Quan moure's en bici significa reivindicar la democràcia

Un dels regals que em van fer pel meu 29é aniversari va ser una bicicleta plegable. Sens dubte, un dels millors regals que em podien fer perquè, per una banda, ja des de menuda era aficionada a les dues rodes i per altra, perquè és el millor mitjà de transport per a cobrir les meues rutes diàries. Aquest raonament utilitarista va ser, de fet, l'argument de pes que motivà a eixa persona per a fer-me el regal i així ho vaig entendre jo mateixa en un primer moment.

L'ús continuat del vehicle, però, m'ha fet reflexionar molt darrerament i anar més enllà: el pragmatisme inicial ha acabat convertint-se en una qüestió d'activisme polític. És cert que la bicicleta és un mitjà de transport privat, però és totalment respectuosa amb el medi i la societat. I no es tracta sols que no contamine, sinó i sobretot, que fa les ciutats més habitables. I això no és una cosa que m'estiga inventant jo, és comprovable per qualsevol persona. Quan hom viatja a Europa (i no et dic ja Amsterdam) troba ciutats més tranquiles i silencioses, menys contaminades i estressants que qualsevol poble de l'àrea metropolitana de València. 

Per exemple Torrent, on jo visc. En hores punta, és una ciutat amb un trànsit espantós, amb embotellaments, claxons, acceleracions davant semàfors en àmbar, nul respecte pels passos de vianants, etcètera. Un horror. Torrent està conectada transversalment per una artèria principal que, fins fa quatre dies, portava el nom d'Avinguda del País Valencià. 'L'avinguda', com s'ha conegut popularment sempre, té dues voreres àmplies a cada costat i un passeig enmig que podria recordar les famoses Rambles de Barcelona. No obstant això, no hi ha carril-bici per enlloc. El que sí hi ha són uns senyals enormes que avisen que està prohibit circular en bicicleta, en patins o en monopatí pel passeig. Jo òbviament, no els faig cas. Una actitud que té la seua explicació; ben allunyada, per cert, d'un desig d'incomplir la norma.

Jurista de formació, sóc ben conscient de la importància de respectar les normes per a conviure amb els altres, però també ho sóc dels límits que hi ha.

Un, el més important, és el dret a la vida i a la integritat física. En eixe sentit, l'Ajuntament no pot obligar-me a circular en bicicleta per la via, doncs hi ha una probabilitat alta de que m'atropelle un cotxe i acabe ferida o morta. És cert que si circule per la vorera en bicicleta, estic posant en risc la integritat física dels altres, doncs sóc jo la que pot atropellar algú, però ací hi ha una qüestió de jerarquia: a falta d'un carril-bici exclusiu per on jo puga circular, la defensa de la vida està per damunt de la integritat física. Així, amb la bicicleta per la vorera jo puc atropellar un vianant, però no el puc matar. En canvi, amb la bicicleta per la via, em poden atropellar i produir-me la mort. 

Tanmateix, que moure's en bici s'haja convertit per a mi en una qüestió de militància política no es deu a cap argumentació jurídica, com l'exposada, sinó a la defensa d'uns principis democràtics bàsics. L'ús de la bicicleta permet un ús respectuós de l'espai públic que no permet el cotxe. Front a la democràcia de la bicicleta, els cotxes representen la tirania: ocupen i privatitzen l'espai públic i el fan inhabitable. I no sols pel trànsit i la contaminació que generen, també pels problemes d'aparcament que se'n deriven i, especialment, perquè es tracten de vertaderes màquines de matar. 

Sense una Rosa Parks que desafiara les normes injustes (per racistes) dels Estats Units en no voler cedir un seient d'autobús a un blanc, no hi haguera hagut el moviment de drets civils. Anàlogament, sense ciclistes que facen apologia cada dia de la bicicleta, no hi haurà mai  una política de mobilitat alternativa, sostenible i recuperadora de l'espai públic. O el que és el mateix, radicalment democràtica.