Una anàlisi organitzativa d'Izquierda Unida (II)

Partits i corrents en Izquierda Unida

PARTITS

En 1986, set partits figuren com a creadors d’IU: Partido Comunista de España, Partido Comunista de los Pueblos de España[i], Partido de Acción Socialista[ii], Izquierda Republicana[iii], Federación Progresista[iv], Partido Humanista[v] i Partido Carlista[vi].

De tots ells, el més fort organitzativament i també més institucionalitzat, amb molta diferència respecte a la resta, és el PCE.

Després de les eleccions generals de 1986, el Partido Carlista i el Partido Humanista són exclosos d’IU. L’any següent, Federación Progresista decideix abandonar IU degut al seguidisme d’aquesta respecte al PCE.
A finals de 1988 comença el procès d’unió (tal vegada millor dir absorció) entre el PCE i el PCPE, encara que un sector del PCPE es desmarca del procès i manté les sigles.
En 1989, quan es produeix la I Assemblea Federal d’IU, els partits integrants en el nivell federal són el PCE, PASOC i IR. Per tant, ja podem observar un primer fenomen en la curta vida d’IU: com es van reduint els partits polítics en nombre al llarg del temps. De fet, açò serà una constant en la vida de l’organització, fins al punt que, actualment, sols queda el PCE com a partit polític integrat en el nivell federal[vii].
No podem, tanmateix, deixar de fer referència a un partit polític que s’integrà en IU i que, encara que va tenir una vida efímera, va causar un gran revol. Em referisc al Partido Democrático de la Nueva Izquierda (PDNI), que celebrà el seu congrès constituent en novembre de 1996.
Aprofundiré més en aquest tema en abordar els corrents en IU.

En el nivell autonòmic, en 1988, el Colectivo de Unidad de los Trabajadores (CUT) entra en Izquierda Unida-Convocatoria por Andalucía (IUCA).
En 1993, els Verdes de Andalucía entren en IUCA, per a abandonar-la en 1997. Per la seua banda, Berdeak (Els Verds del País Basc) entren en Izquierda Unida/Ezker Batua en 1994 i també abandonaran l’organització en 1999. Actualment, podem comptar com a partits integrats en el nivell autonòmic, a CUT a Andalucía i al PCC a Catalunya.

CORRENTS
Si atenem als corrents integrats en IU, podem visionar dos grans moments en l’evolució temporal de l’organització. Per una banda, des de l’any 1986 al 2000, trobem tres corrents en el nivell federal: Nueva Izquierda (fins a 1996), Espacio Alternativo i Tercera Vía. Per altra banda, des del 2000 fins a l’actualitat tenim a Corriente Roja[viii], Sector Crítico Andaluz[ix], Espacio Alternativo[x] i Plataforma de Izquierdas.

Vegem més detingudament el període 1986-2000. En aquesta època existiren, com ja hem dit, tres corrents en el nivell estatal: Nueva Izquierda, fundat en 1992, Espacio Alternativo, fundat en 1996 i Tercera Vía. Els dos primers constituien faccions amb una estructura organitzativa consolidada, un funcionament molt regular i institucionalitzat i una implantació en quasi la totalitat de les federacions regionals. Nueva Izquierda aconseguí un 40% del vot dels delegats en la III Assemblea Federal (1992). Posteriorment va perdre influència però va mantenir tot i això el seu control sobre tres federacions regionals (País Valencià, Castilla-La Mancha i Cantabria). Espacio Alternativo sempre ha sigut un grup minoritari (va obtenir un 10% del vot en la V Assemblea Federal -1997-) encara que, durant un breu període els coordinadors generals d’Extremadura i La Rioja van pertànyer a aquesta facció. Tercera Vía, per la seua part, posseïa una organització més laxa i una extensió territorial més limitada.

D’aquests corrents, el més cridaner per la seua força organitzativa és Nueva Izquierda. Aquesta va ser derrotada en la III Assemblea Federal. Aquesta derrota, junt amb la seua progressiva pèrdua d’influència dugué als seus dirigents a convertir-se en partit polític en el si d’IU -1996-: el Partido Democrático de la Nueva Izquierda (PDNI).
Les raons d’aquest canvi van ser de tipus polític i organitzatiu. Els líders del PDNI consideraven que el model organitzatiu d’IU s’havia estancat, ja que no s’havia avançat cap a la dissolució dels seus components com el corrent NI havia defensat. Donat que IU seguia sent una coalició, NI donava per perduda la seua batalla per a transformar-la organitzativament i adquiria una estructura, la de partit integrat en IU, que jutjava més adequada per a actuar en la IU de mitjans dels noranta. A més, amb la creació del PDNI els seus líders esperaven gaudir dels privilegis que, segons l’ordenament intern d’IU, corresponien als partits i no als corrents: l’accès a la distribució dels fons que IU rebia de les subvencions públiques.
Les raons polítiques, tanmateix, eren igualment rellevants. Per als líders de NI, el PCE havia augmentat el seu control sobre IU i havia imposat una política aillacionista i radical. Rebutjaven l’estratègia d’enfrontament amb el PSOE, exacerbada entre 1994 i 1996, i realitzaven una crítica fonamental a la política promoguda pels comunistes i seguida per IU en els 90, a més de a la pròpia vigència de la ideologia que encarnava el PCE.
Després de la celebració del seu congrés constituent a finals de 1996, el PDNI accelerà la seua activitat, sobretot cap a l’exterior d’IU, amb la qual cosa creix la tensió de manera sobresortint, doncs apareix freqüentment com un actor autònom oposat al PCE i a la direcció d’IU en els mitjans de comunicació. Al llarg de 1997, l’enfrontament culmina amb una ruptura d’IU: la federació gallega d’IU (EU-UG) es coalligà amb l’organització gallega del PSOE i els Verds en les eleccions autonòmiques de 1997 a Galícia. La direcció federal s’oposà a eixa coalició, tanmateix, els dirigents de l’organització gallega van sostenir la seua posició i la direcció federal d’IU va respondre promovent la creació d’una nova federació d’IU a Galícia.
El PDNI i les federacions dominades per eixe partit recolzaren la coalició pactada i van solidaritzar-se amb l’organització “rebel” gallega. La resposta de la direcció federal no es va fer d’esperar: la Presidència Federal i el Consell Polític Federal decidiren disoldre els òrgans de direcció d’IU a Cantabria i a Castilla-La Mancha, sancionar els coordinadors generals d’eixes federacions controlades pel PDNI i els tres diputats adscrits a aquest partit i, finalment, retirar el reconeixement del PDNI com a partit polític integrat en IU. Davant aquest panorama, el PDNI, liderat per Diego López Garrido, Nicolás Sartorius i Cristina Almeida, abandona la formació. Poc després s’integrarà en el PSOE[xi].

[i] El PCPE és un partit comunista menor, certament molt més ortodox que el PCE.
[ii] El PASOC és el PSOE històric o exterior (denominat així per la fracció dels exiliats, encapçalada per Rodolfo Llopis), que perdria la legitimitat front al PSOE renovat o interior, dirigit per Nicolás Redondo,Felipe González i Pablo Castellano.
[iii] IR també és un partit històric, fundat per Manuel Azaña i, per tant, amb gran tradició des de la II República.
[iv] FP va ser el partit fundat per Ramón Tamames a la seua eixida del PCE, en 1984.
[v] El PH prové de l’Humanisme, un corrent de pensament que pretèn “humanitzar” allò social i allò natural.
[vi] El PC es considera continuador directe de la tradició històrica del carlisme. Té una línia política d’esquerra alternativa, socialista autogestionària i federativista. Com és ben sabut, organitza anualment una concentració a Montejurra, on en 1976, terroristes d’extrema dreta assassinaren a dos partidaris de Carlos Hugo.
[vii] Els motius pels quals açò és així són d’índole distinta. Mentre que el PASOC ja no existeix i molts dels seus membres segueixen militant en les files d’IU; IR, com a partit històric que és, prefereix mantenir-se fora d’IU a l’espera de la devolució del seu patrimoni (entrevista amb un dirigent d’EUPV).
[viii] Corriente Roja es constituí dintre d’Izquierda Unida en 2002, caracteritzant-se per la defensa de valors comunistes que consideraven s’havien perdut en la desideologització progressiva d’IU. En 2004, abandonà la coalició per a reconstruir un “bloc anticapitalista” d’àmbit estatal.
Segons la seua declaració de principis, Corriente Roja es defineix com:
Un corrent d’acció política organitzada, sobirana i autònoma de qualsevol formació política que, contribuint a la formació d’un bloc anticapitalista plural desenvoluparà la seua línia d’intervenció allà on els seus òrgans col·lectius ho decidisquen. La militància en Corriente Roja no entra en contradicció amb la militància en altres partits polítics. Corriente Roja posarà en pràctica una estratègia definida pel seu caràcter marxista, de lluita anticapitalista, de classe, radicalment democràtica, internacionalista, ecologista i feminista.
En l’actualitat és una força política autònoma. De fet, els seus militants poden pertànyer lliurement a altres partits polítics, estant una part de la seua militància fins a juny de 2005 afiliada al PCE. La seua figura més representativa és Ángeles Maestro.
[ix] Liderat per Carlos Rejón, és l’oposició al sector oficialista del PCE en IUCA.
[x] Espacio Alternativo és un corrent polític espanyol trotskista i antiglobalització format pels antics membres de la Liga Comunista Revolucionaria que s’integraren en Izquierda Unida i independents ecosocialistes. Fundat en 1995, defensa una aliança de moviments socials amb un caire anticapitalista i alternatiu, i una estructura confederal de l’estat espanyol. Internacionalment està adscrita al Secretariat Unificat de la IV Internacional i a Izquierda Anticapitalista Europea.
[xi] Una excepció rellevant la conforma l’actual Coordinadora d’EUPV, Glòria Marcos.

Una anàlisi organitzativa d’Izquierda Unida (I)

Fent neteja m’he retrobat amb una ponència-treball titulada “Una anàlisi organitzativa d’Izquierda Unida” que vaig realitzar per a l’assignatura “Partits i sistemes de partits”. No negaré que vaig quedar prou satisfeta amb el resultat final i com que crec que el tema té prou d’interès, el reproduïré en la seua totalitat. A més, potser siga un bon moment per a penjar aquest document, donat que enguany es compleixen 20 anys de la celebració de la I Assemblea Federal d’IU. L’objectiu principal que pretenc assolir amb aquest monogràfic (entregat en diverses entregues) és simplement, facilitar algunes claus organitzatives per entendre l’estat actual del partit de Cayo Lara. En eixe sentit, he d’aclarir que el document no parteix de cap simpatia personal, sinó que és una aproximació científica. Anime, en tot cas, a qualsevol persona que tinga interès en esbrinar els orígens de la situació del partit avui, a llegir-ho detingudament i a formular qualsevol comentari que puga enriquir els textos. Endavant, doncs, amb la

Introducció

Abans d’analitzar el model organitzatiu d’Izquierda Unida, hem de fer una sèrie de consideracions.
En primer lloc, hem de situar el naixement d’Izquierda Unida en el context de crisi i canvi patits pels Partits Comunistes a l’Europa Occidental.
A mitjans dels setanta, l’anomenat “eurocomunisme”[i] semblà obrir perspectives optimistes per a alguns partits, tanmateix, des dels anys vuitanta, els Partits Comunistes occidentals comencen un pronunciat i continuat període de crisi. Les causes de dita crisi radiquen en factors endògens i estructurals.
Entre les causes estructurals hem de comptar amb la descomposició de la base social i electoral sobre la qual es recolzaven els partits comunistes, és a dir, la reducció de la grandària de la classe obrera tradicional i la crisi de sectors on els comunistes estaven arrelats; el canvi cultural a Occident que hauria accentuat l’individualisme i que hauria fet sorgir nous sectors socials amb interessos menys centrats en les prioritats econòmiques o materials (Inglehart, 1977) i, finalment, el descrèdit del model soviètic.
L’altre tipus de factors responsables de la crisi comunista fa referència a les seues estratègies polítiques i organitzatives. Així, la pervivència de les normes del centralisme democràtic hauria dificultat la reacció davant d’un mitjà canviant i hauria conduit a que l’expressió de visions alternatives en el si del partit tinguera com a final inevitable l’esclafit de crisis i ruptures internes. A més d’establir estratègies i decisions errònies en relació amb la competició amb altres forces, amb la construcció d’una nova base social o amb la política d’aliances.
Des de la meitat dels anys vuitanta, i més accentuadament des de la caiguda dels règims socialistes, els diversos Partits Comunistes occidentals han pres diferents camins per a fer front a la crisi que els afectava. Uns han reafirmat la seua lleialtat als ideals comunistes, mentre que altres han optat per abandonar definitivament la seua identitat comunista[ii].
En el cas espanyol, el Partit Comunista d’Espanya és un bon exemple quant a la sort seguida pels partits comunistes d’Europa occidental a començaments dels vuitanta, ja que mostra totes i cadascuna de les dimensions en què es desplega la crisi de les organitzacions comunistes.
Durant el període de transició democràtica, el PCE adoptà una estratègia de moderació política. Les renúncies respecte a parts significatives del seu programa tractaven de contribuir a l’estabilització democràtica, però també a incrementar el seu atractiu electoral. Tanmateix, els resultats electorals de 1977 i 1979 no van complir les seues expectatives. En 1982, el PCE arriba a les eleccions profundament dividit. Els dos anys anteriors s’han caracteritzat per aguts conflictes interns, abandó o expulsió d’importants líders[iii], tensions entre el centre i les organitzacions regionals i per desafiaments al Secretari General (Santiago Carrillo). La crisi es fa més profunda arran dels resultats electorals i, en 1985, el PCE comença a reflexionar sobre la necessitat d’aliar-se amb altres grups d’esquerra.
Producte d’aquesta reflexió i de la campanya organitzada pel “NO” en el referèndum sobre la permanença d’Espanya a l’OTAN (sota el paraigua de la Plataforma Cívica anti-OTAN), neix, en 1986, Izquierda Unida com a coalició electoral.

Fotografia publicada en la portada de l'ABC el dia 30 d'abril de 1986 de l'acte de firma de constitució d'IZQUIERDA UNIDA, sota aquest titular: "SE UNIERON LAS FUERZAS A LA IZQUIERDA DEL PSOE" .

Els "pares fundadors" d'esquerra a dreta: Ignacio Gallego (PCPE), Juan Francisco Martín de Aguilera ("Círculo Cultural Valle-Inclán"), Enrique Curiel (PCE), darrere d'ell es veu a Enrique Cordero de Ciria (Partido Carlista), Ramón Tamames( FP), Alonso Puerta, amb ulleres clares( PASOC), Gerardo Iglesias( Secretari General del PCE), Nicolás Sartorius i Álvarez de las Asturias (PCE).

La segona consideració important a tenir en compte abans d’adentrar-nos en el model organitzatiu d’IU, és el caràcter pecul·liar d’aquesta.
En IU coexisteixen, dintre de la mateixa organització, partits polítics, faccions (denominades “corrents”) i individus sense més afiliació que la seua pertinença a IU. Pot dir-se que aquest model apenes té paral·lels en els sistemes de partits d’Europa Occidental, doncs el format organitzatiu d’IU no es correspon amb el què tradicionalment caracteritza els partits polítics. Tot i que seria erroni considerar IU com una coalició electoral, com una coalició estable de partits o com una federació de partits. Per què? Perquè IU ha creat una completa estructura d’òrgans de direcció en el nivell federal i en cadascuna de les federacions regionals. L’estructura organitzativa es desplega en distints nivells jeràrquics i de representació d’acord amb el típic model piramidal de moltes organitzacions. Ha celebrat vuit congressos (Assemblees Federals) i posseeix un important volum de documentació que regeix el seu funcionament intern. IU s’articula a través d’organitzacions de base, denominades assemblees (amb base territorial o sectorial), en les quals participen i s’adscriuen tots els membres d’IU i ha creat, a més, altres òrgans,les àrees d’el·laboració, destinades a la generació de les propostes polítiques d’IU.
IU, per tant, posseeix un complet conjunt d’institucions comunes per a tots els seus components i té una organització formal, estable, permanent i territorialment extesa (els trets definitoris d’un partit polític segons LaPalombara i Weiner). Tanmateix, la presència de partits, i no simplement de faccions o corrents, fa difícil definir el format organitzatiu d’IU.

[i] Segons el Diccionari de Conceptes fonamentals de Ciència Política d’Ignacio Molina, l’eurocomunisme és el “procès de desradicalització dels partits comunistes d’Europa Occidental durant els anys setanta. Va ser batejat aixípel periodista iuogoslau Frane Barbieri i consistí en conjungar l’allunyament de l’ortodòxia soviètica amb l’acceptació d’alguns principis propis de la democràcia liberal. A més, l’estratègia implicava la pretensió de captar vots progressistes més enllà del tradicional electorat proletari i camperol”.
[ii] Encara que no siga fàcil classificar-los en un dels dos pols, en opinió de Luis Ramiro, sembla evident que els partits comunistes grec, portuguès i francès (així com el KKE grec) es van trobar en un primer moment molt propers al primer pol (lleialtat a la identitat comunista) mentre que en el segon pol hauríem de situar a l’antic Partit Comunista Italià, després Partit Democràtic de l’Esquerra, avui Demòcrates d’Esquerra, com a cas paradigmàtic.
[iii] La novel·la “El refugio” d’Eduardo Haro Tecglen, fa referència a aquesta qüestió quan diu: “(Manuel) Azcárate votaría la expulsión de Jorge Semprún. Años más tarde, el propio Azcárate sería expulsado”.

Malcolm X revisitat

La idea de fer aquest article va sorgir arran del 49è aniversari de l'assassinat de Malcolm X. Ha sigut publicat com a monogràfic en la secció de cultura del número 148 de l'Accent.

"I believe that there will ultimately be a clash between the opressed and those who do the opressing. I believe that there will be a clash between those who want freedom, justice and equality for everyone and those who continue the system of exploitation. I believe that there will be that kind of clash, but I don't think it will be based on the colour of the skin".

Malcolm X revisitat

Audubon Ballroom, Manhattan. 21 de febrer de 1965. Mentre Malcolm X es dirigeix a la multitud, setze trets acaben amb la seua vida. Han mort un revolucionari.

Nascut trenta-nou anys abans a Omaha (Nebraska) amb el nom de Malcolm Little, amb només quatre anys va presenciar com prenien foc a sa casa. Eren anys durs per a la població negra, amenaçada constantment per grups de supremacia blanca, dels quals la família de Malcolm va haver de fugir més d’una vegada, i no sempre amb èxit. Son pare, un pastor baptista seguidor de Marcus Garvey i líder local de l’associació fundada per aquest, l’Associació Universal de Desenvolupament Negre i la Lliga de Comunitats Africanes (UNIA per les seues sigles en anglès), va morir arrotllat per un tramvia. Una mort que les autoritats van qualificar d’accident però de la què la comunitat negra va sospitar que els Black Legion hi eren al darrere. Aquest fet va desestabilitzar la mare de Malcolm, que va ser declarada boja l’any 1938, i va suposar la separació dels fills, repartits en diferents cases d’acollida.
Després del seu pas per aquestes institucions, Malcolm va mudar-se a Boston, on va tenir algunes ocupacions precàries, i més tard, a Nova York, on es va veure involucrat a una sèrie de delictes menors. L’any 1946 va ser arrestat, declarat culpable per robatori i enviat a la presó de Masachussets. L’estància a l’ombra canviaria la seua vida per sempre.

Allà va unir-se a La Nació de l’Islam, també coneguda com a Moviment Musulmà Negre, un grup religiós en el que romandria catorze anys. En un curt espai de temps es convertí en una de les seues figures més destacades i principal portaveu del seu líder, Elijah Muhammad. Tanmateix, el grup distava de ser una organització política. Per una banda, no recolzaven ni a demòcrates ni a republicans i criticaven els dirigents blancs del moviment pels drets civils i per altra banda, van ser incapaços, degut a la seua política abstencionista, de dirigir a les masses afrodescendents o convertir-se en un mitjà per a l’expressió de la seua fúria. Seria aquest segon aspecte el definitiu per a que Malcolm X es separara de la Nació. En 1962, la policia de Los Ángeles va disparar contra set musulmans desarmats i arrestà uns altres setze. Quan Malcolm intentava organitzar una resposta a aquests greus fets, va ser retirat per Muhammad. Això, junt a un escàndol de tipus sexual en què es va veure involucrat el líder de l’organització, va suposar l’abandó per part de Malcolm i la fundació, per la seua banda, de la Mesquita Musulmana. Però, en ser conscient que aquesta no seria suficient per a agrupar un ampli moviment de les masses contra l’opressió racial, llançà l’Organització per la Unitat Afroamericana (OUA), que res tindria a veure amb la religió.

Adonant-se de les limitacions del nacionalisme negre, segons l’entenia en la seua etapa anterior, ara apel·lava els seus germans a unir-se, independentment de les seues creences. El seu programa fundacional va estar molt influenciat per les lluites d’alliberament que en aquell moment estaven produint-se a Àfrica, i alhora, suposà un gir important cap a una posició de classe. Sols cal escoltar algunes frasses que proclamà aquells dies per a adonar-se’n de l’evolució dels seus raonaments: “Estem vivint en una època de revolució i la rebel·lió dels negres nord-americans és part de la rebel·lió contra l’opressió i el colonialisme que caracteritzen aquest època… És incorrecte classificar la rebel·lió dels negres contra els blancs, o com un problema purament nord-americà. Més bé hui estem vivint una rebel·lió global dels oprimits contra els opressors, de l’explotat contra l’explotador.”
Una evolució ideològica que no s’aturà aquí. En qüestió de mesos, o inclós, setmanes, rebutjà els remanents que li quedaven de sectarisme sense rebaixar en el més mínim el seu discurs. Es va desfer dels seus prejudicis sobre els matrimonis mixtos (interracials) i reconegué el paper de les dones en la lluita d’alliberament negra. També el seu posicionament front els dos partits polítics del sistema es va radicalitzar. Per a ell, ambdós representaven els interessos de la classe blanca dominant.

Obvi és dir que Malcolm X es va convertir en una persona perillosa per a la classe dominant, que temien una radicalització del moviment negre en termes clarament anticapitalistes. Per això, va caure assasinat mentre parlava en un mitin. Avui, quasi mig segle després d’eixe tràgic succès, és l’hora de revisitar-lo.

Amb eixa finalitat, des de l’Accent us proposem la lectura de la seua autobiografia, escrita per ell mateix en col·laboració amb Alex Haley, i que hui per hui és el document més exhaustiu i més autèntic a l’hora d’acostar-se a la seua figura, així com l’adaptació cinematogràfica d’aquesta a càrrec del gran Spike Lee, catal·logada pel propi Martin Scorsese com una de les deu millors pel·lícules de la dècada dels 90. Imprescindibles.

Gran, Manel, molt gran

Avui a Público.

Escola de Pensament Crític

Le Monde Diplomatique i l'Ajuntament de Burjassot posen en marxa l'Escola de Pensament Crític per fer front a l'actual efecte globalitzador del pensament únic.

El dimarts va ser presentada en societat. L'alcalde del municipi de Burjassot, junt a Ferran Montesa, director de l'edició espanyola de Le Monde Diplomatique van explicar, en roda de premsa, els detalls d'aquesta interessant iniciativa que tindrà la seua seu a la ciutat dels Sitges del municipi de l'Horta Nord i que serà inaugurada en el Centre Cultural Tívoli, el proper 23 de febrer, a les 19:30 h, amb la presència d'Ignacio Ramonet, director i president d'aquesta publicació.

La presentació d'aquest projecte en el qual han estat treballant més d'un any l'Institut Municipal de Cultura i Juventut de Burjassot i la Fundació Mondiplo, va començar amb la intervenció de Ferran Montesa, relativa al perfil, la voluntat i els objectius que persegueix l'Escola de Pensament Crític: "ofrecer alternativas de pensamiento, respuestas así como vías de discusión y análisis de la realidad actual, que se mueve por los mandamientos y los efectos del llamado Pensamiento Único impuesto, a su vez, por los poderes fácticos e instituciones no votadas y consolidado por los grupos de comunicación imperantes al uso".

Així, l'Escola neix "para deshacer el discurso del Pensamiento Único que, aceptado como verdadero, hace que sean sus grandes decisiones y no las decisiones personales nacidas del análisis y la participación, las que decidan sobre nuestras vidas inmersas, en el vertiginoso ritmo de la globalización".

Amb un programa itinerant, de caràcter internacional i basant-se en la investigació i l'anàlisi, l'Escola pretén "identificar, pues, las principales herramientas y elementos que harán posibles otras formas de analizar y abordar la realidad y el mundo en que vivimos a partir de conceptos como la ecología democrática o la información ecológica".

La seua vocació és la de ser una vertadera escola, les classes i conferències de la qual es desenvoluparan a cavall entre el Centre Cultural Tívoli i la Casa de la Cultura de Burjassot, al llarg d'un curs que comptarà amb les ponències d'intel·lectuals de reconegut prestigi com Danielle Mitterand, Edgar Morin, Emir Sader, Ricardo Petrella, Tariq Ali, Joao Pedro Stedil o José Bové, destacat activista dels moviments antiglobalització, qui començarà el cicle de ponències el proper 27 de febrer.

La via per a inscriure's a l'EPC estarà activa a la web http://www.fundacionmondiplo.org/ a partir d'avui, 18 de febrer, sent gratuïta l'assistència a la ponència d'Ignacio Ramonet i amb un cost de 10 euros (si ets estudiant o t'inscrius abans que acabe el mes), de 20 (si ets estudiant però t'inscrius a partir d'eixa data) o de 40 (si no ets estudiant i ho fas a partir d'eixa data).

Acabades les ponències, que seran gravades en vídeo, així com la transcripció dels textos i altres arxius multimèdia que es generen al llarg de les sessions, estaran al servei de les persones inscrites que, a més, tindran dret a un descompte en la subscripció a Le Monde Diplomatique versió espanyola.

D'agressions racistes i de resposta ciutadana

L'edició del diumenge del diari Levante portava una noticía segons la qual una dona equatoriana de 30 anys, embarassada de dos mesos, havia estat agredida per dos guàrdies de seguretat al metro amb crits de "negra de mierda". Els fets són especialment greus, i no serè jo qui defense eixos nazis de Prosegur, dels que ja he pogut comprovar els seus modals. Ans al contrari, ahir em va arribar un correu electrònic que deia el següent:

---

Hola mares, pares, fills i filles:

Ahir una dona prenyada equatoriana va ser agredida físicament i insultada per dos vigilants del metro de València, tot i que ella els havia cridat repetidament que estava prenyada. Li van fer una clau per immobilitzar-la que li ha causat un esquinç cervical, sense parlar del disgust que es devia emportar en haver d'escoltar "negra de mierda". Imagineu-vos com estava de nerviosa que no podia ni trobar el bitllet!

Bo, podeu llegir la informació completa a la notícia del Levante que us adjunte.

Us propose que aneu a la pàgina web de Metro Valencia, a la secció d'Atenció al Client-Suggeriments i que ompliu el formulari amb la vostra informació personal i un text de queixa. Per facilitar-vos la feina, us propose un text model que podem enviar tots i totes.

Gràcies per la vostra solidaritat i no dubteu a reenviar aquest correu al màxim de gent possible.

Aitana Guia

Mare d'Oriana, que ja quasi té 13 mesos.

---

Enllaç del formulari: https://www.metrovalencia.es/atencion-al-cliente-sugerencias?page=146

Tema: Atención al cliente-quejas

Suggeriment de text: Com a usuari del metro de València i després de llegir una preocupant notícia al Levante (15-02-09) sobre una dona equatoriana prenyada de dos mesos que ha estat agredida per dos vigilants de seguretat i un revisor al metro de València, voldria exigir que es prenguen les següents mesures:

1) Que s'òbriga una investigació interna per aclarir el comportament improcedent del personal de vigilància i control. És completament inadmissible que una dona prenyada que viatja amb bitllet acabe amb un esguinç cervical i una crisi de nervis per l'abús d'autoritat i força d'uns vigilants de la seua empresa. Vull rebre notificació escrita dels resultat d'aquesta investigació.

2) Que s'introduesca amb obligatorietat un curs de formació en drets humans i prevenció del racisme i la xenofòbia a tot el personal que treballa, bé directament contractat per metro de València, bé a través d'una empresa subcontractada. És inadmissible que un vigilant d'una empresa pública amenace a una viatgera amb el crit "negra de mierda" i "me he quedado con tu cara".

3) Mentre es demostra judicialment que els dos vigilants i el revisor han abusat d'autoritat, han utilitzat la força indegudament i han proferit insults racistes, demane que siguen apartats cautelarment qualsevol funció que requeresca contacte amb el públic i, si es demostren els càrrecs, que siguen acomiadats immediatament de la seua feina.

---

US EMPLACE, DONCS, A ACTUAR. AQUESTA GENTOLA UNIFORMADA NO MEREIX CAP CONFIANÇA.

Els 9 de Catonsville

Vaig a contar-vos una història [i] que tingué lloc un any que commocionà al món. Un any en què es succeïren revoltes estudiantils anticapitalistes i primaveres de renovació anihilades per tancs russos; en què Mèxic s’alçà de nou insurgent i Guatemala declarà un cruent estat d’emergència per a intentar acabar amb les revoltes populars; en què Martin Luther King va caure assassinat i en què, a Vietnam, les tropes nord-americanes desplegaven una nova ofensiva. Sí, amigues, la història va tenir lloc el 1968. Concretament el 17 de maig.

Eixe dia, set homes i dues dones van irrompre en una oficina del servei de reclutament militar de Catonsville, comtat de Baltimore (Maryland, USA), buidaren el contingut d’alguns arxius en unes papereres de metall i van eixir corrent a l’aparcament que hi havia a l’exterior. Arruixaren amb napalm caser els expedients de mobilització militar que contenien els arxius, els van botar foc i després es van senyar i es posaren a resar mentre esperaven l’arribada de la policia. Fins eixe moment no hi hagué cap colp ni cap situació dramàtica, sols els expedients cremats i les xicotets destrosses anexes inevitables.

Els nou activistes antibèlics mantenien creences religioses catòliques i alguns d’ells, no tots, havien sigut rectors o monges. Thomas Lewis era un artista de 27 anys que treballava com a professor a Baltimore; George Mische, de 30 anys, havia treballat com a cooperant internacional a l’Amèrica Llatina; John Hogan, Thomas Melville i Marjorie Belville havien abandonat les seues corresponents ordres religioses; Mary Moylan era una infermera de 32 anys que havia treballat a Uganda en una ordre catòlica. Per últim, Phillip Berrigan, era un jesuïta que havia destacat en el moviment de defensa dels drets civils i que llavors tenia 47 anys. Probablement era el més conegut de totes, doncs era membre de la prestigiosa Universitat de Cornell.

Aquests ‘elements perillosos’, alguns dels quals, a sobre, portaven vestits clericals durant l’acció, pretenien, probablement, deixar constància de l’enfrontament i distanciament entre la base eclesiàstica i la jerarquia catòlica. De fet, el seu màxim representant als Estats Units, el cardenal Francis Spellman, havia beneït la guerra d’anexió imperial contra el poble vietnamita.

El procès pels succesos del 17 de maig va tenir lloc a Baltimore, sota lapresidència del jutge Roszel Thomsen, entre el 8 i el 10 d’octubre de 1968. La defensa de les encausades va estar dirigida per William Kunstler, un lletrat radical que més tard es convertiria en l’advocat dels Panteres Negres. Se les va acusar de mutilar documents del govern, destruir propietat governamental i interferir en l’administració del sistema de reclutament. Els encausats van interpretar el judici des del primer moment com una altra fase de la resistència. Així ho va expressar el propi Phillip Berrigan en el seu diari: “En el tribunal oposem valors contra la legalitat, d’acord amb les regles legals i amb poca oportunitat d’èxit legal. No hem de fer-se il·lusions amb la justícia: no hem d’esperar més que un fòrum en el qual comunicar un ideal, una convicció i una angúnia.” I, òbviament, no anava desencaminat. Les nou acusades van ser trobades culpables dels càrrecs que se’ls imputaven. Quatre setmanes després del judici van tornar a la sala per a ser sentenciades: quatre d’ells a dos anys de presó; tres d’ells, a tres anys de presó i, finalment, Phillip Berrigan i Thomas Lewis a tres anys i mig. El recurs no va tenir èxit i la cort d’apel·lació confirmà, el 15 d’octubre de 1969, la sentència anterior amb arguments semblants als què l’acusació i el jutge van mantenir durant el procès.

Que cada lector extrega la moralina d’aquesta història.

[i] Extreta del número 252 de “El Vijo Topo”, corresponent al mes de gener de 2009 (pàgs. 102-103).

Una Declaració il·lustrada

Tafanejant per Internet m'he trobat una Declaració Universal de Drets Humans diferent a totes les que havia vist fins ara. Només amb aquest producte, fruit de la conjunció del treball del Grup d'Educació d'AI de Catalunya i dels grans dibuixants César Reglero, Sole i Flánagan, es podia omplir un curs sencer d'Educació per a la Ciutadania, eixa assignatura tan "radical" que temen els fonamentalistes, com il·lustra a la perfecció aquesta vinyeta:

I és que, d'això es tracta: d'acompanyar cada article de la malmesa Declaració amb una il·lustració. Ideal per als nostres nens i nenes.

No deixeu de llegir-la. És un exercici fantàstic.

Podeu descarregar-la en format pdf, clickant sobre aquest link (versions en català i en castellà).

Alemanya: La revolució traïda

Article publicat a la secció d'història del número 147 de l'Accent.

“En certa ocasió a Berlín, va caure a terra un cavall queixat d’inanició i, al moment, va sorgir dels apartaments una horda de dones armada amb ganivets de cuina que, a crits i espentes, deixaren a l’animal en l’esquelet i encara replegaren amb tasses la sang que vessava”. Aquest succés, explicat a La gran guerra per John H. Morrow, retracta fidelment el patiment de la població alemanya durant la I Guerra Mundial.

L’inici de la contesa bèl·lica, el 1914, suposà un estat d’eufòria sense precedents a Alemanya. Fins i tot les fileres de l’SPD, traïnt els seus principis internacionalistes i de classe, es van unir ardentment al patriotisme que regnava en el país. El 4 d’agost va ser una de les dates més negres que es recorden en la història del moviment socialista internacional: quan els exèrcits d’Alemanya, Àustria i França i els tsaristes ja estaven en marxa, el Reichstag es reuní per a discutir i aprovar els fons necessaris per a la guerra del Kaiser. Amb frasses enceses de condemna, no del capitalisme alemà i del militarisme prussià, sinó de l’enemic tsarista, el conjunt del bloc socialdemòcrata del Parlament, de més de cent diputats, votà a favor del pressupost de guerra i la “defensa de la pàtria”.

Un mes després, dos diaris suïssos publicaven la noticia de què a Alemanya hi havia socialdemòcrates que s’oposaven a la política oficial al partit. Els signants del comunicat eren Karl Liebknecht, Franz Mehring, Clara Zetkin i Rosa Luxemburg. Tots quatre es posaren mans a l’obra per a organitzar una tendencia sòlida i coherent, però els fruits del seu treball tardarien molt a arribar. Sobretot perquè havien de sortejar la presó i la censura. Va ser la primavera de 1915 quan apareix el primer número de Die Internationale, que seria l’òrgan de propaganda del Gruppe Internationale, constituït el 1916 i rebatejat amb el nom de Spartakusbund (Lliga Espartaquista) dos anys després.

Paral·lelament, les coses en el front no podien anar pitjor. L’estiu de 1916, en plena guerra de trinxeres, comencen les primeres revoltes exigint pà i pau. Serà l’inici de tot: quan ja és evident que Alemanya serà derrotada, es produeix un motí naval que es transforma en mobilització revolucionària. El 8 de novembre de 1918 es proclama la República Socialista Bàvara en Múnich, mentre que a Berlín sorgeixen soviets d’obrers i soldats. Cau l’imperi. Guillem II abdica i s’instaura un govern provisional, que serà l’encarregat d’impedir que triomfe la revolució social. Sota les ordres del canciller Ebert, remanents de l’exèrcit i grups paramilitars d’extrema dreta, anomenats Freikorps, imposaran un règim de terror.

Enguany es complien noranta anys de l’alçament espartaquista, al gener, que acabà amb l’assassinat dels il·lustres camarades Liebknecht i Luxemburg, massacrats pels Freikorps, i amb l’execució de centenars d’espartaquistes en les setmanes que seguiren a la sublevació. Esperem que el record d’aquest aniversari servisca als lectors per a endinsar-se en l’obra dels dirigents espartaquistes i, en el context en què esta es va produïr.

Aurora Mora, TORRENT

Esborronador

Era un secret a veus. Totes ho sabíem, o almenys, ho intuíem. Però no ha sigut fins esta setmana quan ha esclatat l'escàndol als grans mitjans de comunicació. Se'm cau l'ànima als peus en llegir els titulars, i en llegir el cos de les notícies, se'm fa trossets: Torturen nanos en els centres de menors.

Esborronador. Lamentable. Cabrons de merda. Començant pels propis mass-media. Va ser un periòdic alternatiu qui va donar la veu d'alarma, però ningú els va fer cas. Almenys, ara que el Defensor del Pueblo ha fet públic el seu informe, es dignen a publicar-ho. I si l'Estat Espanyol fos de debò una democràcia, rodarien caps. Especialment a la Comunitat de Madrid i de Castilla La Mancha, que a sobre, van obstruir les investigacions. Però no. No hi haurà. Potser es rescindisquen alguns suculents contractes amb eixes fosques fundacions que gestionen els centres com si de 'Guantánamos' es tractés o amb eixes sinistres empreses que vigilen els centres d'acollida. Potser ni això. Puta Espanya.

L'advocat del terror

Poques vegades tinc l'oportunitat de topar-me amb un d'eixos documentals que t'esclaten en la cara com si d'una bomba es tractara. Ahir va ser una d'eixes vegades.

Dintre del cicle de cinema en valencià organitzat per la Universitat, estava inclosa aquesta pel·lícula de Barbet Schroeder. Una brillant cinta que gira entorn a la "desconeguda" i polèmica figura de l'advocat Jacques Vergès, que, en acabar la II Guerra Mundial és un decidit anticolonialista. La seua celebritat comença amb la defensa dels independentistes algerians durant la Guerra d’Independència d’Algèria (1954-1962), i continua amb alguns dels casos més importants celebrats en les últimes dècades: Magdalena Kopp o Klaus Barbie són dos noms de la llarga llista de clients de Vergès.

L'advocat del terror és un retracte fidel a un personatge clau en la història de la segona meitat del segle XX. IMPRESCINDIBLE.

PD. Fa temps, l'amic Joan Vecord va escriure un post ben interessant al seu blog titulat "L'esperit crític fins al límit: Jacques Vergès i el revisionisme". Vos el recomane.

Les tertúlies de la crisi

Com que la meua germana ve a dinar tots els divendres a casa, fem una petita tertúlia a l’hora del cafè. Tal i com sospitareu, el tema ‘estrella’ de les darreres tertúlies ha sigut, és i sembla que serà, la CRISI econòmica, cada vegada menys ‘abstracta’ per a totes nosaltres. L’últim divendres, sense anar més lluny, em va contar com, durant el matí, el monstre del maletí (un sinistre personatge provinent del departament de recursos humans) havia aparegut per a acomiadar una de les seues companyes. Precisament, aquella que feia jornada parcial. Vaig quedar sobtada per la notícia i vaig preguntar-li si li havien donat l’avís dels quinze dies. Em va respondre que no, que a la seua empresa, multinacional per cert, era com a les pel·lícules nord-americanes: venia el coco, clavava el seu dit acusador sobre qualsevol dels presents i l’elegit havia d’abandonar el seu lloc ipso facto.

Després de donar-li voltes a eixe tema, vaig plantejar-li una altra qüestió: si algun treballador de la seua planta estava sindicat. La resposta va ser negativa. Personalment, no confie en les organitzacions sindicals, però no deixa de ser curiós: manca de sindicació, negociació individual de les condicions, acomiadament lliure i context de crisi econòmica. L’equació perfecta per a desfer-se d’aquelles treballadores ‘menys rendibles’ i fixar sobre la resta una dalla que pot deixar-se caure en qualsevol moment. Imagineu la situació: cada dia tremolant per una possible visita del monstre del maletí, cada moment atemorit perquè el teu cap pot ser el proper. Terrible.

Per altra banda, hi ha qui pensa, i la meua família és un bon exemple, que s’ha de complir, que has de ser un treballador exemplar, que has d’obeir, etc. La típica mentalitat de la classe obrera sense consciència, vaja. Estic farta d’escoltar sempre el mateix, sobretot quan s’imbueix de “la veu de l’experiència”. És com el deure d’obediència del bon cristià. Ho odie. Tanta resignació és, simplement, fastigosa. De què ha servit als meus pares allò de ser “pobre, però honrat?”, allò de complir escrupolosament amb la feina, etc... Jo vos ho diré: a mon pare l’han fet fora de dues fàbriques i ara és possible que se’n vaja a l’atur. La meua germana està amenaçada en el seu lloc de treball. Complir, complir, complir i resar: mamasita, mamasita, que me quede como estoy... Quin fàstic. És que no s’adonen que no val de res?