dissabte, 10 de maig de 2008

Qui guanya amb la crisi alimentària mundial?

Per Esther Vivas, co-coordinadora dels llibres “Supermercados, no gracias” i “¿Adónde va el comercio justo?”. Publicat a Público, divendres, 9/5/2008.

Qui guanya amb la crisi alimentària mundial?

El preu dels aliments i, en especial, dels cereals bàsics ha augmentat espectacularment en aquests últims mesos. Els mitjans de comunicació ens han mostrat noves revoltes de la fam en els països del Sud que ens recorden aquelles que s’hi dugueren a terme a meitats i finals dels vuitanta contra els plans d’ajust estructural imposats pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. En països com Haití, Paquistan, Guinea, Marroc, Mèxic, Senegal, Uzbequistan, Bangladesh… la gent ha eixit al carrer per a dir: “Ja n’hi ha prou”. Però, què s’amaga darrere de la crisi alimentària mundial? Tothom perd? Hi ha qui ix guanyant?

El preu de seixanta productes agrícoles ha augmentat un 37% en l’últim any en el mercat internacional. Un augment que ha afectat sobretot els cereals amb una pujada del 70%. Entre aquests, el blat, la soja, els olis vegetals i l’arròs han aconseguit xifres rècord. El preu del blat, per exemple, suma avui un 130% més que fa un any i l’arròs un 100%. Veient aquestes dades no són d’estranyar les explosions de violència en el Sud per a aconseguir aliments perquè són els cereals bàsics, aquells que alimenten els més pobres, els que han experimentat una pujada sense parangó.

Però el problema avui no és la manca d’aliments en el món, sinó la impossibilitat d’accedir a ells. De fet, la producció de cereals a nivell mundial s’ha triplicat des dels anys seixanta, mentre que la població a escala global tan sols s’ha duplicat.
Hi ha diverses raons que expliquen aquest augment espectacular dels preus: des de les sequeres i altres fenomens meteorològics en països productors com la Xina, Bangladesh i Austràlia que haurien afectat les collites; l’augment del consum de carn per part de puixants classes mitjanes a Amèrica Llatina i a Àsia, especialment a la Xina; les importacions de cereals realitzades per països fins el moment autosuficients com la Índia, Vietnam i o la Xina, degut a la pèrdua de terres de cultiu; l’augment del preu del petroli que hauria repercutit directa o indirectament, i fins i tot les creixents inversions especulatives en matèries primeres.

És ací on crec important centrar-nos en aquestes dues últimes causes. L’augment del preu del petroli ha generat l’ús de combustibles alternatius com aquells d’origen vegetal. Governs com el d’Estats Units, la Unió Europea, Brasil i altres han fet especial èmfasi en la producció d’agrocombustibles com una alternativa a l’escasessa de petroli i al calfament global. Però aquesta producció de combustible verd entra en competència directa amb la producció d’aliments. Per posar sols un exemple, l’any passat als Estats Units el 20% del total de la collita de cereals va ser utilitzada per produir etanol i es calcula que en la pròxima dècada aquesta xifra arribarà al 33%. Imaginem-nos aquesta situació en els països del Sud. La FAO, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, ja ha reconegut que “a curt termini, és molt probable que l’expansió ràpida de combustibles verds, a nivell mundial, tinga efectes importants en l’agricultura de l’Amèrica Llatina”.

Una altra causa a resaltar és la creixent inversió per part del capital especulador en matèries primeres. En la mesura en què la bambolla immobiliària esclatà als Estats Units i s’aprofundí en la crisi financera, els especuladors començaren a invertir en aliments, espentant a l’alça els seus preus. Però aquesta crisi alimentària mundial no és cojuntural, sinó que respon a l’impacte de les polítiques neoliberals que venen aplicant-se des de fa trenta anys a escala global. Liberalització comercial a ultrança a través de les negociacions en l’Organització Mundial del Comerç i en els acords de lliure comerç i les polítiques d’ajust estructural, el pagament del deute extern, la privatització dels serveis i béns públics són sols algunes de les mesures que s’han vingut imposant per part del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional en les últimes dècades en els països del Sud.
Unes polítiques que han permès la invasió d’aquests mercats per productes de l’agrobusiness del Nord altament subvencionats i que han acabat amb l’agricultura i la ramaderia autòctona; reconvertint i privatitzant terres destinades fins el moment a l’abastiment local en terres de producció de mercaderies per a l’exportació. Uns territoris en mans de l’agroindústria, qui ha tret profit d’una mà d’obra barata i d’una laxa legislació mediambiental.

Aquest model d’agricultura i alimentació no sols té conseqüències en el Sud global, sinó també en les comunitats del Nord: acabant, en ambdues bandes del planeta, amb una agricultura familiar i un comerç de proximitat vital per a les economies locals; promovent una creixent inseguretat alimentària amb una dieta que s’abasteix d’aliments que recórren milers de quilòmetres abans d’arribar a la nostra taula, i fomentant una agricultura i ramaderia intensiva, desnaturalitzada, drogodependent (per l’alt ús de pesticides) i on el benefici econòmic s’anteposa als drets socials i mediambientals.

La crisi alimentària global beneficia les multinacionals que monopolitzen cadascun dels eslabons de la cadena de producció, transformació i distribució dels aliments. No en va els beneficis econòmics de les principals multinacionals de les llavors, dels fertilitzants, de la comercialització i tranformació de menjar i de les cadenes de la distribució al detall no han parat d’augmentar.
Els aliments s’han convertit en una mercaderia a mans del millor postor. Les terres, les llavors, l’aigua… són propietat de multinacionals que posen un preu exorbitant a uns béns que fins fa molt poc eren públics. Front a la mercantilització de la vida, hem de reivindicar el dret dels pobles a la sobirania alimentària, a controlar la seua agricultura i la seua alimentació. No es pot especular amb allò que ens alimenta (o com diria ma mare, con la comida no se juega).