Die Linke II

Aquesta entrada suposa la continuació de l'anterior.

De la socialdemocràcia al socialisme democràtic.

"Després de la meua decisió -escriu Lafontaine-, la política de la coalició roig-i-verda evolucionà de tal manera que jo mai haguera imaginat i que em plenà de preocupació. Resulta difícil comprendre que precisament sota un govern federal socialdemòcrata, la República Federal d'Alemanya participara per primera vegada en una guerra que violava el dret internacional i que era irreconciliable amb la Constitució. La guerra de Kosovo toca el nervi de la concepció socialdemòcrata de la política. El 8 de juny de 1999, poc abans de les eleccions europees, es presentava a Londres el manifest Schröeder-Blair, i Hans Eichel donava a conéixer el seu Programa de futur 2000. Llavors ja em vaig sentir desafiat. Nosaltres havíem guanyat les eleccions amb la promesa de fer una altra política, amb la promesa de de fer realitat en el nostre país una major justícia social".

En llançar per la finestra a Lafontaine, la coalició roig-i-verda canvià completament d'agenda. Especialment impressionant va ser el viratge dels Verds, el president dels quals Joschka Fischer imposà en el congrés de Bielefeld la tesi de que la força militar era necessària per a imposar la pau, una burda camàndula retòrica que buscava la justificació de la participació alemanya en els bombardeigs de l'OTAN a Sèrbia el 23 de març de 1999 (dotze dies després de la dimissió d'Oskar Lafontaine) en resposta al conflicte de Kosovo, convertint en paper mullat el discurs pacifista del partit. Els Verds es van plegar per complet a la renovada política de mission civilisatrice de l'Aliança -pitjor encara: van recórrer a la comparació de les forces sèrbies amb les SS amb l'objectiu de manipular les emocions de la ciutadania i cegar la seua raó-, i això no molt després de que el seu partit renunciara a la proposta d'abandonament de l'energia nuclear. Començà a parlar-se d'una "FDPització" (pel FDP, el Partit Liberal Alemany) dels Verds i Die Zeit va poder permetre's el titular de "Els Verds s'han perdut". Els votants socialdemòcrates i verds, decebuts, començaren a abstindre's, i la CDU, sense massa esforç per la seua part, anà guanyant una elecció rere altra.

El 24 de maig, Lafontaine abandonà oficialment l'SPD. La trajectòria política de Lafontaine portà a tot tipus d'especulacions sobre el seu futur, fins que dues setmanes després es presentà oficialment com a candidat, junt a Gregor Gysi, de la coalició entre el Linkspartei.PDS i la WASG (Treball i Justícia Social-L'Alternativa Electoral), fundada l'any 2004 per Axel Troost i Klaus Ernst com una associació de socialdemòcrates desencantats, sindicalistes i seguidors del catolicisme social contraris a la deriva neoliberal del govern i que en el 2005 es consolidà com a partit polític. Per a això, Lafontaine entra en la WASG el 18 de juny. No va ser, com després ha suggerit maliciosament la premsa alemanya i l'europea s'ha fet ressò, ni l'oportunisme ni el suposat egocentrisme de Lafontaine el que motivaren la seua decisió, doncs ja com a membre de l'SPD havia afavorit un acostament al PDS (...)

Tot i que no va obtindre representació parlamentària, la coalició aconseguí el mes de maig a Nordrhein-Westfalen el 2,2% dels vots, el millor resultat en un estat occidental: un resultat gens menyspreable tractant-se d'un partit eixit del no res. Amb l'Aliança amb la WASG, el partit de l'Esquerra aconseguia tenir presència en els sindicats d'una manera que el PDS difícilment podia aconseguir pel seu propi compte, encara que l'SPD tinga profundes les arrels en els sindicats i algunes organitzacions sociopolítiques. Per aquell temps en una enquesta del setmanari Der Spiegel -en un número que portava ni més ni menys que en portada un retrat de Marx sota el titular "El nou poder de l'esquerra"- un 53% d'enquestats de l'antiga Alemanya oriental respon que el partit de l'Esquerra "és un partit completament nou" que defensa, per damunt de tot, "la justícial social" (43% dels enquestats). Comencen a produir-se les primeres fugues de militants de l'SPD cap al partit de l'Esquerra. L'SPD comença, sense èxit, a "intentar evitar allò inevitable -çò és, l'establiment d'una força a la seua esquerra- mitjançant intents feixucs i dolorosos des de l'ostracisme, retratant a l'oriental PDS com a políticament fiable però envaït per una tropa de desnordats esquerrans de l'Oest, irresponsables a l'hora de governar".

En març de 2007 WASG i el Linkspartei.PDS decideixen en un congrès a Dortmund fusionar-se -amb un 83,9 i un 96,9% de vots a favor pel WASG i el Linkspartei.PDS respectivament- i formar Die Linke (l'Esquerra), que es presenta oficialment com l'alternativa d'esquerres comuna per a tota Alemanya el 16 de juny a Berlin. Entrevistat pel Frankfurter Rundschau, Gregor Gysi declarà: "La WASG era més bé pugnaç, apressada i nerviosa, com ho són els partits jóvens. I jo em vaig dir: la barreja no està gens malament; nosaltres estem una miqueta com adormits i aquests encara bulleixen de vida. (...) La WASG porta amb ella un ala sindical genuïna, no gastada. Són biografies germanoccidentals de tot punt trobades. I qui se'ns han unit no són gent perifèrica en l'oest. Hi ha molta gent molt exitosa professionalment i que guanyen bons salaris a la qual li resulten atractives les idees d'esquerra".

"Durant les discussions per a establir el nom del nou partit", escriu Solty, "un important sector d'antics militants del PDS van insistir, amb comprensible vehemència, en mantenir el terme "socialisme democràtic" com a part del nou nom, per tal de reflectir així l'objectiu subjacent del partit de superar el capitalisme amb mitjans democràtics. Tan mateix, retrospectivament pot dir-se que la tria conscient (o va ser la "il·luminació" del Weitgeist en el moment oportú?) d'anomenar-lo simplement, i també una miqueta audaçment, Die Linke, l'Esquerra, s'ha demostrat com un savi moviment estratègic ja que arrabassa als vells partits d'esquerra el monopoli de definir allò que "l'esquerra" és i confronta a l'opinió pública, així com a la seua pròpia militància, amb aquesta qüestió crucial de definició després del fracàs de l'esquerra post seixanta-vuitista i l'esgotament de les seues energies utòpiques en el context de la seua adopció en el neoliberalisme".


Vorwärts!

El procés de formació i la consolidació del partit no han estat exempts de tensions i contradiccions. Les discussions entre els sectors comunistes veterans del partit (a qui se'ls acusa raonablement de tenir una mentalitat funcionarial allunyada dels moviments socials), els partidaris d'un apropament a l'SPD i els Verds i els pioners desitjosos de transitar una nova ruta cap a un socialisme per vies democràtiques són ben conegudes en els mitjans alemanys, que no perden l'ocasió per a explotar-les, encara que sense aconseguir minar la cohesió del partit. No s'han ficat encara tampoc amb claredat les relacions entre el partit, els sindicats i els moviments socials, quins instruments són els més addients per a una transformació socialista de la societat i en quina mesura deuen abolir-se determinades relacions de propietat capitalistes per a tal cosa o com encarar el procés de globalització. Aquesta imprecissió del programa, lluny d'espantar els seus militants, els esperona al debat.

Les xifres parlen clar: Die Linke no ha deixat de créixer des del 2007. Aquest creixement és resultat, escriu Antoni Domènech, del "progresiu aprimament de les forces de l'espai polític de centre, visible en el sostingut retrocès electoral, en vots i en escons parlamentaris, de la suma de CDU-CSU (democràcia cristiana de centre dreta) i SPD (socialdemocràcia de centre esquerra) que apunta inequívocament a una polarització política creixent de la població alemanya. (...) (Resultats menys evidents són, en canvi, la dretització del vell partit liberal (FDP) i la patètica pèrdua del nord polític -i de base social- dels Verds.) En la jerga acadèmica convencional, el paisatge polític de la distribució de preferències polítiques en un espectre que va de la dreta radical a l'esquerra radical estaria passant d'una distribució unimodal (en forma de dromedari: el gros dels votants s'apinya en el centre de l'espectre polític) a una bimodal (en forma de camell: el gros dels votants es distribueix en dues muntanyes, una a l'esquerra i una altra a la dreta de l'espectre polític). I eixe canvi de paisatge en la distribució de les preferències polítiques de la població és el que explicaria els canvis en la configuració de la representació política, i conseqüentment, en el sistema de partits". En efecte, "mentre els Verds es composaven de respectables ciutadans de la així anomenada esquerra cultura il·lustrada "postmaterial", i en consonància tenen els seus membres els salaris més elevats de tots els partits (competint amb l'FDP a aquest respecte), Die Linke, composada originalment per obrers de coll blanc, ha adquirit ràpidament en els últims anys una base inequívocament de classe. En el que a açò es referix, Die Linke està guanyant ràpidament recolzament sobre tot entre els treballadors i els desocupats (...) sense Die Linke, Alemanya s'haguera convertit en el següent país (després de França, Itàlia, Dinamarca, Holanda, Noruega, Suïssa, etcètera) en perdre un important sector de la classe obrera fragmentada o desclassada en favor del populisme de dretes o l'extrema dreta. (...) Per tot açò, Die Linke té una responsabilitat històrica que trascendeix el context alemany (i podria dir-se que, raonablement, inclús el context europeu)".

Aquest caràcter de classe pot veure's clarament en la quantitat de donacions al partit procedents de persones jurídiques -entre parèntesi la xifra total de donacions:

CDU: 10.210.709 euros
CSU: 4.331.204 euros (CDU-CSU junts: 18.181.832 euros)
FDP: 3.377.717 euros (4.964.624 euros)
SPD: 3.562.410 euros (3.990.666 euros)
Els Verds: 770.819 euros (1.413.299 euros)
Die Linke: 0 euros (64.264, procedents en la seua majoria d'aportacions individuals)

A Alemanya trobem, doncs, un projecte polític ampli socialista i democràtic, crític i conscient de les tradicions de lluita de les quals prové, el suficientment sòlid com per a deixar la seua petjada en l'agenda política, i no una "esquerra real" que sols ho és a cada cita electoral i que en l'entretant es deixa portar per l'agenda política d'una altres fins el punt de ser únicament capaç de plantejar estratègies reactives. "Fixeu-vos en Itàlia, fixeu-vos en Espanya", ens adverteix Lafontaine. "La lliçó que l'esquerra pot aprendre de les darreres eleccions en aquests dos països no pot ser més clara: la Izquierda Unida marginada, la Rifondazione Comunista eliminada. Aquests dos partits han hagut de pagar tan cara la seua participació en el govern perquè es fonamentava en un compromís podrit! És molt absurd, efectivament, deixar un partit per motiu de la seua línia política, de construïr un nou partit, i després formar una coalició de govern amb el partit que acaba d'abandonar els fonaments de la seua política, motiu pel qual se'l va abandonar. Els electors no aprecien res aquest tipus de bromes, i no estan equivocats. Benvolguts amics, si l'esquerra perd la seua credibilitat, perd la seua raó de ser. És per això, que el meu partit, la LINKE, ha pres mesures per a corregir aquesta tendència fatal dels dirigents cap al compromís polític del què he parlat. Les decisions sobre els grans principis del nostre programa han de ser preses pel conjunt dels militants del partit i no sols per una assemblea de delegats. És a dir, no acceptarem les donacions que sobrepassen una determinada quantitat, una quantitat realtivament baixa. I creieu-me, no és l'actitud de qui rebutja alguna cosa perquè igualment no va a obtindre-ho. És simplement que no volem ser corromputs. (...) El capital no dóna mai sense demanar."