Bé. Ha arribat el moment de publicar el meu relat que, per suposat, acabe d'escriure. Al final, podeu llançar-me les tomates virtuals. Per cert, qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència.
Des del final de la guerra, feia més de trenta anys, Ibèria estava governada per un règim dictatorial i sanguinari. Els partits polítics estaven prohibits i no hi havia eleccions lliures. El poble s’havia acostumat al silenci i ja no volia saber res de política. Els jornalers andalusos emigraven a les grans ciutats, tal i com havien fet els anglesos en els inicis del capitalisme. Molts es dirigien cap al País Valencià.
Maria era filla d’uns d’ells. No va poder anar a escola i treballava des que tenia onze anys. Mai va tenir vacances i el seu futur estava escrit: es casaria i tindria fills. Això era el que havien de fer les dones. Quan va conéixer Eduard, a un guateque de Torrent, corria l’any 1971. En aquell moment, el moviment feminista ja estava fent sentir la seua veu, clar que no tant com als Estats Units, però Maria s’havia enamorat i no sabia què era ni per a què servia això del feminisme.
Cinc anys de nuvis i el casament, que se celebrà poc abans de la instauració d’un sistema de partits que esborrà tot rastre de memòria històrica. L’any següent, la primera filla, a qui li posaren el nom de l’àvia paterna, Carme, i quatre anys després, quan encara no governava el PSOE i es produí un colp d’estat que posteriorment seria objecte d’estudi de la ciència política, la segona, a qui li posaren el nom de l’àvia materna, Aurora.
Tot i que no té massa importància, Maria José Català, avui dia alcaldessa de Torrent i valor emergent en el PP valencià, també va nàixer eixe any.
Com que Maria i Eduard no havien tingut una bona educació, van voler que les seues xiquetes tingueren la millor possible. I tot i que la seua economia no donava per a massa, van fer un gran esforç per a que anaren a la facultat. Carme no tant, però Aurora va viure intensament aquella època universitària. En el campus va conéixer als primers Maulets. En el campus començà a interessar-se per la filosofia, disciplina que s’havia de sumar a la seua passió per la literatura, encara que no tant per la poesia. En el campus va tenir els seus primers contactes amb els mitjans de comunicació alternatius, fent alguna entrevista interessant de quan en quan i algun article per a l’Accent. En el campus va començar a llegir críticament El País, per les mentides que vertia cada dia sobre Amèrica Llatina, tot i la seua objectivitat amb Orient Mitjà i Palestina. En el campus va aprofundir en l’anarquisme i va aprendre a gaudir d’altres tipus de música, com el hip hop i, especialment, la música electrònica, que abans odiava. En el campus encetà les seus lectures sobre la dominació masculina i la violència de gènere. En el campus va assistir a algun cicle de cinema documental. En el campus va participar en campanyes antifeixistes. Però també fóra del campus va desenvolupar el seu activisme. Com quan s’encadenà a les portes de l’Ajuntament de València, o com quan va pintar els carrers del Cabanyal alertant sobre la repressió que portaria la Copa Amèrica. O, senzillament, com quan va llegir un manifest al centre de València immortalitzat com a vídeo youtube. En definitiva, a l'esquerra de l'esquerra dels homes i de Déu o, almenys, d'Izquierda Unida.
Ara és distint. De vegades, Aurora llegeix algun còmic, però ha après que la vida no està feta de dibuixos animats. Encara renega de l’imperi i crida pel boicot a Israel des del seu blog, diferència i repetició, però treballa per a l’administració del PP, on pareixia que a Camps li quedaven dos dies pel cas Gürtel, però de moment se n’ha eixit. Caguéndeu... aquesta gent no hauria de tenir drets humans! Això sí, humor que no falte.
Des del final de la guerra, feia més de trenta anys, Ibèria estava governada per un règim dictatorial i sanguinari. Els partits polítics estaven prohibits i no hi havia eleccions lliures. El poble s’havia acostumat al silenci i ja no volia saber res de política. Els jornalers andalusos emigraven a les grans ciutats, tal i com havien fet els anglesos en els inicis del capitalisme. Molts es dirigien cap al País Valencià.
Maria era filla d’uns d’ells. No va poder anar a escola i treballava des que tenia onze anys. Mai va tenir vacances i el seu futur estava escrit: es casaria i tindria fills. Això era el que havien de fer les dones. Quan va conéixer Eduard, a un guateque de Torrent, corria l’any 1971. En aquell moment, el moviment feminista ja estava fent sentir la seua veu, clar que no tant com als Estats Units, però Maria s’havia enamorat i no sabia què era ni per a què servia això del feminisme.
Cinc anys de nuvis i el casament, que se celebrà poc abans de la instauració d’un sistema de partits que esborrà tot rastre de memòria històrica. L’any següent, la primera filla, a qui li posaren el nom de l’àvia paterna, Carme, i quatre anys després, quan encara no governava el PSOE i es produí un colp d’estat que posteriorment seria objecte d’estudi de la ciència política, la segona, a qui li posaren el nom de l’àvia materna, Aurora.
Tot i que no té massa importància, Maria José Català, avui dia alcaldessa de Torrent i valor emergent en el PP valencià, també va nàixer eixe any.
Com que Maria i Eduard no havien tingut una bona educació, van voler que les seues xiquetes tingueren la millor possible. I tot i que la seua economia no donava per a massa, van fer un gran esforç per a que anaren a la facultat. Carme no tant, però Aurora va viure intensament aquella època universitària. En el campus va conéixer als primers Maulets. En el campus començà a interessar-se per la filosofia, disciplina que s’havia de sumar a la seua passió per la literatura, encara que no tant per la poesia. En el campus va tenir els seus primers contactes amb els mitjans de comunicació alternatius, fent alguna entrevista interessant de quan en quan i algun article per a l’Accent. En el campus va començar a llegir críticament El País, per les mentides que vertia cada dia sobre Amèrica Llatina, tot i la seua objectivitat amb Orient Mitjà i Palestina. En el campus va aprofundir en l’anarquisme i va aprendre a gaudir d’altres tipus de música, com el hip hop i, especialment, la música electrònica, que abans odiava. En el campus encetà les seus lectures sobre la dominació masculina i la violència de gènere. En el campus va assistir a algun cicle de cinema documental. En el campus va participar en campanyes antifeixistes. Però també fóra del campus va desenvolupar el seu activisme. Com quan s’encadenà a les portes de l’Ajuntament de València, o com quan va pintar els carrers del Cabanyal alertant sobre la repressió que portaria la Copa Amèrica. O, senzillament, com quan va llegir un manifest al centre de València immortalitzat com a vídeo youtube. En definitiva, a l'esquerra de l'esquerra dels homes i de Déu o, almenys, d'Izquierda Unida.
Ara és distint. De vegades, Aurora llegeix algun còmic, però ha après que la vida no està feta de dibuixos animats. Encara renega de l’imperi i crida pel boicot a Israel des del seu blog, diferència i repetició, però treballa per a l’administració del PP, on pareixia que a Camps li quedaven dos dies pel cas Gürtel, però de moment se n’ha eixit. Caguéndeu... aquesta gent no hauria de tenir drets humans! Això sí, humor que no falte.
4 comentaris:
Déu n'hi do, t'ha sortit molt i molt bé.
Jo ja he fet el meu que publicaré dissabte al meu blog però ni punt de comparació, a mi m'ha sortit més com un divertimento :-D
Impressionant!
ooooooh! ho has aconseguit: has fet un bon relat usant les paraules imposades! M'ha agradat
Gràcies per fer-me la pilota... Teniu una birra pagada! xD
Publica un comentari a l'entrada