dissabte, 22 de setembre de 2007

Sóc un demòcrata

(Entrada publicada originàriament el 4 de setembre de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)

Aquests últims dies les veus demòcrates de la nostra benvolguda Espanya entonen el cant de la il.legalització d’ANV amb més força que mai. Aquesta agrupació no ha condemnat la violència d’ETA, condició sinéquanone per formar part de l’univers demòcrata.
A mi se m’ha ocorregut la idea de rescatar una Declaració de principis d’un intel.lectual espanyol publicada el 2003, el per què, ja ho veureu.

Sóc un demòcrata

No condemne el rei Fahd, honorat pel rei d’Espanya, que tala caps, poda mans i arranca ulls, que humilia dones i emmordassa els opositors, que s’ensenyoreix sense periòdics, parlament ni partits polítics, que viola filipines i tortura indis i egipcis, que gasta la tercera part del pressupost d’Arabia Saudita en els 15.000 membres de la seua família i finança els moviments més reaccionaris i violents del planeta.

No condemne el general Dustum, aliat dels EUA a Afganistan, que ha ofegat en un contenidor mil presoners talibans als què havia promés la llibertat i que van morir xuplant les parets de ferro de la seua presó.

No condemne Turquia, membre de l’OTAN i candidata a la UE, que en la dècada dels noranta va esborrar de la faç de la terra 3.200 aldees kurdes, ha deixat morir de fam 87 presos polítics i empresona a aquell que s’atreveix a transcriure en kurd el nom de les seues ciutats.

No condemne el sinistre Kissinger, el més ambiciós assassí després de Hitler, responsable de milions de morts a Indoxina, a Timor, a Xile i a tots aquells països el nom dels quals va eixir alguna vegada dels seus llabis.

No condemne Sharon, home de pau, que dinamita cases, deporta civils, arranca oliveres, roba aigua, tiroteja xiquets, pulveritza dones, tortura hostatges, crema arxius, vola ambulàncies, arrasa camps de refugiats i coqueteja amb la idea “d’amputar el càncer” de tres milions de palestins per fer més folgada la puresa del seu Estat “jueu”.

No condemne el rei Gienendra del Nepal, educat als EUA, que des del passat mes de gener ha executat sense judici 1.500 comunistes.

No condemne Jordània ni Egipte, que apalissa i empresona els què es manifesten contra l’ocupació israeliana de Palestina.

No condemne la Patriot Act ni el programa TIPS ni la “desaparació” de detinguts per l’FBI ni la violació de la convenció de Ginebra a Guantánamo ni els tribunals militars ni la “llicència per a matar” atorgada a la CIA ni el registre policial de tots els turistes que entren als EUA procedents d’un país musulmà.

No condemne el colp d’Estat a Veneçuela ni el govern espanyol que el va recolzar ni els periòdics que, aquí i allà, finançaren, legitimaren i aplaudiren la dissolució de totes les institucions i la persecució armada dels partisans de la Constitució.

No condemne la companyia d’Estats Units Union Carbide, que el 2 de desembre de 1984 va assessinar trenta mil persones a la ciutat índia de Bophal.

No condemne l’empresa petroliera d’Estats Units Exxon-Mobil, acusada de segrestar, violar, torturar i assessinar desenes de persones que vivien a un edifici propietat de la companyia a la província d’Aceh (Indonèsia).

No condemne l’empresa Vivendi, que ha deixat sense aigua tots els barris pobres de La Paz, ni Monsanto, que deixa sense llavors els camperols de La Índia i de Canadà, ni Enron, que després de deixar sense llum a mitja dotzena de països, deixà també sense estalvis a 20.000 persones.

No condemne les empreses espanyoles (BBV, BSCH, Endesa, Telefónica, Repsol) que han buidat les arques de l’Argentina, obligant així els argentins a vendre el seu pèl als fabricants de perruques i disputar-se una vaca morta per poder menjar.

No condemne la casa Coca-Cola, que penetrà a Europa a l’ombra dels tancs nazis i que acomiada, amenaça i assassina avui a sindicalistes a Guatemala i Colòmbia.

No condemne les grans corporacions farmaucètiques, que han acordat matar a vint milions d’africans malalts de SIDA. No condemne l’ALCA, que viola i despedaça les obreres de les maquiladores de Ciudad Juárez i fa nèixer nens sense cervell a la frontera de Mèxic amb els EUA.

No condemne l’FMI ni l’OMC, providència de la fam, la pesta, la guerra, la corrupció i tota la cavalleria de l’Apocalipsi.

No condemne la UE ni el govern dels EUA, que posen els acords comercials per damunt de les mesures per a la protecció del medi ambient i que han decidit, sense plebiscit ni eleccions, l’extinció d’una quarta part dels mamífers de la terra.

No condemne les tortures a Unai Romano, jove basc que, fa ara un any, fóu convertit en un globus tumefacte a una comissaria espanyola, quedant fins a tal punt desfigurat que els seus pares sols el van reconéixer perquè en la cara seguia tenint el mateix lunar.

No condemne el govern espanyol, que el passat mes d’abril va establir l’estat d’excepció sense consultar-ho al Parlament i va suspendre durant tres dies drets bàsics recollits en la nostra Constitució (la llibertat de moviment i d’expressió), amb l’agreujant de segregació racista, en impedir que els bascos viatjaren a Barcelona amb ocasió de la última cimera de la UE.

No condemne la Llei d’Estrangeria, que expulsa homes febles i famolencs, els tanca en camps de detenció o els priva del dret universal a assistència sanitària i educació. No condemne el “decretazo”, que precaritza encara més el treball, elimina els subsidis i deixa els treballadors, com fullaraca, a la mercé del card dels vents dels empresaris.

No condemne, naturalment, a Déu quan plou, relampagueja o trona ni quan la terra tremola ni quan el volcà vomita el seu foc sobre els homes.

Sóc un demòcrata: m’importa un carall la mort de xiquets que no són espanyols; m’importa un carall la persecució, silenciament i assassinat de periodistes i advocats que no pensen com jo; m’importa un carall l’esclavitud de dues mil milions de persones que mai podran comprar els meus llibres; m’importa un carall el retall de llibertats mentre aguante jo lliurement les tisores; i m’importa un carall inclús la desaparició del planeta en el què ja m’he divertit tant.

Sóc un demòcrata: condemne a ETA, als què ho recolzen i als què guarden silenci, encara que siguen muts de naixement; i exigisc, per tant, que es prive dels seus drets ciutadans a 150.000 bascos, que se’ls impedisca votar, manifestar-se i reunir-se, que es tanquen les seues tabernes, les seues editorials, els seus periòdics, inclús les seues guarderies; que se’ls tanque després a la presó, a ells i a tots els seus compintxes (des del jove militant anti-globalització a l’escritoret resentit) i que, si tot açò no és suficient per protegir la democràcia, es demane la intervenció humanitària de les nostres glorioses Forces Armades, faixades ja en l’heroica conquesta de l’illa Perejil.

Sóc un demòcrata: he condemnat a ETA. Sóc un demòcrata: sols he condemnat a ETA i forme part, per tant, de totes les altres bandes armades, de les més sanguinolentes, les més cruels, les més destructives organitzacions terroristes del planeta. Sóc un demòcrata. Sóc un cabró.

(Gràcies, Santiago Alba, per ser una de les ments més lúcides de la intel.lectualitat espanyola)

3 comentaris:

Aurora Mora ha dit...

Sense paraules…. espectacular

gràcies Aurora per aquest manific text.

Paco

Aurora Mora ha dit...

Ieps Aurora, un gran text, sense dubte. Ideal per a “demòcrates” de temporada

Finalment, ja ho veus, si que he caigut en això dels blogs, hehe

Apali, una abraçada!

pd.- No havia sentit mai parlar d’això de Coca-Cola i l’entrada a Europa amb els nazis!

Roger Bujons

Aurora Mora ha dit...

un text brutal!

Xavier Monge