dissabte, 22 de setembre de 2007

A un barri multicolor

(Entrada publicada originàriament el 5 d'agost de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)

Recorde les històries que em contava mon pare respecte al meu barri, a com ha canviat. Jo no he viscut l’època en què el meu carrer suposava el final del poble i tota la resta eren tarongers. Però d’alguna manera puc imaginar-m’ho, les paraules de mon pare em dibuixen un carrer sense asfaltar, sense cotxes, amb algunes cases de poble que ja no existeixen, com per exemple aquella en la que ell va nàixer i que ara és una finca familiar en la què jo visc.

Les paraules de mon pare retracten l’escenari que ell va viure quan era xiquet: els animals de corral, la vida al carrer, les vies del trenet utilitzades pels senyorets de València que venien a estiuejar i el camp, el substent tradicional de la gent del poble.

Els meus primers records del barri, tanmateix, són els d’un barri amb finques construïdes amb i per a les onades d’immigració espanyola: castellans, andalusos, extremenys… Finques fetes sense cap control sobre l’altura o el paisatge, més semblants a ratoneres que a habitatges dignes. Finques que rebosaven gent i que oferien tot un espectacle visual: la roba estesa als balcons i les reformes en pla chapuza configuraven un collage al medi urbà. Finques saturades de gent immigrant que, com no, votava PSOE. Quina barra els socialistes! Trenta anys sent la força indiscutida al barri i no hi ha ni una sola zona verda!

La llengua parlada durant anys al meu barri ha estat el castellà. Els motius són evidents: el nivell de població autòctona era ridícul, tan sols en el meu carrer s’escoltava el català, doncs jo encara visc a un reducte de plantes baixes tradicionals. Tanmateix, la regla d’or dels valencianoparlants respecte a la llengua és canviar automàticament al castellà quan es dirigeixen als forasters. Açò, sumat a l’actitud feixista de molts d’ells (aquí se habla español porque esto es España) ha suposat l’arraconament de la llengua catalana al meu barri.

Així doncs, es pot dir que el meu barri ha estat i és un barri obrer. No hi ha res d’orgull a l’afirmació que he fet: sincerament és una merda viure a un barri obrer. La gent que hi viu és ignorant i retrògrada, a més de molt bruta. Els fills dels treballadors immigrants, quan han crescut, han continuat sent uns curritos; alguns s’han dedicat a trapitxear i a aconseguir diners fàcils. Però la majoria d’ells s’estan anant cap a les zones on han construït finques noves. No se’n van molt lluny, sens dubte es troben arrelats al barri, però ja no és el suficientment bo. Ara els cuxitrils on ells s’han criat es plenen d’immigrades del sud (i algunes de l’est). Per tant, puc dir que visc a un barri multicolor.

Les resistències per part dels veïns, però, han sigut fortes. Recorde un dia que vaig anar a l’estanc i l’estanquera em va demanar que signara un pamflet contrari a la ubicació d’una mesquita darrere de ma casa. Amb frasses a l’estil de “se nos va a llenar el barrio de moros” i “el barrio se va degradar”, pretenia fer-me signar un manifest completament racista i xenòfob. Mon pare i ma mare també es van negar i des d’eixe moment, la relació ha estat una miqueta més tirant.

Tanmateix, ja ha passat algun temps des què es va fer la mesquita i moltes de les què en el seu dia demanaven tals signatures, ara tenen molts marroquins com a clients. El cas de l’estanquera va més enllà: té com a veí a Asís, un marroquí que regenta un locutori i tenen una molt bona relació. De fet, Asís té una bona relació amb quasi tot el barri. Jo em passe prou de temps al seu locatori i de fet, escric aquest post en ell.

Encara que, realment, no sé per què l’escric. No tinc idea de per què em veig llençada a parlar del meu barri, això sí, estic disposada a defensar-lo a capa i espasa davant tots aquells que argumenten que el barri s’ha degradat. Com es pot dir això quan el barri ja va nèixer degradat? El problema de la suposada degradació del barri (i dic suposada, perquè el barri continua sent tranquil i segur) no és que hi estiga ple -fonamentalment- de marroquins (abans ho era de castellans, andalusos i estremenys), sinó que és una qüestió de classe: està degradat perquè els què hi viuen són curreles, i clar, no ens mereixem les boniques zones verdes i els fantàstics adosats que pugen per l’avinguda direcció El Vedat, on viuen els ricatxons i on, com no, no tenen cap problema de degradació ni d’integració ni de res de res.

És per això que m’agradaria continuar vivint ací. No sé si serà possible, però en tot cas, no vull ser una españolita que se’n va del barri perquè està ple de moros i és que eixa actitud només té un nom: racisme pur i dur.