Sobirania cervesera

Aquests últims dies he dedicat un espai important al món de la cervesa. Ho he fet per un motiu: il·lustrar amb algunes reflexions la decisió que hem pres unes quantes persones del meu entorn. Anem a produir la nostra pròpia cervesa. Som quatre socis, inexperts, però amb moltes ganes. Prompte veurem i beurem els fruits. Salut!

-

Pd. Si esteu interessades en la producció casera de cervesa, us recomane que visiteu les pàgines web de Cervezas del Mundo, Cerveceros Caseros i Cervesa Artesana.

Les microcerveseries

Aquesta és la tercera entrega de la sèrie “La cervesa i jo”.

En l’anterior post, vaig parlar-vos del nivell de concentració que s’ha produit en els darrers anys en el mercat global de la cervesa. Tanmateix, en un món tan uniforme, sempre s’obrin petites escletxes: és el cas de les microcerveseries, empreses que aposten per la fabricació artesanal de la cervesa i que pretenen arribar a un públic distint, més selecte, que al que arriben les grans corporacions. A continuació, reproduisc un article publicat al diari Público el passat sis d’abril, entorn a l’experiència d’una microcerveseria catalana, autèntic referent a tot l’Estat.

L’artesania en el món de la cervesa

Fa sis anys ens deien que estàvem bojos, però ara el temps ens ha donat la raó", explica Nereo Garbín, administrador i soci fundador de Ca l'Arenys, la primera empresa a l’Estat espanyol que s'ha dedicat completament a la fabricació artesanal de cervesa. Garbín, al costat de Josep Selga i Lluís Matamala, va decidir apostar per la indústria artesana, "amb productes de proximitat des del principi fins al final". La iniciativa comença a donar els seus fruits. Després de servir a clients com el restaurant Guggenheim (Martín Berasategui) o Jordi Cruz (Cuiner de l'Any en Alimentària, 2006), Ca lArenys espera facturar 600.000 euros en 2009 amb el seu marca Guineu i la venda de maquinària industrial. En els últims mesos han ajudat a muntar microcerveseries a Girona (Birrart), Sant Cugat (Fortiverd) i Granollers (Cerveart), mentre que estan en construcció altres dues a Galícia i el País Basc. A diferència d'Europa, a l’Estat espanyol hi ha molt poca cervesa artesanal.
Ca l'Arenys suposa el màxim exponent de l'eclosió de la cervesa artesanal a l’estat, on actualment es registren una quinzena de microcerveseries, vuit de les quals es concentren a Catalunya. Xifres, no obstant això, molt lluny de les europees. Ací es consumeix molta més cervesa, per exemple, que a Itàlia, on existeixen unes 300 microcerveseries. "El Estats Units acaronen com ningú la cervesa artesanal, amb 8.000 microcerveseries que produeixen un 9% del volum total de cervesa", concreta Garbín. A l’Estat espanyol, el percentatge de cervesa artesanal tot just és del 0,002% del total. "Ací som capaços de distingir els diferents tipus de vi, però en canvi sabem molt poc de cerveses", explica aquest soci. El que distingeix a una microcerveseria és el treball d'autor i sense additius. "La cervesa artesana no està filtrada ni pasteuritzada; els elements essencials continuen en l'ampolla. Seria una mica així com l'equivalent a beure llet fresca", concreta el mestre cerveser, Guzmán Fernández, conegut pels seus col·legues com el Ferran Adrià de la cervesa.

Sis varietats
De les seues mans naix la cervesa Guineu, que consta de sis variants, els noms de les quals refereixen a la toponímia autòctona: Montserrat, Coaner, Antius, Roqueters, Sitges i Riner. Tal és la perícia de Fernández que de les seues mans ha nascut una rèplica de la primera cervesa datada a Europa durant el Neolític i localitzada a Begues (Barcelona). "Gràcies als estudis arqueològics, vam poder saber quins ingredients van utilitzar llavors com, per exemple, l'arboç, i vam jugar amb ells fins a aconseguir aquesta cervesa, de nom Ardenya", concreta el mestre cerveser. A grans trets, el procés de fabricació artesanal segueix quatre passos: cocció de la malta i el llevat; separació de la malta del most; fermentació del most; i maduració en ampolla, barril o madurador. Ca l'Arenys ven a més la maquinària. Adrià Bermell l'ha adquirit. "Tinc pensat muntar el meu propi negoci en un futur, quan passe la crisi". La inversió inicial per a la seua microcerveseria calcula Bermell sería de 80.000 euros, "i de moment, els bancs no solten res".

Si voleu veure Ca l'Arenys a TV3: http://www.tv3.cat/videos/510369

La reunió de Camps i Montilla

Vista per la tropa de Polònia...

La cervesa i el capitalisme global

Aquesta és la segona entrega de la sèrie "La Cervesa i jo". Si vols llegir la primera, clicka ací.

En la darrera dècada s’ha produit un procés de concentració empresarial en el negoci cerveser com mai abans s’havia vist. A l’igual que altres sectors de l’economia mundial, les megafusions en el mercat de la cervesa han sigut el pa de cada dia. D’aquesta manera, les grans corporacions, amb la seua matriu als països occidentals, han absorbit a cadenes més petites en tot el planeta, assegurant-se la seua expansió a nivell internacional i arribant a una situació en la qual les primeres deu cerveseres tenen més de la meitat del mercat mundial.

La carrera començà amb força a principis del nou segle, amb l’anunci de la fusió entre la belga Interbrew*, la tercera cervesera del món, i la brasilera AmBev, la cinquena. Amb ella es creà InBev NV: la major cervesera del món per volum, amb vendes per més de 12.600 milions de dòlars anuals i guanys bruts de 3.000 milions. A partir d’eixe moment, el gegant coparia el 14% del mercat global de cervesa, arribant a ser la primera o la segona cervesera en més de 20 mercats, inclosos Brasil, Canadà, Rússia, Ucraïna i Alemanya; amb marques tan reconegudes com Stella Artois, Beck’s, Skol (la tercera marca mundial en vendes), Brahma i Antarctica.

Mijançant una complexa operació d’intercanvi, emissió i oferta d’accions, valorada en 11.500 milions de dòlars, Interbrew comprà una participació majoritària en AmBev (57%). Aquesta, per la seua banda, es quedà amb el control dels actius d’Interbrew als Estats Units, que incloien la cervesera Labatt i el 30% de la mexicana Femsa (ama de les marques Dos Equis i Tecate). L’acord, a més, representava una complexa cruïlla accionarial en la qual ambdues empreses mantenien les seues cotitzacions en borsa per separat. Mentre que Interbrew se seguia pujant en la borsa de Brusel·les, AmBev ho feia en la del país carioca i en el New York Stock Exchange.

Per a Interbrew, AmBev representava la seua clau d’entrada a l’Amèrica Llatina, un mercat especialment codiciat pel seu potencial de creixement, doncs sols el brasiler era el quart del món i, juntament amb l’Argentina, havia estat creixent a un ritme del 5% anual. A més de dominar aquests dos mercats, gràcies a l’operació comptava amb importants participacions a Uruguay, Bolívia, Paraguay i Xile. En un comunicat de la companyia es sintetitzava a la perfecció la seua postura: “Llatinoamèrica és la joia de la corona. Hem mirat cap a eixe mercat una i una altra vegada i concluim que no hi havia una manera fàcil d’entrar en ell. En eixe mesura, la combinació amb AmBev representa una important oportunitat per a aconseguir-ho. No podíem deixar-la passar”. Per la seua banda, AmBev tenia una porta oberta per a arribar als mercats d’Europa, Estats Units i Xina.

En un món marcat per una onada de fusions on les grans corporacions globals es queden amb les empreses regionals (basta amb recordar la pròpia història d’Interbrew, que deu anys abans de l’operació amb AmBev era més petita que Bavaria i que després de comprar més de 30 empreses, es convertia en la major cervesera del món per volum), la resta de grans cerveseres havien de moure fitxa.

Així, l’any 2002 es concretà la compra de The Miller Brewing Company per part de South African Breweries per a formar SABMiller, la tercera cervesera del món (després d’ InBev NV i Anheuser Busch) en volum.

Un any després, hi van haver compres, no tan grans, però sí més estratègiques, doncs les poques perspectives de creixement en els mercats ‘madurs’ obligaren a les empreses a mirar cap als mercats de Llatinoamèrica, Xina i Europa de l’Est.
Heineken comprà l’austríaca BBAG per 2.400 milions de dòlars, que li comportà una posició dominant en el mercat d’Europa de l’Est.

SABMiller, per la seua part, va fer una de les apostes més fortes: la compra de Bavaria, valoritzada en 7.800 milions de dòlars, amb la qual es convertia en la segona cervesera del món per volum i controlava els mercats de Colòmbia, Equador, Perú i Panamà. A més, anuncià un joint venture amb Harbin, la marca xinesa més antiga, per a consolidar la seua posició en el major mercat mundial de cervesa.

Anheuser Busch, mentrestant, s’ocupà de Tsingtao (a la Xina) i el Grupo Modelo de Mèxic.

SABMiller declarà en aquell moment el seu interès en seguir adquirint altres cerveseres, cosa que, efectivament, ha estat fent al llarg d’aquests anys. A més de comprar l'holandesa Grolsch, l'any passat anuncià l'adquisició de la firma ucraïnesa Sarmat, una de les principals empreses cerveseres d'eixe país, especialment atractiu per comptar amb un dels majors índex de creixement del mercat de la birra, amb un promedi anual d'augment del 14% des del 2006. Una estratègia que li comportà el lideratge fins que, obvi és dir-ho, dues de les seues rivals (autèntics pesos pesats), decidiren fusionar-se a l'estiu del 2008: ni més ni menys que InBev NV i Anheuser Busch.

Panoràmica d'algunes de les marques que comercialitza el gegant de gegants

Abans de la gran operació, deien que la companyia fusionada obtindria vendes netes anuals per uns 36.400 milions de dòlars, un 40 per cent de les quals es farien als Estats Units, produint un quart de la cervesa en el món. Una fusió, per cert, que va estat mediada per Rodrigo Rato i per a la qual ha estat decisiva que la Anheuser-Busch (fabricant de la Budweiser) anunciara un pla de reducció de 1.400 llocs de treball.

El mercat espanyol
Pel que fa a l’Estat Espanyol, ara per ara, hi ha sis grans grups -Heineken España, Mahou-San Miguel, Damm, Compañía Cervecera de Canarias, Hijos de Rivera y La Zaragozana- que produeixen la pràctica totalitat dels 33,2 milions d'hectolitres de cervesa venuts en 2007 a la península. Perviuen petits productors amb les seus pròpies marques, però la realitat indiscutible és que el mercat avança cap als grans grups amb subsidiàries en els països on les seues marques tinguen arrelament.

Així, una de les condicions que se li van imposar a Heineken per l’adquisició del grup Cruzcampo, va ser retallar la seua producció entorn a un 17%. No obstant els retalls, la compra de Cruzcampo li va permetre a Heineken combinar les seues operacions amb la seua subsidiària espanyola, El Águila, el que va convertir-les líders de mercat espanyol.

Mahou no es quedà enrere i va adquirir Maes España, la filial del grup belga Alken Maes. Un procès que culminà amb la distribució exclusiva per part de la marca madrilenya de totes les especialitats d’un dels grups cervesers líders del mercat belga: Mes Pils, Grimbergen, Cuvée de l’Ermitage, Mort Subite, Blanche de Bruges (Brugs) i Judas. Una operació a la que s’ha de sumar l’acord signat pel grup alemany Spaten-Löwenbräu per a la distribució a l’Estat de la seua cervesa, Löwenbräu, una de les més famoses d’Alemanya.

Ara per ara, la primera preocupació del sector se centra en saber quan i com els repercutirà la crisi econòmica i la contracció del consum. De fet, ja en els primers sis mesos de 2008, les cerveseres van posar en el mercat estatal 15,52 milions d'hectolitres de cervesa, xifra lleugerament inferior a la del mateix període de 2007 (15,67 milions d'hectolitres). Vista la situació, crec que la concentració empresarial a l'Estat anirà a més. I això, amics, no és gens bo.

* Interbrew va ser creada en 1987, quan les dues fàbriques de cervesa belgues més grans es van fusionar: Artois, localitzada a Leuven, i Piedboef, a Jupile.

Xat amb Doris Benegas

Aquesta vesprada, a Diario Crítico. Us avise, per si voleu fer-li alguna pregunta... En cas que siga eixa la vostra voluntat, formuleu-la ja, clickant sobre el link que teniu a continuació:

Chat con Doris Benegas
28-05-2009: 17:30
Número 2 de la lista de Iniciativa Internacionalista-SP

Doris María Benegas Haddad nació en Caracas en 1951. Abogada y política de izquierda. Es hermana del socialista Txiki Benegas. A los 4 años llegó a España, residiendo en San Sebastián hasta su marcha a Valladolid, a los 21. Allí, trabajando en FASA Renault, participó en movilizaciones obreras de los últimos años del Franquismo y primeros tiempos de la Transición, durante los cuales fue militante de Comisiones Obreras hasta su salida. También fue dirigente del Movimiento Comunista (MC). Fue detenida dos veces durante los años finales del franquismo. En 1979, su sede en Valladolid fue incendiada por activistas de ultraderecha. Fue candidata a la alcaldía de esa ciudad en 1979 y 1983 por Unidad Popular-Pueblo Revolucionario. Posteriormente, junto a otros dirigentes de MC, fundó Unidad Popular Castellana en 1985, que derivó en 2000 en Izquierda Castellana. Ahora concurre a las elecciones europeas como segunda cabeza de la lista de la candidatura Iniciativa Internacionalista-Solidaridad entre los pueblos (II-SP).

-

"La candidatura còsmica"

¡Goooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooool!

Història de la cervesa

Primera entrega de la sèrie "La cervesa i jo".

Totes les civilitzacions han fabricat la seua pròpia cervesa. Els historiadors daten els inicis d’aquesta beguda entorn a l’any 10.000 a.C., a l’antiga Mesopotàmia i Sumèria. No obstant, el primer procediment d’el·laboració del qual es té constància és de l’any 6.000 a.C., correspon a una cervesa que s’el·laborava a Babilònia.
A Egipte, va tenir una gran importància. L’anomenaven buza o zythum, que significa vi d’ordi. També els xinesos l’el·laboraven (kiu), així com les civilitzacions precolombines d’Amèrica, les quals gastaven dacsa en compte d’ordi. De la mateixa manera, a l’antiga Britània utilitzaven blat maltejat, fins que els romans introduiren l’ordi.

La matèria primera principal en el procès d’el·laboració de cervesa és l’ordi, un cereal l’existència del qual es remunta almenys a l’any 3.000 a.C i que és perfecte per a climes freds, circumstància que va conduir a que països com Alemanya o Anglaterra afavoriren la seua producció front el vi i, per tant, que acabaren convertint-se en regions especialment importants pel que fa a la producció cervesera. Tant és així, que aquesta beguda va convertir-se en un dels components principals de la dieta dels europeus que colonitzaren el Nou Món.

La resta d’ingredients que la conformaven, a banda de l’ordi, era l’aigua i el llevat. A més s’afegia romer i farigola per a evitar que la cervesa es fera malbé i donar-li una miqueta de sabor. En conjunt es tractava d’una beguda tèrvola, molt nutritiva i especialment consumida pels camperols.
A partir del segle XV, els mercaders de Flandes introdueixen el llúpol, que aportava un regust amarg. Alguns atribueixen aquesta innovació a una dona, Hildegard de Bingen (1098 – 1179), cosa que de ser certa, li agraïm. Aquesta nova versió es bateja, per fi, com a ‘cervesa’, mentre que la que no portava aquest ingredient es coneixia com a ‘ale’. Però com que la primera es va fer sumament popular, a partir del segle XVIII totes les cerveses s’el·laboraven amb aquest component.

Tot i que serien els frares els qui refinaren el procès pràcticament fins a la perfecció i dotaren al llúpol d’un ús institucionalitzat, degut al seu sabor i, sobretot, a les seues propietats com a conservant. Tanmateix, hauríem d’esperar l’arribada de Louis Pasteur per a acabar d’arrodonir el cercle. Abans, els productors depenien del llevat natural que transportava l’aire per a què es produira la fermentació. En demostrar que el llevat és un microorganisme viu, el científic va fer possible el control precís de la transformació del sucre en alcohol.

-

Ací la teniu, en clau gràfica:

Mmmmm...

Enjuta Mojamuta

Primer dia amb Internet. Són les 21: 30 hores de dissabte i encara estic en pijama. Em sent molt identificada amb Enjuto...

Avís per a navegants

Estic eufòrica. No s'ho creureu, però aquesta és la primera vegada que escric a diferència i repetició des de ma casa. Fins a este moment ho havia fet sempre des del locutori del meu barri o des del treball. Però, per fi, tinc internet!!!
D'aquesta manera, queda oficialment inaugurada una nova etapa en este humil blog.

Besos.

I com de moment me'n vaig de picos pardos, una cançoneta que adore abans de clavar-me en la dutxa... demà més... i millor!

Omertà catòlica

Interessant reflexió, la que ens proporciona Ernesto, i que rubrique en la seua totalitat. Com a ell, el cas m'ha produit calfreds i sobretot, m'ha fet ràbia que haja passat de puntetes enmig de la voràgine en la que ens trobem, amb eixe grapat de cabrons que proclamen "defensar la vida" i que ara callen. Hipòcrites! Sent no poder oferir-vos una reflexió assossegada de collita pròpia.

Ahir per la vesprada va fer-se públic a Dublín un esgarrifós informe oficial, elaborat per la Comissió per a la Investigació d'Abusos a Menors després de quasi deu anys d'investigació, que revela que milers de menors van ser objecte d'abusos sexuals i tortures físiques i psicològiques durant 60 anys en orfanats, escoles i reformatoris dirigits per l'Església Catòlica.

Segons assenyala el citat informe, “les autoritats religioses sabien que els abusos sexuals eren un problema persistent en organitzacions religioses masculines”, afegint que “Quan es presentaven evidències d'abús sexual, la resposta de les autoritats religioses era transferir a l'infractor a altre lloc on, en molts casos, era lliure per a cometre nous abusos”.

Aquesta postura davant aquests fets de pederastia i altres delictes comesos per sacerdots no és nova. Ja en l'escàndol sorgit en EUA el cardenal Law, màxim responsable de l'Església Catòlica en aquest país, va permetre durant anys que els pederastes es traslladaren de parròquia en parròquia. Aquesta política de silenci de la jerarquia catòlica ha estat la tònica general en tots els casos.

I a tot açò, al marge de la gravetat i delictiva qualificació dels monstruosos fets, és sorprenent la (no)reacció de les jerarquies catòliques. Des de Benet XVI, tan preocupat per salvaguardar la seua moral i, que en nom d'ella, recepta als desposseïts africans la “castedat” com únic remei, no la hi exigeix als seus subordinats? Ell, que tantes opinions i judicis emet sense continència verbal alguna, què va a dir al món sobre aquest últim cas? Esperem amb ansietat les seues paraules de condemna, o de reflexió sobre els fets, però mai el silenci còmplice. Igualment espere les declaracions de la Conferencia Episcopal Española, sempre tan presta a acusar a uns altres; veurem què ens diuen Antonio Rouco Varela, Antonio Cañizares Llovera i altres dels seus membres sobre el respecte a la vida i a la infància, ells que tant es preocupen pel seu benestar moral. I parlant del respecte a la vida, estic summament atent a les manifestacions de la nostra dreta, portadora de valors morals, als grups Pro-vida (així s'autodenominen ells mateixos), als membres de l'Opus Dei, dels Legionarios de Cristo i altres, tan preocupats pel malèfic i diabòlic influx sobre la infància de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, per la píndola del dia després i per altres assumptes.

Em tem que em quedaré amb les ganes d'escoltar-los. O tal vegada li tiren la culpa a Zapatero.

Per cert, m'ha sorprès el tractament donat a la notícia pels grans mitjans de comunicació que no han considerat la informació mereixedora d'anar en portada, amb l'única excepció de PÚBLICO i EL MUNDO, que inclouen una menuda nota lateral remetent a les pàgines interiors. Per què serà?

'Més arabís'

Fa uns dies, l'amic Tur deia en un dels seus escrits que al periodisme valencià li calien més 'Francescs Arabís', en referència al periodista del diari Levante que, actualment, està cobrint el cas Gürtel. Jo no podria estar més d'acord amb aquesta afirmació, especialment després de llegir el primer paràgraf de l'article que signa avui sota el títol: "Tragicomedia Gürtel: escena segunda". Voilà:

-

"El abrazo que se regalaron Francisco Camps y el fabricante de ataúdes Arturo Torró (portavoz del PP en Gandia) fue una macabra metáfora de las circunstancias de un presidente que baila con la tragedia. El trazo amargo de su sonrisa retrataba el peor día de su carrera política. Cualquiera es creíble en el llanto, pero colar una alegría como cierta en medio de la catástrofe es un delicatessen sólo al alcance de los inconscientes. No es el caso del ciudadano Francisco Camps."

-

Per suposat, paga la pena llegir-se'l sencer. I ah!, tampoc perdeu de vista l'article que avui signa Joan Garí per a Público: Vida y milagros del Tío Paco.

L'abuelo cebolleta: "La culpa de todo la tiene Zapatero"

Recordeu aquella mítica cançó dels 'Def con Dos' que acusava a Yoko Ono de ser la culpable de tots els mals del planeta? Doncs els dirigents del PP valencià segueixen eixa filosofia des de fa anys. Dóna igual de què es tracte: siga el terrible endeutament de la ciutat de València o el cas Gürtel, el cas és que els valencians tenim un problema, anomenat Zapatero.

I si no em creieu, feu la prova. Podeu començar per l'entrevista que ahir va publicar La Razón a Juan Cotino (més conegut a la seua conselleria com l'abuelo cebolleta). Ací teniu un extracte:

¿Comparte la satisfacción de Francisco Camps por ir a declarar mañana?

No cabe duda. Después de este periodo largo que estamos viviendo de una operación político-policial en el que ha habido una voluntad clara del Gobierno de Zapatero de dañar la imagen de una persona honesta, que trabaja por los valencianos y con una proyección amplia en la Comunidad Valenciana y en España entera, es una satisfacción. De esta estrategia, que hemos visto en el Parlamento valenciano y que el Partido Socialista ha estado haciendo todos los días, a mí no me cabe ninguna duda de que es el presidente del Gobierno de España el máximo responsable.

Explíquese.

En mi experiencia, nunca he visto autos de dos jueces que digan que por qué se están filtrando a un medio de comunicación, en este caso a dos, un periódico y una radio, cosas del secreto sumarial. Por lo tanto, hay dos autos de jueces en los que se plantea qué está pasando aquí y, sin embargo, el Gobierno de España no ha abierto ninguna investigación ni en la Policía, ni en la Fiscalía, ni ha ordenado al Consejo General del Poder Judicial que haga una investigación a fondo. Por lo tanto, si nadie está investigando un hecho que está ocurriendo es porque el que debería ordenar esa investigación, que es el presidente del Gobierno, es conocedor de los hechos que están ocurriendo. Por lo tanto, el responsable de las filtraciones se llama José Luis Rodríguez Zapatero. Ya lo dije hace quince días, cuando salieron las filtraciones: tiene hoy una oportunidad, hay hoy Consejo de Ministros, que le diga a su ministro del Interior y al ministro de Justicia que se abran investigaciones en sus departamentos, correspondientes a ver qué funcionario está filtrando. Estas informaciones, cuando salen, las tiene o un policía o un fiscal o un juez o un funcionario de ese entorno. Si no hay voluntad del Gobierno por saber quién está pasando las filtraciones es porque quien está filtrando es el Gobierno.

Pareix mentida...

... però d'açò no fa ni un mes.

Vaig passar el cap de setmana del 17 al 19 d'abril a la comarca d'El Maestrazgo, a Teruel. I ara, que estic en hores baixes, em regodege amb les fotografies... disculpeu aquest atac de nostàlgia, però és que una de vacances està tan feliç!

Iniciativa Internacionalista davant la criminalització que està patint

Assistim en aquests dies a una brutal campanya d'intoxicació informativa amb una clara finalitat, criminalitzar a la Candidatura al Parlament Europeu Iniciativa Internacionalista - La Solidaritat entre els pobles per a poder justificar posteriorment qualsevol intent d'il·legalització.
Està ocorrent el que era previsible en un Estat, en el qual la majoria de les seves institucions serien incapaces de superar el més elemental examen democràtic i en el qual una bona part dels seus mitjans de comunicació, en bastants casos glorificadors del cop d'estat militar-feixista del 18 de Juliol de 1.936 (ABC, Nord de Castella…), fugen de qualsevol criteri professional o ètic, tenint com únic objectiu la manipulació mediàtica per a garantir la reproducció de l'actual règim .
El divendres passat, la vicepresidenta del Govern Espanyol informava que s'havien donat instruccions a l'Advocacia de l'Estat a tal fi, malgrat que els informes de la Guàrdia Civil, Policia Nacional i Fiscalia del Tribunal Suprem descartaven qualsevol motiu per a la il·legalització de la nostra candidatura.
Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles és l'expressió d'un procés de confluència de forces polítiques i socials així com de persones a títol individual de diversos àmbits territorials i sectorials la materialització dels quals no hagués resultat fàcil fa tan sols uns mesos.
La situació d'extraordinària emergència per la qual estan passant els nostres respectius pobles i classes treballadores, així com la consciència de qui impulsem I.I. de la gravetat de la situació: atur que arribarà en el conjunt de l'Estat als cinc milions de treballadors i treballadores abans que acabi l'any, tancament d'empreses sense justificació, balafiament dels diners públics per a seguir subvencionant als principals responsables de la crisi com el sector financer i immobiliari, corrupció generalitzada, involució dels drets polítics, civils i socials, contra-reformes laborals…..fan imprescindible conjuminar esforços per a construir entre tots i totes una sortida a la crisi basada en criteris de democràcia i justícia social. Això és el que ha fet possible la irrupció d'Iniciativa Internacionalista i no la fal·làcia d'instrumentalizació alguna per part de ningú.
La qüestió és que aquesta iniciativa política ha agafat completament a contrapèl al règim actual que no se l'esperava. A hores d'ara i donada la més que calorosa acollida que està obtenint entre gents de diversos pobles, els ha començat a preocupar molt seriosament, perquè a més de la important repercussió política que aquesta iniciativa ja està tenint, es pot obtenir representació en el Parlament Europeu. Això suposaria que la veu dels treballadors i treballadores i dels pobles estaria allí representada d'una forma coherent i sense trepijocs. Aquest és l'autèntic problema de fons.
PP, PSOE i IU s'han posat a treballar per a evitar que això passi i han iniciat, en col·laboració amb els mitjans de comunicació més reaccionaris, una croada perquè els càrrecs públics retirin els seus avals a la candidatura. Això ho han fet d'una forma fraudulenta. Amb pressions intolerables, enganys i fins i tot creiem que amb falsificació documental.
No els servirà de res perquè, a part de la dubtosa viabilitat d'aquest procediment, hi ha avals suficients per a mantenir la candidatura encara que es materialitzessin algunes d'aquestes retirades.
En qualsevol cas, aquest escenari que havíem previst, serveix per a retratar definitivament la identitat de fons entre els tres partits espanyols pilars de l'actual règim monàrquic: PP, PSOE i IU, conjurats per a intentar impedir qualsevol avanç progressista.
Iniciativa Internacionalista - La Solidaritat entre els Pobles seguirà endavant amb la seva activitat política. En els pròxims dies estan previstos actes de presentació de la candidatura en la Universitat Complutense de Madrid, Zaragoza , Segòvia, València i Sevilla.
I.I. serà present, per molt que els dolgui a alguns, en les eleccions del dia 7 de Juny i I.I. obtindrà uns resultats políticament molt significatius i probablement representació parlamentària.
Les tècniques de manual que utilitza el Senyor Rubalcaba, antic ministre dels Governs que van practicar terrorisme d'Estat, amb els seus acòlits del més ranci feixisme espanyol, de criminalitzar, intentar aïllar socialment i reprimir, no li serviran en aquesta ocasió.
La gent que donem suport aquest il·lusionant projecte enfront d'aquesta linea de treball de l'Estat i del seu ministre de l'interior, simplement oferim coherència democràtica i compromís amb la justícia social, tal com hem estat fent al llarg d'aquests anys en els nostres respectius pobles.

Aznar, el Borat de les lletres espanyoles

“El principal elogi que pot fer-se de l’últim llibre signat per José María Aznar és que resulta de fàcil lectura. Un feliç esdeveniment producte de dos factors. Primer: el llenguatge en que està escrit, que combina el to de bloguer primerenc quan parla del Govern socialista amb la grisor d’uns apunts universitaris en les pàgines dedicades a explicar la crisi mundial i les bondats (infinites) de les polítiques econòmiques que Ell va posar en pràctica a Espanya. Segon: la manca de qualsevol idea original, de qualsevol proposta que no haja estat manosejada pels conservadors del planeta durant les últimes tres dècades, el que estalvia al lector tot esforç intelectual.
Són uns fulls que ha pogut escriure perfectament Aznar, però també l’últim becari aterrat en Faes. (…)
(…) Per allò disbaratat, España puede salir de la crisis tal vegada porte el lector a recordar una pel·lícula que tingué cert èxit fa uns anys: Borat. Si ú observa alguna foto on el polític del PP llueix mostatxo poblat, inclòs és possible trobar cert paregut físic entre ambdós, entre l’actor Sacha Baron Cohen i l’escriptor José María Aznar. Het aquí una conclusió lluminadora: Aznar, el Borat de les lletres espanyoles”.

Manuel Rico, avui en Público.

Le Monde Diplomatique, Lemóniz i la “Y” basca

Vaja per davant una lloança a un dels millors periòdics alternatius que conec: Le Monde Diplomatique. No el llig cada mes, però sí de quan en quan, i sempre he trobat articles realment interessants. És el cas de, per exemple, “AVE, desmesura y conflicto”, que ve signat per l’enginyer, sociòleg i periodista Pedro Costa i publicat a la pàgina 3 del número corresponent a aquest mes de maig.
En ell, l’autor desenvolupa unes tesis molt encertades contràries a aquest “supertren”, que no deixa de ser un autèntic atemptat mediambiental que respon únicament a interessos capitalistes. Tanmateix, al final de l’article, sota el subtítol “Ecologismo y violencia” Costa diu el següent:

“(…) Así, el AVE Madrid-Barcelona agrede, sensiblemente, el territorio en sus dos terceras partes; y la “Y” vasca, en el 90% (...).

Pero es el problema de rechazo surgido en el País Vasco el que conviene considerar y matizar, ya que, con la entrada en escena de la organización armada ETA, avasallando la actividad de los grupos ecologistas críticos. A los primeros atentados materiales se ha añadido una víctima mortal en la persona de uno de los empresarios implicados en las obras de esa “Y” que busca interconectar las tres capitales vascas; la escalada de violencia pretende, expresamente, que esa infraestructura sea abandonada, y que el AVE vasco fracase.
Parece repetirse, pues, el escenario del espantoso “caso Lemóniz” (…).

Si Lemóniz –es decir, la liquidación del proyecto nuclear antes de ser concluido- no puede nadie considerarlo una victoria ecologista desde el momento en que los ataques con bomba y los atentados personales no entran, en absoluto, en la categoría de acción ecologista (por contundente que ésta a veces llegue a ser), tampoco es aceptable mezclar el nacionalismo violento con el ecologismo, en la medida en que ambos conceptos resultan en gran medida contradictorios: el ecologismo es esencialmente universalista. Difícilmente puede aceptarse que un nacionalista haya de ser considerado ecologista (y menos si estima que la violencia debe ser instrumento ordinario de lucha), aunque es verdad que muchos ecologistas se sienten nacionalistas. (…)

Ahora como entonces es necesario reivindicar la utilidad social de la lucha ecologista, pedagógica y leal, aunque acumule más derrotas que éxitos (…).

Bé, anem per parts. En el primer paràgraf, l’autor manté que la construcció de l’AVE en Euskadi suposa una aberració mediambiental que afecta el territori, no en un 10 o un 15, sinó en un 90%. Poca cosa. No obstant això, per a ell, el problema és ETA, que, per a més inri, ha entrat a l’escenari avassallant els grups ecologistes. Tanmateix, com a prova de dit avassallament, fa referència a danys materials produits en les obres i a l’assassinat d’un empresari. Des d’eixe punt de vista, allò lògic és pensar, sense mitges tintes, que ETA ha entrat avassallant a la patronal basca que té interessos econòmics en el projecte de l’alta velocitat, i no al moviment contra el TAV. Però és que, al final del paràgraf sembla que estiga emprenyat perquè l’objectiu de dites accions siga que la infraestructura acabe fracassant. I, la veritat, no ho acabe d’entendre, sobretot després de dedicar una plana sencera a denunciar la perversió d'aquesta infrastructrura.

I en això, apareix Lemóniz. Curiosament, l’altre dia vaig veure, per casualitat, un documental sobre la lluita contra aquesta central nuclear. El rebuig social que va causar va ser impressionant. Però hi havia un problema. I és el mateix problema de sempre. L’estat no enten les manifestacions, les performances, les accions mediàtiques, els comunicats… en definitiva, l’estat no parla el llenguatge dels moviments socials. I estaria bé que s’adonarem de la nostra ingenuïtat. Les mobilitzacions a Lemóniz van ser senzillament espectaculars. Tanmateix, a les institucions i a l’empresa encarregada del projecte, IberDuero, els importava un cogombre. De fet, van arribar a dir que això es faria per sobre de tot. Fins que arribà ETA. I açò no és que ho diga jo. És que així van expressar-se diversos ecologistes, fins el punt que un va afirmar rotundament que si ETA no haguera interferit en el conflicte, la central nuclear no s’hauria paralitzat. Què vull dir amb açò? És simple: amb disfresses i batucades no anem a aconseguir una transformació social.

Tanmateix, no és açò el que més em crema de l’article. Allò que em sembla intolerable es la estúpida afirmació que fa sobre el nacionalisme i l’ecologisme. Exactament, diu que són conceptes contradictoris, ja que l’ecologisme és universalista. Que conste que jo no veig per cap lloc l’antítesi entre els dos conceptes, és més, els veig complementaris. Perquè si t’estimes la teua terra no te la carregues, no? I, en certa manera, em fa gràcia això que diu que no es pot ser ecologista si eres nacionalista. En canvi, a l’inrevés (des del seu punt de vista, insistisc) sí pot funcionar, perquè molts ecologistes se senten nacionalistes. En matemàtiques, amic meu, hi ha la regla que l’ordre dels factors no altera el producte. Si, jo per exemple, em sent internacionalista i feminista (per dir qualsevol cosa), també em puc sentir feminista i internacionalista. O no?

I la traca final. Costa manté que és necessari reivindicar la lluita ecologista, per moltes derrotes que acumule. Davant d'eixa afirmació derrotista, he de dir que no sempre se pot estar rebent hòsties. Pot ser l'autor en concret no, però molta gent es cansa de que el temps que inverteix en fer alguna cosa per a canviar aquest món pudent sempre signifique derrota. Jo no vull perdre. Vull dir: fins a la victòria sempre! Perquè per a fer el paripè, me’n vaig a ma casa, i de fet, això és el que he fet.

España. Una, grande y libre.

No sé si ahir vau tenir la possibilitat de veure l’entrevista que la directora d’informatius d’Antena 3 li va fer a Patxi López. Jo sí, i em va donar la sensació que l’haurien d’haver posat en blanc i negre i amb la sintonia del No-Do.

Des de l’inici fins a la fi, la periodista va insistir una i una altra vegada en qüestions identitàries. Espanyoles, òbviament. Va començar amb l’escenificació de la presa de possessió del lehendakari sota l’arbre de Gernika, per si el socialista anava a continuar amb el paripè i en cas afirmatiu, si se li havia ocorregut jurar humiliat davant de déu. Va seguir amb les banderes, interessant-se només per si per fi ondularia l’estanquera en el despatx del lehendakari i en les institucions. Després va preguntar per la relació que establiria amb el PNB, acusant vetlladament a aquest de la vaga general prevista per al 21 de maig, molt hàbil, sens dubte. A continuació va fer alguna al·lusió al pacte de governabilitat entre PSE i PPE, però, de seguida, va tornar a allò que realment li interessava: per una banda, si els xiquets i les xiquetes basques podrien estudiar en espanyol i si en el mapa de la predicció de l’oratge d’ETB, es continuaria incloent a Navarra, a més de si, per fi d’una vegada, estava disposat a soterrar el terme d’Euskal Herria en el calaix de nunca jamás.
López, qual Obama a l’espanyola, va continuar amb el discurs del canvi, que no sabem quan li durarà ni cap on anirà. O potser sí. Hi ha una cosa que em va cridar molt l’atenció d’entre tota la palla. Va afirmar que un dels pilars del seu govern constituiria en la lluita contra la violència, i va explicar que això no s’aturava únicament en una qüestió policíaca, que no comptava només detenir terroristes, també suposava acabar amb la seua legitimació social, per petita que fóra. I que en això utilitzaria tots els mitjans que l’Estat de dret tinguera al seu abast. Aquest últim punt és el més important, perquè traduït vol dir, exactament, que aniran directament cap a l’esquerra abertzale; que no els ha bastat il·legalitzar partits o organitzacions; que la seua finalitat última és extirpar, definitivament, el càncer de les idees independentistes; que posaran tots els seus esforços en crear, de totes totes, eixa España una, grande y libre.

"La colilla"

"... y la explosión se oyó en Todo Tejas, era el comienzo de una gran gesta..."

Llàstima!

La propera vegada, esperem que no tinga tanta sort...