Va de Cine - La Chaqueta Metálica

LOS DE ARRIBA DICEN:
éste es el camino de la gloria.
Los de abajo dicen:
éste es el camino de la tumba.
B. Brecht
Extret de “Catón de guerra alemán” (Poemas y canciones, Biblioteca Brecht, Alianza Editorial, 2005)

“La chaqueta metálica” és una pel·lícula que mostra amb gran duresa el significat de la guerra1. Té dues parts clarament diferenciades: per una banda, la instrucció dels soldats i, per altra, el camp de batalla.

Anem amb la primera. L’acció ocorre a un centre d’entrenament de marines. Al seu interessant article “El Vietnam hacia dentro”2, Giaime Pala diu: (...) Por último está el soldado raso. Procedentes de las clases más bajas y de los lugares más abandonados del país –los pueblos de la provincia americana y los barrios marginales de las grandes ciudades-, los reclutas norteamericanos servían por turnos de año en Vietnam antes de ser licenciados y volver a la vida civil. Está claro que su principal preocupación era salvar el pellejo como fuera y para eso recurrían a veces al fragging, es decir a la amenaza física a todos aquellos oficiales que les obligaban a entrar en combate. El negro y el hispano marginados en su ciudad o el blanco de provincia eran lo suficientemente inteligentes como para no querer morir a 18.000 kilómetros de distancia de su tierra. Pero los soldados de Wallace [en referència a la pel·lícula “Cuando éramos soldados](negros o blancos, da lo mismo) parecen vacunados contra el virus de la desobediencia. Se lanzan a la batalla con un ardor descomunal y cuando mueren sus últimas palabras son “me alegra haber muerto por mi país”. La patria les llamó y ellos respondieron, sin preguntas u objeciones y con la fe en el dogma de la infabilidad de su gobierno. Cuando éramos soldados quiere borrar de las retinas de los espectadores las imágenes que aparecieron en las portadas de los diarios y semanales de los diarios de hace treinta años pero sobretodo las películas cuyas secuencias dantescas han dado fe de la bajada a los infiernos de un país: la niña secuestrada y violada por marines de Corazones de hierro (Brian de Palma, 1988), los asesinos disfrazados de oficiales de Platoon (Oliver Stone, 1986), la cara desfigurada de “Soldado Patoso” de La chaqueta metálica o el grabado humano –digno de un Durero- salido de la plancha de Coppola en Apocalypse Now.”

A la pel·lícula de Kubrik, se’ns mostra com la instrucció del Sargent està basada en dos pilars: el foment de l’odi cap a l’enemic i la creació d’assassins sense escrúpols. I és que, de vegades es fa referència a “valors superiors” com la pàtria, però en la majoria de casos això queda més bé lluny, del què es tracta en realitat és de tenir un blanc, encertar amb el fusell i punt. “¿Qué hace crecer la hierba? ¡Sangre, sangre, sangre! ¿Cuál es nuestro trabajo? ¡Matar, matar, matar!” són frasses que es fan repetir als reclutes constantment fins el dia de la seua graduació. No obstant, hem de fer una referència obligada al cas de Leonard, rebatejat pel Sargent com a “Patoso”; un xic blanc, una mica greix, que es converteix en la diana del seu superior des del primer dia, quan el Sargent el fa “ofegar-se” per llevar-li el somriure. Aquesta escena és brutal, perquè serà l’inici d’un canvi espectacular en l’expressió del jove, que passarà de tenir una mirada més bé alegre a acabar tenint una expressió cada vegada més ombrívola fins el dia que es suïcida. I és que, per a algú com Patoso la instrucció serà un autèntic infern, especialment des que “es guanya” l’enemistat (amb la conseqüent pallissa) per part dels seus companys de la Companyia 3092.

Una última cosa respecte a la instrucció. Hi ha un moment que el Sargent els fa formar en dos fileres al passadís de les lliteres i marcar els passos amb una mà en el fusell i l’altra mà sobre el penis, mentre van cantant “Aquí mi fusil, aquí mi pistola. La una da tiros, la otra consuela.” És cert que Kubrik posa l’accent en la conversió d’aquests joves en assassins, però aquesta frasse en concret ens dóna peu a parlar una mica de l’actitud sexual dels marines a Vietnam, i no em referisc a l’ús que aquests fan de les prostitutes, tal i com reflecteix la pel·lícula, sinó a la violació com a arma de guerra, utilitzada expressament a la guerra de Vietnam.

La segona part de “La chaqueta metálica” es desenvolupa, en un primer moment, a la retaguàrdia, on el “Soldat Bufó” ha estat enviat, doncs, tal i com va sol·licitar, s’ha convertit en periodista de guerra. Bufó és, sense dubte, el marine més intel·ligent. Tot i haver estat programat, a l’igual que la resta, per a assassinar, és capaç de fer una crítica, d’anar més enllà: és per això que es pinta al casc la mítica frasse “Born to kill” i inclou un símbol de la pau al seu uniforme, suggerint, com ell mateix diu a la pel·lícula, alguna cosa sobre la dualitat de l’home. Però parlem una miqueta de la tasca que realitza Bufó al Vietnam. S’ha convertit en reporter de “Barres i estels”, que equival a dir l’òrgan de propaganda. És impressionant que Kubrik mostre tot un sistema de manipulació i de propaganda en una escena curta, entorn a una taula, on un superior es dedica a comentar escassament quatre o cinc notícies, especialment, no cal dir-ho, quan comenta la redactada per Bufó. En ella, el soldat ha utilitzat els termes “recerca i extermini”; paraules que s’han de canviar perquè hi ha noves directrius: “neteja i aclariment”. Tanmateix, és important assenyalar que, a la guerra del Vietnam, aquesta tasca de propaganda va conviure amb l’exercici del periodisme civil, tal i com assenyala el propi oficial, la qual cosa va permetre que arribaren als espectadors autèntiques escenes de terror: a la nostra retina s’han instal·lat imatges com la de la xiqueta corrent nua després de l’ús de napalm per part de l’exèrcit ianqui. Qüestió de la què s’adonaran les élites dels Estats Units i que tindran en compte posteriorment a la I Guerra del Golf i a les ofensives militars d’Afganistan i Iraq, llocs on canvia totalment la política mediàtica, creant els anomenats “periodistes empotrats” i arribant inclòs a l’assassinat deliberat de periodistes, com el cas del camera de Telecinco José Couso3.

Però el destí de Bufó canvia dràsticament després de l’ofensiva que l’exèrcit nord-vietnamita fa a tot el país amb motiu de l’any del Tait. En eixe moment, Bufó és enviat al front en companyia de Rompetechos, un fotògraf que desitja amb totes les seues forces anar al front i que sol·licita acompanyar a Bufó. Es desplacen en helicòpter junt a un boig que va assassinant la població civil indiscriminadament durant el viatge i, en arribar, acompanyen als “Salidos”, una companyia d’infanteria que en el camp de batalla són els primers en endinsar-se en terreny enemic i aplanar el camí als tancs. Evidentment, només tenen dues coses al cap: sobreviure i matar, que és per al què estan programats. Sembla que la cosa no ha canviat massa: les entrevistes que fan els reporters als soldats i que mostren la crua realitat de la guerra són prou semblants a les què es feien a un grup de marines enviats a la guerra d’Iraq, que tenien fam de sang i que desitjaven disparar indiscriminadament com si estigueren jugant a un video-joc. Que tornen a casa en caixes de fusta és només una eventualitat per a ells. No obstant, els qui paguen el pato cada vegada més, són els innocents, els civils. Com sosté Ryszard Kapuscinski a “El mundo de hoy” (Crónicas Anagrama, 2004): “(...) Hoy estamos ante un nuevo tipo de guerra: si en la Primera Guerra Mundial por cada siete soldados moría un civil, hoy, a finales del siglo XX, la proporción ha dado un giro de ciento ochenta grados: por cada soldado abatido mueren siete u ocho civiles. ¿Quién es soldado y quién civil?Hoy, paradójicamente, resulta mucho más fácil sobrevivir estando en el ejército. Otra de las paradojas de nuestro mundo. ¿Y a quién golpean todas estas guerras? ¿Quién muere en ellas? Mujeres y niños.” La cosa no pot ser més certa: no formen part del camp de batalla les eres vietnamites, per on corre espantada la població que rep trets des de l’aire per part d’una malalt mental?

“La chaqueta metálica” és una pel·lícula esquinçadora, que tracta precisament el que deia Sumner: la preparació mental i física per a la guerra és una profecia que s’autorealitza (self-fulfilling prophecy), és a dir, que condueix per si sola a la guerra. Recordem el què deia el sargent als reclutes el primer dia d’instrucció: “si sobrevivís al entrenamiento seréis como armas, ministros de la muerte, siempre en busca de la guerra”.

1 Salvador Giner defineix la guerra “com aquella mena de conflicte social que s’esdevé a través de l’organització d’una col·lectivitat amb l’objecte d’aconseguir la subjugació o destrucció física, total o parcial, dels membres d’una altra o altres col·lectivitats, amb vessament de sang. La guerra és, doncs, una lluita mortal i organitzada entre els homes.
2 Publicat a la revista trimestral “Mientras Tanto”, Icaria editorial, número 101, hivern 2006. En ell, l’autor fa un recorregut pels diferents discursos que ha elaborat el cinema nord-americà sobre la guerra del Vietnam i la derrota dels Estats Units.
3 Veieu l’entrevista realitzada al seu germà a: http://auroblogger.blogspot.com/2007/09/entrevista-javier-couso.html