producte de mercat més per explotar.
Xavi ( Banyoles, 31/7/2007)
Publica un comentari a l'entrada