divendres, 12 de desembre de 2008

La segona conversió



Fa algun temps vaig parlar-vos ací de la meua relació amb la religió catòlica. De com havia estat educada en una escola de monges i com, posteriorment, vaig convertir-me en atea. Respecte al catalanisme vaig tenir, en un moment determinat de la meua vida, un procés semblant.

La meua llengua materna va ser el castellà, una qüestió lògica tenint en compte que ma mare va arribar al País Valencià quan era menuda, provinent d’un poble de Còrdova, Montilla, on per cert, s’el·labora un vi i un oli d’oliva de categoria. El valencià el vaig aprendre gràcies a mon pare, torrentí de pura soca, que mai deixà ni deixarà d’utilitzar la llengua d’Ausiàs March siga en la situació que siga i s’adrece a qui s’adrece. Eixa barreja van fer, tant de mi com de la meua germana, dues persones perfectament bilingües, és a dir, que ens expressem perfectament en ambdues llengües.

Tanmateix, la trista realitat en la què es troba el català al País Valencià, va fer que tant la meua germana com jo utilitzàrem sempre el castellà en tots els àmbits, incloent la nostra relació comunicativa. Paral·lelament a aquesta situació, el fet que mon pare era (i és), sociològicament parlant, un “blaver”, va determinar la meua adscripció al blaverisme en el tram final de la meua infantesa. Encara recorde (amb espant) com plenava els llibres de valencià de missatges anticatalanistes, indignada per algunes expressions que sonaven massa “catalanes”. També recorde amb molta claredat el rebuig que em causaven les pintades catalanistes i l’odi visceral que sentia especialment cap als “maulets”. Fins i tot, el fet de descobrir, un dissabte de matí quan anava cap al mercat, un mural que havien pintat, precisament els maulets, a la plaça, em va plenar de ràbia. Vaig decidir que els escriuria una carta a l’apartat de correus que assenyalaven per dir-los de tot, cosa que finalment no vaig fer (menys mal).

El temps passà. Arribà l’adolescència i amb ella, el moment de traure a la llum les meues conviccions esquerranes, que, considere, sempre havien estat latents dintre de mi. Tanmateix, i encara que puga semblar contradictori, vaig continuar sent blavera durant prou més temps. Exactament fins el COU. El més curiós de tot va ser que la meua conversió al catalanisme va ser producte de la casualitat. El primer dia de classe ens van juntar a totes al saló d’actes de l’institut per a repartir-nos pels diferents grups. Jo havia fet tot el BUP en castellà i òbviament, faria el COU de la mateixa manera. No obstant, per alguna estranya raó, a mi em van apartar de la docència en castellà i em van enviar, sense el meu consentiment, a la classe de la línia en valencià. Vaig protestar a distre i sinistre per aquesta injusta imposició, però finalment no em quedaren més ovaris que acceptar-la. El motiu de no voler anar amb els de la línia no era per la llengua de la docència, doncs jo era valencià-parlant, sinó més aviat perquè em separaven de les meues amistats.

En realitat, coneixia a la gent de la línia des de feia algun temps, degut al fet que una amiga meua pertanyia a aquest “club”. I encara que tenien el defecte (inclosa la meua amiga) de ser catalanistes, eren bona gent. De vegades ens juntàvem al pati. De fet, ací va començar (a través de l’intercanvi de cassettes) una de les amistats més importants que he tingut i que encara perdura, la de Xavi Martínez. La relació prèvia amb les companyes de la línia era prou bona, exceptuant els dies anteriors al 25 d’abril, quan parlaven d’acudir a la manifestació i jo només feia que renegar, i llavors elles em prenien el pèl. Tot i això, mai vaig mostrar-me excessivament intransigent, al cap i a la fi, érem colegues.

Doncs bé, vaig començar l’any de COU en la línia i, per si això fóra poc, vaig optar per literatura catalana (amb tal de no tornar a cursar grec, qualsevol cosa em servia). Això sí, jo sempre remarcava l’adjectiu valenciana després de dir literatura. Així que pot dir-se que continuava erra que erra amb la mateixa història. Tanmateix, segons anava passant el temps vaig adonar-me d’una cosa molt important: aquesta era la gent que veritablement defensava la llengua i el país. No amb una hipotètica defensa, sinó amb l’ús real. No de boqueta, sinó de veritat. I pensant, pensant, una vesprada vaig escriure una carta sobre aquesta qüestió i on proclamava, oficialment, el meu catalanisme. Al matí següent li la vaig donar a la meua amiga per a què la llegira i ella, en acabar-la, es va emocionar. M’havia convertit en un dels seus i això era senzillament increïble. Fins i tot la mestra de valencià va flipar amb el meu canvi, que va ser molt radical. Per a mi, de fet, va ser tot un alliberament. Eixe any vaig acudir per primera vegada a la manifestació de la diada, que va tenir un gran impacte en mi. Tant, que el primer dia de carrera vaig entrar en l’AEN i, dos anys després, a Maulets. Qui m’ho anava a dir.

Nota: Tot i l’adscripció de mon pare al blaverisme sociològic, sense ell res hauria estat igual. Ens ha ensenyat la llengua i ens ha transmés l’estima que sent per ella. És per això que la meua germana i jo vam poder fer el canvi i ara, després de molts anys, ja no sabem parlar-nos més que en català. Gràcies, pare.

4 comentaris:

Josep ha dit...

Conec un parell de persones a Elx amb una biografia semblant.

Brey ha dit...

M'ha agratdat molt el text... Cadascú té el seu camí per a arribar on està, jo vaig celebrar la primera volta que els blavers guanyaren el judici del nom del poble i posaren Villanueva de Castellon... :S Ara ho pense i tremole.

Anònim ha dit...

Si.. i quan estudies una miqueta mes.. et passarà com a mi.. que no seras blavera.. pero si anticatalana. llegeix, apren la història de la llengua valenciana.. i et donaràs compte.

josepko ha dit...

Un mateix poble, 3 estats!.
Països Catalans.