Pamflet

Jo, com tothom supose, tinc diversos comptes de correu electrònic. Hi ha un, que obric de tant en tant, que sempre està ple de correu no desitjat. El que faig normalment és entrar, netejar-lo (no suporte tenir la safata d'entrada plena d'spam) i comprovar si hi ha algun que paga la pena. Curiosament, hi ha un tal "Ausiàs March Martorell" que m'envia textos interessants de quan en quan. Avui m'he trobat que m'havia enviat un pamflet (pel que sembla) anònim, aparegut en desembre de l'any 1975 i que no té desperdici.

A VOSOTROS, VALENCIANOS:

Porque os vencimos.
Porque os dominamos,
Porque os impusimos Nuestros hombres y Nuestras leyes;
Porque os avergonzáis de vuestros padres y de vosotros mismos;
Porque no queréis que vuestros hijos se parezcan ni a vuestros antepasados;
Porque renegáis de vuestra cultura y de vuestra lengua;
Porque no queréis legarlas a vuestros hijos;
Porque todo lo vuestro ya copia de los Nuestro;
Porque cada día sois menos vosotros y más como Nosotros;
Porque ya no tenéis personalidad.
Porque ya no tenéis futuro.

Desgraciado pueblo valenciano!:
Si tus hijas quieren "parecer" bien hechas, han de hablar Nuestra lengua.
Si tus hijos quieren "parecer" instruidos, han de conocer y admirar Nuestra Historia,
Si tus hombres quieren "parecer" señores, han de hacer como los Nuestros.
Si hasta el mismo Dios es de los Nuestros!: sólo os entiende si le habláis en la castellanísima lengua!

¡Oh lengua castellana, lengua de princesas, lengua de sabios, lengua de señores, lengua de Dios!
¡Oh infelices valencianos! ¡Ignorantes valencianos! Confundisteis Nuestros hombres con "emigrantes". En Castilla, en la gran Castilla, en la inmortal Castilla sólo se paren Señores. De la tierra castellana sólo salen Conquistadores, Colonizadores.

¡Oh gran Castilla, castellanizadora de pueblos, de continentes, de dioses!

¡Oh desgraciado pueblo valenciano, pueblo descastado, pueblo sin clase, pueblo híbrido, pueblo sin categoría, sin dignidad. Pueblo sin genio. Pueblo muelle y blando. Pueblo de renegados y traidores. Pueblo abochornado. Pueblo de segundones: si ya no hay glorias para vosotros, ¿qué nos vais a ofrendar?

¡Oh pueblo valenciano, pueblo fatuo y bufón! ¡Que pequeñito eres! Ya se te ha agotado el "geni i seny" de tus aborrecidos antepasados. Ya ni en Madrid se odia tanto vuestra Catalunya pairal.

¡Oh pueblo valenciano, pueblo vergonzante, pueblo venal, pueblo sin pueblo!, pueblo sin futuro: vosotros no sois ni seréis nunca "Nosotros", pero ya sois "Nuestros", tres de Nuestras provincias. Provincianos valencianos del Imperio Castellano. Que es grande tanto favor!

Minorizados, disminuidos, degradados, tristes, pequeñitos valencianos: a los quijotillos del valencianismo decidles que se retiren, decidles que han llegado tarde, decidles que están solos, decidles que el pueblo valenciano ya no existe, que ha muerto, decidles que ya sois Nuestros, decidles que Castilla ya limita con el Mediterráneo; decidles:

"Llorad, llorad como niñas sobre el cadáver de cuanto los hijos de vuestros padres no han sabido defender como hombres".

La mauvaise réputation

Sr. Burriel, els botxins mai són víctimes

En la meua feina, una de les meues tasques és llegir cada dia la secció d'opinió de la premsa escrita. És una de les tasques que més m'agraden, doncs em permet descobrir cada dia columnes bones i dolentes; algunes estèticament belles i d'altres horribles; la majoria previsibles, tot i que alguna vegada (molt poques) el contingut d'alguna em sorprèn segons el mitjà en el qual es troba.

En general, hi ha una diferència abismal entre la premsa "d'esquerres" i la premsa "de dretes", no ja sols en el contingut, sinò també en l'estètica. Sí, ja sé que dita divisió és dóna només en la superfície, doncs en realitat, estem parlant d'empreses de comunicació, però us asegure que, pel que fa a la qualitat, no és el mateix llegir la secció d'opinió de El País que la de l'ABC. La única excepció a aquesta regla es troba en El Mundo, que al meu parer, tot i la seua línia editorial, és un dels millors periòdics de l'estat. Dels "nostres", els que s'escriuen en clau valenciana, és a dir, Levante i Las Provincias, diré que els dos em semblen una autèntica merda, però el darrer, se'n duu la palma. Especialment amb columnes con la de José Antonio Burriel d'ahir, titulada "Anticlericalismo".

Un article d'opinió que, segons anava llegint anava escandalitzant-me i que en acabar-lo, vaig considerar èticament molt reprobable. Sobretot venint d'un periodista que l'any 2005 va rebre un premi (no sé de part de quina institució) per la seua tasca davant la violència contra les dones, segons publicà Panorama Actual.

El text en qüestió començava dient: Que han existido y existen pederastas en el seno de la Iglesia es incuestionable. ¿Nos olvidamos que los miembros del clero católico son hombres como los demás y, por tanto, expuestos a inclinaciones sexuales como el resto de las personas?

Efectivament, Sr. Burriel, el fet de que a l'Esglèsia Catòlica hi abunden pederastes és un fet, però no només inqüestionable, sinó rebutjable i condemnable, tant des d'una moral cristiana com laica. Però sembla que vosté ho veu el més normal del món, donat que els rectors són homes i, per tant, amb desitjos sexuals.

El problema, Sr. Burriel és que el fet de ser homes no és excusa per a violar i abusar sexualment d'infants, igual que tampoc ho és per a maltractar les dones. O és que no era vosté un defensor de que la sociedad al completo "condene a cualquier maltratador hasta avergonzarle, que nadie le justifique hasta conseguir que las mujeres minusvaloradas puedan dar un paso al frente en libertad", com va declarar quan va rebre el guardó?

Es veu, que si l'home en qüestió forma part de la institució eclesiàstica, compta amb la seua simpatia. No així el que siga bomber, o mestre, o carpinter.

Que estamos asistiendo a una campaña de ataque a la Iglesia por parte de determinados medios de comunicación, a una campaña anticlerical, también es evidente.
Y los elementos de esa campaña anticlerical son claros.

Clars, senyor Burriel? Doncs menys mal que després de tants i tants anys de silencis i de complicitats, comence a llançar-se llum sobre les misèries del clergat. I més clars haurien d'estar. I no, senyor Burriel. En absolut es tracta d'anticlericalisme. Es tracta de la veritat, de la dignitat de milers i milers de persones que ha sigut menyscabada sistemàticament per una sèrie d'energúmens que, a sobre, han comptat amb el beneplàcit dels més alts càrrecs eclesiàstics.

No, senyor Burriel, basta ja de foscor. I basta de demagògia. No pot excusar-se en l'anticlericalisme, exactament com fan els israelians quan acusen d'antisemitisme a tot aquell que denuncia la política genocida de l'estat d'Israel. Els botxins mai són víctimes.

Referèndum

Tota política de base adquireix diferents formes segons la fase en la que es trobe.

Recorde les reflexions del company blogger Vicent respecte a la manifestació educativa del passat 1 de desembre, entorn als efectes -negatius- que podia tenir en les mobilitzacionsla desactivació del punt d'Educació per a la Ciutadania. Potser tenia raó en la seua argumentació, encara que jo afegiria alguns motius més dels que ell apuntava. Per exemple, el factor temps i el factor cansament.

Hi ha molts tipus d'acció política no convencional a banda de les manifestacions (que, de fet, ja van convertint-se en accions polítiques convencionals). Una d'elles, que a més suposa una gran novetat en l'àmbit educatiu, és la realització de referèndums. Supose que és una manera de continuar la feina tal i com prescrivia Vicent al final del seu post: "hem de seguir mobilitzant--nos més i més vegades, amb intensitat i imaginació".

A mi m'agrada molt la idea del referèndum. Sincerament, crec que apel·la al sentit més fidel de la democràcia i així ho hauria de transmetre la Plataforma per l'Ensenyament Públic. De moment, sembla que no ho estan fent malament, si a un diari com Las Provincias podem llegir un article tant positiu com aquest (en portada!): Las 13 claves del referéndum.

Les 13 claus del referèndum

- La pregunta que es llançarà als 'votants' de la comunitat educativa serà: creu necessari un canvi de la política educativa del Govern valencià i dels actuals responsables de la Conselleria d'Educació?".
- El 30 de març haurà assemblees comarcals per a coordinar el referèndum convocat per al 6 de maig.
- Entre les peticions a votar està el transport i menjador de bades, ordinadors portàtils, places públiques de 0 a 3 anys per a tot l'alumnat, o el cessament del control polític sobre la inspecció i persecució de càrrecs directius.

La Plataforma per l'*Ensenyament Públic ha convocat assemblees comarcals escolars, que reunirien a representants de professors, alumnes i pares a Alacant, València i Castelló, per al pròxim 30 de març a fi de concretar i informar del procediment a seguir per a realitzar el referèndum sobre la gestió de l'educació valenciana. La 'cita electoral', com es va avançar ahir, tindria lloc el 6 de maig.

Els punts o reivindicacions que es van a dur a consulta sota:

1.- Que tot l'alumnat estudie en instal·lacions dignes.
2.- Oferta de places públiques de 0 a 3 anys per a tot l'alumnat.
3.- Impuls de l'ensenyament en valencià i que s'introduisca amb eficàcia una tercera llengua.
4.- Que tots els centres docents tinguen plantilles de professorat adequades.
5.- Que es dote als centres d'Infantil i Primària de personal d'administració i serveis per a descarregar als equips directius de tasques administratives.
6.- Les noves tasques (proves d'homologació de llengua, proves de Graduat Escolar, etc) no suposen una sobrecàrrega per al professorat en detriment de les tasques docents.
7.- L'alumnat amb necessitats educatives especials tinga una atenció adequada i una distribució equilibrada en els centres sostinguts amb fons públics.
8.- Que s'implanten programes coherents i eficaços per a combatre el fracàs escolar.
9.- Que l'alumnat tinga ordinadors portàtils i accés a les noves tecnologies.
10.- Que s'impulse la gestió democràtica dels centres i cessament del control polític sobre la inspecció i persecució de càrrecs directius.
11.- Que el transport i el menjador escolar siguen gratuïts.
12.- Que incrementen els pressupostos educatius per a millorar la qualitat de l'ensenyament.
13.- Que la llibertat d'expressió siga un fet primordial.

I la pregunta que es llançarà als 'votants' de la comunitat educativa duu el següent enunciat: "Perquè tot això siga possible, creu necessari un canvi de la política educativa del Govern valencià i dels actuals responsables de la Conselleria d'Educació?".

Segons el responsable de la Plataforma, conten amb el recolzament de diversos partits polítics. Formen part de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, a més de FAPA, els sindicats STEPV, CC.OO. i UGT, la Confederació de pares Gonzalo Anaya, Escola Valenciana -Federació d'Associacions per la Llengua, l'associació d'estudiants FAVAEM, el sindicat d'estudiants SEPC, CAVECOVA, la Permanent de directors (ADIDE) i la de directors de Primària i Secundària.

Boines verdes amb rostre humà

Magnífic article d'opinió d'Slavoj Zizek publicat avui a El País.

Quan The Hurt locker (En terra hostil), de Kathryn Bigelow, va aconseguir els principals oscars enfront d'Avatar, de James Cameron, eixa victòria va ser percebuda com un bon senyal de l'estat de coses a Hollywood: una modesta producció pensada per a festivals tipus Sundance, i que en molts països ni tan sols havia obtingut una gran distribució, supera clarament a una superproducció la brillantor tècnica de la qual no pot dissimular la plana simplicitat del seu argument. Així que Hollywood no és solament una fàbrica de grans èxits de taquilla, sinó que encara sap apreciar esforços creatius marginals?

És possible, encara que caldria matisar: amb totes els seus mistificacions, Avatar pren partit clarament pels qui s'oposen al complex industrial-militar mundial, retratant a l'Exèrcit de la superpotència com una força de destrucció brutal al servei de grans interessos industrials, mentre The hurt locker presenta a l'Exèrcit nord-americà d'una manera plenament d'acord amb la seua pròpia imatge pública en aquest nostre temps d'intervencions humanitàries i de pacifisme militarista.

La pel·lícula ignora quasi per complet el gran debat sobre la intervenció d'Estats Units a l'Iraq, i en lloc d'això se centra en les terribles experiències diàries, de servei i fora del mateix, de soldats corrents obligats a conviure amb el perill i la destrucció. Amb un estil seudodocumental conta la història -o més aviat, una sèrie de vinyetes- d'una brigada del servei d'artificiers, del seu treball potencialment mortal en la desactivació d'explosius. Eixa opció és summament simptomàtica: a pesar de ser soldats, ells no maten sinó que arrisquen diàriament les seues vides desmantellant bombes terroristes destinades a matar civils. Pot haver alguna cosa més amb la que simpatitzen més els nostres ulls progressistes? En la Guerra contra el Terror en curs, no estan els nostres exèrcits, fins i tot quan bombardegen i destrueixen, i no només tals unitats d'artificiers, desactivant pacientment les xarxes terroristes amb la finalitat de fer més segures les vides de civils en tots els llocs?

Però hi ha més en la pel·lícula. The hurt locker incorpora a Hollywood una moda que també ha contribuït a l'èxit de dos recents pel·lícules israelianes sobre la guerra del Líban en 1982, el documental animat de Ari Folman Vals amb Bashir, i Líban, de Samuel Maoz. Líban versa sobre els propis records de Maoz com a jove soldat, mostrant la por a la guerra i a la claustrofòbia mitjançant la filmació de la major part de l'acció des de l'interior d'un tanc. El film ens presenta a quatre inexperts soldats dins d'un tanc enviats a "netejar" una ciutat libanesa que ja ha estat bombardejada per la força aèria israeliana. Entrevistat en el Festival de Venècia de 2009, Yoav Donat, l'actor que interpreta al director quan aquest era soldat un quart de segle abans, va dir: "No és una pel·lícula que et fa pensar 'només estic en una pel·lícula'. És una pel·lícula que et fa sentir que has estat en la guerra". D'una manera semblant, Vals amb Bashir mostra els horrors del conflicte de 1982 des del punt de vista d'uns soldats israelians.

Maoz va dir que la seua pel·lícula no era una condemna de les polítiques d'Israel, sinó una versió personal de l'experiència per la qual havia passat: "Vaig cometre l'error de dir-li a la pel·lícula Líban, ja que la guerra del Líban no és diferent en la seua essència de qualsevol altra guerra, i vaig pensar que qualsevol intent de polititzar-la hauria desbaratat la pel·lícula". Això és ideologia en el seu estat més pur: el fet de reviure la traumàtica experiència del perpetrador ens capacita per a esborrar el rerefons ètic-polític del conflicte: què estava fent l'Exèrcit israelià en l'interior del Líban, etcètera. Semblant humanització serveix així per a tirar una cortina de fum sobre la qüestió fonamental: la necessitat d'una anàlisi política implacable del que està en joc com a conseqüència de la nostra activitat polític-militar. Les nostres lluites polític-militars no són precisament una història opaca que desbarata bruscament la nostra vida íntima, són una mica en el que participem plenament.

D'una manera més general, eixa humanizació del soldat (en l'adreça de la proverbial creença "errar és humà") és un element clau de la (acte) presentació de les forces armades israelianes: als mitjans de comunicació israelians els agrada posar l'accent en les imperfeccions i traumes psíquics dels soldats israelians, no presentant-los ni com màquines militars perfectes ni com herois sobrehumans, sinó com a gent corrent que, atrapada en els traumes de la Història i de la guerra, comet errors i pot perdre's, com tot el món.

Per exemple, quan al gener de 2003, les forces armades israelianes van demolir la casa de la família d'un supòsit "terrorista", ho van fer amb acusada amabilitat, fins i tot fins al punt d'ajudar a la família a traslladar els mobles fora abans de destruir la casa amb un bulldozer. En la premsa israeliana es va informar poc temps abans sobre un succés similar: quan un soldat israelià estava registrant una casa palestina a la recerca de sospitosos, la mare de la família va cridar a la seua filla pel seu nom a fi de tranquil·litzar-la, i el sorprès soldat va saber que el nom de la aterroritzada xica era el mateix que el de la seua pròpia filla; en un arravatament sentimental, va traure la seua cartera i li va ensenyar la seua foto a la mare palestina.

És fàcil percebre la falsedat de semblant gest d'empatia: la idea que, a pesar de les diferències polítiques, tots som éssers humans amb els mateixos amors i preocupacions, neutralitza l'impacte del que el soldat està fent efectivament en eixe moment. Així, l'única resposta apropiada de la mare hauria de ser: "Si realment tu eres tan humà com jo, per què estàs fent el que estàs fent ara?". El soldat llavors només pot emparar-se en un deure objectivat: "No m'agrada fer-lo, però 'és' el meu deure..." -evitant així assumir eixe deure forma subjectiva. El missatge d'eixa humanizació és el de posar de manifest l'escletxa entre la complexa realitat de la persona i el paper que aquesta ha d'ocupar contra la seua veritable naturalesa-. "En la meua família, la genètica no és militar", com diu un dels soldats entrevistats en Tsahal, de Claude Lanzmann, sorprès per veure's a si mateix com oficial de carrera.

I això ens fa tornar a The hurt locker: la seua descripció de l'horror diari i del traumàtic impacte del servei en una zona de guerra sembla situar-la a milles de distància de les sentimentals celebracions del paper humanitari de l'Exèrcit nord-americà, com la infame Boinas verdes, de John Wayne.

No obstant això, sempre hauríem de tenir present que les àrides i realistes imatges de l'absurd de la guerra de The hurt locker enterboleixen, fent-lo així acceptable, el fet que els seus herois estan fent exactament el mateix treball que els herois de Boinas verdes. En la seua mateixa invisibilitat, la ideologia està ací, més que mai: estem allí, amb els nostres xicons, identificant-nos amb les seues pors i les seues angoixes, en lloc de preguntar-nos què estan fent allí.

L'IVA i el PSOE

El passat 16 de març, les infames pàgines estatals del diari Público incorporaven el següent titular: La recesión fuerza a cinco países de la UE a elevar su IVA.

No s'ha de ser molt llest per a veure la tendenciositat que amaga, especialment el verb. Amb l'ús del verb "forçar" es dóna la sensació d'inevitabilitat: "És que estem obligats a fer-ho", "És conseqüència de la crisi econòmica", etcètera.

Un exemplar menys tendenciós seria alguna cosa així com "la recessió força els països de la UE a prendre mesures", però no, en el cas espanyol, el govern "es veu obligat" a pujar la tributació indirecta per excel.lència, l'Impost sobre el Valor Afegit, que com totes sabeu, és regressiu, doncs és independent de les rendes del contribuent.
Com deia, un titular objectiu parlaria de la inevitabilitat, per part dels estats, de prendre mesures per tal de paliar els efectes de la crisi econòmica, però no concretament de l'IVA, doncs ja no es tracta de que no s'incentive el consum, sinó d'una autèntica ofensiva contra la classe treballadora.

El pitjor de tot, no obstant, no es queda aquí. Els primers paràgrafs continuen amb la mateixa tònica fins a la traca final: Pese a esta subida, fuentes gubernamentales subrayan que el impuesto español "sigue siendo de los más bajos de Europa": está en la parte baja de la banda en la que se mueven los gravámenes de la UE, del 15% al 25%. Clar, clar. Ja basta això de que Europa comença en els Pirineus. Hem de ser més papistes que el Papa. Hem de ser europeus. Moderns, capitalistes i protestants si fa falta.

Ara, jo em pregunte: hi haurà un 20% d'atur a la resta de països de la Unió Europea? Hi haurà un 25% d'economia submergida? O tal vegada sis de deu treballadors europeus seran mileuristes? Mmmm... no sé, no em sona. En tot cas, i encara que així fóra, no crec que Europa siga un bon miratge en determinats temes. En castellà hi ha una dita que diu "Aunque la mona se vista de seda, mona se queda", la qual cosa ve a dir, en este cas, que ja em poden pintar l'augment de l'IVA de rosa fosforit o m'el poden vendre com el més progressista i europeista que no podrà amagar l'olor a merda que desprén.

De fet, no entenc com el govern de José Luis Rodríguez Zapatero no olora la putrefacció. Es veu que deuen tindre el nas acostumat. Fer-li el treball brut d'eixa manera a la dreta -que està frotant-se les mans amb eixa mesura- i sacrificar-se en les properes eleccions generals... això sí que és ser unes titelles de primera.
Ara entenc a mon pare i l'odi que sent pels socialistes i és que, el que no ha fet el PSOE pel gran capital a l'estat espanyol no ho ha fet ningú.

"El dark side of the moon de Pink Floyd és una sonata"

El pianista Luis Fernando Pérez s'ha expressat així en una interessant entrevista publicada hui a Público, i què voleu que us diga, m'han entrat ganes d'escoltar-la.

"Money it's a crime!"

Matthew Herbert dixit

"En un món post-freudià de constant autoanàlisi [l’hedonisme] és un dels pocs llocs en els quals es pot "ser". Un lloc per a escapar del teu jo altament estructurat. Tanmateix, per a un ciutadà britànic... de què estem escapant? Som els invasors, els opressors... La població hauria d'estar amotinant-se".

"Ens han venut la idea de que la societat és un estat constant de progrés. Cada tecnologia és superada per la següent. Hi ha pocs moments per al pensament, i molt poc espai per a la discussió. Tenim poblacions que no voten però que saben com enviar missatges amb foto a través del Bluetooth".

"M'agradaria escriure una cançó d'amor, però he perdut la meua virginitat: una vegada t'adones que el món va malament, fas alguna cosa al respecte. Pensar en el Govern et porta a pensar en la monarquia, que et duu a la religió, al sexe, a l'economia... Se suposa que som els contadors d'històries d'avui. Si no parlem de la guerra, de què parlem?".

"Crec que la responsabilitat individual és la base del canvi polític. Les meues crítiques van cap a la gent que ho està fotent tot. Pontifica't, per exemple, està dirigida directament al Papa".

"[Una big band] és una metàfora de com organitzar el món: amb espai per a expressar-se però treballant units per tal de crear quelcom millor".

---

Activista i gran músic, ha tret nou single - "Leipzig"- del que serà el seu nou disc - "One one" -:

Se suposa que és un complit

L'altra nit, mentre estava al pàrquing d'una famosa discoteca fent botellón, un xic a qui acabava de conéixer feia unes hores em va dir, enmig d'una divertida conversa: "Em caus de puta mare, eres com un tio". Jo no sabia què respondre. Simplement vaig dir: "Gràcies pel que se suposa que és un complit". Què havia de dir? No és la primera vegada que un home m'ha fet un comentari semblant. No sé, per una banda és bo, perquè vol dir que quan em coneixen em veuen com una igual, però per altra, demostra la distància que hi ha entre ambdós sexes i el treball que ens queda per fer.

Música

Treballe en el centre. I estos dies, sóc una privilegiada. A totes hores m'acompanya la música de les bandes. I és que... què seria de les Falles, de València i del País Valencià sense elles i els músics -TOTS PERSONATGES DE MALA VIDA-? Que visquen les bandes... i les xarangues, xe!

I ara, vaig a fer-me un xocolate amb bunyols...

Ho tinc decidit

2010 està sent un any de grans canvis per a mi. Ahir vaig prendre una decisió que suposarà un més. Definitivament, sóc una persona distinta.

Concha

Sí... Ja sé que aquesta seria l'entrada perfecta per al diumenge (ja sabeu per allò de complir, ni que siga una miqueta, amb la secció de video pensada per a eixe dia), però no estic molt segura de poder accedir a Internet aquest cap de setmana i el ben cert és que tinc moltes ganes de compartir aquest amb totes vosaltres.
Gràcies al meu amic Kuank, he pogut conéixer el següent curtmetratge de Julio Medem que m'ha deixat fascinada (com en general tot el seu cine). Al meu parer, és una metàfora vital molt bella. A vore què en penseu vosaltres!

L'altra cara de la lluna

Les falles arriben, un any més, a la nostra ciutat. Els carrers es plenen de falleres i dolçaines, els masclets tornen a amanir els matins d'esta primavera que ja hauria de començar i les vesprades pareixen concebudes només per a omplir-nos l'estòmac de xurros i bunyols. Els monuments fallers s'alçaran vigorosament de nou a aquesta ciutat que pot pressumir de la lluna més popular de totes les llunes mundials, com també pot pressumir d'espècies polítiques endèmiques del nostre particular medi ambient mediterrani. Entre la xufa i el taronger, entre els circuits urbans de fórmula 1 i les ciutats de les arts i les ciències, entre regates i masclets, Cabanyals i Benimaclets, és comú la proliferació de Barberàs, de Camps i de Cotinos, d'Alartes, d'Osoros i d'altra fauna semblant.

Front aquesta cara fosca de la nostra estimada lluna, a les falles alternatives del Terra podreu descobrir la seua altra cara, la d'aquelles aborígens que resisteixen a aquesta fauna tremendament agressiva i destructora amb el seu medi òptim. A cada barri, a cada carrer, front la banalització de les falles, front les foscors que el fosc rostre de la lluna imposa al nostre voltant, donem-li llum, alegria i lluita, demostrem que sabem construïr la nostra pròpia festa, crítica, sàtira i autèntica, plena de contingut, plena de somnis, plena de llunes grans i clares.

L'altra cara de la lluna arriba al Terra per a totes aquelles persones que vulgau compartir durant estes falles un poquet de temps amb nosaltres!

Dimarts 9
17h Campionat de Xamelo

Dimecres 10
17h Campionat de Truc

Divendres 12
17h Campionat del Savi
(Joc de preguntes dels Països Catalans)

Dissabte 13

21:30 Sopar de pa-i-porta. Apunteu-vos al Terra.
Per 5€, nosaltres posem la picaeta i la beguda!

23:00 Concert d’Eina. Entrada 5€

Dimarts 16

Pel matí, plantarem la falla del Terra, la qual podreu visitar al llarg de tot el dia.

13:00 Paelles.
Nosaltres fiquem la llenya i la musiqueta

17:00 Concert amb el cantautor Lluís Vicent

18:30 Xerrada: Altra manera d’entendre les falles
amb Manuela Trasobares Haro (Artista fallera, Mezzosoprano, Pintora i Escultora)

20:30 Taller de danses.

21:30 Sopar popular al carrer.
Tapetes, beguda i torrà 10€ (com sempre tindrem una opció vegetariana.)

23:30 Cercavila amb correfoc i muixeranga pels carrers de Benimaclet que finalitzarà amb la cremà de la nostra falla!

Totes les activitats al centre social Terra o al mateix carrer. C/Baró de Sant Petrillo, 9
--
------------------------------

--------------
Fes-te amiga del terra:

www.elterra.org
---------------------------------------------------------------------
centre social-bar Terra
baró de sant petrillo n9 benimaclet, valència

Camí al semiesclavatge

Avui en la seua columna de l'Informatiu, titulada "Camino a la semiesclavitud", l'amic i il·lustre blogger Juan Enrique Tur, ha posat la seua atenta mirada en una realitat que en altres mitjans ha passat totalment desapercebuda: la dels becaris.
I és que, arran de l'aberrant anunci de la CEOE d'un contracte d'esclavatge per a joves (temporal, amb salari mínim, sense cotització, sense acomiadament) com a proposta per a superar la crisi (!), els mitjans de comunicació -especialment els de la dreta, això és cert- van posar el crit en el cel. Però ningú, absolutament ningú, excepte en Tur, ha caigut en el compte de que eixa modalitat contractual existeix. I tant que existeix. A l'Administració som legió. I dic som perquè sí, sóc una d'eixes joves que tinc "l'honor" de ser explotada per l'administració pública. On, a sobre, hi ha la possibilitat d'estendre l'explotació molt més enllà de la proposta de la patronal: a l'administració autonòmica, ara es pot renovar fins a 36 mesos i a l'administració estatal, tinc entés que fins a 48.
Recorde una notícia de fa uns mesos, que deia que el País Valencià tenia una de les ratios més baixes de personal funcionari. Es deia així, en positiu, com si això fóra resultat de l'eficiència dels nostres polítics-gestors. Quan el ben cert és que, en la realitat, centenars de becaris estan cobrint places funcionarials amb sous baixos i ZERO drets. Un exemple proper en el temps i que il·lustra amb molta claredat les meues paraules és la notícia amb que l'Informatiu obria la seua portada el passat 1 de març: 24/9: 365 dies amb el 90% de periodistes en pràctiques i els mateixos vicis que Canal9.
Sí, sí. Heu llegit bé. El 90% dels periodistes en pràctiques. Al costat de l'amenaça de la patronal espanyola, la realitat de molts joves llicenciats no li té res a envejar.

Nazanin Amirian, una entrevista sense vel

Bauman, últim cartutx contra el lliure mercat

Article de Carlos Prieto publicat hui a la secció de cultura del diari Público.

Pocs autors poden presumir d'haver inventat una metàfora reeixida per a descriure els nous temps marcats pel desenvolupament dels serveis globals de comunicació, la caiguda del comunisme i el triomf del lliure mercat. El sociòleg polonès Zygmunt Bauman (Poznam, 1925) és un d'ells. El seu concepte es va dir modernitat líquida. Líquida perquè, segons ell, vivim en un període marcat per la inestabilitat i la precarietat.
Bauman creu que la desregulació dels mercats s'ha dut per davant els pilars i els llaços socials sobre els quals se sostenien els països occidentals després de la II Guerra Mundial. La globalització econòmica no només ha afectat a les relacions laborals sinó a totes aquelles que vertebren el cos social, incloses les familiars i les sentimentals, tesi plasmada per l'escriptor en llibres com Amor líquido (FCE), Vida líquida (Paidós) i Miedo líquido (Paidós).

El sociòleg polonès torna ara a la càrrega amb Mundo consumo (Paidós). Una anàlisi sobre les possibilitats de supervivència de l'individu ètic en un llogaret global en la qual els governs locals no són capaços de posar-li el cascavell al tigre dels mercats globals. "Els estats-nació ja no són els sobirans de molts aspectes de la vida comuna dels seus ciutadans", conta a Público. "Antigament el que distingia a les socialdemocràcies era que creien que el principal deure de la comunitat era protegir a tots els seus membres de les forces poderoses a les quals ú no pot enfrontar-se sol. Els estats moderns eren suficientment poderosos per a aconseguir que els interessos econòmics es plegaren als desitjos polítics de la comunitat".

Tot va canviar arran del que Bauman descriu en Mundo consumo com "el colp d'estat neoliberal de Reagan-Thatcher", que va posar en dubte els significats de dos conceptes que llavors semblaven tan robusts com "públic" i "social". La correlació de forces entre política i mercat es va veure bruscament alterada. "El nou poder global no està sotmès ara a la supervisió política. L'abast dels estats-nació segueix sent local, massa menut com per a poder controlar als mercats", conta el sociòleg a aquest periòdic.

La gran qüestió política contemporània és, per tant, "si alguna força política pot contenir la marea de globalització desenfrenada de capital, comerç, finances, criminalitat, drogues i armes tenint a la seua disposició únicament els mitjans d'un Estat solitari".

La resposta és no. I la crisi econòmica ho ha tornat a posar en evidència. Bauman critica amb duresa les mesures preses pels governs progressistes per a frenar la recessió. "Cada vegada és més complicat distingir entre les polítiques econòmiques de la dreta i les de l'esquerra. Ser d'esquerres sembla significar ara fer d'una manera més rigorosa el treball que la dreta diu que cal fer. I, una vegada fet, pal·liar les nefastes conseqüències socials d'aquest treball", diu.

Acció col·lectiva i global
Reduïda la socialdemocràcia a una espècie d'organisme de beneficència encarregat de cuidar a les víctimes d'un huracà anomenat globalització econòmica, només queda saber si encara estem a temps de revertir eixa situació. Les receptes de Bauman passen, per a començar, per donar un gir de volant a la deriva de la societat de consum. "Actualment s'espera que siguen els propis individus els qui conceben solucions individuals als problemes socials. La solidaritat comunitària ha donat pas a la competència entre individus. La societat de consum practica una exclusió més estricta, violenta i implacable que l'antiga societat productiva", diu l'autor, que acompanya les seues crítiques a la globalització econòmica amb una bateria d'estadístiques: fa 40 anys la renda del 5% més ric de la població mundial era 30 vegades major que la del 5% més pobra. Fa 15 anys era 60 vegades superior. I en 2002, 114 vegades més.

"La única resposta possible a la globalització econòmica és el sorgiment d'un espai polític igualment global", conta. La tasca no és precisament senzilla. Bauman sap que la idea de crear una espècie de super Estat democràtic global s'enfronta al "escepticisme existent entorn de la viabilitat d'una democràcia postnacional o de qualsevol entitat política democràtica per sobre del nivell de nació".

El sociòleg polonès també té clar que els actuals organismes d'acció internacional i les institucions universals no estan preparades per a aquest canvi. "Sembla dubtós que els actuals marcs per a la política global puguen donar cabuda a les pràctiques del sistema polític global emergent o servir com incubadores d'aquestes. Què podem dir de l'ONU, per exemple, creada amb la missió de salvaguardar i defensar la sobirania plena i inexpugnable de tot Estat sobre el seu territori? Pot la força vinculant del dret global dependre de l'obediència que tinguen a bé dispensar els membres sobirans?", es pregunta. Bauman conclou que cal començar pràcticament de zero: "Es necessiten noves forces per a crear un fòrum veritablement global. I aquestes només podran afermar-se esbiaixant als antics actors".

Amèrica en crisi
El sociòleg polonès no només posa en dubte la capacitat dels EUA per a gestionar el nou organisme global, sinó que ho qualifica de país en decadència degut, entre altres coses, a la seua incapacitat per a apagar els focs bèl·lics que ha provocat en altres nacions i al seu enorme deute econòmic: "Els EUA és un país addicte als diners importats de la mateixa manera que és addicte al petroli importat. Eixos diners importats que, tard o d'hora caldrà retornar, no es gasten en el finançament d'inversions rendibles sinó en sostenir el boom del consum", escriu.

Malgrat que tampoc té molta fe en l'actual Europa ("Fins fa poc era el centre que convertia la resta del planeta en perifèria, però ja no gaudeix de semblant privilegi i no pot tenir cap aspiració seriosa de recuperar el que va perdre. D'ací l'esvaïment de la nostra confiança"), assenyala quins són els passos que hauria de donar Europa per a fer-nos eixir de l'empantanegament global: deixar de veure els EUA com el líder natural i abandonar la seua obsessió per la seguretat, que sembla guiar les seues polítiques: "Fa l'efecte que està segellant les seues pròpies portes, al mateix temps que fa molt poc (o res) per reparar la situació que li ha induït a tancar-les".

Fora com fóra, el trajecte transformador proposat per Bauman està replet de riscos. "El camí és tan incert avui com ho era llavors, al començament de l'era moderna i de la seua fase de construcció nacional i estatal. El pitjor és que no hi ha cap mapa d'aquest camí, pel que cada nou pas s'assembla a un salt cap a allò desconegut", resol. Bona sort a tots, doncs.

Poeta de l'amor i de la vida

Un article de Luis Arias Argüelles-Meres publicat en La Nueva España el passat 23 de febrer.

«Yo no quiero más luz que tu sombra dorada/ donde brotan anillos de una hierba sombría./ En mi sangre, fielmente por tu cuerpo abrasada, / para siempre es de noche: para siempre es de día». (Miguel Hernández)

«No me conformo, no: me desespero/ como si fuera un huracán de lava/ en el presidio de una almendra esclava/ o en el penal colgante de un jilguero». (Miguel Hernández)

En aquest país nostre de nunca jamás, es compleix, en el present any, una altra efemèride de primera magnitud, la de Miguel Hernández, la del poeta que va acabar els seus dies en les presons franquistes. La del poeta autodidacta per excel·lència que va donar el segle XX en les lletres espanyoles, la del poeta que va escriure una de les triaries més grandioses de la nostra literatura, la del poeta la veu del qual segueix viva si es tracta d'amor, si es tracta de llibertat, capaç de commoure fins i tot als més insensibles.

Poeta de l'amor i de la vida, l'erotisme de la qual aconsegueix en determinats poemes una força que, si no sobrepassa l'insuperable, sí està molt prop d'això. Poeta de l'amor i de la vida, que, a força de tant estimar, arriba al tràgic sense donar possibilitat alguna al cursi i al melodramàtic. Poeta, abans de res, de sotracs.

I no deixa de ser desquiciant que, en un any com aquest, marcat, més que per cap altra cosa, per una insultant mediocritat en la vida pública, se celebre el centenari d'un poeta de l'envergadura de Miguel Hernández. I que hagen hagut de transcórrer més de trenta anys de la suposada democràcia que gaudim perquè, oficialment, hi haja un compromís de declarar nul el judici que en 1940 el va condemnar a mort.

Si precoç va ser com a poeta, la seua mort, als 31 anys, no li va impedir, no obstant això, haver escrit una obra d'una qualitat tan enlluernadora que li farà sempre figurar entre els grans poetes en llengua castellana de la nostra literatura contemporània.

I, abans de res i sobretot, més enllà dels fastos que vagen a celebrar-se, més enllà dels reconeixements oficials, el que cal preguntar-se és en quines condicions pot rebre l'Espanya d'avui el llegat d'aquesta obra poètica de primera magnitud. Miguel Hernández no és d'eixos poetes dels quals es puga fer una lectura asèptica*. Miguel Hernández no és d'eixos poetes que faciliten lectures nyonyes.

El seu dolor, com el seu amor, són de tal intensitat que, com diria Unamuno, retremolaran en les mans dels seus lectors, bé siga en veu baixa, bé siga en lectura pública per a l'ocasió com és de preveure que succeïsca durant els molts actes que s'organitzaran en ocasió del seu centenari.

L'Espanya de 2010, que encara té molts problemes pendents amb el que és la seua memòria col·lectiva, es veurà obligada a acollir i a celebrar el centenari d'un poeta que la seua obra no l'hi posa gens fàcil a tots aquells que són decidits i entusiastes partidaris de l'amnèsia envers una dictadura que és responsable de la mort d'aquest home en les seues presons, en 1942, tres anys després de la victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil.

Ací no cap parlar d'incontrolats, ací no cap al·legar ignorància del que ocorria, ací no és possible argumentar que aquell règim, que deia ser la salvaguarda de la reserva espiritual d'Occident, tinguera el més mínim resquici de generositat amb un poeta que s'havia compromès a fons amb la República, posant la seua poesia en primera línia de combat.

La mort de Miguel Hernández, en les condicions que es va produir, és un episodi més no només de la història universal de la infàmia, sinó també de la crueltat d'un règim totalitari que va durar quasi quatre dècades, i, al que segons sembla, resulta molt complicat jutjar. Dit açò, no cal perdre de vista en cap moment que és tant l'amor que hi ha en la poesia d'Hernández, amor no només a la qual va ser la seua companya, amor no només al seu fill en aquell inoblidable poema, sinó també amor a la bellesa i a la vida, que sembla impossible, a l'evocar la seua vida i obra, no recordar aquell sonet de Quevedo titulat «Amor constante más allá de la muerte», que, segons Dámaso Alonso, és probablement el millor de la poesia espanyola.

En efecte, medul·les que van cremar, venes que van donar foc incandescent a tant d'amor. Poemes els de Miguel Hernández que, com l'amor, segons Quevedo, van molt més enllà de la mort.

Poeta que va cantar a les explosions primaverals, que es va rebel·lar contra les condicions de vida d'un xiquet yuntero, que, davant la mort d'una persona molt benvolguda, va expressar que li dolia fins a l'alè. Poeta que va bolcar el seu amor cap al seu fill d'una forma tan esquinçadorament profunda.

Poeta que va captar la bellesa del paisatge al que va treure el cap de xiquet. Poeta que va transitar el millor de la nostra tradició lírica. Poeta al que no li va ser aliena la tragèdia que va viure el seu poble en la Guerra Civil. Poeta gegantesc d'un temps i un país que va sorprendre al món.

Poeta de l'amor i de la vida, l'obra de la qual és una revenja no només davant les injustes i cruels circumstàncies en què la seua mort es va produir, sinó també, i abans de res, davant la injustícia, davant la tragèdia, davant totes les misèries de la vida humana. Poeta de l'amor i de la vida els clams de la qual estaran eternament vius, perquè tota la seua vida i obra cabrien sota un dels seus títols més coneguts, sota un llamp que no cessa, sota una explosió de vitalitat centellejant la flamarada de la qual és impossible apagar, la flamarada de la qual va en la torxa que sempre estarà en mans de la millor poesia, aquella el compromís de la qual és vèncer a la mort.

*En eixe sentit, recomane la última Carta amb resposta que Rafael Reig va lliurar en el diari Público: "Es que fue comunista".