Jo també propose un joc literari (amb el permís de Jesús M. Tibau)

La veritat és que quan vaig començar aquesta aventura bloggera no vaig saber ser sistemàtica. Hi ha qui organitza la seua bitàcora a través d'unes poques categories (per exemple, política, música, cinema i vida) i engloba en elles tots els seus escrits. Jo no. Les meues etiquetes van posant-se conforme vaig fent. Encara i així, sempre hi ha temes recurrents.

Ací teniu un petit llistat d'aquest exèrcit d'etiquetes representatives. El número que hi ha a l'esquerra correspon a les vegades que he utilitzada cadascuna d'elles. Un núvol de tags que, en certa manera, em defineix.

(23) feminisme; PP valencià
(21) aurora
(19) política
(18) Torrent
(15) música
(13) partits polítics
(12) entrevista
(11) documental
(10) cinema; ciència política; capitalisme; eleccions; palestina; literatura
(8) sistema de partits; l'Accent; València; moviment feminista; PP
(7) diferència i repetició; Amèrica Llatina; anarquisme; Cabanyal; Camps; còmic; hip hop; Izquierda Unida; violència de gènere; memòria històrica; País Valencià
(6) drets humans; ajuntament de València; cas Gürtel; El País; María José Català; Maulets; mitjans de comunicació; música electrònica; PSOE
(5) Estats Units; filosofia; guerra; humor, imperi; vídeo Youtube; antifeixistes; boicot a Israel; dones; economia; Orient Mitjà; poesia; vacances

A les que hauríem de sumar un bon grapat més que he utilitzat quatre, tres, dues o una vegada.
Arribades a este punt, us preguntareu que què té a veure açó amb el títol de l'entrada i la resposta és ben senzilla: el proper post serà un relat que continga totes i cadascuna de les paraules (o conceptes) que hi ha en aquesta llista. Segurament siga dolent, literàriament parlant, però servidora no és més que una humil bloggera disposada, això sí, a intentar eixir ben parada d'aquest (auto)repte.
El joc liteari que us propose és que cadascun de vosaltres feu el mateix en els vostres blogs. Vinga va, animeu-se!

Els debats de la Fundació CEPS

En 2010 segueixen una filera de debats ben interessants organitzats per la Fundació CEPS. A continuació us deixe l'agenda programada per als mesos següents, per si esteu interessades en assistir a algun. Com que jo sí ho estic, ja us avise que podeu contar amb mi per tal d'anar-hi.

11 de febrer: El control social de la corrupció.
4 de març: Migrar, un dret vulnerat (a càrrec de Javier de Lucas, president de CEAR i catedràtic de Filosofia del Dret de la UV)
8 d'abril: Cultura i compromís.
6 de maig: On dormen els diners negres?
3 de juny: Unió Europea i Amèrica Llatina, crònica del desequilibri.

Totes les activitats es celebraran a l'Octubre, a les 19:30 hores.


PD. I demà ens veiem a la manifestació pel Cabanyal!

Antonio Gramsci, i giorni del carcere

Eminentment política, aquesta pel·lícula de Lino del Fra, Antonio Gramsci, i giorni del carcere (1977), és més que un biopic. És un manifest per la llibertat d'expressió, pel dret a pensar diferent i a poder expressar-ho.
Si bé és cert que recrea amb bastant realisme i rigorositat històrica els anys que Gramsci passà a la presó, és també una oportunitat única per a repassar molts dels seus postulats, que es poden identificar a mesura que avança el film. A més, suposa una magnífica reconstrucció dels anys d'apogeu del feixisme i de la lluita amb el moviment comunista italià. Un document indispensable.



Dedicat especialment a l'amic i company blogger Ignacio, que manté una bitàcora titul·lada "El optimismo de la voluntad", en clara referència al nostre estimat Gramsci.

Marx, avui

Feia temps que no em retrobava amb cap revista de pensament. De vegades, el dia a dia t'impregna de la seua immediatesa i et deixes dur. Fins que t'atures i comprens que necessites anàlisis en profunditat de la realitat que t'envolta. Jo, avui, m'he aturat. Cansada de l'agenda de la política-espectacle que ens atenalla, he decidit eixir a buscar quelcom més enriquidor per a l'esperit. I ho he trobat.

Després de dinar, m'he acostat a la vella biblioteca de Torrent, que tant feia que no visitava, i he dirigit els meus passos cap a la secció de revistes. Allà m'he trobat amb El Temps, Claves de la razón práctica, A trabe de ouro, Debats, Cuadernos de Alzate, Revista de Estudios Orteguianos, i un llarguíssim etcètera.

Fidel a les meues tradicions, m'he decantat, no obstant, pel número de novembre/desembre de la New Left Review i pel número de Primavera del 2009 d'una desconeguda per a mi: Pasajes de pensamiento contemporáneo. Aquesta darrera, ho he de reconéixer, quasi em produeix l'èxtasi, tant per l'estètica com, sobretot, pel contingut.

Publicada per la Universitat de València i per la Fundació Cañada Blanch i amb un títol inspirat en paraules de Walter Benjamin, el número 29 recull un dossier de 70 pàgines sobre MARXISMES. Per a caure de tos.

L'editorial, precedida d'una imatge de dues pàgines amb un gravat anònim del s. XIX que il·lustra el primer martell gegant de les fàbriques Krupp a Essen, parteix de la següent pregunta:

¿Podría una mirada fresca inspirada en Marx aportar conocimientos, análisis y explicaciones plausibles, capaces de dar nueva vida a una corriente de ideas en otro tiempo tan vigorosa?

I per a intentar contestar-la, continúa:

El presente número de Pasajes aporta materiales diversos, en registros muy distintos, para una apreciación de este esfuerzo por repensar el marxismo a partir de su pluralidad y de algunos nudos problemáticos que han lastrado su desarrollo y que estructuran aún la reflexión en torno a su naturaleza y posibilidades.

Així doncs, al dossier hi estan presents: Wolfgang Fritz Haug (amb "Sobre la actualidad filosófica de Karl Marx"), Ciro Mesa Moreno (amb "Crisis y capital en Marx"), Alex Callinicos (amb "El drama de la revolución y la reacción: la historia marxista y el siglo XX"), Stathis Kouvelakis (amb "Las crisis del marxismo y la transformación del capitalismo"), Alberto Toscano (amb "Marx y la crítica de la religión"), Miguel Abensour (amb "Comprender o provocar la historia"), Patrice Bollon (amb "El marxismo según, a pesar de, o sin Marx" i Rossana Rossanda (amb "Marx y el estado").

Al ataquerr!

Obrint l'esquerda

Normalment, el diumenge és el dia del video, però com tot en aquesta vida, a diferència i repetició hi ha excepcions. No crec que demà em connecte a Internet, donat que estaré de dinarot amb vells companys assamblearis i, sobretot, bons amics. Precisament, amb alguna de la gent que va "obrir l'esquerda" en un moment determinat per tal que els moviments socials de la terreta utilitzaren el documental com una eina més en la lluita contra el pensament únic i de difusió d'alternatives. Arrels de lluita va ser el primer. Després vingueren molts més. L'últim en eixir del forn es titula Obrint l'esquerda i, a hores d'ara, està presentant-se a moltes viles i ciutats del nostre país.
A Maulets, donar-los la meua enhorabona pel treball fet.

60.000 euros... i pujant

Fa algun temps vaig llistar en aquest blog les 25 (!) sentències en relació a que el català i el valencià són la mateixa llengua, que el conseller d'Educació Alejandro Font de Mora es passava (i es continúa passant) per l'arc del triomf. Avui, gràcies a El País, podem anar més enllà i quantificar monetàriament el que ens costa (a totes les valencianes) la insubmissió d'aquest energumen a la lògica, a la raó i, especialment, a l'estat de Dret amb el que tant es plena la boca el seu partit:

60.000 euros

La qual cosa em porta a pensar que, de viure en una societat "normal", sense governants temeraris com la nostra, eixos diners podrien gastar-se en reduïr una miqueta les desigualtats i la injustícia social, que creixen cada dia més, com es pot comprovar, per exemple, en el post immediatament anterior a este.

Grups (o classes)

En passar este matí per la plaça de la Reina, una imatge s'ha quedat gravada en la meua retina. Un grup de tres indigents dormia repartit entre els bancs i la gespa, tan cuidada per les brigades de l'Ajuntament. A uns pocs metres, un nodrit grup de turistes japonesos disparaven els seus flaixos a la catedral.

Sobre el finançament dels partits polítics

"Los viejos partidos de clase o confesionales contaban de forma casi exclusiva con las cuotas y las horas de trabajo gratuito de los militantes para mantener las sedes, organizar los mítines, costear la prensa y pagar las campañas. Pero la dinámica democrática ha convertido a esas asociaciones voluntarias en las verdaderas operadoras del sistema político, situadas en un limbo constitucional equidistante del Estado y de la Sociedad Civil. Los partidos reciben ahora sustanciosos fondos presupuestarios para sus gastos electorales y de funcionamiento; los miles de cargos electos de las diversas Administraciones, designados en la práctica por las direcciones partidistas, son un yacimiento de empleo y de patrocinio controlado por la cúpula de unas organizaciones fuertemente jerarquizadas.

Pese a que la propaganda electoral en los medios de comunicación públicos sea gratuita, las campañas publicitarias rompen el techo máximo de gastos legalmente autorizado. La manifestación primigenia de la corrupción política en las democracias modernas es precisamente la financiación irregular de los partidos, que reciben por debajo de la mesa el dinero necesario para satisfacer su bulimia monetaria a cambio de favores."

Així comença hui el text que Javier Pradera ha lliurat per a El País, titulat "La soga del ahorcado". Molt recomanable.

"To shoot an elephant"

Projecció: demà, 20 de gener, a les 19h. al c/La Nau (Universitat de València)

El 18 de gener de 2010 es compleix el primer aniversari de la fi del bombardeig d’Israel sobre Gaza, un atac que va durar des del 27 de desembre de 2008 fins el 18 de gener de 2009 i que va acabar amb la vida de 1.412 palestins. El documental "To Shoot An Elephant" (TSAE) narra, des de l’interior de la Franja de Gaza, el que va ocòrrer durant aquells dies. Convertit en narració directa i privilegiada dels bombardejos, vol ser una eina per fer front a la propaganda israeliana i al silenci internacional.

Per la seua condició de testimoni de la població civil, TSAE es converteix en material legítim per narrar el que allí va ocórrer. Una imatge insubstituïble per veure el que oculten els mass media, una banda sonora privilegiada per escoltar als qui viuen baix el control sionista...

Fragment de realitat que mostra com és la vida en una guerra en la qual no hi ha possibilitat d’escapar.

- Direcció: Alberto Arce i Muhammad Rujarallah.

- Organitza: El Grup de Treball de la Pel·lícula, que és qui realitza la crida per a una "Acció-Projecció Global des de Gaza"

- Col.laboren: Ca Revolta, Palestina Lliure, Universitat de València, Xarxa de Solidaritat amb Palestina de València i Comunitat Palestina de València.

Vida d'un poble

Progrés (o això diuen)

Años más tarde, cuando Rahel regresó al río, éste la saludó con una sonrisa de calavera, agujeros donde hubo dientes y una mano levantada sin fuerza desde la cama de un hospital.
Dos cosas habían ocurrido.
El río había menguado. Y ella había crecido.
Río abajo se había construido una presa a cambio de los votos del lobby de los arroceros, que tenía mucha influencia. La presa regulaba la entrada de aguas saladas provenientes de las marismas que se abren al mar de Omán. Así que ahora tenían dos cosechas al año en vez de una sola. Más arroz por el precio de un río.
A pesar de que era junio y llovía, el río no era más que una cloaca caudalosa. Una estrecha cinta de agua espesa que lamía cansinamente los bancos de lodo de las dos orillas, tachonada con el ocasional brillo plateado de algún pez muerto. Estaba invadido por una maleza espesa cuyas raíces pardas y peludas se mecían como finos tentáculos bajo el agua. Por entre la maleza caminaban jacanas de alas de bronce. Con las patas separadas. Precavidas.
En otro tiempo el río tuvo el poder de provocar miedo. De cambiar vidas. Pero ahora le habían arrancado los dientes, se le había agotado el espíritu. No era más que una cinta verdusca, lenta y enfangada, que trasladaba desperdicios fétidos al mar. Por su superficie viscosa y cubierta de maleza cruzaban las bolsas de plástico brillante empujadas por el viento como volanderas flores subtropicales.
Las gradas de piedra, que antaño llevaban a los bañistas directamente al agua y a los Pescadores a los peces, estaban ahora al descubierto y no llevaban a ninguna parte, como un monumento absurdo que no conmemorase nada. Entre las grietas se abrían camino los helechos.
Al otro lado del río los empinados bancos de lodo se convertína bruscamente en bajas paredes de barro que rodeaban míseras chabolas. Los niños se sentaban al borde, con el trasero colgando, y defecaban directamente en el lodo del lecho del río, que engullía sus excrementos con un sonido de chapoteo y succión. Los más pequeños dejaban resbalar churretes de color mostaza pared abajo. A veces, por la tarde, el río crecía para aceptar las ofrendas del día y arrastrarlas hasta el mar, dejando una estela de líneas ondulantes de espuma gruesa, de color blanco sucio. Río arriba, pulcras madres lavaban ropas y cacharros en aguas que salían sin depurar de las fábricas. La gente se bañaba. Torsos que parecían separados del cuerpo se enjabonaban dispuestos en hilera, como bustos oscuros, sobre una estrecha cinta verdusca y ondulante.
En los días cálidos el olor a excrementos ascendía desde el río y se cernía sobre Ayemenem comoun sombrero.
También a ese lado del río, tierra adentro, una cadena de hoteles cinco estrellas había comprado el “corazón de las tinieblas”.
Ya no podía llegarse a la Casa de la Historia (donde en otro tiempo susurraron antepasados cuyo aliento olía a mapas amarillentos y que tenían las uñas de los pies duras) desde el río. Le había vuelto la espalda a Ayemenem. Los clientes del hotel eran conducidos directamente hasta allí desde Cochín a través de las marismas. Llegaban en lanchas rápidas que abrían una uve de espuma en el agua y dejaban tras de sí una película irisada de gasolina.
La vista desde el hotel era preciosa, pero también allí el agua era espesa y estaba contaminada. Había carteles que decían, con una caligrafía muy elegante: PROHIBIDO BAÑARSE. Construyeron un alto muro para que tapara la vista de las chabolas y evitara que invadieran la hacienda de Kari Saipu. En cuanto al mal olor, poco podía hacerse.
Pero tenían una piscina para nadar. Y japuta fresca con tandoori y crêpes suzette en el menú.
Los árboles seguían siendo verdes y el cielo seguía siendo azul, lo cual tenía su importancia. Así que no se arredraron y comenzaron a promocionar su maloliente paraíso –EL TERRITORIO DE DIOS lo llamaban en sus folletos-, porque aquellos listos hoteleros sabían que el mal olor, como la pobreza, era una simple cuestión de costumbre. Una cuestión de disciplina. De rigor y aire acondicionado. Nada más.

El dios de las pequeñas cosas, Arundhati Roy.

Cabanyal: cronologia d'un urbanicidi

1988

Pla General d'Ordenació Urbana: En no existir acord entre decantar-se per la prolongació de Blasco Ibáñez o per la conversació, el PGOU respetava la trama urbana del barri. Preveia circul·lar pel l'actual bulevar de Serreria i la prolongació de l'Avinguda dels Tarongers fins el carrer Eugènia Vinyes, en primera línia.

Concurs d'Idees: Es presenten vuit propostes i el primer premi queda desert. Es resol deixar el barri en planificació diferida per quatre anys.

1991

El PSPV perd les eleccions municipals.

1993

La Generalitat declara una zona del barri Bé d'Interés Cultural.

1994

Es signa un Conveni Marc entre el govern autonòmic i el govern municipal en el que s'opta per la conservació del barri.

1996

Apareix de nou la idea de la prolongació de l'avinguda. Sorgeixen protestes veïnals i un equip de la Universitat Politècnica proposa plans alternatius.

1997

En octubre, la Comissió de Peticions del Parlament Europeu accepta un escrit de queixa per una de les associacions de veïns.

1998

22 d'octubre: Neix la Plataforma Salvem el Cabanyal, que inicia una estratègia àmplia d'oposició.

24 de juliol: L'Ajuntament de València aprova dur endavant el PEPRI. la decisió s'estima en 9.000 milions de pessetes.

Setembre: Primeres manifestacions de la Plataforma, murals reivindicatius, cassolades... En l'àmbit institucional, les Corts Valencianes acorden proposar al govern valencià l'ampliació de la declaració de BIC a tot el barri, amb els vots en contra del PP.

Desembre: Primera edició del "Cabanyal, Portes Obertes".

1999

Gener: Un grup de 25 professors de la UPV signa un manifest exigint a l'alcaldessa que no prolongue l'Avinguda.

Febrer: S'obri una oficina municipal d'informació (AUMSA) sobre el Pla. Urbanisme estima en 26.740 milions de pessetes el cost de la seua execució (ja no són 9.000).

Març: El PSOE defensa la conservació del Cabanyal en el parlament espanyol.

Rita Barberá porta al Ple el seu projecte de prolongació: una avinguda de 48 metres d'amplària i 1.500 nous habitatges.

Abril: Es presenten prop de 20.000 al·legacions contra el Pla.

El Bloc Nacionalista-Els Verds denuncien la destrucció del barri davant la Unió Europea.

Maig: Les al·legacions ja arriben a 110.318.

Juny: Eleccions municipals. El PP és el partit més votat.

Juliol: L'alcaldessa anuncia que la prolongació es durà a terme en dos anys.

2000

La inspecció del patrimoni Històric de la Direcció Territorial de Cultura i Educació de Cabanyal-Canyamelar de València de la Conselleria de Cultura (sent conseller de Cultura Francisco Camps) aprova un informe tècnic contrari a la prolongació. No sabem què li va ocórrer al funcionari responsable.

2001

Ratificació: La Generalitat autoritza el Pla en abril de 2001. La Plataforma Salvem el Cabanyal recórre el projecte davant el Tribunal Superior de Justícia.

2002

En el TSJCV: El Tribunal accepta les reivindicacions dels veïns i suspen provisionalment el Pla en creure necessari preservar la zona que tenia cases declarades Bé d'Interés Cultural.

2004

Es modifica la Llei de Patrimoni per a que el Consell puga canviar l'estructura urbana.

Suprem: El TSJCV reconsidera la seua postura i "creu perfectament legítima l'actuació". La Plataforma de veïns presenta un recurs al Suprem i demana la paralització dels enderrocs.

2007

Un jutge evita l'enderroc de deu edificis afectats per l'ampliació de Blasco Ibáñez.

Eleccions Municipals: Victòria electoral del PP. Ara bé, tal i com reflexiona el nostre amic Baydal, el districte dels Poblats Marítims va ser el de major abstenció de tota València, amb vora el 37% , només per darrere de Ciutat Vella. Així les coses, si seguírem les matemàtiques de Rajoy per al referèndum de l'estatut de Catalunya, podríem dir tranquil·lament que dos de cada tres cabanyalers amb dret de vot no donen suport explícit a la prolongació i, encara més, que només un de cada quatre habitants del barri han anat a dipositar una papereta a favor del PP.

2008

Prolongació: El Suprem es pronuncia en març. Determina que la prolongació pot fer-se, la qual cosa la Plataforma qualifica de "descabellada", perquè els magistrats feien cas omís a la jurisprudència.

Els promotors privats (vinculats a Gürtel) abandonen la Societat Cabanyal 2010 i venen les seues accions a les dues administracions (autonòmica -IVVSA- i municipal -AUMSA-), rebent més del 10% en plusvàlues.

2009

Enderrocs: El Tribunal Superior de Justícia estima alguns recursos d'apel·lació de l'Ajuntament contra una sentència de 2007 que mantenia paralitzats diversos enderrocs. Aquesta decisió afectava a dotze edificis de la zona.

El TS obri novament la via per a revisar la legalitat de la prolongació en considerar que "no ha hagut un procediment específicament referit a l'expoliació, ni un pronunciament al respecte de l'Administració competent", deixant en mans del ministeri de Cultura la decisió sobre si existeix expoli patrimonial o no.

2010

4 de gener: El govern central el·labora un dictamen en el que estima que existeix expoli i, com a conseqüència, paralitza el Pla. "El Ministeri declara l'obligació dels titulars dels béns integrants del conjunt històric del Cabanyal de procedir a la suspensió immediata de l'execució del PEPRI fins que dit Pla no s'adapte i garantisca els valors històrico-artístics del barri valencià".

Amb dit dictamen, es ratifica l'informe negatiu de la Conselleria de l'any 2000 (repetisc, sent conseller Camps).

5 de gener: L'alcaldessa qualifica com a "política" la decisió i anuncia la seua pretensió de seguir endavant amb el PEPRI.

7 de gener: Reunió d'urgència del Consell per a abordar la modificació de la normativa autonòmica sobre béns BIC i estudiar la possibilitat de retirar la protecció a alguns immobles l'enderroc dels quals és necessari per a executar el Pla.

8 de gener: El Consell blinda el Pla amb un decret-llei que anul·la l'ordre del govern. Es tramitirà d'urgència a les Corts.

La societat Cabanyal 2010 (Ajuntament i Consell) celebra una reunió per a continuar els enderrocs.

9 de gener: El govern central acusa al Consell d'anar en contra de la legalitat i estudia recórrer el decret-llei.

Rita Barberá anuncia que els serveis jurídics municipals van a estudiar accions legals contra la ministra de Cultura per un pressumpte delicte de prevaricació.

13 de gener: Multitudinària assemblea de la Plataforma Salvem el Cabanyal. Anuncien que impugnaran el decret-llei i demanaran la intervenció de la UE.

14 de gener: Reunió de la Diputació Permanent amb l'únic punt en l'ordre del dia de validar o derogar el decret-llei 1/2010, de 7 de gener, del Consell. Òbviament, es va validar.

FUTUR
Sols hi ha dues opcions:
O aquesta:
O aquesta altra: De nosaltres depèn.

Valors

Quant sent algú dir, per exemple a la caixa boba, que s’estan “perdent” valors, em donen ganes de colpejar el televisor i tirar-lo per la finestra. De veres. Potser sone molt radical, però és així. M’exaspera. I em molesta tant perquè afirmacions com aquesta no s’ajusten a la realitat. Els valors no es perden. Potser es tranformen, evolucionen o involucionen, però no es perden. Senzillament canvien, tal i com canvien les societats.

Una altra cosa és que no ens agraden els valors de la societat en la qual vivim. Això és distint. A mi, per exemple, m’exaspera tant o més que l’anterior els valors intrínsecs al capitalisme neoliberal: l’individualisme, la competitivitat, l’egoïsme.

Malauradament, cada dia es manifesten més acarnissadament. Per exemple, jo agafe el metro tots el dies i el que observe em dóna fàstic. Em fastigueja que ningú s’alce del seient en veure un vell que apenes se sosté sobre les seues cames, o una embarassada amb un bombo considerable. Em fastigueja que quan algú vol baixar en la parada de Bailén, cap dels usuaris tinga la dignitat de baixar-se a l’andana per tal de deixar-li passar. Em fastigueja que a les estacions algú em colpege o m’espente i no em demane perdó. O per exemple, em fastigueja el fet que, anant pel carrer en un dia de pluja, els qui porten paraigua no deixen als qui no en porten anar-hi prop de les parets per tal que no es mullen. Em fastigueja que cada matí, de camí al treball, haja d’anar en compte amb els cotxes quan la via és peatonal. Em fastigueja que algú traga a cagar i pixar al puto xuxo i deixe la merda al bell mig del carrer per tal que jo, o qualsevol altre, la puga xafar. O per exemple també, ara que m’he mudat de casa, em fastigueja dir “hola” al meu veí en eixir del patí i que no em conteste. I així podríem seguir i seguir.

Tot açò ve un poc arran del Cabanyal. Concretament, després de llegir els comentaris que alguns han deixat en cada article que s'ha publicat sobre aquest tema a la premsa aquests dies. Comentaris que demostren com d’arrelats estan els valors del capitalisme neoliberal en part de la societat valenciana. Jo, jo i jo és la única cosa que importa. Si a les veïnes del Cabanyal es tiren la casa “no és el meu problema”. Jo tinc el meu adosat en el no-res, on no conec ningú, perquè no hi ha barri i, per tant, tampoc possibilitat d’interactuar amb les persones que hi viuen. Tinc una hipoteca a 50 anys i un treball de deu hores per a pagar-la, i això sí, vull que València estiga ben bonica i vinguen els turistes, i puguen aparcar els seus turismes a peu de platja i els seus barquitos en el port. I si per a tal cosa s’han d’enderrocar quatre cases velles amb veïnes de vuitanta anys, endavant. El progrés per damunt de tot. Així són les coses per ací.

Damunt, em fa gràcia que el Partit Popular apel•le a la família i a la vida com a valors suprems. Millor haurien d’adreçar-se a l’economia de la unitat familiar, perquè amb les seues polítiques econòmiques la família sols serveix per a reduïr l’impacte brutal que suposa el capitalisme. Sabeu perquè encara no s’ha produït una revolta social? Doncs perquè els aturats es refugien en la família, a l’igual que jo i que la majoria de joves que ens mengem el “tupper” de la mamá. No sé si heu sentit parlar dels models d’estat del benestar d’Esping-Andersen, però bé, tampoc és massa complicat si no ho heu fet. Aquest autor va realitzar una classificació clàssica dels models europeus i adivineu què: a l’Europa del Sud (Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia) tenia major pes la família que l’Estat en la producció de serveis. Així que vaja, gràcies a les dones (perquè família equival a dona) l’Estat s’ha estalviat moltes pel•les. Per això és important la família. I res més. Sense ella (o elles) el clima seria encara més irrespirable. La resta sols són cuentos chinos.

"No li digues a ma mare que treballe en borsa"

Dia rere dia, algunes institucions i mitjans de comunicació repeteixen el mateix mantra: s'avisten signes de recuperació econòmica. Com a exemple, basta llegir l'editorial d'avui de El País. Però com ens ha ensenyat la història, el mateix missatge repetit deu, vint, quaranta o cent vegades no és la veritat.

Hi ha altres versions més verídiques (i per tant, més amagades pels portaveus del neoliberalisme), com per exemple la de Francisco Álvarez Molina, entrevistat per Attac en el documental "No le digas a mi madre que trabajo en bolsa", sobre els suposats signes de recuperació econòmica, el funcionament de les borses, el present i futur de les caixes d'estalvi...

En definitiva, una anàlisi del sistema capitalista i de les seues contradiccions.

"No le digas a mi madre que trabajo en bolsa" - Entrevista a Paco Álvarez from AttacTV on Vimeo.

Neu!

Este matí, en eixir de casa, he pogut ser testimoni d'un fenomen metereològic desconegut i, alhora, meravellós: nevava a Torrent! Un fet que, sumat a que estem en divendres (en una setmana més curta de l'habitual), m'ha posat de molt bon humor.
I, aprofitant l'avinentesa, us deixe amb una cançó del duo alemany "Neu!" que m'ha portat l'oratge a la ment, a través d'una associació d'idees digna d'un xiquet de bolquers... hehe.
Bon cap de setmana!

Quico Sabaté

Obrim el cava!

Açò sí que és un bon regal de reis: Cultura salva El Cabanyal de l'espoli

Una reflexió kapuścińskiana

Fa pocs dies vam celebrar l'entrada d'un any nou i, com sempre, tots els mitjans van fer balanç de l'any que deixàvem enrere i adelantaven els grans temes que coparan l'agenda d'aquest 2010. Davant aquests resums d'actualitat, Isaac Rosa va fer ahir una reflexió molt addient a la seua columna de Público (que us recomane), a la que jo vull afegir avui una altra, brillant, de l'extraordinari cronista Ryszard Kapuściński.

Aprofite també per a desitjar-vos a totes un any en el qual es complisquen part dels vostres somnis i esperances.

Salut i resistència!

"Seria molt interessant que algú investigara en quina mesura els sistemes mundials de comunicació de masses treballen al servei de la informació i fins a quin punt al servei del silenci. Què abunda més: allò que es diu o allò que es calla? Es pot calcular amb facilitat el nombre de persones que treballen per a la publicitat. I si es calculara el nombre de persones que treballen per a que les coses es mantinguen en silenci? Quina de les dues xifres seria major?"