Les belles imatges

Les belles imatges (Edicions 62/Edicions Proa, 1995) és una fantàstica novel·la escrita per Simone de Beauvoir i publicada originàriament per la prestigiosa Éditions Gallimard l’any 1966, sota el títol Les belles images.

En ella, l’autora retracta la vida a París d’una família de l’alta burgesia. El personatge central és Laurence, una dona jove i atractiva que treballa com a publicista i que és el prototip d’una dona perfecta amb una vida perfecta. Tanmateix, Laurence no és feliç. El seu marit, Jean-Charles, un respectable arquitecte, la respecta i mai l’enganyaria, però la seua relació està basada en la trampa del matrimoni per a tota la vida.

Al fons del fons, què en penso, de Jean-Charles? Què pensa ell de mi? Es pregunta la protagonista. Té la impressió que la cosa no té cap importància. Sigui com sigui, estem lligats per tota la vida. Per què Jean-Charles en compte d’un altre? És així. (Una altra muller jove, centenars de mullers joves, en aquest mateix minut, es pregunten: per què ell en lloc d’un altre?) Facin el que facin, diguin el que diguin, tant ell com ella, no hi haurà sanció. Inútil fins i tot d’ enrabiar-se. Cap recurs.

Per altra banda, les relacions de Laurence amb els seus progenitors són complicades. La protagonista manté una relació distant amb sa mare, a la què sempre nomena pel seu nom propi, Dominique. I és que sa mare ha estat la culpable de què Laurence haja estat sempre una imatge:
Ella ha estat sempre una imatge. Dominique vetllà perquè fos així, fascinada a la seva infància per les imatges tan diferents de la seva vida, enterament lliurada –amb tota la seva intel.ligència i la seva enorme energia- a emplenar aquell fossat. (Tu no saps què es portar les sabates destrossades i sentir a través del mitjó que has trepitjat un gargall. Tu no saps què és veure’s mirada amb desdeny per les companyes de cabells ben rentats i que es toquen amb el colze. No, no sortiràs pas amb aquesta taca a la faldilla; vés-te a canviar.) Nena impecable, adolescent consumada, perfecta fadrina. Eres tan neta, tan fresca, tan perfecta... diu Jean-Charles.

En canvi, la relació amb son pare és diferent. Laurence fa referència a la figura paterna amb el mot proper i carinyòs “papà”. Per a ella és un home diferent, al marge de tota la hipocresia i la mentida que envolta l’existència d’ella i la resta de la família. En el fons però, té la seua figura idealitzada. A la última part del llibre, i gràcies a un viatge a Grècia que realitza amb ell, aquest complex d’Electra acaba dissipant-se: s’adona que son pare és com tota la resta i la tornada a casa té un regust amarg de decepció.

Laurence té també dues filles. La major té dotze anys i comença a tenir curiositat per descobrir el món. Una de les nits on Laurence seu amb la seu filla al llit, aquesta li pregunta: Mamà, per què existim? Una pregunta complicada que Laurence no sap com respondre i que l’angoixarà durant tota la novel·la. Ella es dedica a vendre plafons de fusta, a fer-los desitjables mitjançant la construcció d’imatges. Viu dins una mentida i mai ha pogut decidir res per ella mateixa. Però front a l’ansietat de la seua filla, front al desig de saber i descobrir com funciona el món, pren una decisió. La única en la seua vida. Una decisió molt important: ella no farà de la seua filla una imatge. No permetrà que l’existència de Catherine siga buida, com ha estat la seua, tot i que ni tan sols sàpiga quin serà el resultat: Laurence es passa el raspall pels cabells, posa una mica d’ordre al seu rostre. Per mi la jugada és feta, pensa tot mirant la seva imatge –una mica pàl.lida, els trets tibants. Però les nenes tindran llur oportunitat. Quina oportunitat? Ni tan sols ho sap.

Les belles imatges és una novel.la sobre la “veritat”, una reacció a l’espectacle del món mistificat que ens encercla: premsa, televisió, publicitat, moda... llancen uns eslògans –les “belles imatges”- que oculten, a la gent que els absorbeix, la visió de la realitat. Molt recomanable de llegir en aquests temps en els què ens ha tocat viure.