dissabte, 9 de febrer del 2008

El poder i la merda

Avui he estat rellegint alguns articles del mestre Jesús Ibáñez publicats a “A contracorriente” (ed. Fundamentos, 1997) i no puc resistir-me a oferir-vos un d’ells a Diferència i Repetició.
“El poder y la mierda” va ser publicat originàriament al diari Egin l’onze de novembre de 1986. Diu així:
El poder i la merda

Menja merda; tants milions
de mosques no poden equivocar-se.

Dita psoecialista

El cicles vitals conjuguen una cadena tròfica (els uns es mengen als altres) i una cadena còprica (els uns es mengen la merda dels altres). Si es menjara sols menjar i es cagara sols merda, no hi hauria cicle sinó dues rectes paral·leles: una cadena oberta de captures (menjar) i una cadena oberta d’emissions (cagar). Hi ha cicle si algú caga menjar i algú menja merda.

Té poder sobre altre: qui ho menja –el predador té poder sobre la pressa- , i qui el fa menjar la seua merda. En l’ordre natural, els eslabons de les cadenes tròfica i còprica són espècies diferents: els individus d’una espècie no mengen ni els individus de la mateixa espècie ni la seua merda. Els ocellets mengen blat i el milà menja ocellets (“Amem a Déu -deia Voltaire- que dóna de menjar als ocellets i els ocellets als milans”). L’escarabat piloter o la mosca o la hiena mengen la merda d’individus d’altres espècies. En l’ordre cultural, els eslabons de la cadena tròfica i còprica són subconjunts (classes) de l’espècie humana. Uns hòmens mengen altres hòmens, uns hòmens (els mateixos) donen de menjar la seua merda a altres hòmens. Són les dues formes d’explotació de l’home per l’home: l’explotació quantitativa i l’explotació qualitativa.

L’explotació quantitativa és l’extorsió de plusvàlua. Hi ha una desequivalència entre allò que el treballador produeix i allò que consumeix en la seua reproducció. Marx anomenà a eixa diferència plusvàlua (plus de valor). D’on ix eixa plusvàlua? El cos del treballador, com tota màquina, funciona en dues escales de temps. Un rellotge, per exemple, marca dos temps: el temps circular que dóna el rellotge (es repeteix cada dia), i el temps linial de la seua lenta destrucció (el rellotge, amb el temps, deixarà de donar el temps). El propietari paga al proletari el seu temps de treball: allò que val, allò que es capitalitza, és temps. Però sols li paga el temps de la primera escala, el temps circular que es repeteix cada dia de treball: el temps de la segona escala, el temps de la lenta combustió del cos del treballador en el treball -el treballador, amb el temps, ja no podrà treballar-, ningú se’l paga. El seu valor se l’emborsa el propietari com a plusvàlua: el propietari s’alimenta del proletari. La lluita de classes és un cannibalisme.

L’explotació qualitativa és l’alienació. Les classes oprimides -en general- s’identifiquen reflectint-se en les classes dominants: valen en quant tenen valor d’ús, en quant serveixen a algú i/o per a alguna cosa. Les dones serveixen als hòmens: són el repòs del guerrer (i, de pas, els serveixen per a produir fills). Els proletaris serveixen, als propietaris, per a produir mercaderies: s’identifiquen amb la tasca que exerceixen. Uns manen (amb les mans), altres obeeixen (amb els peus). Uns ordenen i computen, altres executen. Un són els amos, altres els esclaus. L’esclavitud és una sentència de mort suspesa: la llibertat a canvi de la vida; en compte de matar al vençut, el vencedor el fa treballar per a ell. L’esclau ho és de fet; el treballador és un esclau de dret (vençut i convençut). L’amo és actiu: jo sóc bo, per tant tu ets dolent. L’esclau és reactiu: tu ets dolent, per tant jo sóc bo. (El seu valor és un reflex del valor de l’altre). Els amos donen de menjar la seua merda als esclaus: els esclaus assimilen la merda dels amos, en sentit físic (aliment material) i en sentit mental (aliment espiritual).

En un sistema de castes, la casta inferior -els pàries- té com a tasca recollir les escombràries de les castes superiors. Mengen, literalment, merda. En un sistema de classes, la cosa està més dissimulada, però és fàcil posar-la de manifest. Les classes oprimides consumeixen les sobres del consum de les classes dominants: abans, les dames del rober donaven als pobres els seus vestits gastats; ara, el què en un moment està de moda per a les classes oprimides va estar de moda en el moment anterior per a les classes dominants (els passen models, en compte d’exemplars). Els països del Tercer Món consumeixen els abonaments, detergents i pesticides químics que estan prohibits, per raons ecològiques, en els països del “primer” món. Les classes dirigents mengen pollastres, les oprimides sopicaldos; les classes dominants vesteixen llana o cotó o cuir, les oprimides polièsters o acrílics o skays; les classes dominants edifiquen amb pedra o fusta, les oprimides amb blocs de ciment prefabricats o formica. Tots els gèneres artístics o literaris tenen un doblet kitsch per al consum de les classes oprimides: música de festival, serials, soap televisius (Dallas, Dinastía, Falcon Crest), novel·les “populars”, bodegons cutres o verges d’Olot. Art i literatura excrementicis.

En l’ordre natural, allò que biològicament és merda per a una espècie (els meus excrements, per exemple) és biològicament menjada per una altra (per a les bactèries descomposadores, per exemple). La distribució cultural de menjar i de merda violenta és ordre natural: les classes oprimides no estan destinades biològicament a menjar la merda de les classes dominants. L’ordre destrueix l’ordre natural.

Per a què els cicles vitals es mantinguen, la circulació de menjar (la cadena tròfica) i la circulació de merda (la cadena tròpica) han d’estar equilibrades. Menjar i cagar, menjar aliment o merda, cagar merda o aliment. Quan els uns caguen sols menjar i altres mengen sols merda l’equilibri es trenca. La merda d’uns no té eixida (el seu cos estallarà), el menjar d’altres no té entrada (el seu cos es buidarà).

El capitalisme és una gegantesca diarrea, que destrueix al mateix temps la societat i el seu medi. Contaminació de l’atmosfera, la hidrosfera, la litosfera i la biosfera: contaminació de tot el nostre ecosistema. La ciència-ficció ha analitzat sovint la situació: no sols el nostre planeta sinó també el nostre sistema solar -prompte la nostra galàxia- es transformen en un femer.
Poder de la merda, poder de merda.
--------------------------------------------------------------------------------------
Pd. Demà per la vesprada el Jose i jo anirem al museu d'Etnologia a veure l'exposició "Guerra en la ciutat" i a les 19h, acudirem al cicle de jazz de l'Octubre, a gaudir del magnífic concert que, de segur, oferiran "Lucas Jiménez Quartet". Si algú es vol apuntar, ja sabeu on trobar-me.