La part d'Israel
A Israel no hi ha pistoles, hi ha fusells d'assalt i míssils. No hi ha lluites de bandes, hi ha guerres. I una de les batalles es lliura amb rimes en hebreu i àrab. Aquí parlar de hip-hop remet a Subliminal (Kobi Shimoni). So west coast, concerts davant de desenes de milers de persones i supervendes. Un mestre de la paraula, d'actitud calmada, do de gents i aguerrit aspecte de raper. Però no hi ha res de subliminal en ell. Enalteix sense embuts el patriotisme, la tradició i el servei militar obligatori de tres anys. En els últims anys ha suavitzat la forma i el missatge amb temes contra les drogues i la violència als carrers. Beneït per l'ex primer ministre Ariel Sharon, dóna xerrades en instituts per a inculcar amor a la pàtria. "L'Holocaust no ha de caure en l'oblit. Pensa-ho: sis milions de persones van morir mansament, fent cua per a ser executats, sense revoltar-se. Sis milions! Això no tornarà a passar. Volem la pau, però hem d'estar preparats. Per això el nostre exèrcit es diu Força de Defensa Israelià (IDF). No és d'atac, sinó defensiu. Molts països de la regió han jurat destruir Israel. Jo sóc fill d'iranià i tunisenc, sé com són. Per això insistisc: tot israelià és un soldat i tots hem de saber manejar armes", comenta mentre agarra amb respecte el seu penjoll de l'estrella de David. "Aquesta estrella ho és tot per a mi. No és només judaisme, és que sóc d'Israel. Els jueus de la resta del món són intel·lectuals, empresaris... Aquí som guerrers".
Mentre el cap exposa els seus principis, alguns dels artistes de TACT, el seu segell, com The Shadow, Shi 360, Sivan o Metro, passegen per les oficines i el superb estudi d'enregistrament en una zona industrial als afores de Tel Aviv. Regna el bon rotllo i l'educació. Són una família i sempre que poden acompanyen en Kobi en els seus directes per a l'exèrcit. "Fan un treball vital per a aquest país. El conflicte amb Hizbulà es podria haver acabat amb dos bons impactes de bomba. Terra cremada en 15 quilòmetres a la rodona. El problema és que la Torah diu: 'No mataràs'. En canvi, ells, si moren matant jueus, són màrtirs i van al paradís". Per declaracions així li diuen feixista, encara que ell es veu com un pacifista. "Creus que no ens interessa la pau? Però una de debò, no quan el que desitgen és aniquilar-te". Els pioners, a mitjan els noranta, rimaven en anglès. Shabak Samech van començar amb l'hebreu. "La paraula és una tradició per al poble jueu. Salomón ja va fer rimes en el Cantar dels cantars", recalca Donen Piloni, ex component de la banda i reconegut promotor i productor musical des del seu segell Shabak Music. Gos vell, opina que l'escena ha arribat a la seua cénit. "Ara tots volen ser rapers i es fa molta merda. Subliminal? Per molt que s'obstine, està lluny de la realitat. Vesteix com un americà, i fa so americà". Somriu mentre gaudeix d'un copiós desdejuni en una terrassa amb vistes a la platja de Tel Aviv. "Amb Shabak, cada vegada que estrenàvem un nou tema passava alguna cosa. Una vegada, perquè van matar a Isaac Rabin; una altra, per un atemptat en el qual va morir la recepcionista del segell", diu, mentre assenyala el cantó on un suïcida palestí es va immolar. "Com a promotor vaig haver de cancel·lar un concert de Ziggy Marley a uns 15 quilòmetres de la frontera amb Líban perquè un míssil va destruir la sala. Però, encara que els problemes polítics són el més visible, aquest és un país d'immigrants de totes les races, des de russos a etíops, i la integració no és fàcil encara que tots resen al mateix déu. És el repte de l'Israel del segle XXI. El hip-hop és un arma increïble per a donar sortida a la frustració. Millor cantar els teus problemes que agafar un arma i posar-se a matar, no?". Integració i benestar. Dues promeses de la aliyah (la llei de la Tornada) que no sempre es veuen complertes. "En aquest moment hi ha més pobres a Israel que en el passat", apunta Sha'anan Streett, líder de Hadag Nahash. "Hauria d'haver un debat públic, però és difícil quan es prefereix invertir en armes". Hadag Nahash duen des de 1996 collint èxits i cantant lletres que desagraden entre els sectors israelians més conservadors, sobretot per afirmar que és hora d'acabar amb més de mig segle de conflicte. "No crec que siga una provocació desitjar la pau en aquesta regió, i si algú creu que ho és, aquest és el problema".
La part de Palestina
DAM, un popular trio àrab-israelià amb el qual Hadag Nahash diu mantenir una excel·lent relació, va saltar a la fama amb Min erhabe? (Qui és el terrorista?). Editat en 2001, en plena onada d'atemptats suïcides, acusava a l'exèrcit israelià de practicar el seu propi terrorisme. Fins llavors, el seu líder, Tamer Nafar, era amic de Subliminal, però això va motivar una ruptura irreversible entre els dos. En Slingshot hip-hop, un documental sobre el hip-hop en Palestina, Nafar cridava l'atenció sobre la pèrdua de la identitat: "Als joves palestins que viuen en el que ara és Israel no se'ls ensenya la seua veritable història. Si els pregunten, responen que són àrabs, no palestins. Som els negres d'Orient Pròxim". En el seu tema Born here, rubricaba la declaració de principis: "Vam néixer aquí i no ens separaran de les nostres arrels encara que intenten contenir-nos amb un mur i demolint les nostres cases".
Un missatge que els ha valgut escoltar en més d'una ocasió el crit de "Mort als àrabs!" des d'algun sector del públic. Una veu que en els concerts de Subliminal és corejada per bona part de l'audiència, sobretot cada vegada que sona Biladi (La meua terra), on espeta als palestins que "estem aquí i mai ens marxarem". Però totes les rimes xoquen amb quilòmetres d'estacada de nou metres d'altura. Amb ell com a teló de fons, G-Town acaba de autoeditar l'àlbum Derdaka, on denuncien les dificultats que troben cada dia els palestins en els territoris ocupats. "Vivim en un gueto. D'aquí la g de G-Town. G de gueto", comenten al terme d'un concert en el Centre Cultural Francès a Jerusalem. Mentrestant, el mur avança. I quan es tanque, els qui no tinguen una targeta d'identitat de Jerusalem no podran eixir d'ell. Però la banda palestina, que permet la descàrrega dels seus temes via myspace, creu que ni així podran callar-los. Encara que el destrellat també degota sobre les files israelianes. Per exemple, Rebel Sun, el MC de Coolooloosh. Jueu afroamericà de Boston, duu nou anys establert a Jerusalem, on es va casar i té dues filles. Tan proper a l'activisme d'esquerres com recte observant de la Torah, fa dos anys gairebé li rescindeixen el permís de residència per no poder provar el seu judaisme. L'assumpte va mobilitzar l'escena hip-hop. "Ja és aigua passada", comenta el seu company de banda Yuval Gerstein; "ara estem gravant en Estats Units amb el productor de The Roots". Quan hi ha dificultats en les fronteres terrestres, Internet és l'eixida. En Ram Al·lah (Cisjordània) ens esperen Stormtrap i Boykutt, productors i MC's de Ramallah Underground. "Les nostres lletres expressen l'angoixa i el desafiament del colonitzat al colon. Es descarreguen gratuïtament des de la Xarxa. És la nostra forma de resistència perquè el missatge arribe a la gent". Lamenten que molts palestins hagen deixat de lluitar. "Estan còmodes amb la seua relativa seguretat dintre del mur. Però és una il·lusió. Reivindiquem una Palestina lliure". La policia palestina tampoc es lliura de crítiques. "A Betlem hi ha un munt de graffitis de Banksy, però a Ram Al·lah, com és la capital, és més difícil: a la policia no li agraden els missatges polítics". A Gaza és encara pitjor. "Des de les últimes eleccions no podem moure'ns lliurement", denuncia Ayman Jerajamal, de The Palestinian Rapperz. "Hem perdut molts concerts i fins i tot ens van denegar el visat per a anar a l'estrena de Slingshot hip-hop en Sundance. El nostre últim tema es titula Sajeen (Presoner) i va sobre la vida en Gaza. Volem treure un àlbum amb els nostres diners, però no és fàcil trobar treball".
La vida en els territoris palestins és un estira i arronsa amb els soldats israelians. De vegades el tracte és vexatori, però no sempre. "En un concert hi havia soldats israelians. Els va flipar la nostra actuació i fins i tot ens van saludar. No tots són gent dolenta. Molts a Israel també volen pau". No obstant això, l'intercanvi de míssils dels radicals palestins i els bombardejos de càstig de l'aviació israeliana deixen les bones intencions en paper mullat. Per a Subliminal, les imatges d'infants morts en atacs israelians "formen part de la propaganda pro palestina subvencionada pels països àrabs. Per què tenen als infants en una posició militar? Clar, després ho veus en la CNN i els israelians som els dolents". Ayman, de The Palestinian Rapperz, discrepa: "És la major merda que he escoltat mai. Gent a la qual li agrada que maten als seus fills? Propaganda és que et maten a casa amb la teua família i ho justifiquen. Supose que ho fan bé, perquè gairebé tot el món els creu".
I elles? Doncs també han pres la paraula. I no és fàcil. A Sivan, la nena acaronada de TACT, li va costar enfrontar-se a una família molt religiosa per a fitxar per un segell ple d'homes tatuats. Sabrina da Witch va desoir l'oposició familiar per a compondre lletres incendiàries a favor de la causa palestina, però també contra els assassinats de dones àrabs per causes d'honor. I les integrants del duo àrab-israelià Arapyat posen la mateixa toçudesa tant en afirmar que són musulmanes i verges com en condemnar la repressió de la dona en el món àrab.
Distints missatges per a una regió que es mereix temps de pau.
A Israel no hi ha pistoles, hi ha fusells d'assalt i míssils. No hi ha lluites de bandes, hi ha guerres. I una de les batalles es lliura amb rimes en hebreu i àrab. Aquí parlar de hip-hop remet a Subliminal (Kobi Shimoni). So west coast, concerts davant de desenes de milers de persones i supervendes. Un mestre de la paraula, d'actitud calmada, do de gents i aguerrit aspecte de raper. Però no hi ha res de subliminal en ell. Enalteix sense embuts el patriotisme, la tradició i el servei militar obligatori de tres anys. En els últims anys ha suavitzat la forma i el missatge amb temes contra les drogues i la violència als carrers. Beneït per l'ex primer ministre Ariel Sharon, dóna xerrades en instituts per a inculcar amor a la pàtria. "L'Holocaust no ha de caure en l'oblit. Pensa-ho: sis milions de persones van morir mansament, fent cua per a ser executats, sense revoltar-se. Sis milions! Això no tornarà a passar. Volem la pau, però hem d'estar preparats. Per això el nostre exèrcit es diu Força de Defensa Israelià (IDF). No és d'atac, sinó defensiu. Molts països de la regió han jurat destruir Israel. Jo sóc fill d'iranià i tunisenc, sé com són. Per això insistisc: tot israelià és un soldat i tots hem de saber manejar armes", comenta mentre agarra amb respecte el seu penjoll de l'estrella de David. "Aquesta estrella ho és tot per a mi. No és només judaisme, és que sóc d'Israel. Els jueus de la resta del món són intel·lectuals, empresaris... Aquí som guerrers".
Mentre el cap exposa els seus principis, alguns dels artistes de TACT, el seu segell, com The Shadow, Shi 360, Sivan o Metro, passegen per les oficines i el superb estudi d'enregistrament en una zona industrial als afores de Tel Aviv. Regna el bon rotllo i l'educació. Són una família i sempre que poden acompanyen en Kobi en els seus directes per a l'exèrcit. "Fan un treball vital per a aquest país. El conflicte amb Hizbulà es podria haver acabat amb dos bons impactes de bomba. Terra cremada en 15 quilòmetres a la rodona. El problema és que la Torah diu: 'No mataràs'. En canvi, ells, si moren matant jueus, són màrtirs i van al paradís". Per declaracions així li diuen feixista, encara que ell es veu com un pacifista. "Creus que no ens interessa la pau? Però una de debò, no quan el que desitgen és aniquilar-te". Els pioners, a mitjan els noranta, rimaven en anglès. Shabak Samech van començar amb l'hebreu. "La paraula és una tradició per al poble jueu. Salomón ja va fer rimes en el Cantar dels cantars", recalca Donen Piloni, ex component de la banda i reconegut promotor i productor musical des del seu segell Shabak Music. Gos vell, opina que l'escena ha arribat a la seua cénit. "Ara tots volen ser rapers i es fa molta merda. Subliminal? Per molt que s'obstine, està lluny de la realitat. Vesteix com un americà, i fa so americà". Somriu mentre gaudeix d'un copiós desdejuni en una terrassa amb vistes a la platja de Tel Aviv. "Amb Shabak, cada vegada que estrenàvem un nou tema passava alguna cosa. Una vegada, perquè van matar a Isaac Rabin; una altra, per un atemptat en el qual va morir la recepcionista del segell", diu, mentre assenyala el cantó on un suïcida palestí es va immolar. "Com a promotor vaig haver de cancel·lar un concert de Ziggy Marley a uns 15 quilòmetres de la frontera amb Líban perquè un míssil va destruir la sala. Però, encara que els problemes polítics són el més visible, aquest és un país d'immigrants de totes les races, des de russos a etíops, i la integració no és fàcil encara que tots resen al mateix déu. És el repte de l'Israel del segle XXI. El hip-hop és un arma increïble per a donar sortida a la frustració. Millor cantar els teus problemes que agafar un arma i posar-se a matar, no?". Integració i benestar. Dues promeses de la aliyah (la llei de la Tornada) que no sempre es veuen complertes. "En aquest moment hi ha més pobres a Israel que en el passat", apunta Sha'anan Streett, líder de Hadag Nahash. "Hauria d'haver un debat públic, però és difícil quan es prefereix invertir en armes". Hadag Nahash duen des de 1996 collint èxits i cantant lletres que desagraden entre els sectors israelians més conservadors, sobretot per afirmar que és hora d'acabar amb més de mig segle de conflicte. "No crec que siga una provocació desitjar la pau en aquesta regió, i si algú creu que ho és, aquest és el problema".
La part de Palestina
DAM, un popular trio àrab-israelià amb el qual Hadag Nahash diu mantenir una excel·lent relació, va saltar a la fama amb Min erhabe? (Qui és el terrorista?). Editat en 2001, en plena onada d'atemptats suïcides, acusava a l'exèrcit israelià de practicar el seu propi terrorisme. Fins llavors, el seu líder, Tamer Nafar, era amic de Subliminal, però això va motivar una ruptura irreversible entre els dos. En Slingshot hip-hop, un documental sobre el hip-hop en Palestina, Nafar cridava l'atenció sobre la pèrdua de la identitat: "Als joves palestins que viuen en el que ara és Israel no se'ls ensenya la seua veritable història. Si els pregunten, responen que són àrabs, no palestins. Som els negres d'Orient Pròxim". En el seu tema Born here, rubricaba la declaració de principis: "Vam néixer aquí i no ens separaran de les nostres arrels encara que intenten contenir-nos amb un mur i demolint les nostres cases".
Un missatge que els ha valgut escoltar en més d'una ocasió el crit de "Mort als àrabs!" des d'algun sector del públic. Una veu que en els concerts de Subliminal és corejada per bona part de l'audiència, sobretot cada vegada que sona Biladi (La meua terra), on espeta als palestins que "estem aquí i mai ens marxarem". Però totes les rimes xoquen amb quilòmetres d'estacada de nou metres d'altura. Amb ell com a teló de fons, G-Town acaba de autoeditar l'àlbum Derdaka, on denuncien les dificultats que troben cada dia els palestins en els territoris ocupats. "Vivim en un gueto. D'aquí la g de G-Town. G de gueto", comenten al terme d'un concert en el Centre Cultural Francès a Jerusalem. Mentrestant, el mur avança. I quan es tanque, els qui no tinguen una targeta d'identitat de Jerusalem no podran eixir d'ell. Però la banda palestina, que permet la descàrrega dels seus temes via myspace, creu que ni així podran callar-los. Encara que el destrellat també degota sobre les files israelianes. Per exemple, Rebel Sun, el MC de Coolooloosh. Jueu afroamericà de Boston, duu nou anys establert a Jerusalem, on es va casar i té dues filles. Tan proper a l'activisme d'esquerres com recte observant de la Torah, fa dos anys gairebé li rescindeixen el permís de residència per no poder provar el seu judaisme. L'assumpte va mobilitzar l'escena hip-hop. "Ja és aigua passada", comenta el seu company de banda Yuval Gerstein; "ara estem gravant en Estats Units amb el productor de The Roots". Quan hi ha dificultats en les fronteres terrestres, Internet és l'eixida. En Ram Al·lah (Cisjordània) ens esperen Stormtrap i Boykutt, productors i MC's de Ramallah Underground. "Les nostres lletres expressen l'angoixa i el desafiament del colonitzat al colon. Es descarreguen gratuïtament des de la Xarxa. És la nostra forma de resistència perquè el missatge arribe a la gent". Lamenten que molts palestins hagen deixat de lluitar. "Estan còmodes amb la seua relativa seguretat dintre del mur. Però és una il·lusió. Reivindiquem una Palestina lliure". La policia palestina tampoc es lliura de crítiques. "A Betlem hi ha un munt de graffitis de Banksy, però a Ram Al·lah, com és la capital, és més difícil: a la policia no li agraden els missatges polítics". A Gaza és encara pitjor. "Des de les últimes eleccions no podem moure'ns lliurement", denuncia Ayman Jerajamal, de The Palestinian Rapperz. "Hem perdut molts concerts i fins i tot ens van denegar el visat per a anar a l'estrena de Slingshot hip-hop en Sundance. El nostre últim tema es titula Sajeen (Presoner) i va sobre la vida en Gaza. Volem treure un àlbum amb els nostres diners, però no és fàcil trobar treball".
La vida en els territoris palestins és un estira i arronsa amb els soldats israelians. De vegades el tracte és vexatori, però no sempre. "En un concert hi havia soldats israelians. Els va flipar la nostra actuació i fins i tot ens van saludar. No tots són gent dolenta. Molts a Israel també volen pau". No obstant això, l'intercanvi de míssils dels radicals palestins i els bombardejos de càstig de l'aviació israeliana deixen les bones intencions en paper mullat. Per a Subliminal, les imatges d'infants morts en atacs israelians "formen part de la propaganda pro palestina subvencionada pels països àrabs. Per què tenen als infants en una posició militar? Clar, després ho veus en la CNN i els israelians som els dolents". Ayman, de The Palestinian Rapperz, discrepa: "És la major merda que he escoltat mai. Gent a la qual li agrada que maten als seus fills? Propaganda és que et maten a casa amb la teua família i ho justifiquen. Supose que ho fan bé, perquè gairebé tot el món els creu".
I elles? Doncs també han pres la paraula. I no és fàcil. A Sivan, la nena acaronada de TACT, li va costar enfrontar-se a una família molt religiosa per a fitxar per un segell ple d'homes tatuats. Sabrina da Witch va desoir l'oposició familiar per a compondre lletres incendiàries a favor de la causa palestina, però també contra els assassinats de dones àrabs per causes d'honor. I les integrants del duo àrab-israelià Arapyat posen la mateixa toçudesa tant en afirmar que són musulmanes i verges com en condemnar la repressió de la dona en el món àrab.
Distints missatges per a una regió que es mereix temps de pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada