Veritat i justícia per a Rachel Corrie

Carmen Magallón hui en Público.

En aquests dies s'ha reobert el cas de Rachel Corrie, activista no violenta nord-americana que al març de 2003 va morir aixafada per una excavadora militar de l'exèrcit israelià mentre tractava d'impedir, usant el seu cos com escut humà, la demolició d'una casa palestina en Rafah, Gaza. Tenia 23 anys i pertanyia al Moviment de Solidaritat Internacional, que es defineix com liderat per palestins i “compromès amb la resistència a l'ocupació israeliana de terra palestina mitjançant mètodes i principis no violents i d'acció directa”. Les seues vivències i mort en els Territoris Palestins Ocupats, plasmades en l'obra de teatre El meu nom és Rachel Corrie, són un punt de referència per al compromís per la causa palestina de molta gent en el món.

Després d'anys sense obtenir resposta, la família de Corrie va presentar una demanda civil contra l'Estat d'Israel, amb l'esperança que en el judici, celebrat en Haifa, s'aclariren les circumstàncies de la seua mort i es responsabilitzara d'ella a les forces armades israelianes. Segons un informe de Human Rights Watch, les investigacions que Israel va realitzar sobre aquest assassinat “no arriben a complir amb la transparència, la imparcialitat i la exhaustivitat exigides pel dret internacional”.

Des de 1967, a més de milers de morts, 24.145 habitatges palestins han estat demolits en els territoris ocupats, segons xifres del Comitè Israelià Contra la Demolició d'Habitatges; d'ells, 4.247 ho van ser en l'atac militar contra Gaza de desembre 2008, l'anomenada operació Plom Fos. Amb aquesta demanda, diu la mare de l'activista, no només tractem de saber la veritat, sinó també donar a conèixer la situació dels palestins, la dura vida de la població encara assetjada de Gaza, els fets i idees que van mobilitzar a la seua filla.

Poc abans de la seua mort, Rachel havia escrit en un correu electrònic: “M'agradaria veure cada vegada més gent disposada a resistir davant la direcció que està prenent el món, una direcció en la qual les nostres experiències personals són irrellevants… les nostres comunitats gens importants, nosaltres impotents, el nostre futur és determinat per uns altres i el nivell més alt d'humanitat s'expressa a través del que triem comprar en un centre comercial”.

Si la pau no és solament l'absència de guerra i exigeix veritat, justícia i reparació, la qüestió és: pot aconseguir-se la pau on regna la impunitat?