Tastant les delícies del còmic (I)

Tal i com us vaig dir fa alguns dies, us contaré quines han sigut les conseqüències de la meua primera immersió en el món del còmic. O potser hauria de dir “la conseqüència”: m’he aficionat. He descobert que davant de mi hi ha un món amb possibilitats infinites, pel qual em puc desplaçar per gaudir, per plorar i riure, per fer-me més crítica si cap o, simplement, per passar una bona estona. Sobretot en el metro. M’he adonat que els còmics són els companys ideals per a viatjar en aquest mitjà de transport públic, perquè no necessiten la concentració que demanen altres tipus de materials, com assaigs polítics, per exemple. Potser els viatgers del metro em miren d’una manera estranya. Al dimoni amb ells! És molt millor llegir un bon còmic que el diari sensacionalista Qué! o el best-seller de torn (que és a la literatura el què el bacardi als amants del bon rom). Així que amiguetes i amiguets, sí, avui vaig a parlar-vos del meus darrers descobriments gràfics, posteriors a la gran i requeterecomanable “Maus”.

“Adéu a la francesa” (La General Ed, 1991).

L’editor Manel Gimeno va dir d’aquesta història: “poques vegades -una o cap- he tingut l’oportunitat de contemplar la meua ciutat com un escenari perfecte per a una narració d’aquest gènere” i és que, efectivament, un dels grans encerts d’aquest còmic és el paisatge en el qual es desenvolupa, que no és altre que la ciutat de València.
“Adéu a la francesa”, amb guió d’Alfons Cervera i dibuixos de Juan Puchades, s’adscriu plenament al gènere negre, és a dir, aquell en el qual, des d’una postura de denúncia i ambigüitat al mateix temps, s’aborda una narració amb implicacions crítiques, morals i ideològiques. Però hi ha més. La sèrie negra es caracteritza també pel retrat realista i contemporani d’allò que es narra, per la descripció de caràcters i ambients, i, com ja hem dit, pel protagonisme de la ciutat. Per això, els bons autors de sèrie negra es caracteritzen per parlar d’alguna cosa que coneixen bé. Així, Cervera, que va debutar amb aquesta història com a guionista de còmics, ens parla de trencacolls i interioritats d’empreses periodístiques i mitjans de comunicació (no en va el protagonista, Roberto Alcázar de Toledo, és redactor de successos), de policies de carrer i de despatx, de vida nocturna, d’especulació immobiliària, de màfies i de corrupció. I tot això amb una magnífica banda sonora (Los Chunguitos, The Beatles, Remigi Palmero, Pata Negra o Joaquín Sabina entre altres) que completa la credibilitat de la història imaginant els sons sobre les imatges. Un còmic l’encant del qual és, precisament, ser cent per cent valencià.

“La siniestra Susie y otras historias para gente rara” (Ediciones B, 2002).
Suposa un viratge de 180º respecte a l’anterior. Si “Adéu a la francesa” és el prototipus de còmic seriós, aquest traspua humor. Això sí, ben negre.
L’autor d’aquesta sèrie de contes macabres i retorçuts recopilats en forma de llibre infantil, és Angus Oblong, un escriptor i il·lustrador de San Francisco, que, segons diu ell mateix, “ha sigut declarat legalment pertorbat, és un fervent col·leccionista d’arbres morts que abarroten el seu xicotet estudi desproveït de llum, i la seua fascinació per les deformitats físiques deriva del fet que li està creixent enmig de l’esquena una mà dreta viva i prènsil”. O siga, que amb “La Siniestra Susie...” estem davant de l’obra d’un personatge pintoresc, imaginatiu i tremendament divertit. Igual que els seus personatges: Susie, la sinistra col·leccionista de pollastres i ratolins morts; Scottie, el gos narcolèptic; Mary, que té una motoserreta com a joguet o Jenny, Jenny, Jenny i Babette, les germanes siameses, entre altres. En total, catorze històries d’assassinat, mutilació, demència i teràpia d’electroxoc, entre altres encantadores aberracions. Senzillament fascinant. Ací en teniu una petita mostra: