Ahir, mentre la CNN+ donava la notícia, vaig pensar: "Ja estan preparant el terreny: no hi ha millor manera que desestabilitzar el país a través d'atemptats suïcides en nom d'alguna minoria", i mira per on, avui Iñigo Sáenz de Ugarte respon, en el seu blog, a la pregunta: Qui financia els grups armats iranians? I, coincidències de la vida, l'Imperi està al darrere.
Avui, un gran del periodisme, l'insigne John Pilger, ho denunciava molt millor que jo en Rebelión. Us deixe el seu magnífic article a continuació:
El joc de la mentida o com es prepara una guerra d'agressió *
En 2001, l'Observer de Londres va publicar una sèrie de reportatges en els que informava de la «connexió iraquiana» amb Al Qaeda, arribant fins i tot a descriure les bases, a l'Iraq, en les que s'entrenaven els terroristes, així com la descripció d'un laboratori en el qual es produïa l'àntrax com arma de destrucció massiva. Tot era fals. Proporcionades pels serveis secrets d'EUA, així com per exiliats iraquians, les mentides es van expandir a través dels mitjans britànics i nord-americans i van ajudar George Bush i Tony Blair a llançar una invasió il·legal que ha causat fins a la data 1,3 milions de morts, segons les últimes estimacions. Quelcom comparable està ocorrent amb Iran: les mateixes coincidències entre les revelacions governamentals i les mediàtiques (coincidències no casuals, sinó planejades), estan creant un sentiment de crisi idèntic al de l'Iraq.
«S'aveïnen enfrontaments amb Iran per la planta nuclear secreta», va declarar el Guardian del 26 setembre. «Enfrontaments» és la paraula. El bé contra el mal. Agreguem a l'amable nou president nord-americà «que va ser triat per a fer que s'oblidaren» els anys de Bush. Un eco immediat és la primera pàgina del Guardian del 22 de maig de 2007: «El pla secret d'Iran amb vista a una ofensiva en l'estiu per a expulsar les tropes d'EUA fora de l'Iraq». Basant-se en informacions del Pentàgon carents de tot fonament, el periodista Simon Tisdall presentava com una certesa el pla iranià per a atacar i vèncer les forces nord-americanes a l'Iraq al setembre d'enguany. Una mentida evident de la qual mai es va retractar.
En l'argot oficial, aqueix tipus de propaganda es diu «psi-op», acrònim d'operacions psicològiques (en anglès, NdT). En el Pentàgon i en la Casa Blanca, evocar la «amenaça nuclear» d'Iran s'ha convertit en una peça clau de la campanya diplomàtica per a bloquejar, aïllar i afeblir eixe país. Eixes paraules són utilitzades permanentment per Barack Obama i Gordon Brown, i després la BBC i altres mitjans les difonen com si es tractara d'informacions objectives. No obstant això són absolutament falses.
El 16 de setembre, la revista Newsweek va revelar que les principals agències d'informació d'EUA van informar a la Casa Blanca que l'estatus nuclear d'Iran no havia canviat des de l'avaluació oficial del Servei Nacional d'Intel·ligència de novembre de 2007 que afirmava, amb un alt grau de versemblança, que Iran havia interromput en 2003 el programa del desenvolupament del qual se li acusava. L'Agència Internacional d'Energia Nuclear ha ratificat en diverses ocasions eixa afirmació.
A aquestes accions de propaganda presentades com si foren informacions veraces, ha seguit l'anunci de Obama del retir dels míssils d'Estats Units instal·lats en la frontera russa. Açò serveix per a encobrir que el nombre de llocs de llançament de míssils d'EUA està augmentant a Europa i que els míssils retirats s'instal·len en els vaixells de guerra. L'objectiu és enganyar a Rússia i convèncer-la perquè contibuisca, o almenys no pose obstacles, a la campanya dels EUA contra Iran. «El president Bush tenia raó» –va declarar Obama-, «en afirmar que el programa de míssils balístics d'Iran constitueix una amenaça per a Europa i per a Estats Units». Pretendre que Iran puga planejar un atac suïcida contra EUA és grotesc. L'amenaça, si existeix, és unilateral i prové de la superpotència mundial instal·lada en les fronteres d'Iran.
El crim d'Iran és la seua independència. Havent-se desembarassat del dictador favorit d'EUA, el Sha Resa Palevi, Iran és l'únic Estat musulmà ric en recursos energètics que roman fora del control d'Estats Units. Com Israel és l'únic país que té dret a l'existència a Orient Pròxim (per a EUA i els seus aliats, NdT), l'objectiu dels EUA és paralitzar la República islàmica. Eixa estratègia permetrà a Israel dividir i dominar la regió en nom de Washington sense que li molesten els seus veïns. Si hi ha un país en el món que té bones raons per a desenvolupar una força de dissuasió nuclear, és justament Iran.
En tant, com signatari fundador del Tractat de no Proliferació Nuclear, Iran sempre ha defensat la idea de l'existència d'una zona sense armes nuclears a Orient Pròxim. Per contra, Israel mai ha acceptat la inspecció de la AIEA (International Atomic Energy Agence) i la seua base d'armes nuclears en Dimona és un secret «a veus». Armat de 200 ogives nuclears, Israel rebutja les resolucions de les Nacions Unides que conviden a signar el Tractat de no Proliferació, com rebutja el recent informe de les Nacions Unides que li acusa de crims contra la humanitat en Gaza batent el rècord mundial de violacions del Dret Internacional. Israel ix sense problemes d'aquesta situació gràcies a la immunitat que li garanteix una gran potència mundial.
L'enfrontament d'Obama amb Iran té altra agenda. En ambdós costats de l'Atlàntic els mitjans tenen com missió preparar al gran públic per a una guerra sense fi. D'acord amb la cadena nord-americana NBC, el general Stanley McChrystal, comandant de les forces de l'OTAN/EUA, va declarar que farà falta comprometre 500.000 homes en els pròxims cinc anys. L'objectiu d'aquest compromís és controlar el preu estratègic del gas i dels camps petroliers del mar Caspi, Àsia Central, el Golf i Iran; en altres paraules, Euràsia. No obstant això, el 69% dels britànics, el 57% dels nord-americans i quasi tots els altres éssers humans estan contra eixa guerra. Persuadir-nos que Iran és el nou dimoni no serà fàcil. L'afirmació fal·laç de McChistal declarant que Iran està manifestament entrenant combatents per a certs grups talibans és tan desesperada com la demanda patètica de Brown per un «nou traçat en l'arena».
Durant els anys de Bush, d'acord amb el gran denunciant Daniel Ellsberg, es va produir un colp d'estat militar en EUA i el Pentàgon va prendre el poder sobretot el relacionat amb la política exterior nord-americana. Una mesura del seu poder la dóna la quantitat de guerres d'agressió llançades simultàniament i l'adopció d'una doctrina d'atac preventiu que va baixar el llindar del possible recurs a les armes nuclears i va difuminar la distinció entre armes nuclears i convencionals.
Tot açò torna irrisoria la retòrica mediàtica d'Obama pel que fa a un món sense armes nuclears. De fet, Obama és la millor adquisició del Pentàgon. La seua acceptació de conservar en el seu equip al secretari de defensa de Bush, l'arxi-productor de guerres Robert Gates, ha estat fet únic en la història d'Estats Units. Gates va demostrar la seua capacitat amb l'escalada dels conflictes, des del sud d'Àsia fins a la banya d'Àfrica. Igual que els Estats Units de Bush, els Estats Units de Obama estan dirigits per gent molt perillosa. Tots tenim el dret a estar advertits. Quan les persones a qui es paga per a informar-nos ocuparan correctament el seu treball?
*Traduït de l'anglès al castellà per Guillermo F. Parodi i revisat per Caty R. La (deficient) traducció al català és meua.
En 2001, l'Observer de Londres va publicar una sèrie de reportatges en els que informava de la «connexió iraquiana» amb Al Qaeda, arribant fins i tot a descriure les bases, a l'Iraq, en les que s'entrenaven els terroristes, així com la descripció d'un laboratori en el qual es produïa l'àntrax com arma de destrucció massiva. Tot era fals. Proporcionades pels serveis secrets d'EUA, així com per exiliats iraquians, les mentides es van expandir a través dels mitjans britànics i nord-americans i van ajudar George Bush i Tony Blair a llançar una invasió il·legal que ha causat fins a la data 1,3 milions de morts, segons les últimes estimacions. Quelcom comparable està ocorrent amb Iran: les mateixes coincidències entre les revelacions governamentals i les mediàtiques (coincidències no casuals, sinó planejades), estan creant un sentiment de crisi idèntic al de l'Iraq.«S'aveïnen enfrontaments amb Iran per la planta nuclear secreta», va declarar el Guardian del 26 setembre. «Enfrontaments» és la paraula. El bé contra el mal. Agreguem a l'amable nou president nord-americà «que va ser triat per a fer que s'oblidaren» els anys de Bush. Un eco immediat és la primera pàgina del Guardian del 22 de maig de 2007: «El pla secret d'Iran amb vista a una ofensiva en l'estiu per a expulsar les tropes d'EUA fora de l'Iraq». Basant-se en informacions del Pentàgon carents de tot fonament, el periodista Simon Tisdall presentava com una certesa el pla iranià per a atacar i vèncer les forces nord-americanes a l'Iraq al setembre d'enguany. Una mentida evident de la qual mai es va retractar.
En l'argot oficial, aqueix tipus de propaganda es diu «psi-op», acrònim d'operacions psicològiques (en anglès, NdT). En el Pentàgon i en la Casa Blanca, evocar la «amenaça nuclear» d'Iran s'ha convertit en una peça clau de la campanya diplomàtica per a bloquejar, aïllar i afeblir eixe país. Eixes paraules són utilitzades permanentment per Barack Obama i Gordon Brown, i després la BBC i altres mitjans les difonen com si es tractara d'informacions objectives. No obstant això són absolutament falses.
El 16 de setembre, la revista Newsweek va revelar que les principals agències d'informació d'EUA van informar a la Casa Blanca que l'estatus nuclear d'Iran no havia canviat des de l'avaluació oficial del Servei Nacional d'Intel·ligència de novembre de 2007 que afirmava, amb un alt grau de versemblança, que Iran havia interromput en 2003 el programa del desenvolupament del qual se li acusava. L'Agència Internacional d'Energia Nuclear ha ratificat en diverses ocasions eixa afirmació.
A aquestes accions de propaganda presentades com si foren informacions veraces, ha seguit l'anunci de Obama del retir dels míssils d'Estats Units instal·lats en la frontera russa. Açò serveix per a encobrir que el nombre de llocs de llançament de míssils d'EUA està augmentant a Europa i que els míssils retirats s'instal·len en els vaixells de guerra. L'objectiu és enganyar a Rússia i convèncer-la perquè contibuisca, o almenys no pose obstacles, a la campanya dels EUA contra Iran. «El president Bush tenia raó» –va declarar Obama-, «en afirmar que el programa de míssils balístics d'Iran constitueix una amenaça per a Europa i per a Estats Units». Pretendre que Iran puga planejar un atac suïcida contra EUA és grotesc. L'amenaça, si existeix, és unilateral i prové de la superpotència mundial instal·lada en les fronteres d'Iran.
El crim d'Iran és la seua independència. Havent-se desembarassat del dictador favorit d'EUA, el Sha Resa Palevi, Iran és l'únic Estat musulmà ric en recursos energètics que roman fora del control d'Estats Units. Com Israel és l'únic país que té dret a l'existència a Orient Pròxim (per a EUA i els seus aliats, NdT), l'objectiu dels EUA és paralitzar la República islàmica. Eixa estratègia permetrà a Israel dividir i dominar la regió en nom de Washington sense que li molesten els seus veïns. Si hi ha un país en el món que té bones raons per a desenvolupar una força de dissuasió nuclear, és justament Iran.
En tant, com signatari fundador del Tractat de no Proliferació Nuclear, Iran sempre ha defensat la idea de l'existència d'una zona sense armes nuclears a Orient Pròxim. Per contra, Israel mai ha acceptat la inspecció de la AIEA (International Atomic Energy Agence) i la seua base d'armes nuclears en Dimona és un secret «a veus». Armat de 200 ogives nuclears, Israel rebutja les resolucions de les Nacions Unides que conviden a signar el Tractat de no Proliferació, com rebutja el recent informe de les Nacions Unides que li acusa de crims contra la humanitat en Gaza batent el rècord mundial de violacions del Dret Internacional. Israel ix sense problemes d'aquesta situació gràcies a la immunitat que li garanteix una gran potència mundial.
L'enfrontament d'Obama amb Iran té altra agenda. En ambdós costats de l'Atlàntic els mitjans tenen com missió preparar al gran públic per a una guerra sense fi. D'acord amb la cadena nord-americana NBC, el general Stanley McChrystal, comandant de les forces de l'OTAN/EUA, va declarar que farà falta comprometre 500.000 homes en els pròxims cinc anys. L'objectiu d'aquest compromís és controlar el preu estratègic del gas i dels camps petroliers del mar Caspi, Àsia Central, el Golf i Iran; en altres paraules, Euràsia. No obstant això, el 69% dels britànics, el 57% dels nord-americans i quasi tots els altres éssers humans estan contra eixa guerra. Persuadir-nos que Iran és el nou dimoni no serà fàcil. L'afirmació fal·laç de McChistal declarant que Iran està manifestament entrenant combatents per a certs grups talibans és tan desesperada com la demanda patètica de Brown per un «nou traçat en l'arena».
Durant els anys de Bush, d'acord amb el gran denunciant Daniel Ellsberg, es va produir un colp d'estat militar en EUA i el Pentàgon va prendre el poder sobretot el relacionat amb la política exterior nord-americana. Una mesura del seu poder la dóna la quantitat de guerres d'agressió llançades simultàniament i l'adopció d'una doctrina d'atac preventiu que va baixar el llindar del possible recurs a les armes nuclears i va difuminar la distinció entre armes nuclears i convencionals.Tot açò torna irrisoria la retòrica mediàtica d'Obama pel que fa a un món sense armes nuclears. De fet, Obama és la millor adquisició del Pentàgon. La seua acceptació de conservar en el seu equip al secretari de defensa de Bush, l'arxi-productor de guerres Robert Gates, ha estat fet únic en la història d'Estats Units. Gates va demostrar la seua capacitat amb l'escalada dels conflictes, des del sud d'Àsia fins a la banya d'Àfrica. Igual que els Estats Units de Bush, els Estats Units de Obama estan dirigits per gent molt perillosa. Tots tenim el dret a estar advertits. Quan les persones a qui es paga per a informar-nos ocuparan correctament el seu treball?
*Traduït de l'anglès al castellà per Guillermo F. Parodi i revisat per Caty R. La (deficient) traducció al català és meua.
3 comentaris:
Of course. Però jo aposte primer per Pakistan/Afganistan. Algú dona més?
Marc, Pakistan/Afganistan és un país? Perquè, que jo sàpiga, Afganistan ja està ocupat i Pakistan... bo, diuen les males llengües que també està al darrere dels atemptats.
Lamentable, però malauradament, qui pot fer alguna cosa?
Publica un comentari a l'entrada