Situacionisme àgil (I)

(Entrada publicada originàriament l'1 d'agost de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)

Navegant per la xarxa m’he trobat amb el número 0 -publicat el 2004- d’un fanzine de Kiko Amat titulat “La Escuela Moderna” (en homenatge a l’escola moderna d’inspiració anarquista de Francesc Ferrer i Guàrdia) que, sincerament, m’ha seduït.
Us proporcione la traducció al català de l’article íntegre d’Amat sobre el Situacionisme en dos posts. Aquest conté la primera part. Espere que us agrade.

Una introducció veloç als situs per evitar haver de llegir-se “La societat de l’espectacle”.

Vaig escriure el què segueix fa un any, impulsat pel desig d’explicar i fer saber allò que tothom em preguntava: Què era el situacionisme? Qui eren els situacionistes? Per què no deixava de parlar d’ells? Què feia cridant damunt la taula? Podia baixar-me ja d’aquí i anar a casa d’una vegada? Decidit a resumir en unes poques pàgines allò que tants historiadors han utilitzat tota la seua malaptesa en distorsionar, i allò que els situacionistes havien encobert en treballs complexes i de gran opacitat, vaig intentar condensar tot el què em fascinava de la seua teoria i pràctica. Pensat en un principi per al fanzine d’un amic que, a data d’avui, no sembla decidit a eixir mai, vaig decidir finalment rescatar-ho en el meu propi per a què tot eixe resumir i ximplificar tontament no es pergués.

Tal vegada descobriu algunes errades; les he deixades aquí conscientment, tractant de demostrar que mai deixa un de revisar i analitzar el body of work situacionista. Molt he aprés des què el vaig escriure, i molt més he d’aprendre. Eixe és el tracte amb els situacionistes.

“I want to exchange nothing - not for a thing, not for the past, not for the future. I want to live intensely, for myself, grasping every pleasure”
Raoul Vaneigem, The Revolution of Everyday life

Un dels grans encants del Situacionisme és, francament, que ningú té maleïda idea del què és. Com un cult subterrani al què t’acostes en l’adolescència, descobrint els seus codis i tics formals, rebuscant en les seues manifestacions estètiques, el Situacionisme és la teoria secreta del segle XX, la perfecta ideologia misteriosa que provoca canvis quan els què els provoquen mai han sentit parlar d’ella, quan les solucions que proposa aparèixen a la superfície de forma completament natural, espentades per la ràbia o pel desig més purs.

El Situacionisme està darrere de quasi tot l’anàlisi de la societat contemporània que fa tant el Post-Modernisme i el Post-Estructuralisme, anàlisis ambdós que centren gran part del discurs actual, eliminant per suposat gran part de la càrrega revolucionària que l’original posseïa. Llegint l’obra de Braudillard, Foucault, de Deleuze i Guattari, del cretí de Lyotard -perquè, no ens enganyem, l’home era un cretí-, un no pot més que sorprendre’s de com gran part de les seues teories estan inspirades directament per pensadors del Situacionisme com Debord o Vaneigem. El situacionisme donà forma quasi en solitari als tergiversats, reapropiats i ara diluits fets del Maig del 68, així com al punk, sense que per norma general en l’anàlisi de cap d’aquests dos fenòmens es nomene la font. El Situacionisme fou al mateix temps un intent de donar cohesió a aquelles doctrines com el Futurisme, Dada i el Surrealisme que sorgien d’un rebuig al capitalisme i un intent de transformar la vida diària en un fluxe constant de desigs i sensacions no reprimides, no comodificables. L’anàlisi d’aquestes ideologies i corrents -que al mateix temps tractaven de ser molt més que ximples corrents- no sol nomenar el seu hereu avantatjat, el Situacionisme.

Té gràcia. I allò curiós és que el Situacionisme com a grup més o menys estructurat d’idees sol aparéixer en els què més tard es sentiran atrets cap a ell molt abans de què es tinga cap consciència de què tal moviment existeix. Gran quantitat de gent es mostra propera a postulats clarament situacionistes anys abans d’haver fet cap incursió en el fenomen. Les seues pràctiques, la seua creació de situacions, el seu anàlisi de la societat de l’espectacle, la seua extravagància, el seu desig de passar-ho bé desobeint, el seu rebuig total a la rígida jerarquia que opera en l’entorn Marxista, la seua fe en la classe treballadora sense paternalismes ni atavismes de principis de segle, tot allò se sol mostrar de forma latent i primigènia en els influenciats molt abans d’ahaver analitzat cap dels seus textos o ser conscient de les seues accions.

La cosa té la seua gràcia. Convé doncs explicar el Situacionisme, la teoria més pràctica de totes les formulades en el segle XX, una teoria de revolta i joc que anava a la cerca d’un món millor, un món no esclavitzat pel treball en el què cada ésser humà puga viure la vida fins el límit de sensacions i experiències, una vida real, no mediatitzada, en la què l’home recuperara sentiments i dolors com a autènticament seus, sense la preocupació per la supervivència ni el viure a mitges, agònicament, que caracteritza els què hi són a la part baixa de la piràmide del capitalisme.

Benvinguts al Situacionisme, un moviment de subversió que sols busca la passió.

Breu ideari situacionista

- La societat capitalista moderna és una societat d’espectacles. En ella és impossible experimentar la vida real o participar en la creació d’un món que pertany als qui hi viuen en ell. La gent està alienada, separada no sols dels fruits del seu treball, com el Marxisme exposa, sinó de les seues pròpies vides, desigs, creativitat, emocions.

- La gent veu la seua pròpia vida com un espectacle constant en el què està prohibit participar. El capitalisme ha produit majors comoditats per a cadascun, però l’ús d’aquestes comoditats sols reprodueix l’alienació del sistema de producció. L’elecció que el capitalisme suggereix és entre diferents espectacles totalment allunyats de la vida del què els observa.

- Açò no és incanviable. El capitalisme pot haver augmentat l’alienació mitjançant un espectacle que actúa com a pantalla davant la vida que seria possible viure, però la possibilitat de què el proletariat veja aquesta alienació no ha desaparegut.

- El proletariat existeix, però es defineix mitjançant l’absència total de control sobre la seua vida en compte de la vella definició econòmica Marxista basada en la pobresa material. La rebelió i el motor de la revolució Situacionista és contra la mediocritat i impotència de la vida diària, no per l’augment de comoditats per a totes.

- Tenim més temps lliure, però en ell juguem als seus jocs.

- Darrere de l’espectacle hi ha una vida que ens pertany. Una vida plena d’oportunitats, de desig, d’experiències no mediatitzades, reals, una vida de passió que es fa possible amb la mecanització del treball i la tecnologia per a tots.

- El situacionisme és llibertari quant a desaparició del capitalisme i les élits econòmiques. Però el Situacionisme, com el surrealisme, es basa en desig, imaginació, en actuació. En ell no apareixen trets semi-puritans ni de tornada a un idílic món pre-capitalista com en les toeries dels anarquistes més purs. Un món post-Situacionista té una única finalitat: el plaer total. Aconseguir-lo és la última meta, i la meta és ara, en un món modern de tecnologia, un món urbà ple de possibilitats.

- Si tota l’energia que es malbarata per a continuar la perpètua roda del capitalisme destructor -que beneficia a dos mentres mil sobreviuen vides d’autèntica misèria- s’utilitzara per a mecanitzar el treball i alliberar el viure autèntic, l’aventura diària, la creació i l’amor, totes gaudiríem en un pati d’autèntica intensitat. La majoria de fem que el capitalisme crea no és necessària. La seua única funció és distreu-re’ns comprant i mirant mentres uns quants follen metafòricament.

- El treball i la necessitat de ser un treballador digne i sobreviure en l’actual estat de les coses són mentides que aguanten l’status quo, i que l’esquerra tradicional, amb les seues constants al.lusions a l’augment de capacitat d’adquisició material, no fa més que perpetuar. El jugar, el viure intensament, el crear són les úniques coses dignes a les què la classe treballadora ha d’aspirar. La resta és superflu, buit, alienat, alié.

- Aquest món de realització de desigs no és un futur utòpic pel qual la gent ha de sacrificar-se, com el socialisme en pos de la “revolució final”. És un món que deu ser viscut ara i que ha de proporcionar plaer i llibertat total inclús en el moment de lluitar per ell.

- Les élits artístiques i intel.lectuals -inclús revolucionàries, per suposat- despareixeran en un món en el què el major art serà la creació diària. Aquesta creació deixarà d’estar en mans d’un grup d’aventatjats que gaudeixen mentre la resta es moren de literal fàstic. Totes les vides han de ser art i estar plenes d’ell, mitjançant la lliure expressió de cada gest, plaer apassionament.

- La vida real ha de deixar de ser mer consum i ha d’alcançar un soberbi estat de perpetu plaer i creació suprema. Una vida diària en què cada bes és nostre, així com cada ràbia, cada por, en compte de trossos d’un espectacle que altres han decidit que hem d’observar.

- Per a aconseguir açò val tot: Revolta, desafiament, poesia, creació autònoma, sabotatge, escàndol, atac, caos. Tot revolta contra la pobresa moral de la vida diària actual és la prova del naixement d’una nova classe. Una rajola llençada, qualsevol desobediència contra l’espectacle, qualsevol rebuig al sistema, la negació ximple d’entrar en el circ del consum de comoditats, és una ganivetada al capitalisme, i no necessita de raons materials o burocràcia política. Sols el desig pur de viure de veritat.

Precedents i creació de la Internacional Situacionista

- Dada: Un moviment ampli, sense programa ni cohesió, que abogava per un món en el què s’alcance la plena experiència mitjançant creació i desig. Les seues manifestacions mesclaven allò artístic, polític i cultural, i es caracteritzaven pel seu nihilisme, la seua capacitat d’escandalitzar, la seua agitació i la varietat de mitjans utilitzats per a aconseguir-la -pintura, cinema, tipografia, muntatge, poesia i combinacions caòtiques de les sis-. Es declarava anti-art i contra els conceptes de geni, creativitat i individualisme que resideixen en aquest, encara que no s’oposava a la creació ni presentació de coses que són part de l’art. El què Dada rebutjava era qualsevol tipus de restricció en elles i qualsevol tipus de separació amb la vida diària. Dada, com a grup de post-guerra, era radicalment anti-burgesia: per a ells la guerra era un espill de la sensibilitat, bon gust i seguretat de la burgesia; una generació sencera estava sent massacrada a les trintxeres per a què uns quants gaudiren de l’art i la cultura. Aquests eren els valors que dada es proposà destruir. Dada, per tant, era gran, i els què avui es poden permetre comprar les seues creacions són uns pusil.lànimes que no han entés res.
Veure Tzara, Hugo Ball, Grosz, Picabia, Janco…

- Surrealisme: Igual que Dada, els surrealistes buscaven la transformació social i una nova realitat en la què basar la seua crítica de les relacions socials del capitalisme. Però al contrari que Dada i el seu intent de ruptura amb tot l’anterior, els surrealistes buscaren en una tradició de poètica rebel i eròtica on inspirar-se: Tots els maleïts que avui la burgesia adora però que llavors es podrien en els carrerons que amaven (Rimbaud, Jarry, Sade, Baudelaire, Lautreamont, la política de Fourier…). Els Surrealistes buscaven moments de suprema interacció, de completa passió, moments singulars en un món vulgaritzat, i invocaven les infinites possibilitats que una vida vertiginosa, plena de revoltes i passions, oferia. El món social sencer devia restructurar-se en base a la realització de cada desig, cada plaer, cada moment sublime. La influència dels Surrealistes en el Situacionisme no pot ser més clara.

Avui els Surrealistes, tot i el seu menyspreu cap a tot allò burgés, han estat assimilats amb la seua inclusió en aquells museus que menyspreaven.
Veure Aragon i Breton, sobretot.

- Lletrisme i el naixement de la Internacional Situacionista: És en els cinquanta quan es produeix un autèntic allau de grupuscles de teòrics, artistes i músics a la cerca d’un llenguatge revolucionari i amb un vincle comú: la destrucció de l’art especialitzat i la recerca d’un nou rol revolucionari per a aquest. De tal poti-poti de subgrups i bandes -un caldo de cultiu que incluia el Revolutionary Surrealist Group, el grup COBRA, el Nuclear Art Movement, l’International Movement for a Imaginative Bauhaus, la London Psychogeographycal Society i la Internacional Lletrista- sorgeix la Internacional Situacionista, fundada el 1957 mitjançant la fusió dels tres últims. Els Lletristes eren una de les parts més importants de la nova S.I., un grup post-surrealista amb mires revolucionàries que intentà alliberar l’espai entre paraules i significats i posava la creació com el propòsit central de l’home. Com veurem després amb els Situacionistes i les seues accions, els Lletristres distaven molt de ser un grup teòric de xerraires o intel.lectualoides pseudopolititzats; les seues maniobres de provocació estil dada els dugueren, entre moltes altres coses, a irrompre i avortar la misa de Setmana Santa a Notre Dame i a atacar a Charlie Chaplin durant la seua rebuda a París el 1952. Fou de fet aquesta última acció la que precipità la fi del grup Lletrista, l’establiment de la Internacional Lletrista amb els membres escindits i la futura fusió d’aquests amb la Internacional Situacionista. Molts dels membres més importants d’aquests (Debord, Wolman i Bernstein) eren Lletristes, i gran part de les idees Situacionistes es poden preveure en l’ideari Lletrista i la seua revista Potlatch.