Gente, años, vida (Memorias 1891-1967)

Hui, 24 de juny de 2019, festivitat de Sant Joan, he finalitzat la lectura de  les 1995 pàgines que condensen l’autobigrafia d’Iliá Ehrenburg, publicada sota el títol de “Gente, años, vida (Memorias 1891-1967)” en l’editorial Acantilado, amb traducció al castellà de Marta Rebón. A diferència de moltes lectures anteriors, aquesta vegada sí que vull escriure algunes línies sobre un llibre -pesat en el sentit literal de la paraula i de vegades també en el sentit figurat-, que m’ha acompanyat els darrers mesos de la meua existència i que han estat força complicats. Durant setmanes d’intenses negociacions polítiques i campanyes electorals que s’han succeït, cada dia abans de dormir la paraula d’Ehrenburg era una obligació autoimposada. I és que no ha sigut una lectura fàcil que em servira per a desconnectar de les meues múltiples i estressants tasques, ans al contrari, cada línia llegida em generava reflexions profundes sobre el nostre paper en l’època que ens ha tocat viure.  

Us confessaré que mai havia llegit res de l’autor i que aquesta, la seua autobiografia, era la primera lectura que feia de la seua obra, que escriu ja en la vellessa. No és el primer cas, també em va passar amb Stefan Zweig -sent l’editorial Acantilado també la culpable d’aquest fet- de qui posteriorment vaig llegir la pràctica totalitat de la seua obra novel·lística. No obstant, aquesta no és una autobiografia a l’ús: Ehrenburg parla poc d’ell mateix i molt de totes aquelles persones (intel·lectuals, polítics, escriptors, periodistes, treballadors) que va conéixer al llarg de la seua vida i amb qui comparteix una época -el llarg segle XX de què ens parlava Hobswabm- i tota una sèrie d’escenaris diversos, doncs va viure en països diferents i va viatjar arreu.

Ehrenburg va náixer com a ciutadà rus i va morir com a ciutadà soviètic, exercint múltiples activitats amb vocació i passió: va ser novel·lista, assatgista, poeta, periodista i corresponsal, soldat, diputat, activista per la pau… Un fill de la Il·lustració que estava enamorat de París, ciutat on va residir durant molts anys i on va conrear grans amistats. També amava profundament Espanya i les seues gents, un sentiment que afloreix al llarg dels passatges sobre la guerra civil, que en la meua opinió són dels millors de tota l’obra.

Ehrenburg era un artista de la paraula a qui li va tocar viure un segle tràgic: dues guerres mundials i posteriorment una guerra freda, però mai va defugir el seu compromís amb la justícia i amb la pau. Com ell mateix explica: “He visto aparecer a grandes escritores y pintores, no puedo quejarme de haber vivido en un período de decadencia en el arte. No, lo arduo ha sido otra cosa: he vivido en una época de un insólito impulso humano y de una caída no menos extraordinaria del hombre, en una época de divorcio entre el rápido avance de las ciencias naturales, el desarrollo de la técnica, las victorias de las justas ideas socialistas y la decadencia moral de millones de seres humanos.”