Magnífic article d'opinió de José Luis Pardo, catedràtic de Filosofia de la UCM, publicat avui a El País.
La descomposició de la Universitat
El "procés de Bolonya" pretén facilitar la incorporació dels llicenciats a la societat. En realitat, darrere de les seues promeses amaga una urpada que pot ser mortal per a les estructures de l'ensenyament públic
El "procés de Bolonya" pretén facilitar la incorporació dels llicenciats a la societat. En realitat, darrere de les seues promeses amaga una urpada que pot ser mortal per a les estructures de l'ensenyament públic
Com succeïx sovint en política, la manera més segura de fer callar tota resistència contra un procés regressiu i empobridor és exhibir-lo davant l'opinió pública d'acord amb la demagògica estratègia que consisteix en dir-li a la gent, a propòsit de tal procés, exclusivament el que li agradarà escoltar. Així, en el cas que ens ocupa, les autoritats encarregades de gestionar la reforma de les universitats que s'està culminant en el nostre país -siga el que siga el seu lloc en l'espectre polític parlamentari- han presentat sistemàticament aquest assumpte com una saludable evolució al final de la qual s'haurà aconseguit que la pràctica totalitat dels titulats superiors troben una ocupació qualificada en acabar els seus estudis, que els estudiants puguen moure's lliurement d'una universitat europea a una altra i que els diplomes expedits per aquestes institucions tinguen la mateixa validesa en tot el territori de la Unió.
Una vegada establert propagandísticament que l'anomenat "procés de Bolonya" consisteix en això i solament en això, res resulta més senzill que estigmatitzar a qui tenim reserves crítiques contra aquest procés com una caterva de bojos irresponsables que, ja siga per defensar anacrònics privilegis corporativistes o per pertànyer a les hosts antisistema del Doctor Maligne, volen que seguisca augmentant l'atur entre els llicenciats i rebutgen l'homologació de títols i les beques en l'estranger per pura perfidia burocràtica. Vaja, doncs, a la bestreta que l'autor d'aquestes línies també troba desitjables aquests objectius així proclamats, i que si es tractés d'ells res hauria d'oposar a la present transformació dels estudis superiors.
No obstant això, el que les autoritats polítiques no diuen -i, segurament, tampoc l'opinió pública es mor per saber-ho- és que sota aquest nom pompós es desenvolupa a Espanya una operació alhora més simple i més complexa de reconversió cultural destinada a reduir dràsticament la grandària de les universitats -i això no per raons científiques, el que per ventura estaria plenament justificat, sinó únicament per motius comptables- i a sotmetre enterament el seu règim de funcionament a les necessitats del mercat i a les exigències de les empreses, futures empleadores dels seus titulats; una operació que, d'altra banda, s'enquadra en el context generalitzat de descomposició de les institucions característiques de l'Estat social de dret i que concorda amb altres exemples financerament sagnants de subordinació de les arques públiques al benefici privat que estem assistint últimament. Hi haurà molts per a qui aquestes tres coses (la disminució de l'espai universitari, la desaparició de l'autonomia acadèmica enfront del mercat i la liquidació de l'Estat social) resulten fart convenients, però és preferible dir a les coses pel seu nom i no presentar com una "revolució pedagògica" o un radical i beneficiós "canvi de paradigma" el que només és un ajustament dur i una urpada mortal per a les estructures de l'ensenyament públic, així com prendre plena consciència de les conseqüències que impliquen les decisions que en aquest sentit s'estan prenent. D'aquestes conseqüències voldria destacar almenys les tres que segueixen.
1. La "societat del coneixement". Aquest sintagma, gairebé convertit en una marca publicitària que designa el port en el qual han de desembarcar les actuals reformes, amaga en el seu interior, d'una banda, la substitució dels continguts cognoscitius pels seus contenidors, ja que es confon -en un exercici de papanatisme sense igual- la instal·lació de dispositius tecnològics d'informàtica aplicada en totes les institucions educatives amb el progrés mateix de la ciència, com si els ordinadors generaren espontàniament saviesa i no foren perfectament compatibles amb l'estupidesa, la falsedat i la mendacitat; i, per altra banda, el "coneixement" així invocat, que ha perdut tot cognom que pogués qualificar-lo o concretar-lo -com ho van perdre en el seu moment les arts, oficis i professions per a convertir-se en el que Marx anomenava "una gelatina de treball humà totalment indiferenciat", calculable en diners per unitat de temps-, és el dramàtic resultat de la destrucció de les articulacions teòriques i doctrinals de la investigació científica per a convertir-les en habilitats i destreses cotitzables en el mercat empresarial. La recent adscripció de les universitats al ministeri de les empreses tecnològiques no anuncia únicament la substitució de la lògica del saber científic per la del benefici empresarial en la distribució de coneixements, sinó la renúncia dels poders públics a donar prioritat a un ensenyament de qualitat capaç de contrarestar les conseqüències polítiques de les desigualtats socioeconòmiques.
2. El nou mercat del saber. Quan els defensors de la "societat del coneixement" (amb Anthony Giddens al capdavant) afirmen que el mercat laboral del futur requerirà una majoria de treballadors amb educació superior, no estan referint-se a un augment de qualificació científica sinó més aviat al contrari, a la necessitat de rebaixar la qualificació de l'ensenyament superior per a adaptar-la a les canviants necessitats mercantils; que s'exigisca la descomposició dels sabers científics que abans configuraven l'ensenyament superior i la seua reducció a les competències requerides en cada cas pel mercat de treball, i que a més es destine als individus a prosseguir aquesta "educació superior" al llarg de tota la seua vida laboral és una cosa ja per ella mateixa suficientment expressiva: solament una mà d'obra (o de "coneixement") completament desqualificada necessita una permanent requalificació, i només ella és apta -és a dir, prou inepta- per a rebre-la. Per ventura per això el nou ensenyament universitàri comença ja a denominar-se "educació postsecundària", és a dir, una continuació indefinida de l'ensenyament mig (cosa especialment preocupant en aquest país, on la reforma universitària està seguint els mateixos principis pseudopedagógics que han fet de l'educació secundària el conegut desastre que avui està convertida): com confessa el propi Giddens, l'ensenyament superior va perdent, com a professió, l'atractiu que en altre temps va tenir per a alguns joves de la seua generació, enfront d'altres ocupacions en la indústria o la banca; i ho va perdent en la mesura que el professorat universitari es va convertint en un subsector de la "producció de coneixements" per a la indústria i la banca.
3. L'ocàs dels estudis superiors. No és d'estranyar, per això, que el "procés" -d'una manera genuïnament autòctona que ja no pot escudar-se en instàncies "europees"- culmine en l'atemptat contra la professió de professor de batxillerat que denunciava el passat 3 de novembre el Manifest publicat en aquest mateix periòdic: reconeixent implícitament el fracàs abans fins i tot de la seua implantació, l'administració educativa admet que els nous títols no capaciten als egresats per a la docència, sortida professional gairebé exclusiva dels estudiants d'humanitats; però, en lloc de complementar-los mitjançant uns coneixements avançats que pal·liarien el dèficit dels continguts científics retallats, substituïx aquests per un curs d'orientació psicopedagògica que condemna els professors i alumnes de secundària a la indigència intel·lectual i suposa la desaparició a mitjà termini dels estudis universitaris superiors en humanitats, ja que qui necessitarien cursar-los es veuran empesos per la necessitat a renunciar a ells a favor del curset pedagògic.
Tots els qui treballem en ella sabem que la universitat espanyola necessita urgentment una reforma que atalle els seus molts mals, però no és això el que ara estem fent, entre altres coses perquè ningú s'ha molestat a fer d'ells un veritable diagnòstic. L'única cosa que ara com ara estem fent, sota una vaga i incontrastable promesa de competitivitat futura, és destruir, abaratir i desmuntar el que hi havia, introduir en la universitat el mateix malestar i descoratjament que regnen en els instituts de secundària, i això sense cap idea rectora de quin puga ser el model al qual ens estem desplaçant, perquè segurament no hi ha tal cosa, tret que la pobresa cultural i la degradació del coneixement en mercaderia siguen per a algú un model a imitar.
Una vegada establert propagandísticament que l'anomenat "procés de Bolonya" consisteix en això i solament en això, res resulta més senzill que estigmatitzar a qui tenim reserves crítiques contra aquest procés com una caterva de bojos irresponsables que, ja siga per defensar anacrònics privilegis corporativistes o per pertànyer a les hosts antisistema del Doctor Maligne, volen que seguisca augmentant l'atur entre els llicenciats i rebutgen l'homologació de títols i les beques en l'estranger per pura perfidia burocràtica. Vaja, doncs, a la bestreta que l'autor d'aquestes línies també troba desitjables aquests objectius així proclamats, i que si es tractés d'ells res hauria d'oposar a la present transformació dels estudis superiors.
No obstant això, el que les autoritats polítiques no diuen -i, segurament, tampoc l'opinió pública es mor per saber-ho- és que sota aquest nom pompós es desenvolupa a Espanya una operació alhora més simple i més complexa de reconversió cultural destinada a reduir dràsticament la grandària de les universitats -i això no per raons científiques, el que per ventura estaria plenament justificat, sinó únicament per motius comptables- i a sotmetre enterament el seu règim de funcionament a les necessitats del mercat i a les exigències de les empreses, futures empleadores dels seus titulats; una operació que, d'altra banda, s'enquadra en el context generalitzat de descomposició de les institucions característiques de l'Estat social de dret i que concorda amb altres exemples financerament sagnants de subordinació de les arques públiques al benefici privat que estem assistint últimament. Hi haurà molts per a qui aquestes tres coses (la disminució de l'espai universitari, la desaparició de l'autonomia acadèmica enfront del mercat i la liquidació de l'Estat social) resulten fart convenients, però és preferible dir a les coses pel seu nom i no presentar com una "revolució pedagògica" o un radical i beneficiós "canvi de paradigma" el que només és un ajustament dur i una urpada mortal per a les estructures de l'ensenyament públic, així com prendre plena consciència de les conseqüències que impliquen les decisions que en aquest sentit s'estan prenent. D'aquestes conseqüències voldria destacar almenys les tres que segueixen.1. La "societat del coneixement". Aquest sintagma, gairebé convertit en una marca publicitària que designa el port en el qual han de desembarcar les actuals reformes, amaga en el seu interior, d'una banda, la substitució dels continguts cognoscitius pels seus contenidors, ja que es confon -en un exercici de papanatisme sense igual- la instal·lació de dispositius tecnològics d'informàtica aplicada en totes les institucions educatives amb el progrés mateix de la ciència, com si els ordinadors generaren espontàniament saviesa i no foren perfectament compatibles amb l'estupidesa, la falsedat i la mendacitat; i, per altra banda, el "coneixement" així invocat, que ha perdut tot cognom que pogués qualificar-lo o concretar-lo -com ho van perdre en el seu moment les arts, oficis i professions per a convertir-se en el que Marx anomenava "una gelatina de treball humà totalment indiferenciat", calculable en diners per unitat de temps-, és el dramàtic resultat de la destrucció de les articulacions teòriques i doctrinals de la investigació científica per a convertir-les en habilitats i destreses cotitzables en el mercat empresarial. La recent adscripció de les universitats al ministeri de les empreses tecnològiques no anuncia únicament la substitució de la lògica del saber científic per la del benefici empresarial en la distribució de coneixements, sinó la renúncia dels poders públics a donar prioritat a un ensenyament de qualitat capaç de contrarestar les conseqüències polítiques de les desigualtats socioeconòmiques.
2. El nou mercat del saber. Quan els defensors de la "societat del coneixement" (amb Anthony Giddens al capdavant) afirmen que el mercat laboral del futur requerirà una majoria de treballadors amb educació superior, no estan referint-se a un augment de qualificació científica sinó més aviat al contrari, a la necessitat de rebaixar la qualificació de l'ensenyament superior per a adaptar-la a les canviants necessitats mercantils; que s'exigisca la descomposició dels sabers científics que abans configuraven l'ensenyament superior i la seua reducció a les competències requerides en cada cas pel mercat de treball, i que a més es destine als individus a prosseguir aquesta "educació superior" al llarg de tota la seua vida laboral és una cosa ja per ella mateixa suficientment expressiva: solament una mà d'obra (o de "coneixement") completament desqualificada necessita una permanent requalificació, i només ella és apta -és a dir, prou inepta- per a rebre-la. Per ventura per això el nou ensenyament universitàri comença ja a denominar-se "educació postsecundària", és a dir, una continuació indefinida de l'ensenyament mig (cosa especialment preocupant en aquest país, on la reforma universitària està seguint els mateixos principis pseudopedagógics que han fet de l'educació secundària el conegut desastre que avui està convertida): com confessa el propi Giddens, l'ensenyament superior va perdent, com a professió, l'atractiu que en altre temps va tenir per a alguns joves de la seua generació, enfront d'altres ocupacions en la indústria o la banca; i ho va perdent en la mesura que el professorat universitari es va convertint en un subsector de la "producció de coneixements" per a la indústria i la banca.
3. L'ocàs dels estudis superiors. No és d'estranyar, per això, que el "procés" -d'una manera genuïnament autòctona que ja no pot escudar-se en instàncies "europees"- culmine en l'atemptat contra la professió de professor de batxillerat que denunciava el passat 3 de novembre el Manifest publicat en aquest mateix periòdic: reconeixent implícitament el fracàs abans fins i tot de la seua implantació, l'administració educativa admet que els nous títols no capaciten als egresats per a la docència, sortida professional gairebé exclusiva dels estudiants d'humanitats; però, en lloc de complementar-los mitjançant uns coneixements avançats que pal·liarien el dèficit dels continguts científics retallats, substituïx aquests per un curs d'orientació psicopedagògica que condemna els professors i alumnes de secundària a la indigència intel·lectual i suposa la desaparició a mitjà termini dels estudis universitaris superiors en humanitats, ja que qui necessitarien cursar-los es veuran empesos per la necessitat a renunciar a ells a favor del curset pedagògic.
Tots els qui treballem en ella sabem que la universitat espanyola necessita urgentment una reforma que atalle els seus molts mals, però no és això el que ara estem fent, entre altres coses perquè ningú s'ha molestat a fer d'ells un veritable diagnòstic. L'única cosa que ara com ara estem fent, sota una vaga i incontrastable promesa de competitivitat futura, és destruir, abaratir i desmuntar el que hi havia, introduir en la universitat el mateix malestar i descoratjament que regnen en els instituts de secundària, i això sense cap idea rectora de quin puga ser el model al qual ens estem desplaçant, perquè segurament no hi ha tal cosa, tret que la pobresa cultural i la degradació del coneixement en mercaderia siguen per a algú un model a imitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada