Fa uns anys vaig llegir “La metamorfosi del treball”, un llibre magistral d’André Gorz sobre les transformacions estructurals del món del treball. Crec que és una de les grans obres a tenir en compte, però malauradament no podré fer referències explícites a ella perquè al seu moment, el vaig traure de la biblioteca de Ciències Socials. A la que sí puc fer referència és a “Imperio”, de Michael Hardt i Antonio Negri, la tercera part de la qual està íntegrament dedicada a la producció, que aquests autors entenen en un sentit ampli, doncs ells fan referència tant a la producció econòmica com a la producció de subjectivitat. A la pàgina 227, i sota la rúbrica de “Acumulaciones Primitivas” diuen Hardt i Negri: Justo cuando el proletariado parece estar desapareciendo de la escena mundial, el proletariado se está volviendo la figura universal del trabajo. Esta afirmación no es realmente tan paradójica como pareciera. Lo que ha desaparecido es la posición hegemónica de la clase trabajadora industrial, que no ha desparecido, ni siquiera ha disminuido en número- simplemente ha perdido su posición hegemónica y cambiado geográficamente. Sin embargo, utilizamos el concepto “proletariado” para referirnos no sólo a la clase trabajadora industrial sino a todos aquellos que están subordinados, explotados y produciendo bajo el mando del capital. Desde esta perspectiva , entonces, como el capital globaliza cada vez más sus relaciones de producción, todas las formas de trabajo tienden a proletarizarse. En cada sociedad y a lo ancho de todo el planeta el proletariado es la figura cada vez más general del trabajo social.
(...) En la posmodernidad, la riqueza social acumulada es crecientemente inmaterial; involucra realciones sociales, sistemas de comunicación, información y redes afectivas."
Agafem aquest marc per a analitzar la fantàstica pel·lícula de “El método”. Efectivament, podem dir que, dins de l’organització humana del treball, els protagonistes del film es troben en un escalafó alt, ja que es tracta de la recerca d’un lloc de treball de directiu en una gran multinacional. No obstant això, la seua posició segueix sent la de proletariat, per molt super-qualificat que estiga. Ara bé, si com a directius de l’empresa, reberen una part del seu salari amb stock options, per exemple, la relació a establir llavors seria força complicada.
Com ja hem dit, aquests personatges es troben en una posició alta en l’escala, així doncs, l’apropiació diferencial d’ingressos seria important: res a veure amb els treballadors poc qualificats que reben el salari mínim interprofessional, per posar un exemple. Però com bé assenyala Giner, la seua posició en la divisió social del treball no sols suposaria alts ingressos, sinó també una sèrie de valors morals i ideològics. En aquest sentit, el personatge que millor sintetitza la identificació del treballador amb els valors de l’empresa i del gran capital és el protagonitzat per Ernesto Alterio, especialment en l’escena on traeix el suposat sindicalista argentí. La qual cosa no vol dir que la resta no s’identifiquen també amb aquests valors, al cap i a la fi, tots estan competint pel mateix, tots accepten les regles del joc i, en un sentit més profund, tots accepten l’estructura de la divisió de tasques donada com a conseqüència del sistema de desigualtat social, ja que l’objectiu de tots ells és aconseguir el lloc directiu, nos sols pels beneficis econòmics que els reportaria aquest lloc de treball, sinó també pel rol i l’estatus que obtindrien.
Del què sembla que no són tant conscients és que el mètode triat per fer la selecció traurà a la llum totes les seues “febleses” humanes i s’aprofitarà de tots els candidats per què s’eliminen un a un, amb la qual cosa, l’empresa no haurà ni de tacar-se les mans. Utilitze deliberadament el terme febleses humanes per a incidir en què tots els candidats estan sobradament qualificats per al lloc de treball i que l’objectiu de la selecció no és buscar a aquell que puga desenvolupar millor la feina, sinó aquell que siga “ferm com una roca” (com pensa el “Soldat Bufó” al final de la pel·lícula “La chaqueta metálica”) i no tinga cap taló d’Aquiles on la resta puguen disparar.
La pel·lícula és esquinçadora. Mostra cap on van les polítiques de recursos humans de les grans empreses, o millor dit, quin és el vertader objectiu dels departaments de Recursos Humans, perquè en la meua opinió van nàixer precisament per a escometre tal funció: no triar el candidat millor qualificat per al lloc de treball, sinó el més adient per a l’empresa, o siga, que s’identifique amb ella i no done problemes.
I encara que ens puga semblar que la pel·lícula és una exageració, allò ben cert és que la idea de fons és eixa i jo, que ja tinc certa edat, puc constatar per pròpia experiència algun procés de selecció similar. Per cert, vaig participar en un procés de selecció de personal posterior a veure la pel·lícula “El método” i recorde que quan vaig arribar a
Deia abans que la cruel metodologia seguida a la pel·lícula consisteix en què els candidats troben els punts febles de la resta i ells mateixos es vagen eliminant. Tanmateix estaria bé que analitzarem una miqueta eixos punts febles.
El primer en ser eliminat, el personatge al què dóna vida Carmelo Gómez, planteja un dilema ètic, doncs ell va denunciar l’empresa anterior de la qual era directiu per un atemptat greu de vessaments. La primera cosa que cal esmentar és que l’empresa s’encarrega de què a les pantalles que tots ells tenen al davant isca la notícia, amb foto inclosa, de la denúncia que el candidat va efectuar i del tancament de l’empresa. El dilema ètic en un principi es planteja entre superposar l’interès col·lectiu o l’interès empresarial. Tanmateix, en la discussió, el dilema inicial discorre únicament cap al camp empresarial, on s’hi posicionaran, per una banda, els què defensen que l’empresa ha de tenir certa responsabilitat mediambiental i els qui, tot i no discutir això, plantegen que hi va haver un problema de comunicació amb el consell d’administració, la qual cosa suposa l’estoc final per a aquest candidat. Un menys.
La segona expulsada és la dona madura, interpretada per Adriana Ozores. La seua expulsió em sembla de les més dures perquè tal i com ella mateixa els pregunta: ¿me estáis echando por ser mujer, por haber pasado de los 40 o por las dos cosas? La resposta, no obstant, és evident: per les dues coses, és a dir, perquè és una dona amb certa edat. Tal i com s’assenyala al llibre de Giner, la divisió social del treball respon a criteris culturals, per la qual cosa, el sexe-gènere és un dels criteris més forts en la divisió de les tasques. Hi ha qui diu que el fet de què hi haja dones que arriben als llocs més alts de l’escala és un símbol de l’avanç de la igualtat. Tanmateix, escenes com aquesta il·lustren a la perfecció que aquesta anàlisi és superficial, doncs tot i que les dones puguen arribar a llocs directius no vol dir que canvien els paràmetres culturals, així doncs la nostra candidata és expulsada, primer perquè és dona i segon perquè està en la maduresa. És molt significativa la mirada que llança, mentre realitza la pregunta, en primer lloc a la dona més jove i atractiva i, en segon lloc, al yuppie jove.
Després del dinar li toca el torn al candidat insegur, del qual ja hem dit alguna cosa. Tanmateix, m’agradaria ací dir algunes coses sobre el “topo” de l’empresa. Abans he manifestat que la crueltat d’aquest mètode radica en què son els propis candidats els què han d’escorxar-se, que l’empresa no es taca les mans. Tanmateix, la figura del “topo” és la punta de l’iceberg d’un joc brut per part de la multinacional que atrapa els candidats subtilment. Quan la jove interpretada per Nawja Nimri contesta a la dona madura que no la estan tirant, ella respon que aleshores no haurien de votar, que haurien de fer com Ricardo (el topo) i abstenir-se, a la qual cosa el jove yuppie l’acusa de què ella també ha participat del joc i té la seua part de responsabilitat: ¿como hiciste tú con Julio quieres decir?
El topo és una figura aberrant, juga totes les cartes possibles: s’abstén a les votacions, però alhora trau “la merda” amb jugades com la història del sindicalisme a l’Argentina, aconseguint que el tercer candidat, el més pardillo de tots, s’emmaranye en la teranyina que ell mateix ha teixit.
Els últims tres candidats, formen un triangle durant tota la pel·lícula. Llevat de l’escena de sexe al quart de bany, que no pinta res més que ser un recurs cinematogràfic, el triangle està conformat per dos mascles en permanent lluita, en el sentit més “animal” del terme. Una lluita que guanyarà el jove, Carlos, interpretat per Eduardo Noriega, en aliança amb la jove, Nieves; doncs ambdós representen la joventut, el dinamisme, una formació més acord amb els paràmetres de la globalització –demostren domini d’idiomes i gran mobilitat- i gran ambició, especialment per part de Carlos. Mentre que el personatge al que dóna vida (el sempre magnífic) Eduard Fernàndez, és un home anclat a valors més tradicionals, menys dinàmic i que s’ha de “reciclar”.
Per últim, està Nieves, una jove capaç d’aparcar la seua ambició a canvi de l’amor romàntic. És la tràgica història de les dones, enganyades durant segles amb aquest mite, del qual els homes han estat els majors beneficiaris, com es veu clarament en la victòria de Carlos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada