Sabatilles

En aquesta vida, tot té un inici i un final. Les sabatilles, per exemple.

Les que veieu en la foto que il·lustra aquest post, me les comprà ma mare quan tenia 14 anys, després de què m'encabotara d'elles en vore un videoclip del grup de pop britànic "Elastica". Ja us he parlat ací en una altra ocasió de la meua fascinació adolescent per la banda liderada per Justine Frischmann, però en aquella ocasió no us vaig parlar de les sabatilles. Us en parle ara.

Segons crec recordar, en el vídeo la cantant portava posades unes Adidas model "Campus" (o "Gazelle", quina és la diferència?), i en vore-les, les vaig desitjar. Les vaig desitjar amb totes les meues forces.

Però el desig no era suficient: ma mare no podia gastar-se els diners que costaven eixes sabatilles ni cap altres de marca. Res de luxes, el justet per a passar el mes i prou. Així que, com sempre m'havia passat, semblava que la història tornaria a repetir-se: arribaria la frustració, es quedaria un temps i, finalment, sense massa més opcions, se'n aniria. O no. Aquesta vegada va ser distinta.

Si us fixeu en aquestes sabatilles, en compte de tres bandes, porten dues. Cinc-centes pessetes per banda multiplicades per dues (el parell) = dues mil pessetes. Això va ser exactament el que em van costar. Qui va dir que les imitacions no compleixen una funció social? En aquest cas almenys, ho van fer. I de quina manera! L'amor que les he professat durant tota la seua vida útil (ni més ni menys que 15 anys) ha sobrepassat amb creus eixes dues mil pessetes. I no sols això: aquestes sabatilles han viscut de tot, des de les coses més imaginables fins a les més inimaginables. De fet, si parlaren, tindrien moltes coses a contar.

Però en aquesta vida, tot té un inici i un final. Us he parlat del principi d'aquestes sabatilles, però no us n'he parlat de la seua fi. Van calçar-me per última vegada durant un festival de techno, l'Electrobeach de Benidorm, el darrer cap de setmana d'agost. Van eixir, per tant, per la porta gran. Així que el dilluns, mentre desfeia la maleta, vaig decidir que després d'una fita així, les havia arribat l'hora. Abans de llençar-les al fem, però, les vaig immortalitzar. S'ho mereixien.
Això sí, havia de substituir-les per unes altres. No podien ser qualsevol, havia de buscar-les amb consciència. I una, que ja es pot permetre algun que altre luxe (però pocs!) i que com tot fill de veí, pateix algun tipus de malatia consumista,  vaig decidir que era el moment d'adquirir les Adidas originals.

Fa un parell de setmanes, a l'hora de l'esmorzar, vaig dirigir-me al carrer de les Cuines, en el barri del Carme, perquè m'havia fixat en què tot just enfront del que era La Marxa (quins temps senyor!) hi havia una tenda amb el logotip de "la marca de les tres bandes". Vaig entrar i vaig descobrir que es tractava d'una tenda d'skateboarding, amb la qual cosa, les possibilitats de trobar el model que estava buscant (el mateix que volia quan tenia 14 anys) eren limitades. O no. El xic que em va atendre em va dir que sí les tenia, encara que eren un pèl diferents a les “Campus” convencionals (perquè tenen la sola de no sé quin material per a fer skate). I no sols això. Tenia parells solts a la meitat de preu... i de la meua talla!
Com que no tenia diners, li vaig dir que tornaria a l'endemà, però no vaig poder fins a aquest dilluns. Tot just dos dies abans de la vaga general.

I com que tot en esta vida té un inici i un final, quina millor manera d'estrenar-les que calçar-les per a fer piquets la matinada del 29-S? Cap gesta hauria sigut comparable a aquesta. Així que amb elles posades em vaig dirigir a Mercavalència. La seua història, per tant,  ja ha començat a escriure's, i, pel que sembla, ja té una papereta per a què siga, com diu el cèlebre personatge de How I met yor mother, Barney Stinson, "llegendària". 

Ens veiem a la mani!

Cinema

El passat 10 d'agost, un amic (que pel que es veu darrerament, cite molt al blog) va enviar-me, amb l'encertat criteri de que estaria de vacances i, per tant, gaudiria de temps lliure, un e-mail que sota la rúbrica de "Cinema Estiuenc", contenia una sèrie de recomanacions extraordinàries quant a material cinematogràfic, especialment, documentals, que, a hores d'ara, encara no he vist.
No es tracta de cap menyspreu, sinó de quelcom més senzill: en estiu no tenia Internet a casa. Ara tinc Internet, però no tinc temps de veure res, ni sèries, ni pel·lícules... ni telediaris.
Però el meu amic, que no cesa en el seu empeny de compartir els seus descobriments i, de pas, culturitzar-nos una miqueta, ahir tornà a la càrrega i va enviar-me una seqüela del mail que vos comentava.
I jo, que tinc un morro que m'arriba a Estocolm, aprofite per a fer un talla-pega amb els dos correus electrònics i compartir amb vosaltres aquestes magnífiques trovalles. Sóc molt conscient que el mèrit no és meu, però també ho sóc que, al meu amic, no li importarà (inclós agrairà) aquest post.

Avís important: Si es talla el puto megavideo als 72 minuts, apageu el mòdem i torneu a encendre'l.

The Pervert's Guide to Cinema (subtitulada al castellà)
http://documentalesatonline.blogspot.com/2010/02/perverts-guide-to-cinema2006-slavoj.html
Monumental documental sobre la història del cinema presentat pel filòsof i psicoanalista Slavoj Zizek. Un 10!

Videocracy, basta apparire
http://grupoalmacen.blogspot.com/2010/07/videocracy.html
Grandíssim documental d'ERik Gandini sobre la videocràcia berlusconniana.

Iraq, el valle de los lobos
http://video.google.com/videoplay?docid=-5810020248607091130#
Pel·lícula turca. Com la típica peli americana però en l'altre bàndol.

Cocaine Cowboys (2 parts)
http://documentalesatonline.blogspot.com/2009/03/cocaine-cowboys-vaqueros-o-jinetes-de.html
Impactant documental sobre el narcotràfic als EUA. Si la primera part és al·lucinant, la segona és encara més psicotròpica. Destaca el personatge de 'La Madrina'.

Crumb
http://www.divxonline.info/pelicula-divx/8949/Crumb-1994/
Documental de Terry Zwigoff sobre la inquietant vida del dibuixant de còmics Robert Crumb. Hi han escenes memorables.

Rocío
http://naranjasdehiroshima.blogspot.com/search/label/Rocio
Per als amants de la caspa en estat pur, una pel·lícula censurada als anys 80 sobre la devoció rociera. Suor, llàgrimes i hitlerianisme.

El robo de una nación (John Pilger)
http://roiginegre-videos.blogspot.com/2008/06/el-robo-de-una-nacin.html
Sobre com britànics i ianquis s'aliaren per a fular unes illes de l'Índic.

Amanecer Rojo (1984)
http://www.peliculasyonkis.com/pelicula/amanecer-rojo-1984/
Del guionista d'Apocalypse Now, aquesta pel·lícula és una joia de la propaganda política LSDiana i alucinògena: tropes soviètiques i cubanes ocupen els Estats Units (tancament d'esglésies, abolició de la propietat privada, col·lectivitzacions, accents rusos i/o latinos, camps de reeducació...). Una meravella, vaja. (però malauradament acaba mal).

Encounters at the End of the World (2007)
http://documentalesatonline.blogspot.com/2009/03/encuentros-en-el-fin-del-mundo2007.html
Un documental absolutament memorable del geni Werner Herzog.

Per cert, si no les heu vistes, estes pelis de Herzog estan de puta mare:
Cobra Verde
Aguirre o la cólera de Dios
http://www.megavideo.com/?v=BDDEKY6J

Manda Bala
http://www.megavideo.com/?v=QX91CV1S
Documental de Jason Khon. Molt bo.

Exposicions

1.

El dimecres, el meu gran amic Lucas Marco va parlar, en la seua columna setmanal a l'Informatiu, de fotoperiodisme en la línia del front. Eixe dia, a més, era el dia que havíem triat per a visitar l'exposició En l’Objectiu, 30 anys de Fotoperiodisme en Democràcia, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians en la petita galeria Dr. Nopo. L'exposició, que consta de 64 fotografies (i que es pot veure en mig horeta) és, tal i com assenyalà en Tur el dia de la seua inauguració, l'exposició de periodisme gràfic més important realitzada fins avui en la ciutat o almenys la que als seus habitants ens toca més de prop.
I és que, a través de cadascuna de les fotografies, podem ser testimonis de la història recent del nostre país, amb tots els seus clarobscurs. Com diu Ximo Clemente, president de l'associació gremial, i va recollir El País, "Més que criteris històrics o narratius, hi han prevalgut les imatges. En realitat, es tracta de bones fotografies, molt periodístiques, que conten històries per si mateixes i que, en molts casos, no necessiten ni un peu de foto".
I així és: des del gest de Joan Fuster que Jordi Vicent va captar l'any 1981 durant una entrevista, i que ens rep al entrar, fins la llarga cua de compradors de droga al districte Marítim de València, esperant el torn per a tractar amb un traficant anomenat El Cec, que va fotografiar Tania Castro l'any 2001 i va causar un gran impacte; passant per la duresa de la troballa dels cossos de les xiquetes d'Alcàsser, les protestes contra el tancament dels Alts Forns de Sagunt el 1983, reflectides per un dels comissaris de l'exposició i grans de la professió, José Penalba; o les manifestacions per la pau i contra la guerra de l'Iraq del 2004, vistes pel fotògraf d'EFE, Kai Försterling. Per dir només unes quantes.
Jo, com tothom qui l'haja vista, vaig triar la meua favorita. Si vosaltres sou una d'eixes personetes que encara no ho han fet, no deixeu passar l'oportunitat. De veritat que paga la pena.

2.
Juan Vicente Monzó és, a més d'una excel·lent persona, un magnífic pintor. El vaig conéixer fa dos anys, quan vaig entrar de becària en la Generalitat, però fins el divendres no havia tingut l'oportunitat de conéixer la seua obra. Em va deixar fascinada.
Juanvi és de Requena i ens els setanta vingué a València, decidit a convertir-se en pintor. No va estudiar Belles Arts, sinó Filosofia, però com que tenia que guanyar-se les garrofes, va començar a treballar com a ajudant d'artistes: primer amb Jorge Teixidor, després i per prou de temps, amb l'Equip Crònica. Una experiència que li va servir per a a adonar-se que ell no estava fet per a pertànyer al jardí de narcissos que és el món de l'art. Millor pintar per a ell, per pur plaer.
Tanmateix, de quan en quan, amics i coneguts el pressionen per a que expose i fruit d'eixes pressions va náixer Artesanos de múltiples pelajes, que podeu veure a la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset, en el barri del Carme, fins el 30 de setembre.
La sèrie és una reflexió entorn a la relació de l'artista i l'artesà summament interessant, tècnicament impecable, on juga contínuament amb els límits de les dues facetes i, alhora, ens suggereix una visió crítica de l'art i de la societat.
Jo vaig tenir l'enorme sort de visitar l'exposició acompanyada del mateix artista, amb la qual cosa vaig poder ser coneixedora de totes les referències al món de la cultura que hi ha implícites als quadres, els perquès, la dificultat de treballar amb certs materials, etcètera. Però l'exposició es pot gaudir igualment anant sols i, òbviament, vos la recomane.

Societat de la informació

La llista de "Lo + visto" de hui en ABC:

1. Vídeo: Sara Carbonero sufre una caída y enseña las bragas
2. Los supermercados más baratos de España
3. Una mujer con muslos
4. Kiko Hernández sale del armario y confiesa su homosexualidad en «Sálvame»
5. ¿Qué ocurrió en el Incidente Vela?
6. Muere el jefe militar de las FARC en un ataque, según fuentes oficiales
7. La fotografía que rompió el «pacto tácito» entre Zapatero y los medios de comunicación
8. La nueva vida del novio de la Duquesa
9. «Espero que Lama se venga. Cuantos más sean los buenos mejor juega el equipo»
10. Espartaco: «Macarena es una buena amiga»

Sobren els comentaris.

La portada

(IMPORTANT! Clica sobre la imatge per a veure-la més gran)

Sembla que l'exercici de recuperació de les portades que ha fet darrerament el diari ABC ha comportat, si més no, alguna curiosa contradicció. I és que, tal i com podeu observar, s'han recuperat algunes del bàndol republicà. Aquesta, sense anar més lluny, sota la rúbrica "ABC. DIARIO REPUBLICANO DE IZQUIERDAS", consisteix en una gran foto de "Pasionaria", publicada el 18 de setembre de 1936 amb el següent peu de foto:
"Dolores Ibarruri, embajadora extraordinaria de la España que trabaja y sufre, simboliza con su nombre de lucha y con su actitud -ternura y pasión- los valores más nobles de la contienda civil que desgarra a nuestra patria"
...Sí amics, perquè la història de l'ABC és ben curiosa. Sembla que el 20 de juliol de l'any 36, i davant la confusió que regnava a Madrid, on corrien insistents rumors de què el Govern anava a incautar-se del periòdic, el seu director, L.M. de Galinsoga aconseguí entrar en contacte telefònic amb el Ministeri de Governació per a confirmar les seues intencions.
El seu interlocutor, el subsecretari de Governació, li va contestar que el periòdic devia considerar-se suspés fins a nova ordre i va aconsellar al seu personal de redacció abandonar la seu, doncs el Govern no podria respondre per les seues vides. Quan per la vesprada, en seguiment d'eixa recomanació, el personal de la redacció es disposava a desallotjar l'edifici, aquest va ser ocupat per un comitè sindical.
El periòdic passà a ser gestionat per Unión republicana, donant-se la paradoxa que l'edició de Sevilla mantenia una línia editorial totalment contrària a la de Madrid.
En acabar la guerra civil, ABC va ser entregat als seus propietaris originals i tornà a les seues essències: la defensa del conservadurisme i la monarquia.
Quines coses! Veritat?

Anti-fama

Plaça Dam, Amsterdam. 2 de setembre. Un grup de xics vestits de roig no paren de fer escalfaments. Començaran el seu show d'un moment a l'altre, fent les delícies dels turistes. No es tracta de cap programa de TV, sinó de xavals que volen treure's algunes pel·les fent el que més els agrada. Les monedes se les guanyaran a consciència, o almenys, em faran passar una estona agradable, cosa que no puc dir de tots aquells que em treuen els calés.
Ara, encara que no siga en directe, vosaltres també podeu gaudir del show. No deixeu passar l'oportunitat!

"Isquen per la tenda de regals"

Va passar per Sundance i la Berlinale, i tant a Salt Lake City com a la capital alemanya van aparèixer peces que indicaven la presència de l'artista rondaire. Les seues últimes obres han aparegut a Los Ángeles, San Francisco i Chicago, coincidint amb l'estrena de la pel·lícula en Estats Units. Abans d'arribar a les cartelleres britàniques es va exhibir durant una setmana de forma alternativa en una sala de projecció situada en un túnel de Londres. Una catifa roja pintada amb spray sobre el sòl de formigó donava pas al “Lamberth Palace”, un teatre que està situat en el lloc que Banksy, o el col·lectiu d'artistes que actua darrere del tag, va proposar com espai de trobada per a l'expressió artística urbana. Què és Exit Throgh the Gift Shop?, una crítica?, una broma?, un autorretrat caricaturitzat? El documental no presta la mínima atenció als orígens del moviment, els seus manifestos ni mostra de forma explícita les reivindicacions que el seu missatge conté. Amb una forma aparentment simple assenyala i caricaturitza algunes característiques del dement context que ens ha tocat viure. Bromejar és la manera de queixar-se sense caure en el victimisme, i Banksy riu del mercat, de nosaltres i de la seua pròpia situació al mateix temps.

Així comença l'article "Els hams de l'Street Art. A propòsit de "Exit Throught the Gift Shop" de Banksy" signat per Clara Paolini per a la revista de pensament crític A*desk i que recomane fervorosament.

Per a qui controle l'anglès, el podeu descarregar (sense subtítols) ací. Per a la resta de mortals, s'estrena el 8 d'octubre en els cines.

Una vida per vegada o l'increïble rècord de Mrs. Brown

Segons el diari La Nación, Google es va prendre el treball de contar els llibres publicats des de la invenció de la impremta i sense anestèsia ens asesta la dada: el món ha conegut fins a ara 129.864.880 títols. La xifra va arribar després que les màquines creuaren bases de dades de llibreries, biblioteques i editorials, i després del descarte de registres repetits i diferents edicions d'un mateix títol.

No obstant això, a semblant prepotència global li va respondre de seguida una silenciosa resistència local: Louise Brown, una escocesa de 91 anys, va retirar el seu llibre número 25.000 de la biblioteca del seu barri. Es va fer sòcia en 1946, segons va informar la BBC, i va començar traient sis llibres per setmana. Va passar a dur-se dotze quan el límit es va duplicar i així, en 63 anys de perseverança i de nits en vela, va arribar el seu involuntari rècord. Ignorem amb quin tipus de lectures es va anar cremant les pestanyes aquesta incansable dama, però ens deixa un ensenyament inestimable: el secret és no acumular. Una vida per vegada, com volia Thoreau.

La ràbia de Keny Arkana

Keny Arkana no és una rapera. Tal i com ella mateixa es defineix, és una contestatària que fa rap. I de quina manera. Membre fundadora del col·lectiu La Rage du Peuple (La ràbia del poble), que milita per/amb una "còlera positiva, portadora d'esperança i de canvi", es va donar a conéixer amb el tema "La rage", inclós al seu primer àlbum “Entre Ciment et Belle Etoile”.

La cançó, o millor dit, el vídeo que l'acompanya (i que teniu a continuació), va ser objecte de polèmica l'any 2007, quan un militant del Front National el va manipular amb fins electoralistes. La MC va haver d'eixir al pas i manifestar públicament que no recolzava a cap candidat i molt menys al de FN:
«No romandré indiferent a aquesta modificació pérfida i escandalosa de la meua música i del meu missatge, però açò deixa en evidència la seua descarada estratègia de propaganda, que no per això deixa de ser un atac contra la meua obra. El combat continua. Visca la resistència!»

A la qual cosa, sols queda afegir "Visca la ràbia de Keny Arkana!

Com es fabrica l'opinió pública

Article molt interessant publicat ahir a La Vanguardia.

El periodista nord-americà Lincoln Steffens va generar en 1931 el que ell mateix va definir com una "onada de criminalitat", al convertir en notícia successos que fins aleshores tot just mereixien l'atenció dels periòdics. Li va seguir la resta de la premsa novaiorquesa, el que va captar l'atenció de l'opinió pública i els polítics, de manera que va imperar la sensació que existia un greu problema de seguretat, a pesar que el nombre de delictes es mantenia estable. Només s'havia posat el focus sobre ells.

Aquest exemple, que es reprodueix constantment a Espanya a través dels programes sensacionalistes de televisió, mostra com es poden fabricar les preocupacions col·lectives que, si bé parteixen de la realitat, són construïdes pels mitjans de comunicació i els partits polítics.

També pot succeir al revés. Així, a pesar del que esperaven els sociòlegs després de l'aparició de reiterats escàndols urbanístics i de casos com Gürtel i Pretòria, la corrupció no està ni tan sols entre els deu problemes que més inquieten als espanyols, segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS). I l'habitatge, que fa només tres anys figurava com la qüestió més apressant, està molt relegada. No obstant això, enfront d'aquests fenòmens una miqueta desconnectats de la realitat, hi ha altres molt apegats a ella, com l'espectacular alça de la preocupació per l'atur.

"El client sempre té la raó", proclama Fermín Bouza, catedràtic d'Opinió Pública de la Universidad Complutense, per a qui la percepció dels ciutadans és correcta, en major mesura que la que transmeten mitjans de comunicació, encara que admet que en alguna ocasió la premsa marca la pauta, com va passar en l'estiu del 2006 amb la crisi dels cayucos, quan va tocar sostre la inquietud per la immigració.

En qualsevol cas, Bouza esgrimeix el teorema de Thomas, segons el qual "el que definim com real és real en les seues conseqüències". La qüestió resideix en com es construeix eixa veritat que expressen les dades que publica mensualment el CIS des del 2000 i que ja difonia de forma irregular des de 1985. "La percepció dels problemes no depèn tant de la seua magnitud com de la seua col·locació en el centre del debat públic", explica Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona. Així va ocórrer amb ETA en els temps d'Aznar, quan era eix del discurs oficial i les televisions interrompien la seua programació ordinària després de cada atemptat.

Hi ha un procés de construcció, i, segons apunta Botella, en ocasions pot ser versemblant la imatge, aparentment fantasiosa, de les maquinacions d'un grup de sociòlegs reunits en un despatx per a fabricar estats d'opinió.

Per a merèixer l'atenció social, un problema "ha de tenir un substent real", assenyala Julián Santamaría, president de Noxa Consulting i exdirector del CIS. Santamaría apunta que hi ha "una competició entre problemes". Així, l'atur va poder mantenir-se al capdavant de les preocupacions fins i tot quan la taxa era baixa perquè no hi havia altra qüestió d'igual estirada.

"De què parla la gent? Del que està en els mitjans. Un problema pot existir, encara que si no figura en l'àmbit públic, es tendeix a ignorar-lo", afirma Santamaría, qui indica que la rellevància d'un assumpte serà major com més gran siga el nombre d'actors que li concedisquen importància.

Aquesta regla es posa de manifest en el que succeeix actualment amb la corrupció en comparació amb l'etapa final de Felipe González. Hi ha diferències de fons, perquè no tenen la mateixa visibilitat casos que afecten a comunitats, ajuntaments o un partit, el PP, que a algunes de les principals institucions de l'Estat, com ocorria en els 90. Però és fonamental el tractament informatiu i polític, ja que ara els mitjans de dretes no concedeixen gran importància a la corrupció.

En aquest sentit, Fernando Vallespín, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid i també exdirector del CIS, destaca el paper central "del discurs dels polítics i dels mitjans, sobretot aquests últims, perquè són el filtre dels problemes als quals es para esment. Les preocupacions reflecteixen conjuntures, estats d'ànim que es plasmen en els mitjans i es traslladen a les converses quotidianes".

Vallespín crida l'atenció sobre els diferents diagnòstics de la realitat que reflecteixen les dues modalitats d'identificació dels problemes en l'enquesta del CIS, la dels tres principals d'Espanya i els tres que més afecten personalment als ciutadans. En el primer cas, els més citats al juliol van ser l'atur (77,8%), l'economia (51,3%) i la classe política (21,6%). I en el segon, l'economia (43,3%), l'atur (40,9%) i les pensions (8,1%). En tot cas, la fase actual està dominada per l'agenda de la crisi, no només a través de l'atur i l'evolució del PIB, sinó també per la desafecció cap a la classe política, molt relacionada amb la incapacitat del Govern per a superar la conjuntura adversa i de l'oposició per a col·laborar i erigir-se en alternativa.

En el cas de les qüestions econòmiques, la realitat pot tenir una influència major sobre les percepcions, com apunta Joan Botella, perquè el ciutadà disposa de més informació directa. I en aquest moment no s'observen grans diferències en el rànquing dels problemes en funció de la ideologia i característiques socials dels enquestats. Però per exemple al setembre del 2007 sí existien. Els votants del PSOE assenyalaven en primer lloc a l'habitatge i el terrorisme, quasi empatats; els del PP, a ETA; els d'IU, a l'habitatge; i els de CIU, a la immigració.

Les preocupacions col·lectives no responen necessàriament a la jerarquia objectiva dels problemes. Per exemple, Espanya va prendre consciència de la pèrdua del seu imperi en 1898 després d'abandonar Cuba, Puerto Rico i Filipines, en lloc de fer-ho quan més de mig segle abans s'havia retirat de territoris com Argentina, Mèxic o Perú. Però la por a no pintar res en el món va brollar llavors.

1a Festa Estellesiana a Torrent

L'escriptor de la Ribera i autor, entre d'altres, de noveŀles clau com Crim de germania, Josep Lozano, va llançar la proposta a la societat civil valenciana aquest estiu: començar una tradició que, a imitació dels Burns supper escocesos, retera homenatge al que potser siga el poeta més popular valencià, Vicent Andrés Estellés. A Escòcia, cada 25 de gener, data del natalici de Robert Burns, tenen llocs sopars populars en què, a banda de tastar la gastronomia de la terra, com els haggis, hi ha l'espai per a la participació per a llegir els poemes del seu poeta nacional, per exemple l'immensament famós Auld Lang Syne, que és emprat per a cloure la vetlada.

A tota la geografia del País Valencià diversos coŀlectius n'han arreplegat el testimoni i, d'aquesta manera, hi hagué una primera onada de festes estellesianes el cap de setmana passat, en especial el dia 4, natalici del nostre poeta, amb molt bona acollida. A Torrent, però, juntament amb d'altres pobles, la 1a Festa Estellés tindrà lloc en una segona onada, en concret el proper divendres 10 de setembre.

Així doncs, el Coŀlectiu Safranar i l'Associació La Gavella han unit esforços per poder portar la festa al Museu Comarcal de l'Horta-Sud. El sopar tindrà lloc a les 21.00 hores i s'acompanyarà amb diversos plats de gastronomia tradicional, com són les coques de verdures i de llanda o l'esgarradet i l'espencat. Hi ha la voluntat que el públic siga un element actiu de la festa, ja que eixe és l'esperit i la fita que se'n vol aconseguir: que tots plegats compartim poemes en un ambient d'estima per la nostra terra, la nostra cultura i el nostre país.

A més a més, hi haurà l'actuació del cantautor Miquel Pujadó, qui porta una fèrtil i dilatada trajectòria a l'esquena, amb una experiència de més de trenta anys i un bagatge de cançons espectacular. Ara bé, l'artista terrassenc és d'esperit inquiet i sempre ha tingut present la recerca de nous camins musicant els nostres poetes, entre els quals Estellés. Precisament, de fet, estarà acompanyat pels membres de l'Associació Estellesiana Rodonors Invictes, amb qui preparen un espectacle conjunt al voltant de la figura i l'obra del poeta de Burjassot. Rodonors Invictes ja varen coŀlaborar amb el Coŀlectiu Safranar en la darrera edició del festival Cantautors a Torrent, que homenatjava la figura de Raimon, encarregant-se de llegir poemes que Estellés va dedicar al cantautor de Xàtiva.

I tot açò per només 5€ de tiquet.