diumenge, 7 de juny de 2009

Kennet Rexroth

Kennet Rexroth va nèixer en l'Estat d'Indiana en 1905, al si d'una família d'antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors. De menut va rebre una educació conreada i poc convencional. Quan va quedar orfe a l'edat de dotze anys , es traslladà a Chicago on passà la major part de la seua adolescència. Allà va treballar com a reporter i col·laborà en un cafè en el que hi havia actuacions de jazz i on va tenir l'ocasió de mesclar-se amb els músics, artistes, escriptors, radicals i excèntrics que constituïen el món bohemi dels anys vint. La seua formació va ser quasi per complet autodidacta ja que sols va assitir a l'escola durant cinc anys. Tanmateix, durant la seua adolescència, devorà tota classe de llibres, va escriure poesia, pintà quadres abstractes, treballà en el teatre avantguardista i també es dedicà a estudiar pel seu compte diversos idiomes. Abans de complir els vint anys ja havia recorregut el país en autostop dedicant-se a treballar els estius en el llunyà oest com a mosso i cuiner per als vaquers i en granges i tasques forestals, i un dia aconseguí enrolar-se en un vaixell per a anar i tornar de París.

Aquestes aventures tant precoces les relata en el seu llibre An autobiographical novel. Al principi sembla que el llibre tractarà més d'altres personatges que d'ell mateix doncs, tot i que de forma breu, apareixen coneguts personatges com Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D.H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Salir i Sacco i Vanzetti. Junt a ells també trobem a una dona hindú que l'introdueix en el ioga sexual o a un membre de la banda de Bugs Moran que es retira més tard a Hollywood com a assessor de pel·lícules de gàngsters, entre molts altres. Es tracta d'una autobiografia fascinant, no sols per la increïble i variada suma d'experiències del propi Rexroth, sinó per la seua evocació de la subcultura radical llibertària americana que va desaparéixer a començaments del segle XX i per les imatges que ofereix de la bohèmia dels anys vint, que anticipàven ja la contracultura mundial que arribaria més tard.
La primera edició de An autobiographical novel abarca fins l'any 1927, quan Rexroth s'instal·la a San Francisco. Ell solia dir que eixa ciutat li agradava perquè estava a prop de les muntanyes de l'Oest, lluny del domini cultural de Nova Iork, i també perquè era quasi la única ciutat important d'Estats Units que no estava poblada per puritans sinó per "jugadors, prostitutes i buscadors de fortuna".
Durant la Segona Guerra Mundial Rexroth va fer el seu servei d'objector de consciència com a ajudant en una hospital psiquiàtric. No va ser un defensor del pacifisme a ultrança, però sembla haver estat absolutament en contra de totes les guerres que han tingut lloc entre els moderns Estats-nacions. Durant la guerra formà el grup pacifista Randolph Bourne Council (en memòria de l'autor llibertari que va escriure sobre el tema "La guerra és la salut de l'Estat") i treballà ajudant als americans d'origen japonès que estàven sent fostigats i enviats a camps de concentració. Ideà algunes estratagemes que salvaren a molts de l'empresonament.

Després de la guerra, Rexroth i un petit grup d'amics organitzaren el San Francisco Anarchist Circle (rebatejat després com a Cerle Llibertari).

Cada setmana teniém una sessió educativa dedicada a un tema diferent: els col·lectius agraris andalusos, els consells obrers a l'Alemanya revolucionària, les comunitats utopistes a Estats Units, la revolta de Kronstadt, Nestor Makhno i la seua societat i exèrcit anarquistes durant la revolució russa, la IWW, l'anarquisme associatiu a Amèrica; o bé parlàvem de personatges com Babeuf, Bakunin, Korpotkin, Alexander Berkman, Emma Goldman, Voltairine de Cleyre i el moviment anarco-feminista. (...) El lloc estava sempre replet i quan el tema de la vesprada era "Sexe i Anarquisme", no cabia ni una agulla. (...) Cada aspecte particular de la història o de la teoria de l'anarquisme era presentat per una persona competent i després sotmés a discussió pel públic assistent. (...) El nostre objectiu consistia en tornar a fundar el moviment radical després de la seua destrucció pels bolxevics i analitzar de nou tots els seus principis bàsics; en altres paraules, preteníem sotmetre a una crítica rigorosa totes les ideologies des de Marx a Malatesta.
Sembla ser que el Cercle Llibertari, l'activitat més intensa del qual es donà entre 1946 i els primers anys cinquanta, va tenir tant influència cultural com política. va ser sens dubte el primer focus important de l'efervescència de la postguerra, i molt prompte es referirien a ell com el "Renaixement de San Francisco". Alguns dels seus participants van fundar l'emissora de ràdio independent KPFA, també fundaren grups de teatre experimental i nombroses revistes; altres membre van constituir part d'eixos poetes i artistes que van tenir una influència considerable en tota la zona, anomenada Bay Area, durant els anys cinquanta i seixanta.

Rexroth es trobava en el cor de tot açò. A més del seu paper fonamental dins del Cercle Llibertari, organitzava debats, conferències i lectures setmanals en la seua pròpia casa, arremetia contra el poder establert en nombrosos articles, entrevistes i emissions en ràdio KPFA i divulgava les noves tendències dissidents. En un moment en el qual la majoria dels comentaristes declaraven amb suficiència que el temps d'experimentació i desobediència s'havia acabat, éll començava a veure nous signes d'esperança. En el seu precursor article de 1957 "Desconexió: L'art de la generació Beat" escrivia: "La generació més jove es troba en un estat de rebel·lia tant absolut que els els seus majors ni tant sols s'adonen. (...) Així com els raigs X i la radioactivitat, la rebel·lió moderna és invissible. Sols es perceben els seus efectes en els nivells més materialistes de la societat, on es titlla de delinqüència".
En 1968 es trasllada a Santa Bàrbara, en el sud de Califòrnia, on es dedica a impartir cursos sobre poesia i música underground i on, a excepció d'algunes llargues visites al Japó, viurà fins la seua mort en 1982.

(...) Creíem
que veríem amb els nostres propis ulls eixe nou
món on l'home ja no seria
un llop per a l'home, sinó on
tots, hòmens i dones,
viurien junts com a germans i amants.
No ho veurem. Cap de nosaltres ho veurà.
Està molt més lluny del que creiem.
(...) No importa.
Junts vam ser camarades.
La vida va ser hermosa per a nosaltres. És
bo ser valent - No hi ha res
millor. El menjar és més sabròs. El vi
brilla més. Les xiques són més
boniques. El cel és més blau. (...)
Si aquells dies hermosos no tornen mai,
és quelcom que no sabrem. No ens importarà.
El millor va ser la nostra vida. Nosaltres vam ser
els homes més feliços de la nostra època.
"Per a Eli Jacobson", Kennet Rexroth, 1952.