"Vacaciones Santillana"

De quan en quan faig una ullada a les efèmerides. No sé. És quelcom així com llegir les esqueles d'un periòdic. Encara que no sabria dir quin dels dos gestos (efemèrides o esqueles) tenen més seguidors. El núvol de tags de La Vanguardia demostra que l'interés per les segones és molt alt entre la població -almenys entre els lectors de La Vanguardia-, però jo m'incline més per les efemèrides. Manies. No les curen els metges.

El cas és que, en un dia com demà es produeix l'aniversari de fets molt significatius i també d'altres menys, com per exemple el naixement d'Alexis de Tocqueville (1805) o de Benito Mussolini (1883), la mort de Luis Buñuel (1983) o de Herbert Marcuse (1979).

Com que la curiositat sempre implica més curiositat i el simple acaba convertint-se en complicat, el fer una ullada a les efemèrides d'avui i de demà ha esdevingut en un propòsit per a les vacances. Total, que la relació causa-efecte ha estat més o menys així: "Vaja, fa 31 anys va morir Marcuse i encara no he llegit res d'ell... l'Escola de Francfort i tot això... ha de ser interessant... el llegiré en vacances".

Amb la qual cosa, la meua llista de deures per a l'estiu s'amplia amb un nou volum. Ara, a "Más allá de El Capital", de Michael Lebowitz; "La doctrina del xoc", de Naomi Klein; "El progreso decadente" de Luis Racionero i "No pensis en un elefant!", de Georg Lakoff; es suma "L'home unidimensional" d'en Marcuse, que d'enguany no passa.

I com que, a més, estic oberta a les vostres recomanacions (algunes obres de les citades ho són) la llista pot convertir-se en la història interminable. No hi hauria cap problema si estiguera de vacances perpètues, però malhauradament, les meues són finites.

1001 discos que heu d'escoltar abans de morir

És estiu, divendres, i queden 30 minuts per a acabar la jornada laboral. O siga, que estic fins a la figa. Em pose a remenar Internet, sense massa previssió de trobar res interessant i va i resulta que no, que em trobe amb un enllaç que et permet descarregar un per un cadascun dels discos que apareixen en el llibre. O siga, la hòstia. Sols faltarà adobar aquest gran descobriment amb una bona siesta després de dinar...

Ens veiem aquesta nit als jardins de l'auditori de Torrent!

Música, mestre!

Una visió divertida de la manifestació del 10-J

HitMani from El Bixo on Vimeo.

Gràcies a R. B. per fer-me arribar el video!

P.S.
Curiosament i com podeu comprovar tot just dalt, aquest video ha estat censurat a Vimeo. En buscar-lo al Youtube, em trobe amb el següent avís: Este vídeo incluye contenido de Constantin Film, que lo ha bloqueado por motivos de derechos de copyright. COPYRIGHT, CLAR, CLAR, PER AIXÒ NO S'HA ELIMINAT AQUEST ALTRE QUE UTILITZA LES MATEIXES IMATGES PERÒ FENT UNA PARÒDIA DE LA SÈRIE "LOST".

Sols em queda, per tant, reenviar-vos a la pàgina del seu autor, on podeu vore'l ací.

Percepció i realitat al País Valencià

Avui ha sigut publicada en premsa, almenys, una notícia important.

Es tracta dels resultats del darrer baròmetre del CIS que, al marge de lectures partidistes, llancen importants conclusions a tenir en compte, com per exemple la percepció estesa entre els valencians de que la economia espanyola es troba més malmesa que la valenciana. Concretament, i tal com diu El Mundo, los valencianos piensan que la «situación económica» —principal preocupación— es peor en España que en la Comunidad, una percepción chocante si se tiene en cuenta que ésta es una de las regiones donde el paro ha crecido más y donde más empleo se ha destruido. En concreto, un 76,5% de los encuestados califica como «regular» o «muy mala» la situación económica en la Comunidad, frente a un 82,3% que utiliza las mismas expresiones para España. No aniré molt lluny en l’anàlisi perquè no he tingut la possibilitat d’estudiar a fons l’enquesta, però vull observar que aquesta percepció, òbviament, contrasta enormement amb la realitat.

I per a demostrar-ho no cal anar massa lluny en el temps: ahir mateix El Mundo es va fer ressò d’un informe de l’IVIE i Bancaja on el País Valencià quedava relegat als llocs més baixos del rànking pel que fa al desenvolupament humà. I és que l’estudi, Desarrollo humano en España: 1970-2007, que segueix l’anomenat Índex de Desenvolupament Humà (IDH) –el més antic índex alternatiu al PIB per a mesurar la riquesa i establert per l’ONU- situa al País Valencià molt enrere d’altres Comunitats Autònomes com País Basc, Navarra, Castilla y León o Aragó; exactament en la mateixa posició que ocupava l’any 1980.

Hi ha, per tant, molt de treball a fer sobre la percepció social i la realitat al País Valencià, perquè pel que sembla, vivim a l'infern i ens pensem que és el millor lloc per a viure encara que ens estiguem cremant.

Entrada 500 o del per què Esquerra Unida

No he de justificar-me davant ningú, és clar, però escriure sobre el per què d’afiliar-me a Esquerra Unida del País Valencià em servirà per a posar en ordre una sèrie d’idees que fa temps m’acompanyen:

REFORMA O REVOLUCIÓ
La vella tensió al si de la socialdemocràcia és avui dia, més actual que mai. L’actual conjuntura mundial, la d’una crisi sistèmica (no sols econòmica, sinó també política, social i ecològica) fa patent la urgent necessitat de bastir una alternativa.
Tot i que els mitjans de comunicació ens vullguen fer creure que no hi ha solució més que la de fer un ajust estructural a despenses de la classe treballadora, i que el sistema capitalista, una vegada superat l’impasse actual, renaixerà de les seues cendres; el ben cert és que l’eixida del capitalisme ja es troba en marxa.
Aquesta hipòtesi, sostinguda per nombrosos teòrics marxistes, es basa en la idea que el sistema ja hauria arribat als seus límits, i que, aquesta vegada, no hi ha possibilitat de reinvenció.
Per tant, no sols el (neo)liberalisme estaria superat pels esdeveniments, sinó també, i sobretot, la socialdemocràcia actual (en la versió revisionista, reformista, keynesiana), és a dir: PSOE a l’Estat Espanyol, PSD a Alemanya, etc.
Ara bé, la deriva del capitalisme no ha d’acabar, necessàriament, en quelcom millor. L’esquerra es troba en un vertader punt d’inflexió i ha d’actuar per tal, d’una banda, de millorar les pèssimes condicions en que es troba la població desocupada i assalariada, i d’altra, de bastir una alternativa sistèmica real.
A l’Estat Espanyol (amb les excepcions de Catalunya i Euskadi i tal vegada, Navarra), eixe paper, siguent realistes, correspon a Izquierda Unida.

LA QÜESTIÓ NACIONAL
En el darrer paràgraf he afirmat que IU és la força política que ha de convertir-se en el canal que aglutine l’esquerra i actue com un vertader partit de classe, que represente els interessos de les treballadores, al carrer i als parlaments. Al País Valencià no és gaire diferent que a d’altres territoris. És veritat que a la nostra terra hi ha certa complexitat que no existeix a Madrid o a Astúries. Es tracta de la qüestió nacional. Però això és més senzill del que pot semblar a simple vista.
Mentre l’organització tinga una estructura federal i mantinga la denominació País Valencià i el respecte a la llengua i a la cultura pròpies, no hi ha de què preocupar-se. Idealment podríem estar d’acord amb el concepte de Països Catalans, però la política no es basa en voluntarismes. Ans al contrari, com a marxista que sóc, el que intente fer és analitzar la realitat social i adequar l’estratègia a eixa realitat. Potser erre la meua anàlisi, però en eixe cas, hauria d’estar tranquil•la amb mi mateixa perquè actue amb coherència. De fet, i avançant-me un poc a les crítiques que se’m puguen fer: no he canviat. La meua decisió és estratègica i possibilista. Si fóra alemanya, m’afiliaria a Die Linke, però com que sóc valenciana no veig més opció que Esquerra Unida.

ENTREBANCS ORGÀNICS
Desconec realment què és el que m’espera en aquesta nova etapa. Alguns amics (antics companys de lluita independentista) m’han animat a fer-ho però alhora m’han advertit del desgast que pot suposar-me l’ingrés en una estructura orgànica com la d’Esquerra Unida. És veritat que hi ha el risc d’arrossegament dins de lògiques internes, de vegades absurdes, que es donen a dintre de les organitzacions, però això no em pot aturar.

Ara, per favor, les crítiques. A poder ser no massa destructives. Gràcies.

Una reflexió adient

La situació actual ens fa pensar en uns personatges d'historieta arrossegats en una boja carrera pel buit sense que ells mateixos se n'adonen; la força de la seua imaginació els fa flotar a les altures però, en prendre consciència, es desplomen totalment.

RAOUL VANEIGHEM

Scriptum i Post Scriptum

Ha estat arran d’un llibre de Paul Auster que m’he decidit a tornar a l’escriptura. Qui m’ho anava a dir: Paul Auster. Un autor menor per a mi. El típic liberal demòcrata, jueu i novaiorquès, o siga, un intelectual ianqui més per a un públic ‘cultureta’.

De jove vaig llegir Leviatán. Un llibre que apenes deixà rastre en la meua memòria, descomptant el títol, totalment fóra de lloc, per altra banda.

L’any passat, quan vaig començar la col•lecció d’Anagrama per fascicles, vaig descobrir, amb cert fàstic, que Auster estava sobrerrepresentat. De 20 llibres que vaig arribar a comprar, 3 pertanyien a este autor. Tampoc m’estranya massa, tenint en compte que l’edició és un negoci i Auster és un triomfador al mercat espanyol. El cas és que la col•lecció s’obria amb El Palacio de la Luna, una obra que, com Leviatán, és pur 'quiero y no puedo', és a dir, pretenciosa en el to més peioratiu possible.

No obstant això, Brooklyn Follies (l’entrega nº 4 de la Biblioteca Anagrama) és distinta. Sí, la història adoleix de cert surrealisme, però sense arribar al paroxisme de l’anterior. I sols pel diàleg que s’estableix entre el personatge principal i el seu nebot sobre la personalitat de Kafka (contant la sublime història de la nina) i el paràgraf sobre l’existència, la trascendència i la mort que aporta el penúltim (¿) capítol, paga la pena llegir la novel•la.

Precisament aquesta reflexió sobre el que som (i deixem de ser) és el que m’ha mogut a escriure. No vol dir això que siga la causa, sols ha estat l’excusa, el moll que llança la bola en el flipper. O siga, no es tracta de que m’haja causat un fort impacte el que diu el tal Auster. Simplement ha estat això: el mecanisme que ha posat en marxa una decisió que jo havia pres prèviament de manera inconscient.
Al cap i a la fi, tal i com planteja l’autor al final: “Nunca debe subestimarse el poder de los libros”. I és veritat. Els llibres han exercit un gran poder en mi tota la vida. De fet, no recorde cap moment que no haja estat acompanyada per un. Llibres de tot tipus. És veritat que no recorde absolutament res d’un gran nombre d’ells, però m’agrada pensar que d’absolutament tots he emmagatzemat alguna cosa –per xicoteta que siga- en algun racó de la meua matèria grisa i, sobretot, que han anat moldejant la meua personalitat, com un torn de fang.

I tot açò venia perquè m’he parat a relacionar la presa d’aquesta decisió (tornar a escriure) amb totes les decisions que he pres al llarg de la meua existència. I m’he adonat que l’esquema sempre es repeteix. No sóc massa reflexiva, però quan arriba el moment de la veritat faig les coses que en el meu fur intern sé que he de fer. No sé. És com si les decisions ja les haguera pres en el meu subconsient i les exterioritzara, però alhora, quan les verbalitze, encara no han pres forma.
És possible que siga una rara avis, però aquesta manera de procedir m’ha acompanyat sempre. I, per poc que considere que he rumiat una qüestió, quan la compartisc amb altres, de seguida la faig realitat i assumisc totes les seues conseqüències. Siga anar-me’n de casa o fer política.

Post-Scriptum
Fer literatura o filosofar no és fer política. Tenir una bitàcora tampoc ho és, clar. Jo vull escriure, i he tornat a fer-ho, però això no vol dir que continue gestionant un (el) blog. Vull trascendir la primera fase i ubicar-me en la segona. Definitivament, vull fer (tornar a fer, tal vegada?) política. I ho faré, clar.