Vicenç Navarro ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona. Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra , a més de professor de Polítiques Públiques en The Johns Hopkins University (Baltimore, EUA) on ha impartit docència durant 35 anys. Dirigeix el Programa en Polítiques Públiques i Socials patrocinat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra i The Johns Hopkins University. Dirigeix també l’Observatorio Social de España.
Ha assessorat a les Nacions Unides, a l’Organització Mundial de la Salut i a molts governs incloent: el govern d’Unitat Popular de Xile, el govern cubà (en la seva reforma sanitària), el govern socialdemòcrata suec, el govern socialista espanyol, els governs tripartits i “d’entesa” catalans, així com al govern federal d’EUA, havent estat membre del grup de treball sobre la reforma sanitària de la Casa Blanca dirigida per Hillary Clinton. Les seves àrees d’investigació son: Economia Politica, Estat del Benestar i Estudis Polítics. Ha publicat extensament (24 llibres traduits a diversos idiomes) essent els més recents el Subdesarrollo Social de España: Causas y Consecuencias. Anagrama i Neoliberalism, Globalization and Inequalities. Baywood. En 2002, va rebre el premi d’assaig de la Editorial Anagrama pel seu llibre Bienestar Insuficiente, Democracia Incompleta. De lo que no se habla en nuestro país.
El passat 27 d'agost va impartir una conferència magistral a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. En ella, el doctor Navarro analitza l’impacte de les crisi financera i econòmica a l’Europa Social, assenyalant que el deteriorament de la protecció social que està ocorrent a la Unió Europea és l’expressió màxima del que ha estat ocorrent des dels anys vuitanta, conseqüència del domini liberal existent en les institucions de l’establishment europeu. També assenyala com les institucions de la UE i les polítiques que promouen han de canviar-se substancialment per a millor respondre a tals crisis. Us deixe el vídeo:
Podeu accedir a la versió íntegra (amb text complet i diapositives ací).
Des què va morir el conseller García Antón i per tal d'encarar un nou curs polític sense el llast de la trama Gürtel, Camps ha decidit remodelar el seu Consell. Els canvis, que, en cas d'haver-los, es produïran de manera inminent (segurament demà per la vesprada), són una incògnita.
En el treball, hem fet una porra. No ens juguem molt, sols un esmorzar, però paga la pena provar el nostre olfacte per al circ polític.
Us posaria ací quina ha estat la meua porra, però el que vull realment és desafiar-vos a fer una altra. Sols hem de consensuar què ens juguem. Què dieu? Us animeu?
(Actualitzat a 28 d'agost) Finalment, tot ha sigut un bluff. Com deia el company Ignacio, s'han perdut totes les porres. Encara no som capaços de pensar com ho fa el president, cosa de la que, d'altra banda, m'alegre!
Aquest és el (suposat) nou Consell:
President: Francisco Camps
Vicepresident primer i conseller d'Indústria, Comerç i Innovació: Vicente Rambla.
Vicepresident segon i conseller d'Economia, Hisenda i Ocupació: Gerardo Camps.
Vicepresident tercer i conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Vivenda: Juan Cotino (que alhora coordinarà Benestar Social, com no...)
Conselleria d'Infrastructures i Transports: Mario Flores
Conselleria d'Educació: Alejandro Font de Mora.
Conselleria de Cultura y Esport: Trinidad Miró
Conselleria de Sanitat: Manuel Cervera
Conselleria d'Agricultura, Pesca i Alimentació: Maritina Hernández
Conselleria de Justicia, Administracions Públiques i Portavocia del Govern: Paula Sánchez de León.
Conselleria de Gobernació: Serafín Castellano.
Conselleria de Turisme: Belén Juste.
Conselleria d'Immigració i Ciutadania: Rafael Blasco.
Avui es compleixen 82 anys de l'assassinat de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.
En 1977 -cinquanta anys després- l'Estat de la Unió s'excusà públicament per les greus errades comeses durant el procès, proclamà la seua total i absoluta inocència i demanà històriques disculpes, salvant el bon nom i honor dels màrtirs. No feia cap falta: Sacco i Vanzetti habiten en la memòria dels pobles com a símbol i bandera de tot moviment d'alliberament i de l'anarquisme internacional. Els pobles no creuen en històries oficials. (Horacio Sacco)
PS. Us recomane que llegiu l'article de Howard Zinn, "Sacco y Vanzetti", publicat a Rebelión.
Would you be upset if I told you we were dying? And every cure they gave us was a lie? Oh! They mean it when they say we're dead and doomed And every single symptom brings us closer to the tomb And who will take the credit for our swift impending fall Because it's not my fault Would you be impressed if I said that the dead would help us counting Every single moment that we waste our time? All the time we're spending vaccinating this disease I just get dizzy when I think of all the ways we try to hide our maladies WE wine, we dine, and everything is fine Because it's not my fault Not you're upset because you finally got the notion That everything you had is spinning down the drain Oh! Do you mean it when you beg and pray and plead? Your "Giveittomegiveittomegiveittomegiveittome all those things we need" And what, pray tell, will you whimper when your number will be called You'll say "It's not my fault" Go! Now! The others they'll await you And every single one among the lot of you will have your turn Ai Ai Ai Oh Oh OH Like moths that fly into the flame it always ends up so You scream: "Not me! Take anybody else! Because it's not my fault!" I had a dream last night where everyone was trying Subconsciously I knew it was a lie ANd when I woke I knew it was time to pray To make amends before the end, before my judgment day I looked around, I stood alone, I knew what I had to say I said "It's all my fault"
Fa tres dies es compliren 46 anys de l'assassinat de Francisco Granados i Joaquín Delgado.
El 18 d'agost de 1963 va aparèixer en la premsa la notícia que havia estat executada, "con sujección a las formalidades de la ley penal común", la sentència de pena de mort dictada contra "los terroristas Francisco Granados Data y Joaquín Delgado Martínez".
Amb aquesta nota el franquisme feia públic que dos joves anarquistes, pertanyents a la Federació Ibèrica Llibertària, havien estat escanyats amb el garrot vil en la presó de Carabanchel.. El metge que va estendre els certificats de defunció, va fer constar, com a causa de les seues morts, "asistolia y causa fundamental traumatismo bulbar".
Van ser detinguts en les seues cases per policies de la Brigada Político-Social (BPS) i traslladats a la Direcció General de Seguretat. Allí van ser salvatgement torturats perquè admeteren ser els autors de la col·locació de dues bombes a Madrid, una en la Direcció General de la Policia de la dictadura i altra en la seu del Sindicat vertical feixista.
La BPS va instruir l'atestat en 24 hores, després de les quals els va posar a disposició de la jurisdicció militar. En només 24 hores es va convocar el Consell de Guerra que tot just va durar una hora.
El "Juzgado Militar Especial para Actividades Extremistas", els va condemnar sabent que eren innocents, fins i tot els veritables autors, Antonio Martín i Sergio Hernández ho van fer públic a París explicant els fets i atribuint-se l'autoria, però no va servir de res, la sentència tractava de contenir i escarmentar al moviment anarquista que estava ressorgint.
Va ser altre judici farsa en el qual ni tan sols van guardar les formes: se'ls va assignar un defensor sense títol d'advocat, no es van contrastar les seues declaracions, no es van admetre testimonis, es va negar la pràctica de proves... Se'ls va condemnar a mort amb la seua sola declaració després de les salvatges tortures. El Tribunal va ser presidit per José María Ruiz Jarabo, afecte al règim, designat pel propi genocida Franco per a garantir les condemnes.
Va ser un crim d'estat. Es va utilitzar l'aparell judicial per a assassinar a dos innocents, un crim més del terror de la sagnant dictadura. El judici va ser tan escandalós que el mateix Tribunal Constitucional ha anul·lat aquella ignominiosa sentència i reobert la causa, després de llargs anys de lluites de Pilar Vaquerizo, companya de Francisco Granados, que va peregrinar de Tribunal en Tribunal, d'organisme en organisme, quasi sempre amb totes les portes tancades.
Això sí, els autors i col·laboradors dels assassinats, són avui dia, en virtut de la Llei d'Amnistia del 77 i de la Llei de la Memòria recentment aprovada pel nostre democràtic parlament, persones respectables que cobren, els qui encara viuen, pensions a càrrec dels Pressupostos Generals de l'Estat.
En topetar-me amb la notícia de que s’estava preparant un remake ianqui (quina mania més lletja tenen!) de la pel·lícula alemana “Das Experiment”, vaig decidir-me a veure aquesta última, que tenia pendent des de feia temps. I el seu visionat, que recomane fervorosament, ha tingut un fort impacte en mi.
El llargmetratge, de 2001, suposa el debut cinematrogràfic d’Oliver Hirschbiegel i està basat en la novel·la “Black Box”, de Mario Giordano, que alhora està inspirada en el famós “Stanford Prison Experiment”, realitzat l’any 1971 a Stanford, Califòrnia, consistent en internar una sèrie de voluntaris en una presó simulada, la meitat com a guàrdies i la meitat com a reclusos, i analitzar el seu comportament sota la situació de privació de llibertat. La veritat és que abans de veure “Das Experiment” desconeixia l’existència d’aquest experiment de psicologia social sobre la condició humana, perquè al cap i a la fi i per molt que s’utilitze terminologia científica, del què es tracta és d’això. Sempre es tracta d’això.
Investigant sobre el tema, m’he trobat un treball molt interessant que compara la pel·lícula amb l’experiment original. Tot i que no compartisc algunes de les seues conclusions, el ben cert, és que l’exposició és brillant. Per això us l’enllace: http://criminet.ugr.es/recpc/08/recpc08-06.pdf
No deixeu de veure la pel·lícula. I si us produeix el mateix impacte que a mi, no deixeu de llegir el treball de Víctor Gómez que us he linkat. Ja em contareu...
Doncs sí, amics. Ja ho avisava Escolar fa un parell de dies: hi havia remors que s'arxivaria la causa sobre Camps en un tres i no res. I així ha estat. En aquesta terreta de música, flors i falles, el president ha estat indultat. No per la Junta Central Fallera, sinó pel Tribunal Superior de Justícia. Clar que el resultat haguera estat el mateix en ambdós casos. Ai... les bondats de viure en un país de fireta!
Quaranta anys de franquisme no van passar debades i, al costat d'herències estructurals implicades per la lògica de la transició, han quedat seqüeles de cultura política reaccionària que descansen en l'afirmació bàsica: Tots els polítics són iguals, i en la seua complementària: La política per a qui viu d'ella. A un substrat apoliticista anarquitzant es va sumar la interessant despolitització antidemocràtica practicada pel franquisme, i ara sembla com si la democràcia recuperada en 1978 volguera aportar la seua pròpia dosi de nihilisme. Condeix la sospita que vivim en ple estat de corrupció, com en el passat vam viure freqüentment estats de lloc o d'excepció, i que aqueix estat de corrupció és connatural amb la política democràtica i amb lels seus privilegiats intermediaris: els polítics professionals. Ajudar a instal·lar la consciència social espanyola en la fatalitat que la corrupció ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma, obri una caixa de Pandora de la qual poden eixir o feixisme o cinisme; el primer com expressió política final de l'apoliticisme i el segon com estat ètic col·lectiu que contempla la corrupció com una segona pell de la relació política-economia-societat.
Des de fa mig any la vida política espanyola gira entorn d'escàndols econòmics en la seua major part referits a possibles suborns i suborns habituals en la relació entre empresaris, gestors polítics i intermediaris que relacionen als primers amb els segons. Les mossegades obtingudes en aqueixa relació pel que sembla tracten d'ajudar a finançar els partits, encara que és evident que algunes engrunes deixen als intermediaris perquè hagen pogut acumular fortunes miraculoses de la nit al dia o per a engreixar fortunes que vénen des de lluny, repetidament amnistiades per la història.
Només des d'una posició interessadament involucionista o torpement carronyera es pot sostenir que l'estat de corrupció ha estat conseqüència de l'hegemonia socialista a partir de 1982. Però és evident que afirmacions i gestos que massa freqüentment emet el poder han ajudat a crear una impressió col·lectiva de zafarrancho d'enriquiment. Se'ns ha dit tentadorament que Espanya permetia ràpides riqueses i que un lloguer de 400.000 pessetes mensuals per un apartament era comprensible; i si les afirmacions han estat difícils de comprendre venint del patrimoni ideològic d'on venien, molt més escandalosos han estat els gestos: foment d'una nova classe rica intermediària del poder, protagonisme dels herois de les opes agressives per damunt fins i tot dels herois del futbol o del rock, fascinació dels gestors públics davant el poder bancari, tota classe de foscors en la reprivatització de Rumasa, el mal exemple d'una nova mesocràcia funcionarial amb rebost i clau en el rober i cotxe oficial, amistats perilloses amb tahúres internacionals, incomprensió davant les reivindicacions dels treballadors i pont de plata als profetes de tota sort de trens d'alta velocitat... De la categoria a l'anècdota, part del brou de cultiu de l'estat de corrupció s'ha fomentat des del poder, per més que de tant en tant s'haja recomanat als seus servidors que anaren de vacances amb el càntir, la sogra i un mocador amb quatre nusos en el cap, a tall de jipi-japa postmodern.
Casos com el de Juan Guerra, Naseiro, Prenafeta o el que afecta a les concessions del joc al País Basc han estat puntes d'un iceberg que no té per quin circumscriure's a Andalusia, València, Catalunya o el País Basc. Aquestes quatre puntes de l'iceberg s'han vist o s'han detectat per telèfon, però res convida a pensar que en altres punts de la geografia espanyola el saqueig, fins i tot legal, no s'haja comès. Perquè de saqueig cal parlar quan concessions polítiques, que havien de tenir en compte abans de res l'interès públic, hagen pogut fer-se tenint en compte qui donava la millor comissió. Quantes concessions no queden ara sota la sospita d'aquest interès particular no necessàriament concertat amb el general? El que va ser remor, malquerència, suspicàcia fins a fins de 1989, es va convertir al començament de 1990 en evidència. Era el moment per a una reacció depuradora a iniciar pel propi Govern i per la institució que posseeix en primera instància la delegació de la sobirania popular: el Congrés dels Diputats. Al contrari. Tant el Govern com un sector sorprenentment majoritari de les seues senyories es van tancar en banda, van decretar un particular estat de socors mutus al que algú va arribar a anomenar bloc constitucional, contribuint així a la sospita antiga i moderna que Déu els crea i ells s'ajunten. Pressionats per bona part dels mitjans de comunicació, van engegar un quec procés d'investigacions moroses i gasives que encara avui pertanyen al secret del sumari de l'argot parlamentari. El que era una greu crisi de credibilitat democràtica col·lectiva es va convertir en estricta lluita per la conservació del poder, inculcant des del mateix la prevenció que tot l'escàndol era fruit de mitjans de comunicació fugits de mercaderies escandaloses i de l'oposició de fons que no es resignava davant les successives estomacades electorals.
Així estan les coses. L'anomenat cas Naseiro no ha merescut altre gest per part del Govern que la proposta del senyor president que don José María Aznar, si entra en raó, podria sumar-se al club de socors mutus, accentuant així el sospitós caràcter de tan interessada aliança. Enfront d'aqueixes tàctiques filibusteres del Parlament es corre el perill que tot el treball de conscienciació crítica assumida pels mitjans de comunicació no amarillistes es convertisca progressivament en una setmanal litúrgia de la sospita, sense el menor caràcter moralitzador social. És més. Si alguna cosa caracteritza el to moral social és l'augment del sarcasme i del cinisme, concretat en l'expressió: Si jo poguera també ho faria. Testimoniatges i denúncies dels mitjans hagueren ultimat la seua eficàcia d'haver estat assumits pels polítics, que podien convertir-los en mesures legislatives, operatives i culturals de canvi ètic. Encara s'està a temps perquè el Govern i el Parlament es desbloquegen i prenguen la iniciativa en un procés clarificador que, sens dubte, passa pel sacrifici dels responsables dels desaguisats però que restituiria el poder i la glòria a una sana majoria de gestors polítics.
Àdhuc sent el nostre problema, és fonamentalment el seu problema. Com representants de la societat civil no podem pretendre altra cosa que ells actuen i autorreglamenten el gir ètic, que difícilment pot defugir comissions d'investigació sobre el fet, no només a escala Congrés dels Diputats i Senat, sinó també en les dimensions de poder autonòmic i municipal. Urgeix una complementària xarxa d'auditories, de caràcter administratiu o privat, però sempre prou tècniques perquè no es convertisquen en simples batalles de descrèdit preelectoral. Perquè és important ressaltar que no és temps de sermons, però tampoc de jugar a veure la palla en l'ull aliè, a l'espera que nous escàndols vagen reduint el club dels virtuosos i augmentant el club constitucional. El que està en joc no és l'hegemonia del partit en el poder o la capacitat d'alternativa de l'oposició majoritària, sinó la confiança social davant la majoria democràtica i davant la democràcia mateixa. Si aqueixa confiança s'extingeix, queden afectats per igual virtuosos i viciosos, dins i fora del poder.
Però la societat civil no ha de desentendre's, a pesar que la política professional haja fet tot el possible perquè es desentenguera, arrasant la ja escassa disposició associativa del poble espanyol, arrasament que va estar a punt de dur-se per davant fins i tot als sindicats. Si les associacions de veïns no estigueren tan delmades i escèptiques o tan colonitzades, molts dels tripijocs realitzats hagueren estat impossibles. Si els professionals que intervenen en la relació política-economia-societat disposaren de mitjans col·lectius de pressió critica no corporativista, aqueixa relació no haguera quedat de vegades en mans de saltejadors de sobretaula o de telèfon. Si la societat civil espanyola estiguera articulada i disposara de sabers capaços de forcejar dialècticament amb els del poder, les garanties socials de les decisions arribarien a un punt òptim. Per això convoquem a formacions polítiques, moviments socials o simples persones que alguna cosa vulguen fer per a recuperar un clima de confiança democràtica que és impossible recuperar a força de controls telefònics. Una situació en la qual la barbàrie del cinisme generalitzat només poguera contrarestar-se mitjançant un control policíac en la frontera del legal arruïnaria la lògica del mateix Estat de dret.
Tot abans que acceptar la corrupció com una malaltia crònica que arribaria a ser part del sistema, com poder mateix en les repúbliques bananeres i com poder paral·lel en repúbliques tan sofisticades i europees com la italiana. Dotze anys de democràcia no ens donen dret a tanta apatia, i bastaria un esforç coaligat de Govern, partits, moviments socials i ciutadans, perquè l'exigència ètica es fera cultura i no enunciat, regla i no excepció. Facen el que facen Govern i parlamentaris, àdhuc sent fonamental, no exclou que proposem un treball de debat sobre la situació i la seua possible eixida, en una campanya estatal de conscienciació sobre la relació democràcia-ètica-política, és a dir, sobre l'honradesa intrínseca de la democràcia. Debat al que convoquem en primer lloc als sindicats, perquè, segons sembla el 14 de desembre, van saber vertebrar un desassossec civil amorf. A tot l'associacionisme supervivent, a tots els col·lectius existents o per crear, a tots els mitjans de comunicació, a tots els professionals que intervenen en la creació de saber i opinió. No es tracta de substituir als polítics, sinó d'ajudar-los a eixir del Laberint de les Sirenes.
No t'ennueguis amb records. Set claus barren set portes. Saps prou bé què hi ha darrera cadascuna per tornar-hi amb el pretext d'enyors o negligències. No s'esmena la vida ja viscuda i aquest crepuscle de balaix desvetlla noves veus que vulneren tots els límits. Guarda la trista borra dels secrets al fons obscur de qualsevol butxaca. Que no t'exclogui el vent dels seus combats ni la mar, dels seus ocis. Per colrar-te de nou la pell hauràs d'obrir finestres. No sentis massa pietat de tu. Llença les claus i aprèn-te més encara.