1. En el camino
Jack Kerouac
Biblioteca Anagrama, RBA Coleccionables, 2009
(edició en català: "A la carretera", Ed. 62)
Feia poc vaig llegir en algun racó de la blogosfera valenciana que algú odiava la ‘generació beat’. No recorde que aportara cap argument que explicara aquest sentiment, però sí crec recordar (potser m’equivoque) que l’odi augmentava si l’autor en concret era Kerouac. De vegades passa. Algú que tu odies a un altre li encanta. Encara que tampoc és aquest el cas. Per a mi llegir a Kerouac no ha suposat una relació d’amor platònic cap a l’obra d’aquest novel·lista i poeta, però sí m’he sentit fortament atreta per ella. No sé com definir-ho. Tal vegada seria més sexe que romanticisme. Com no podia ser d’una altra manera. I és que On the road és un exercici d’escriptura desbocada, llibertària, bruta, vital. Una autèntica oda a l’existència desempallegada de cadenes… amb totes les conseqüències que això suposa, és clar.
Però més enllà de la història narrada o de la ‘gentola’ que la protagonitza (en paraules de ma mare), crec que En el camino és, en negatiu, el mite americà, aquell que es forjà amb “la conquesta de l’oest”, i no m’estranya que alçara tant de rebombori en la societat ianqui de finals de la dècada dels 50.
Pd. Fa poc Anagrama ha tret una edició augmentada, amb passatges que romanien inèdits. Jo, de vosaltres, no m’ho pensaria dues vegades a l’hora de triar.
2. El islam sin velo
Nazanín Amirian / Martha Zein
Bronce, ed. Planeta, 2009
Ja us vaig parlar d’aquest assaig en diferència i repetició. Clar, que va ser quan me’l vaig comprar i només vaig fer referències a les expectatives que em va crear. Ara l’he llegit i he de reconéixer que té virtuts, però també vicis.
Les autores parteixen de la creació recent del concepte de ‘món islàmic’ en la literatura política com un joc d’oposicions, obra de l’orientalista britànic Bernard Lewis, però al llarg de la seua exposició utilitzen dit concepte. Supose que ho faran per una qüestió explicativa de cara als seus lectors, però és una manera de caure en la trampa. No obstant això, crec que la tasca duta per Amirian i Zhein és molt necessària, en el sentit que, per una banda, demostren la gran diversitat que existeix dins de l’Islam, no sols al llarg dels temps sinó també en l’actualitat i, per altra, deixen ben clar que hi ha poques diferències entre les religions semítiques (judaisme, cristianisme i islam) i, per sobre de tot, en les relacions humanes.
La majoria de la gent es sorprendria de moltes coses que narra aquest llibre. Jo mateixa ho he fet, especialment, amb alguns aspectes relacionats amb Iran. No obstant això, sempre que llisc sobre religions, acabe reafermant-me en les meues conviccions atees, tot i entendre que les societats creen mites per explicar la vida i, sobretot, la mort. En tot cas, El islam sin velo és molt didàctic i ha tingut sobre mi efectes secundaris, ja que m’ha despertat una sana curiositat entorn a la civilització persa i el culte mazdeista de Zaratustra.
3. El almanaque de mi padre
Jiro Taniguchi
Planeta de Agostini, 2008
Preciosisme en estat pur. De veritat. El dibuix de Taniguchi arriba a un nivell d’artesania tal, que cada vinyeta d’aquest còmic podria considerar-se una obra per ella mateixa. Pel que fa a la història, potser l’únic problema siga la traducció. Menys mal que aquest desafortunat contratemps és suplit, amb creus, pel ritme exquisit dels esdeveniments i per la implicació personal de l’autor, que aconsegueix dotar així l’obra d’una força emocional inusitada. L’argument és, en principi, ben senzill: en morir son pare, al qual feia anys que no veia, Youichi assisteix al seu funeral amb certa sensació d’allunyament. El seu progenitor és per a ell un virtual desconegut, pel qual mai ha sentit massa afecte i a qui ha arribat a considerar com un ser mediocre i fosc. Tanmateix, a través de records borrossos, de converses amb familiars i de fotografies, el protagonista anirà recomposant una imatge més complexa de son pare. Més que recomanable.
Pd. Hi ha rumors a Internet de què s’està preparant una adaptació cinematogràfica d’aquest còmic. Per fi la pantalla gran deixa de mirar els superherois?
4. Las falanges del orden negro
Enki Bilal / Pierre Christin
Norma editorial, 2004.
El simple fet de contemplar la portada d’aquest còmic fa que t’entren unes ganes terribles de llegir-lo. Però si, a més, abans d’obrir-lo, llegeixes la contraportada, les ganes de devorar-lo es tripliquen. Diu així:
GT 027 Reuters 16h42 Terrorismo. Un pueblo borrado del mapa en Aragón. El pequeño pueblo (72 hab.) de Nieves (Aragón) ha sido totalmente destruido y el conjunto de sus habitantes ejecutado, el 11 de enero, hacia las 19 h. (hora local). Un comando terrorista ha hecho irrupción en el pueblo y ha producido la aniquilación sistemática de sus habitantes, incluidos las mujeres y los niños, abatidos todos a ráfagas de metralleta y a culatazos.
GT 028 Reuters 16h53 Una casete enviada a una radio madrileña reivindica el atentado. El texto íntrego todavía no ha sido difundido. La declaración, que firman “Las Falanges del Orden Negro”, apela a los “valores del Occidente cristiano” y considera como ejemplar la destrucción total del pueblo de Nieves. También anuncia futuras acciones punitivas…
Cuarenta años después del fin de la Guerra Civil Española, se reúnen en Pamplona los miembros supervivientes de la XV Brigada Internacional para atajar los recientes acontecimientos que les han hecho revivir el pasado y de nuevo enfrentarse a las Falanges del Orden Negro.
Què us deia? Doncs això només és el principi…
5. Les habitacions tancades
Samuel Sebastian
3i4, 2009
Una obra de teatre pur, un diàleg aspre i cru sostingut per dues persones a temps real. Tot just abans del dinar, un pare i la seva filla de catorze anys conversen. La filla és una jove a estones impulsiva i inmadura, amb algunes coses clares a la vida però d’altres no tant. El que sí que té molt clar és que ja no pot consentir més els abusos del seu pare, que se succeeixen des que ella té consciència. Per la seua banda, i fora d’aquestes habitacions tancades, el seu pare és un veí exemplar, la persona a la qual tothom saluda al carrer, però dins dels murs de la casa es comporta com un monstre masclista i abusador.
Aquesta obra, premi Octubre de teatre, fa visible un dels fenòmens més quotidians i amagats a la nostra societat, els abusos sexuals al si familiar.
6. José Pellicer, el anarquista íntegro
Miquel Amorós
Virus, 2009
Ressenya publicada a L’Accent i a diferència i repetició.
7. Desconexión y otros ensayos
Kenneth Rexroth
Pepitas de Calabaza, 2009
Ja us he parlat d’aquest senyor. Ho vaig fer quan em va arribar aquesta joia a la bústia de casa i vaig fullejar el magnífic pròleg, a càrrec de Ken Knabb, un dels majors impulsors i difusors de la crítica situacionista als Estats Units. La veritat és que el treball que han fet els companys de Pepitas de Calabaza, eixa editorial “amb menys projecció que un cinexín”, és de 10. Una molt acurada selecció dels textos i una edició impoluta fan d’aquest llibre un dels millors d’aquest 2009 per a mi. Tanmateix, per a la crítica en profunditat haureu d’esperar una miqueta encara…
8. Cándido o el optimismo
Voltaire
Orbis, 1984
(edició en català: "Càndid o l'optimisme", Ed. del Bullent, 2007 o Ed. Proa, 2008)
No deixa de ser curiós que una obreta curta, un conte en aquest cas, puga ser tant o més profund que un tractat de filosofia. Clar, que estem parlant de l’obra de Voltaire, un escriptor que encara avui dia continua sent un referent per a tots aquells que defensem la justícia social. Imprescindible.
Si voleu pegar-li una ullada a les del primer trimestre, ací teniu el link.
Jack Kerouac
Biblioteca Anagrama, RBA Coleccionables, 2009
(edició en català: "A la carretera", Ed. 62)
Feia poc vaig llegir en algun racó de la blogosfera valenciana que algú odiava la ‘generació beat’. No recorde que aportara cap argument que explicara aquest sentiment, però sí crec recordar (potser m’equivoque) que l’odi augmentava si l’autor en concret era Kerouac. De vegades passa. Algú que tu odies a un altre li encanta. Encara que tampoc és aquest el cas. Per a mi llegir a Kerouac no ha suposat una relació d’amor platònic cap a l’obra d’aquest novel·lista i poeta, però sí m’he sentit fortament atreta per ella. No sé com definir-ho. Tal vegada seria més sexe que romanticisme. Com no podia ser d’una altra manera. I és que On the road és un exercici d’escriptura desbocada, llibertària, bruta, vital. Una autèntica oda a l’existència desempallegada de cadenes… amb totes les conseqüències que això suposa, és clar.
Però més enllà de la història narrada o de la ‘gentola’ que la protagonitza (en paraules de ma mare), crec que En el camino és, en negatiu, el mite americà, aquell que es forjà amb “la conquesta de l’oest”, i no m’estranya que alçara tant de rebombori en la societat ianqui de finals de la dècada dels 50.
Pd. Fa poc Anagrama ha tret una edició augmentada, amb passatges que romanien inèdits. Jo, de vosaltres, no m’ho pensaria dues vegades a l’hora de triar.
2. El islam sin velo
Nazanín Amirian / Martha Zein
Bronce, ed. Planeta, 2009
Ja us vaig parlar d’aquest assaig en diferència i repetició. Clar, que va ser quan me’l vaig comprar i només vaig fer referències a les expectatives que em va crear. Ara l’he llegit i he de reconéixer que té virtuts, però també vicis.
Les autores parteixen de la creació recent del concepte de ‘món islàmic’ en la literatura política com un joc d’oposicions, obra de l’orientalista britànic Bernard Lewis, però al llarg de la seua exposició utilitzen dit concepte. Supose que ho faran per una qüestió explicativa de cara als seus lectors, però és una manera de caure en la trampa. No obstant això, crec que la tasca duta per Amirian i Zhein és molt necessària, en el sentit que, per una banda, demostren la gran diversitat que existeix dins de l’Islam, no sols al llarg dels temps sinó també en l’actualitat i, per altra, deixen ben clar que hi ha poques diferències entre les religions semítiques (judaisme, cristianisme i islam) i, per sobre de tot, en les relacions humanes.
La majoria de la gent es sorprendria de moltes coses que narra aquest llibre. Jo mateixa ho he fet, especialment, amb alguns aspectes relacionats amb Iran. No obstant això, sempre que llisc sobre religions, acabe reafermant-me en les meues conviccions atees, tot i entendre que les societats creen mites per explicar la vida i, sobretot, la mort. En tot cas, El islam sin velo és molt didàctic i ha tingut sobre mi efectes secundaris, ja que m’ha despertat una sana curiositat entorn a la civilització persa i el culte mazdeista de Zaratustra.
3. El almanaque de mi padre
Jiro Taniguchi
Planeta de Agostini, 2008
Preciosisme en estat pur. De veritat. El dibuix de Taniguchi arriba a un nivell d’artesania tal, que cada vinyeta d’aquest còmic podria considerar-se una obra per ella mateixa. Pel que fa a la història, potser l’únic problema siga la traducció. Menys mal que aquest desafortunat contratemps és suplit, amb creus, pel ritme exquisit dels esdeveniments i per la implicació personal de l’autor, que aconsegueix dotar així l’obra d’una força emocional inusitada. L’argument és, en principi, ben senzill: en morir son pare, al qual feia anys que no veia, Youichi assisteix al seu funeral amb certa sensació d’allunyament. El seu progenitor és per a ell un virtual desconegut, pel qual mai ha sentit massa afecte i a qui ha arribat a considerar com un ser mediocre i fosc. Tanmateix, a través de records borrossos, de converses amb familiars i de fotografies, el protagonista anirà recomposant una imatge més complexa de son pare. Més que recomanable.
Pd. Hi ha rumors a Internet de què s’està preparant una adaptació cinematogràfica d’aquest còmic. Per fi la pantalla gran deixa de mirar els superherois?
4. Las falanges del orden negro
Enki Bilal / Pierre Christin
Norma editorial, 2004.
El simple fet de contemplar la portada d’aquest còmic fa que t’entren unes ganes terribles de llegir-lo. Però si, a més, abans d’obrir-lo, llegeixes la contraportada, les ganes de devorar-lo es tripliquen. Diu així:
GT 027 Reuters 16h42 Terrorismo. Un pueblo borrado del mapa en Aragón. El pequeño pueblo (72 hab.) de Nieves (Aragón) ha sido totalmente destruido y el conjunto de sus habitantes ejecutado, el 11 de enero, hacia las 19 h. (hora local). Un comando terrorista ha hecho irrupción en el pueblo y ha producido la aniquilación sistemática de sus habitantes, incluidos las mujeres y los niños, abatidos todos a ráfagas de metralleta y a culatazos.
GT 028 Reuters 16h53 Una casete enviada a una radio madrileña reivindica el atentado. El texto íntrego todavía no ha sido difundido. La declaración, que firman “Las Falanges del Orden Negro”, apela a los “valores del Occidente cristiano” y considera como ejemplar la destrucción total del pueblo de Nieves. También anuncia futuras acciones punitivas…
Cuarenta años después del fin de la Guerra Civil Española, se reúnen en Pamplona los miembros supervivientes de la XV Brigada Internacional para atajar los recientes acontecimientos que les han hecho revivir el pasado y de nuevo enfrentarse a las Falanges del Orden Negro.
Què us deia? Doncs això només és el principi…
5. Les habitacions tancades
Samuel Sebastian
3i4, 2009
Una obra de teatre pur, un diàleg aspre i cru sostingut per dues persones a temps real. Tot just abans del dinar, un pare i la seva filla de catorze anys conversen. La filla és una jove a estones impulsiva i inmadura, amb algunes coses clares a la vida però d’altres no tant. El que sí que té molt clar és que ja no pot consentir més els abusos del seu pare, que se succeeixen des que ella té consciència. Per la seua banda, i fora d’aquestes habitacions tancades, el seu pare és un veí exemplar, la persona a la qual tothom saluda al carrer, però dins dels murs de la casa es comporta com un monstre masclista i abusador.
Aquesta obra, premi Octubre de teatre, fa visible un dels fenòmens més quotidians i amagats a la nostra societat, els abusos sexuals al si familiar.
6. José Pellicer, el anarquista íntegro
Miquel Amorós
Virus, 2009
Ressenya publicada a L’Accent i a diferència i repetició.
7. Desconexión y otros ensayos
Kenneth Rexroth
Pepitas de Calabaza, 2009
Ja us he parlat d’aquest senyor. Ho vaig fer quan em va arribar aquesta joia a la bústia de casa i vaig fullejar el magnífic pròleg, a càrrec de Ken Knabb, un dels majors impulsors i difusors de la crítica situacionista als Estats Units. La veritat és que el treball que han fet els companys de Pepitas de Calabaza, eixa editorial “amb menys projecció que un cinexín”, és de 10. Una molt acurada selecció dels textos i una edició impoluta fan d’aquest llibre un dels millors d’aquest 2009 per a mi. Tanmateix, per a la crítica en profunditat haureu d’esperar una miqueta encara…
8. Cándido o el optimismo
Voltaire
Orbis, 1984
(edició en català: "Càndid o l'optimisme", Ed. del Bullent, 2007 o Ed. Proa, 2008)
No deixa de ser curiós que una obreta curta, un conte en aquest cas, puga ser tant o més profund que un tractat de filosofia. Clar, que estem parlant de l’obra de Voltaire, un escriptor que encara avui dia continua sent un referent per a tots aquells que defensem la justícia social. Imprescindible.
Si voleu pegar-li una ullada a les del primer trimestre, ací teniu el link.
5 comentaris:
On the road és un dels meus llibres preferits de sempre. El vaig llegir per primera volta als dotze anys i no hi ha setmana en que no torne. Tinc totes les edicions en totes les llengües que vaig trobant i em sé pàgines i pàgines de memòria. Ha sigut de les lectures que tinc en el TOP 10 de les que més m'han influenciat (per a bé o per a mal).
"sempre que llisc sobre religions, acabe reafermant-me en les meues conviccions atees, tot i entendre que les societats creen mites per explicar la vida i, sobretot, la mort"
Potser si la religió només fos un mite per explicar la vida i la mort fa temps que la Modernitat hagués acabat amb ella, doncs la Modernitat és (també) una explicació desmitificadora (des-encantadora que diría l'amic Weber)de la vida i de la mort. Podem dir que la religió perviu perquè el procés d'ilustració encara no s'ha acabat... però estariem enganyats.
Comtessa, no està gens malament haver estat influenciada per Kerouac... gràcies per passar-te i... per a quan la tornada a la blogosfera?
Jesús, és possible que les religions siguen alguna cosa més que això, sobretot per als creients, però crec que eixes són les claus. Ara bé, com sempre, estic oberta a la discussió, ja siga en este espai o on vullgues. T'avise, no obstant, que la religió no és el meu fort, així que em superaràs llargament en els arguments...
'En el camino/En la carretera' té molt bona pinta, i si li agrada a la Comtessa i a Diferència i Repetició, ja té punts per ser llegit. 'Las falanges del orden negro' també pareix força interessant.
I per cert Aurora, des del dimecres la Comtessa ja torna a tindre blog :D
Salut!
Com diu Toni, ja he tornat!!!
Publica un comentari a l'entrada