Ulrike Meinhof

(Entrada publicada originàriament el 30 de juliol de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)

Aquest post està inspirat en una sèrie de reflexions què he fet al voltant d’un documental sobre la vida d’Ulrike Meinhof que vaig poder veure ahir de vesprada, gràcies al meu bon amic Xavi Martínez, que, com que em coneix bé, m’ha regalat una còpia (t’ho agraisc de tot cor).

Certament estava emocionada des del moment en què va caure el docu en les meues mans, doncs sempre he sentit molta curiositat per l’activitat armada de diversos grups d’Europa Occidental i, en concret, per la Rote Armee Fraktion (RAF) i algunes cèl.lules autònomes a Alemanya i altres Estats.

Tanmateix, no s’ha escrit massa (ni de manera massa seriosa) sobre aquesta qüestió i, actualment, les guerrilles han caigut en l’oblit, inclós, per a l’extrema esquerra, llevat d’algunes excepcions aïllades que tenen a veure amb la situació d’alguns presos, com és el cas de les campanyes per l’alliberament dels presos d’Action Directe.

Per això, intentar mantenir, més enllà de certes simpaties, una base teòrica i un intent seriòs de contextualitzar i d’analitzar minuciosament la lluita armada d’eixos anys és una qüestió complicada, ja que trobem dues maneres d’enfocar la qüestió: una massa parcial en tant que subjectiva i subjectivista, com és el cas del documental que us cite i una altra que representa l’adhesió incondicional als mètodes sense cap raonament, posició que em sembla una miqueta infantilista i que prové d’alguns cercles “marginals” de l’esquerra extraparlamentària. Vull, no obstant, centrar-me en la primera de les maneres que hi trobem per acostar-nos a la guerrilla urbana, és a dir, la que centra el seu “objecte” en el “subjecte”. Que és el que fa, precissament, aquest documental.

És evident que Ulrike Meinhof va ser una dona molt inteligent, només cal llegir algun dels seus articles a Konkret per a adonar-se’n. Tanmateix, aquest documental presenta a Meinhof com una dona “especial”, diferent a la resta dels seus “camarades”. Sincerament, per molt que tingués una forta personalitat, no es pot presentar a Ulrike Meinhof com una heroina que valia molt més que les activitats del grup del qual formava part i que tanmateix, ella hi era per les seues fortes conviccions polítiques. I a més, com una heroina d’una tragèdia que porta les seues fermes conviccions fins al tràgic final: suicidi a la presó.

Aquest intent de dibuixar a Ulrike Meinhof com una persona extraordinària, es basteix amb una sèrie d’entrevistes què es fa a determinades persones que la van conèixer privadament: el seu ex-marit, una sèrie de companys de la joventut i, com a excepció, una militant de la RAF (tot i que no per això abandona el to personalista i intimista del documental). Per tant, aquest documental s’acosta a la figura de Meinhof traïnt-la: deslligant-la de la teoria i de la praxi polítiques no podem conéixer-la vertaderament, si, com un dels entrevistats arriba a dir en un moment del documental, la política per a ella ho era tot.

En el documental hi ha moments fugaços però sublimes, que són precissament els pocs on és ella qui parla directament: en un d’ells diu precissament que tot és política i que allò personal també és polític. Aplicant aquesta màxima al documental, aquest s’haguera convertit en un cosa molt diferent. I que conste que no es tracta d’acostar-nos a la figura d’Ulrike Meinhof o a la RAF de manera acrítica, sinó que per a comprendre aquest personatge històric no es pot obviar el plànol polític, tant important per a ella. El documental ens presenta una Ulrike edulcorada, i es passa de puntetes per la seua activitat dins la clandestinitat, de fet només es fa referència a eixa situació quan els seus coneguts manifesten que no hi estaven d’acord i que així li ho van dir a la pròpia Ulrike.

El documental, que ens mostra la vida privada d’Ulrike Meinhof des de la seua joventut fins què passa a la clandestinitat, fa algunes referències a la seua etapa de lluita antinuclear i per la neutralitat d’Alemanya (moment en què se la qualifica de nova Rosa Luxemburg) i a la seua tasca de periodista a konkret, especialment l’any 1968, quan estan produint-se les manifestacions estudiantils. Posteriorment, participa en l’alliberament d’Andreas Baader (al maig de 1970), que pot dir-se que és l’inici de la RAF. Aquesta etapa de la seua vida és esborrada del documental per anar directament al moment de la seua mort, que, sospitadament, recull la versió oficial, tot i que mai ha estat aclarit si es va tractar d’un suïcidi o, realment, d’un assassinat.

No tinc cap objecció en el moment que s’ha triat, és a dir, si es vol fixar l’atenció en aquesta etapa de la vida de Meinhof, crec que s’hauria d’haver analitzat quines van ser les seues idees, quina era la seua visió del món, perquè hi va ser tan terriblement conseqüent i anar més enllà de mostrar el lloc on passava les vacances o si practicava una sexualitat lliure. En fi, no puc negar que el documental m’ha decebut, potser esperava massa d’un producte que s’ha passat per la pròpia TVE. No obstant això, no tinc la sensació d’haver perdut el temps, ans al contrari, si serveix per a què més gent s’endinse en aquesta etapa històrica a l’Alemanya Federal, benvingut siga.

El link:
http://www.nodo50.org/rebeldemule/foro/viewtopic.php?t=1667