Die Linke III

Aquesta entrada suposa la continuació de l'anterior.

Composició i estructura.

Die Linke és certament, tal i com resa el seu programa de Dortmund del 2007, un partit com mai no ha existit a Alemanya, encara que hi ha qui ha intentat buscar paral·lelismes històrics amb l'USPD (Partit Socialdemòcrata Independent), el KPD-O (Partit Comunista Alemany-Oposició) o l'SAPD (Partit Socialista Obrer d'Alemanya). "La prohibió del KPD durant la Guerra Freda en l'estat en primera línia del front que va ser Alemanya Occidental conduí a un desenvolupament d'allò que va produir-se en altres variants continentals de sistemes de representació electoral proporcional, en els quals van sorgir forts partits comunistes dels moviments de resistència antifeixistes de la Segona Guerra Mundial (incloent la pardoxa de que en aquells països on les tendències revolucionàries eren més fortes el capitalisme va ser introduït més o menys a la força, mentre que en els països d'Europa Oriental amb moviments de resistència menys caracteritzats pel seu socialisme s'imposà una economia planificada per l'estat en el context d'una Guerra Freda). Des d'aquest punt de vista, Die Linke no és un aflebit vestigi d'èpoques passades amb una forta font de joventut procedent de la dècada dels seixanta cada vegada més envellida, sinó una nova formació política que sorgeix al si d'una crisi hegemònica del neoliberalisme, els perfils de la qual van dibuixant-se gradualment amb una major concreció", escriu Solty.

Compta Die Linke amb quasi 80.000 afiliats organitzats federalment, en 16 assemblees regionals i 326 assemblees de circumscripció, i amb un 38,1%, té la major proporció de dones de tots els partits alemanys (dades del 2008). Té representació en tots els parlaments regionals de l'antiga Alemanya oriental (Mecklemburg-Vorpommem, Berlin, Branderburg, Sachsen, Sachsen-Anhalt i Thüringen) i en cinc de l'antiga Alemanya occidental (Niedersachsen, Bremen, Hamburg, Hessen i Saarland), i en el parlament federal compta, en el moment d'escriure's aquest article, amb 53 diputats -actualment 76, doncs l'article és anterior a les eleccions federals de 2009-. A Branderburg supera en nombre de militants a l'SPD i a la CDU, a Sachsen i Thüringen és la segona força política i a Berlin, on l'SPD governa en coalició amb Die Linke, aquesta ha aconseguit uns gens menyspreables éxits socials, a saber: "la implementació, molt resistida, d'un gran sector d'ocupacions finançades amb fons públics; el fet que la ciutat sols permet treballar a empreses que paguen un salari per hora mínim de 7,50 euros; la inserció en la Constitució de la possibilitat de realitzar referèndums, inclús d'iniciativa popular; la gratuïtat dels jardins d'infantesa; la no privatització de la Caixa d'Estalvis de Berlin, així com de qualsevol altra caixa pública de previssió". En el nivell federal, ha aconseguit introduïr en l'agenda política la qüestió de la justícia social: sectors de l'SPD tornen a la crítica al capitalisme i inclús la CDU s'ha retractat, almenys de boqueta, de les seues polítiques més neoliberals.

La direcció completa del partit consta de 44 membres, repartits paritàriament segons el partit d'origen: així, copresideixen el partit Lothar Bisky (procedent del PDS) i Oskar Lafontaine (procedent de la WASG), i hi ha quatre vicepresidències: Katja Kipping (PDS), Halina Wawzyniak (PDS), Ulrike Zerhau (WASG) i Klaus Ernst (WASG). Amb els seus vuit eurodiputats, encapçala actualment el grup GUE/NGL a través del Partit de l'Esquerra Europea, del qual el PDS va ser coimpulsor i compta així mateix amb una organització juvenil -Linksjugend['solid]-, una organització universitària -Die Linke.SDS-, una fundació -la Rosa-Luxemburg-Stiftung-, un diari -el Neues Deutschland, fundat el 1946 pel SED com a diari del partit- i una editorial -Karl Dietz, que reedita periòdicament les obres completes de Marx i Engels i Rosa Luxemburg-. Die Linke va fixar la seua seu en la Karl-Liebknecht-Haus, emblemàtic edifici on els haja, testimoni directe del convuls segle XX com a pocs i considerat des del 1977 d'interés històric.

Die Linke és un partit pluralista i democràtic; els seus militants poden formar fraccions en raó a les seus línies estratègiques. Actualment hi ha sis ales constituïdes al seu si:

- Ema.li (Esquerra emancipatòria) no se concep ella mateixa com una fracció, sinó com un corrent de pensament. Com a reivindicació política realista, Ema.li proposa una major reivindicació de la renda bàsica incondicional i una relació més estreta amb els moviments socials.

- Antikapitalistische Linke (Esquerra anticapitalista) proposa condicionar la participació del partit en coalicions de govern a un programa de mínims (ni privatitzacions ni participació en guerres ni retall de l'Estat social). Aboga per una orientació més anticapitalista del partit.

- Kommunistische Platform (Plataforma comunista) representa les posicions comunistes del partit, la tradició de les quals busca preservar. Un dels "objectius estratègics" de la Plataforma comunista és la "consecució d'una nova societat socialista, en la que s'utilitzen les experiències positives del socialisme real i es traguen conclusions de les errades comeses". És l'ala ortodoxa del partit, manté contactes amb el Partit comunista alemany (DKP) i fins el 2008 va estar vigilada per la Bundesamt für Verfassungschutz (BfV), els serveis secrets alemanys.

- Sozialistische Linke (Esquerra socialista) representa les posicions keynesianes i també les comunistes-reformistes del partit. Esquerra socialista, amb una base fortament sindical, aspira a un partit socialista reformat seguint els exemples de l'SP holandès o l'italià Rifondazione Comunista. Molts dels seus membres provenen de sindicats i de l'antiga WASG.

- Netzwerk Reformlinke (Xarxa de l'esquerra reformista) defensa la col·laboració amb l'SPD i els Verds. Les coalicions de govern a Mecklenburg-Vörpommern i Berlin es formaren per la seua suggerència. En ella militen sobre tot antic membres de la WASG. La política d'aquesta fracció va ser un dels arguments pels quals la WASG de Berlin va concórrer a les eleccions al parlament regional de 2006 amb una llista diferent. En el partit representa a diversos grups de treball.

- Forum demokratischer Sozialismus (Fòrum del socialisme democràtic) recull les opinions majoritàries de l'antic Linkspartei.PDS. Defensa la participació en coalicions i la implementació de reformes socials. És proper a les posicions de l'esquerra reformista i junt a l'esquerra socialista, és l'únic corrent del partit que es designa com a tal.

Die Linke II

Aquesta entrada suposa la continuació de l'anterior.

De la socialdemocràcia al socialisme democràtic.

"Després de la meua decisió -escriu Lafontaine-, la política de la coalició roig-i-verda evolucionà de tal manera que jo mai haguera imaginat i que em plenà de preocupació. Resulta difícil comprendre que precisament sota un govern federal socialdemòcrata, la República Federal d'Alemanya participara per primera vegada en una guerra que violava el dret internacional i que era irreconciliable amb la Constitució. La guerra de Kosovo toca el nervi de la concepció socialdemòcrata de la política. El 8 de juny de 1999, poc abans de les eleccions europees, es presentava a Londres el manifest Schröeder-Blair, i Hans Eichel donava a conéixer el seu Programa de futur 2000. Llavors ja em vaig sentir desafiat. Nosaltres havíem guanyat les eleccions amb la promesa de fer una altra política, amb la promesa de de fer realitat en el nostre país una major justícia social".

En llançar per la finestra a Lafontaine, la coalició roig-i-verda canvià completament d'agenda. Especialment impressionant va ser el viratge dels Verds, el president dels quals Joschka Fischer imposà en el congrés de Bielefeld la tesi de que la força militar era necessària per a imposar la pau, una burda camàndula retòrica que buscava la justificació de la participació alemanya en els bombardeigs de l'OTAN a Sèrbia el 23 de març de 1999 (dotze dies després de la dimissió d'Oskar Lafontaine) en resposta al conflicte de Kosovo, convertint en paper mullat el discurs pacifista del partit. Els Verds es van plegar per complet a la renovada política de mission civilisatrice de l'Aliança -pitjor encara: van recórrer a la comparació de les forces sèrbies amb les SS amb l'objectiu de manipular les emocions de la ciutadania i cegar la seua raó-, i això no molt després de que el seu partit renunciara a la proposta d'abandonament de l'energia nuclear. Començà a parlar-se d'una "FDPització" (pel FDP, el Partit Liberal Alemany) dels Verds i Die Zeit va poder permetre's el titular de "Els Verds s'han perdut". Els votants socialdemòcrates i verds, decebuts, començaren a abstindre's, i la CDU, sense massa esforç per la seua part, anà guanyant una elecció rere altra.

El 24 de maig, Lafontaine abandonà oficialment l'SPD. La trajectòria política de Lafontaine portà a tot tipus d'especulacions sobre el seu futur, fins que dues setmanes després es presentà oficialment com a candidat, junt a Gregor Gysi, de la coalició entre el Linkspartei.PDS i la WASG (Treball i Justícia Social-L'Alternativa Electoral), fundada l'any 2004 per Axel Troost i Klaus Ernst com una associació de socialdemòcrates desencantats, sindicalistes i seguidors del catolicisme social contraris a la deriva neoliberal del govern i que en el 2005 es consolidà com a partit polític. Per a això, Lafontaine entra en la WASG el 18 de juny. No va ser, com després ha suggerit maliciosament la premsa alemanya i l'europea s'ha fet ressò, ni l'oportunisme ni el suposat egocentrisme de Lafontaine el que motivaren la seua decisió, doncs ja com a membre de l'SPD havia afavorit un acostament al PDS (...)

Tot i que no va obtindre representació parlamentària, la coalició aconseguí el mes de maig a Nordrhein-Westfalen el 2,2% dels vots, el millor resultat en un estat occidental: un resultat gens menyspreable tractant-se d'un partit eixit del no res. Amb l'Aliança amb la WASG, el partit de l'Esquerra aconseguia tenir presència en els sindicats d'una manera que el PDS difícilment podia aconseguir pel seu propi compte, encara que l'SPD tinga profundes les arrels en els sindicats i algunes organitzacions sociopolítiques. Per aquell temps en una enquesta del setmanari Der Spiegel -en un número que portava ni més ni menys que en portada un retrat de Marx sota el titular "El nou poder de l'esquerra"- un 53% d'enquestats de l'antiga Alemanya oriental respon que el partit de l'Esquerra "és un partit completament nou" que defensa, per damunt de tot, "la justícial social" (43% dels enquestats). Comencen a produir-se les primeres fugues de militants de l'SPD cap al partit de l'Esquerra. L'SPD comença, sense èxit, a "intentar evitar allò inevitable -çò és, l'establiment d'una força a la seua esquerra- mitjançant intents feixucs i dolorosos des de l'ostracisme, retratant a l'oriental PDS com a políticament fiable però envaït per una tropa de desnordats esquerrans de l'Oest, irresponsables a l'hora de governar".

En març de 2007 WASG i el Linkspartei.PDS decideixen en un congrès a Dortmund fusionar-se -amb un 83,9 i un 96,9% de vots a favor pel WASG i el Linkspartei.PDS respectivament- i formar Die Linke (l'Esquerra), que es presenta oficialment com l'alternativa d'esquerres comuna per a tota Alemanya el 16 de juny a Berlin. Entrevistat pel Frankfurter Rundschau, Gregor Gysi declarà: "La WASG era més bé pugnaç, apressada i nerviosa, com ho són els partits jóvens. I jo em vaig dir: la barreja no està gens malament; nosaltres estem una miqueta com adormits i aquests encara bulleixen de vida. (...) La WASG porta amb ella un ala sindical genuïna, no gastada. Són biografies germanoccidentals de tot punt trobades. I qui se'ns han unit no són gent perifèrica en l'oest. Hi ha molta gent molt exitosa professionalment i que guanyen bons salaris a la qual li resulten atractives les idees d'esquerra".

"Durant les discussions per a establir el nom del nou partit", escriu Solty, "un important sector d'antics militants del PDS van insistir, amb comprensible vehemència, en mantenir el terme "socialisme democràtic" com a part del nou nom, per tal de reflectir així l'objectiu subjacent del partit de superar el capitalisme amb mitjans democràtics. Tan mateix, retrospectivament pot dir-se que la tria conscient (o va ser la "il·luminació" del Weitgeist en el moment oportú?) d'anomenar-lo simplement, i també una miqueta audaçment, Die Linke, l'Esquerra, s'ha demostrat com un savi moviment estratègic ja que arrabassa als vells partits d'esquerra el monopoli de definir allò que "l'esquerra" és i confronta a l'opinió pública, així com a la seua pròpia militància, amb aquesta qüestió crucial de definició després del fracàs de l'esquerra post seixanta-vuitista i l'esgotament de les seues energies utòpiques en el context de la seua adopció en el neoliberalisme".


Vorwärts!

El procés de formació i la consolidació del partit no han estat exempts de tensions i contradiccions. Les discussions entre els sectors comunistes veterans del partit (a qui se'ls acusa raonablement de tenir una mentalitat funcionarial allunyada dels moviments socials), els partidaris d'un apropament a l'SPD i els Verds i els pioners desitjosos de transitar una nova ruta cap a un socialisme per vies democràtiques són ben conegudes en els mitjans alemanys, que no perden l'ocasió per a explotar-les, encara que sense aconseguir minar la cohesió del partit. No s'han ficat encara tampoc amb claredat les relacions entre el partit, els sindicats i els moviments socials, quins instruments són els més addients per a una transformació socialista de la societat i en quina mesura deuen abolir-se determinades relacions de propietat capitalistes per a tal cosa o com encarar el procés de globalització. Aquesta imprecissió del programa, lluny d'espantar els seus militants, els esperona al debat.

Les xifres parlen clar: Die Linke no ha deixat de créixer des del 2007. Aquest creixement és resultat, escriu Antoni Domènech, del "progresiu aprimament de les forces de l'espai polític de centre, visible en el sostingut retrocès electoral, en vots i en escons parlamentaris, de la suma de CDU-CSU (democràcia cristiana de centre dreta) i SPD (socialdemocràcia de centre esquerra) que apunta inequívocament a una polarització política creixent de la població alemanya. (...) (Resultats menys evidents són, en canvi, la dretització del vell partit liberal (FDP) i la patètica pèrdua del nord polític -i de base social- dels Verds.) En la jerga acadèmica convencional, el paisatge polític de la distribució de preferències polítiques en un espectre que va de la dreta radical a l'esquerra radical estaria passant d'una distribució unimodal (en forma de dromedari: el gros dels votants s'apinya en el centre de l'espectre polític) a una bimodal (en forma de camell: el gros dels votants es distribueix en dues muntanyes, una a l'esquerra i una altra a la dreta de l'espectre polític). I eixe canvi de paisatge en la distribució de les preferències polítiques de la població és el que explicaria els canvis en la configuració de la representació política, i conseqüentment, en el sistema de partits". En efecte, "mentre els Verds es composaven de respectables ciutadans de la així anomenada esquerra cultura il·lustrada "postmaterial", i en consonància tenen els seus membres els salaris més elevats de tots els partits (competint amb l'FDP a aquest respecte), Die Linke, composada originalment per obrers de coll blanc, ha adquirit ràpidament en els últims anys una base inequívocament de classe. En el que a açò es referix, Die Linke està guanyant ràpidament recolzament sobre tot entre els treballadors i els desocupats (...) sense Die Linke, Alemanya s'haguera convertit en el següent país (després de França, Itàlia, Dinamarca, Holanda, Noruega, Suïssa, etcètera) en perdre un important sector de la classe obrera fragmentada o desclassada en favor del populisme de dretes o l'extrema dreta. (...) Per tot açò, Die Linke té una responsabilitat històrica que trascendeix el context alemany (i podria dir-se que, raonablement, inclús el context europeu)".

Aquest caràcter de classe pot veure's clarament en la quantitat de donacions al partit procedents de persones jurídiques -entre parèntesi la xifra total de donacions:

CDU: 10.210.709 euros
CSU: 4.331.204 euros (CDU-CSU junts: 18.181.832 euros)
FDP: 3.377.717 euros (4.964.624 euros)
SPD: 3.562.410 euros (3.990.666 euros)
Els Verds: 770.819 euros (1.413.299 euros)
Die Linke: 0 euros (64.264, procedents en la seua majoria d'aportacions individuals)

A Alemanya trobem, doncs, un projecte polític ampli socialista i democràtic, crític i conscient de les tradicions de lluita de les quals prové, el suficientment sòlid com per a deixar la seua petjada en l'agenda política, i no una "esquerra real" que sols ho és a cada cita electoral i que en l'entretant es deixa portar per l'agenda política d'una altres fins el punt de ser únicament capaç de plantejar estratègies reactives. "Fixeu-vos en Itàlia, fixeu-vos en Espanya", ens adverteix Lafontaine. "La lliçó que l'esquerra pot aprendre de les darreres eleccions en aquests dos països no pot ser més clara: la Izquierda Unida marginada, la Rifondazione Comunista eliminada. Aquests dos partits han hagut de pagar tan cara la seua participació en el govern perquè es fonamentava en un compromís podrit! És molt absurd, efectivament, deixar un partit per motiu de la seua línia política, de construïr un nou partit, i després formar una coalició de govern amb el partit que acaba d'abandonar els fonaments de la seua política, motiu pel qual se'l va abandonar. Els electors no aprecien res aquest tipus de bromes, i no estan equivocats. Benvolguts amics, si l'esquerra perd la seua credibilitat, perd la seua raó de ser. És per això, que el meu partit, la LINKE, ha pres mesures per a corregir aquesta tendència fatal dels dirigents cap al compromís polític del què he parlat. Les decisions sobre els grans principis del nostre programa han de ser preses pel conjunt dels militants del partit i no sols per una assemblea de delegats. És a dir, no acceptarem les donacions que sobrepassen una determinada quantitat, una quantitat realtivament baixa. I creieu-me, no és l'actitud de qui rebutja alguna cosa perquè igualment no va a obtindre-ho. És simplement que no volem ser corromputs. (...) El capital no dóna mai sense demanar."

Die Linke I

Amb el número d'octubre d'El Viejo Topo acaba la meua subscripció anual a la revista. Llàstima, ara que el tema s'estava posant interessant. I és que, sincerament, el dossier que han dedicat aquest número al partit alemany l'Esquerra és per a llevar-se el barret. Consta d'un article analític, dues entrevistes i el discurs que Oskar Lafontaine va pronunciar en l'acte de recolzament del partit de l'Esquerra a França.

Especialment interessant m'ha semblat el primer, signat per Àngel Ferrero, donat que no es tracta d'una anàlisi post-electoral (va ser escrit just abans de les eleccions al Bundestag, en les quals, per cert, Die Linke va treure uns resultats, si més no, esperançadors), sinó d'un recorregut pel passat, present i futur de la formació.

Sense més, us deixe a continuació la primera part (l'he dividit en diverses parts degut a la seua extensió). De veritat, paga la pena.

DIE LINKE. Un partit com mai no ha existit a Alemanya.

Portava 28 anys en peu i semblava que anava a durar sempre. El mur de Berlin, construït l'any 1961 pel govern estalinista de Walter Ulbricht amb l'objectiu de detenir la immigració dels seus ciutadans a l'Alemanya occidental, s'esquerdava finalment en novembre de 1989 i un mes després començava la seua demolició. El SED (Partit Socialista Unificat d'Alemanya) -fundat en 1946 en la zona d'ocupació soviètica com a fusió, sota l'ègida soviètica, de l'SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany) i el KPD (Partit Comunista Alemany), després del fracàs de les negociacions d'unificació nacional-, havia perdut tota la seua legitimitat i recolzament popular després de quaranta anys governant a la manera del cèlebre poema de Brecht: "Després de la sublevació del 17 de juny / La Secretaria d'Unió d'Escriptors / Va fer repartir follets en Stalinallee / Indicant que el poble / Havia perdut la confiança del govern / I podia guanyar-la de nou solament / Amb esforços redoblats. No seria més ximple / En eixe cas per al govern / disoldre el poble / I triar un altre?" Finalment, en desembre de 1989 el SED es desplomava i a començaments de 1990 la majoria dels seus militants, veient que l'esperit del món hauria de cavalcar sobre lloms de molt altre color, es van donar de baixa del partit: fins un 95% dels seus 2,3 milions d'afiliats. Sobre les seues cendres, encara calentes, Gregor Gysi (Berlin, 1948), conegut advocat a la RDA per haver militat en el Neues Forum -l'àmplia organització ciutadana que exigia reformes democràtiques al règim- i defensat durant les dècades dels 70 i 80 a notables crítics d'esquerres del règim com Robert Havemann, Rudolf Bahro, Ulrike Poppe, Bärbel Bohley o Frank Castorf, va prendre les regnes del què quedava del vell SED i el va transformar gradualment en el PDS (Partit del Socialisme Democràtic), amb la finalitat de ressaltar clarament, des del nom mateix del partit, la seua proposta d'una via democràtica al socialisme. Quan més tard la premsa l'enfrontà al fals dilema entre llibertat i socialisme, Gysi contestà planament: "Llibertat i socialisme" (Freiheit und Sozialismus). Lafontaine va anar inclús més enllà: "Llibertat mitjançant el socialisme" (Freiheit durch Sozialismus).

Tot i que la majoria d'analistes polítics, clavats a futuròlegs avalats per la suposada fi hegeliana de la història, van vaticinar al PDS una vida d'ostracisme electoral, quan no la seua ràpida defunció, el PDS aconseguí resistir i fer-se fort en l'antiga Alemanya oriental, on una Reunificació malament planificada i pitjor executada per l'administració Kohl va portar a la desocupació massiva i un desencant polític que llançà centenars de joves en els braços d'una renascuda extrema dreta neonazi. Paga la pena detenir-se a recordar breument aquest període en el qual més dolorosament visible va ser la derrota de l'esquerra de la "guerra ideològica dels Trenta Anys", doncs aquest estat de coses hauria de ser rellevant en el futur pròxim en la creació de Die Linke. Suggereix Ingar Solty que "la importància del partit de l'Esquerra alemanya pot solament aclarir-se a travès de la lent de la teoria de l'hegemonia, i precisa ser analitzat en el context d'una incipient crisi del neoliberalisme. En aquest context poden establir-se alguns paral·lelismes entre l'impacte dels esdeveniments de 1968 i el període que va seguir a 1848. Ambdós períodes històrics es caracteritzen per revolucions fracassades, la cooptació de certs elements revolucionaris compatibles amb el nou sistema de govern i la marginació d'uns altres elements, més radicals, que són incompatibles amb ell. En el cas post-68 es tracta de la cooptació parcial de la "vella" Nova Esquerra i la seua absorció en el neoliberalisme, amb el conseqüent creixement d'un nou partit d'esquerres, Die Linke. Mirant al període posterior a 1848, hem de considerar les relacions que van tenir lloc entre els revolucionaris burgesos-democràtics, el fracàs de les revolcuions de 1848 com a resultat del gir conservador de la burgesia liberal i el boom subsegüent, resultat, parcialment, del compromís de 1848 entre les velles elits feudals i la burgesia ascendent, i finalment la crisi hegemònica del capitalisme manchesterià després de 1873 que marcaria l'ascens del moviment obrer socialista així com del que Robert Cox ha analitzat sota el nom de "període d'imperialismes rivals". El que aquest paral·lelisme suggereix és que el moviment obrer socialista diferia del projecte emancipatori burgés-democràtic de la mateixa manera en que la nova esquerra necessàriament haurà de diferenciar-se política i culturalment de la vella esquerra i de la vella "Nova Esquerra".

En les primeres eleccions lliures al Parlament de la RDA (Volkskammer) el 18 de març de 1990, el PDS aconseguí el 16,4% dels vots, però en les primeres eleccions al Bundestag reunificat sols aconseguí el 2,4% i 17 diputats, tot i que en una tendència que hauria de consolidar-se en els anys vinents, en els antics estats federats de l'Est aconseguí més del 10% dels vots. En les eleccions federals de 1994, en les que Lothar Bisky (Korzybie, Polònia, 1941) -qui després d'una joventut plena de penalitats a Alemanya noroccidental va creuar per voluntat pròpia la frontera germanoriental als 18 anys, es doctorà en ciències de la comunicació a Leipzig i acabà com a rector de la Universitat tècnica de cine i televisió de Postdam de 1986 a 1990- va remplaçar Gysi com a cap de llista, el PDS sols va aconseguir el 4,4% dels vots, i quatre anys després aconseguí rebassar el sostre del 5%, aconseguint formar grup parlamentari en el Bundestag, per a estancar-se en eixe percentatge durant sis anys marcats per diverses crisis internes, el trasvassament d'alguns militants cap a l'SPD i una agressiva campanya mediàtica de desprestigi en la qual es presentà el PDS com un partit ingenuament populista i s'acusà a diversos dels seus membres de pertinença o col·laboració amb l'Stasi (abreviatura d'Staatssicherheitsdienst, els serveis de seguretat de l'estat de la RDA), fins que les protestes contra el programa Hartz IV galvanitzaren el seu electorat, fent-li aconseguir els seus millors resultats en el Superwahljahr de 2004.

El PDS es converteix l'any següent en el Linkspartei.PDS (Partit de l'Esquerra.PDS), nom amb el qual concorrerà a les eleccions d'eixe mateix any en coalició amb la WASG, quan, en el seu periple polític, es creuà amb un home que ha protagonitzat, en el bon dir de Xosé Manuel Beiras, "un procés de radicalització segons avançava en edat, inversament al dels "jeunes loups" del maig francés paulatinament reconvertits a una morigerada acomodació al sistema" (...)


El cor batega a l'esquerra
Oskar Lafontaine (Saarlouis-Roden, 1943) era, junt amb Björn Engholm, Hans Eichel, Uli Maurer, Herta Däubler-Gmelin, Karl-Heinz Hiersemann, Klaus Matthiesen, Heide Simonis, Hediemarie Wieczorek-Zeul, Rudolf Scharping i Gerhard Schröeder, un dels "néts de Willy Brandt", terme amb el qual Brandt passava per alt "la generació dels fills" amb la finalitat d'introduir un recanvi generacional en la cúpula de l'SPD per a comprometre'l en un programa social construït sobre tres eixos: la igualació de les condicions de la dona en el treball i la societat, la modernització ecològica de l'economia i una reforma estructural de les relacions laborals que passara inexcusablement per una reducció de la jornada laboral sense reajustament de salaris. De la trajectòria de Lafontaine pot col·legir-se que ens trobem amb un polític de raça: nascut al si d'una família catòlica, fill d'un forner mort en la Segona Guerra Mundial a qui mai arribà a conéixer, Oskar Lafontaine començà la seua militància després d'una infantesa marcada per la pobresa, en els Jusos, les joventuts socialdemòcrates, en 1966. Orador brillant, prompte cridà l'atenció de Willy Brandt, i sent un conspicu representant de la seua ala esquerra arribà a l'alcaldia de Saarbrücken amb 31 anys i, més tard, a la presidència de l'SPD en 1979 i a la presidència del Sarre en 1985, càrrecs des dels quals es va oposar al recolzament del canceller socialdemòcrata Helmut Schmidt a l'OTAN i als seus plans de desplegament de míssils de creuer AGM-86 i Pershing-II (equipats amb caps nuclears) com a resposta als SS20 soviètics -arribant a participar en el bloqueig de tres dies de la base militar de Mutlangen- i a la deslocalització de la indústria minera i acerera del Sarre.

En 1990, allunyat ja de Brandt, Oskar Lafonatine va ser nomenat candidat a la cancelleria, però Helmut Kohl va saber explotar l'entusiasme per la Reunificació, que Lafontaine havia criticat per la seua dolenta planificació, en la qual les motivacions ideològiques van pesar sobre les econòmiques, de manera que la precipitada unió monetària -1M (marc de l'Est): 1DM (marc de l'Oest)-, que es malinterpretà com una oposició antipatriòtica a la Reunificació mateixa, es traduí prompte en una desocupació massiva en els territoris de l'antiga RDA i l'obligació per a l'antiga RFA de pagar milers de milions durant anys per tal de finançar la reconstrucció econòmica d'aquella, tal i com Lafontaine havia pronosticat. Però no solament van ser polítics i econòmics els motius que determinaren la seua derrota electoral: en acabar un acte de campanya a Colònia, Adelheid Streidel, una esquizofrènica amb deliris paranoics, s'acostà a ell i va clavar un ganivet en la gola, abastint-li l'artèria caròtida i provocant-li una forta hemorràgia que a punt va estar de provocar-li la mort.

Retirat a un discret segon plànol per les seqüeles provocades per l'atemptat, Lafontaine retornà a la palestra en el Congrès de Mannheim de 1995, en el qual va ser triat novament president de l'SPD amb una ampla majoria -321 a 190 vots-, remplaçant Rudolf Scharping amb un programa i una campanya electoral modernitzades, que apostaven decididament per la defensa de l'Estat social i la creació d'ocupació front el dumping social i salarial, i que va obtindre la seua recompensa amb la victòria electoral de la coalició roig-i-verda en setembre de 1998 -que el propi Lafontaine havia ajudat a forjar desde meitat dels noranta, en contra de l'opinió de bona part dels seus propis companys de partit, dels mitjans de comunicació i de la patronal alemanya, el president de la qual concedia entrevistes amb el títol: "Amb els roig-i-verds a l'Edat de Pedra"- sent nomenat per Gerhard Schröeder ministre de Finances.

Com era d'esperar, els spin doctors dels ministeris dominats pels seus colegues social-liberals no tardaren en socavar el seu treball, pero la gota que colmà el got va ser la proposta de Lafontaine d'embridar els mercats financers i restringir l'especulació fixant, a través d'acords internacionals, els límits canviaris (especialment entre dòlar, euro i yen) amb la finalitat d'estabilitzar els tipus de canvi. The Sun, el mundialment infame tabloide anglès, arribà a parlar de Lafontaine com "del home més perillós d'Europa" i el Daily Telegraph li va seguir l'endemà amb l'afegit de "l'amenaça alemanya", i ningú, ni el New Labour, ni tant sols el seu propi govern, va eixir en la seua defensa. La deslleialtat passà d'excepció a norma: Schröeder començava ja aleshores a vetllar més pels interessos de les empreses -i assenyaladament del sector energètic- que dels ciutadans, Fischer es deixava corrompir per la seua ambició política i la manca de diplomàcia i capacitat negociadora de Jürgen Trittin, ministre de Medi Ambient pels Verds, li van posar el treball fàcil a la premsa, que no tardà en obsequiar-lo amb els malnoms de "Ökostalinist" (eco-estalinista) i "tritt-ihn" (tritura'l), espentant-lo a l'autisme polític. Lafontaine, fent-se-li l'ambient irrespirable, va dimitir el 10 de març, després d'una tensa reunió del gabinet, de tots els seus càrrecs en el govern i en el partit, al·legant "manca de joc d'equip". Sols havien passat sis mesos de l'entrada en el govern de la coalició roig-i-verda. Les borses europees registraren guanys. Lafontaine explicà la seua decisió en la cadena de televisió ARD uns dies després i acabà la seua declaració amb les següents paraules: "el partit no deu oblidar una cosa: que el cor encara no cotitza en borsa, però sí té un lloc. Batega a l'esquerra". Ho va oblidar.

Surplus

Irònic i corrosiu documental d'Erik Gandini, realitzat per la productora independent ALMO d'Estocolm. Entre una edició frenètica, un constant acompanyament musical i un inesgotable joc de muntatges audiovisuals, Surplus aconsegueix posar en evidència les contradiccions del sistema capitalista.

Surplus, consumidores aterrorizados
Cargado por quomodo. -

Joe Sacco: "No sóc objectiu, però sí honest"

Entrevista publicada hui a El País.

Precursor del reporterisme en còmic, del que se serveix per a contar històries amb un traç de realisme exagerat i atent al detall, publica 'Footnotes in Gaza', de 400 pàgines, el resultat de dos mesos d'immersió en Palestina.

Es mou lent, escolta amb ulls atents i es pren el seu temps per a contestar. Joe Sacco és un reporter que no coneix la pressa. Rumia les seues històries i després les conta usant els còmics. La seua mirada, que sap esperar, valorar el detall, juntament amb un traç de realisme exagerat al Robert Crumb, funciona com una sonda que caça els aspectes més quotidians dels conflictes. Els que queden fora de les pàgines de periòdics i dels telediaris. Tant si està a Sarajevo acompanyat per guies locals, encastat amb els marines a l'Iraq o prenent te amb els refugiats palestins. D'orígens maltesos i passaport nord-americà, Sacco (1960) viu avui en Portland, Oregón, amb una núvia, un gos i sense mòbil. Va tenir el seu primer gran èxit a mitjans dels anys noranta, amb Palestina, fruit d'una immersió de dos mesos entre Gaza i Cisjordània. A aquell conflicte infinit Sacco dedica un nou treball de 400 pàgines, Footnotes in Gaza, que al desembre arribarà a les llibreries d'Estats Units i Regne Unit i al març a Espanya, editat per Mondadori.

Pregunta. Per què ha tornat A Palestina?
Resposta. Quan en 2001 vaig viatjar a Gaza para documentar la segona Intifada, vaig descobrir una matança de civils palestins ocorreguda en 1956 en els camps de refugiats de Rafah i Khan Younis. Cap mitjà tradicional ho va traure a la llum. Vaig tornar en 2002 i 2003 per a cercar proves i confirmar els fets. El meu llibre reconstrueix aquell esdeveniment amb testimonis i documents de l'ONU, entrellaçant dues dimensions temporals: la de 1956 i la de 2002, la normal administració de Gaza, amb check point, bulldozer, cases esfondrades...

P. És un personatge de la història?
R. Com sempre, em dibuixe en les meues planxes. Els lectors entenen així que el que veuen és el meu punt de vista personal. Vaig estudiar periodisme, però cree que l'objectivitat és una il·lusió. Quan vam preparar un reportatge seleccionem el material. No sóc objectiu, però si tracte de ser honest. Per això entre en l'escena, és la meua manera d'aclarir que sóc filtre i lupa de la història.

P. Com treballa concretament?
R. Faig desenes d'entrevistes, com qualsevol periodista. No obstant això, el que necessite són suggestions visuals, així que de vegades plantege a les meues fonts preguntes molt rares, del tipus: "Com anaves vestit?". No pare de prendre fotos dels mateixos detalls: un cotxe, una casa; a l'hora de representar-lo no vull inventar res. Dibuixe només quan no és recomanable traure la càmera, en els check point, per exemple. Els soldats israelians no agraeixen les fotos, llavors esbós amb el bolígraf. Cada vegada que creue vaig afegint detalls.

P. Comença a dibuixar quan torna a casa?
R. Primer passe els enregistraments i ordene tot el meu material. Vaig tardar tres mesos para Footnotes. Després, per fi, arranque. Sense esperar. No vull que se'm vaja de la boca el sabor de les històries.

P. Les històries de tota la gent comuna a la qual dóna veu.
R. Les persones que viuen sota els titulars són l'única cosa que m'importa, però la meua manera d'actuar també depèn de les circumstàncies. En Palestina i Bòsnia anava a dues veles, sense passe de premsa ni autoritat. Estava obligat a menjar en els garitos, a allotjar-me en cases particulars, a sentir el carrer.

P. Pense en Vals amb Bashir o revistes con Internazionale a Itàlia o XXI a França que han començat a traure en cada exemplar un reportatge per imatges. És un bon moment per al periodisme gràfic?
R. Sens dubte. Puc contar la meua experiència. Quan vaig començar, els mitjans no feien més que dir-me que no els interessava el meu treball. Ara he de rebutjar encàrrecs i fins a tinc un agent.

P. Per què creu que ocorre açò?
R. El còmic té una força que no té cap altra forma de reportatge. Les seues imatges repetides enfoquen la realitat de manera més lenta, de vegades silenciosa, de vegades amb entrepans, i treballen en la ment del lector que pot triar el seu ritme.

P. No està cansat?
R. Si. Vull acabar dues històries que tinc pendents sobre la immigració africana a Malta i la pobresa a l'Índia. Després necessite quelcom més lleuger. Alguna cosa que no tinga res a veure amb els conflictes.

Adéu a l'art feminista de Nancy Spero

Article publicat hui a Público.

La mort de Nancy Spero (Ohio, 1929-Nova York, 2009) ha passat desapercebuda a Espanya. Potser tingués una mica que veure l'embolic que tenia muntat l'agència Efe amb la reagrupació de les seues seccions. O simplement, que els diumenges no són bon dia per a morir i transcendir. L'artista nord-americana va morir el passat dia 18 per causes respiratòries derivades d'una infecció, va informar The New York Times.

L'última gran retrospectiva d'Spero a Espanya la van difondre el MACBA i el Reina Sofia. Dissidanses sintetitzava els fils amb els quals Spero va teixir la seva obra: l'assenyalament del poder com un jou violent, l'horror de la guerra i la lluita per la igualtat de la dona. La seva col·laboració en els anys seixanta amb col·lectius feministes d'EUA que reivindicaven quotes paritàries a les dels homes van marcar el seu art amb el segell contestatari d'artistes igualment reivindicatives amb el gènere –encara que una generació més joves- com Kiki Smith i Nalini Malani (les tres són objecte d'una exposició en la galeria madrilenya Estiarte, fins al 3 de novembre).

En la dècada dels 50 es va casar amb el pintor Leon Golub, amb qui va compartir tot fins a la seua mort. Junts van emigrar a Europa pocs anys més tard, on van néixer els seus fills. Els frescos etruscs d'Itàlia van influenciar els dibuixos d'Spero, que es va bolcar en la representació d'escenes sexuals i de maternitat a través de la reapropiació d'imatges de l'Antiguitat. Durant la seua estada a Europa, va exposar amb regularitat en la galeria Breteau de París, on va residir cinc anys amb la seua família.

A mitjans dels anys 60 Spero va tornar als EUA, on va abordar la seua oposició a la guerra de Vietnam, establint paral·lelismes amb la seua marginació en el món de l'art per la seua condició de dona. Aquesta alienació li duria, anys després, a associar-se amb diversos col·lectius de dones artistes i a fundar la primera galeria-cooperativa de dones a Nova York. La inclusió de frases manuscrites del poeta Antonin Artaud (1896-1948) va conferir a la seva obra una veu pròpia que va ser protegida amb un notable èxit de crítica, mitjançant Artaud Paintings i Codex Artaud. A nivell formal va desenvolupar un tractament poc ortodox del paper en el qual es va recolzar en el collage i en l'aplicació de tampons de dissenys elaborats prèviament.

Sagnia i plor a Llatinoamèrica
A mitjans dels setanta la seua preocupació per la posició de la dona transcendeix el seu propi país, interessant-se per la condició femenina en altres parts del món. Incapaç de callar el seu compromís polític, va actualitzar la repressió històrica de la dona amb les tortures de Xile i les dictadures d'altres països llatinoamericans. Les seus primeres retrospectives es van organitzar a EUA a la fi dels 80. Però Spero no sabia parar i poc després va començar a experimentar amb les seues primeres instal·lacions; algunes de les quals van recalar a Espanya amb Dissidanses.

19a Festa per la Independència: Autodetermina el teu cos!

Les Dones decidim, avortament lliure i gratuït

-

Dimecres 21.

Passe de vídeo “Historia de un secreto”

Sinopsis. "Quan jo tenia quatre anys i mig, ma mare va desaparèixer. La nostra família ens va dir a la meua germana i a mi que havia anat a treballar a París. Un any i mig més tard, la nostra àvia ens va confessar que havia mort en una operació d'apendicitis". Vint-i-cinc anys després la realitzadora Mariana Otero descobreix la veritat: s’ha mare va morir per un avortament clandestí a una França que no coneixia encara la “llei Veil”.

Dissabte 24.

19:00h. Xerrada. l’Avortament, un dret innegable.

Amb la participació de Susan S. Davies de l’organització Woman on Waves i d’una militant de MauletsWoman on Waves (Organització Holandesa que des del seu vaixell ajuda a les dones de tot el món a prendre consciència sobre la planificació familiar i prevenir embarassos no desitjats, a més aquestes dones practiquen avortaments en aigües internacionals a aquelles dones que no poden fer-ho als seu país. Aquest vaixell va tindre una polèmica arribada a València el passat 2008)

21:30h Sopar popular. (cal apuntar-se al Terra)

23:00h Concert de Naia

Dimecres 28.

Xerrada. L’Avortament a altres parts del món. El cas concret d’Amèrica Llatina.

Amb la participació de Claudia Anzorena, integrant del col·lectiu feminista “Las Juanas y las Otras” (Mendoza Argentina), integrant de la “Campaña Nacional por el Derecho al Aborto Legal, Seguro y Gratuito” (Argentina), i col·laboradora de la llista RIMA “Red Informativa de Mujeres de Argentina”.I d’una companya de Nicaragua que ens explicarà la lluita de les dones al seu país on esta prohibit l’avortament fins i tot quan la vida de la mare esta en perill.

Totes les activitats es realitzaran al Centre Social Terra (c/Baró de Sant Petrillo,9)

Organitza: Maulets Horta horta@maulets.org

Irán, con el tiempo irán

Ahir, mentre la CNN+ donava la notícia, vaig pensar: "Ja estan preparant el terreny: no hi ha millor manera que desestabilitzar el país a través d'atemptats suïcides en nom d'alguna minoria", i mira per on, avui Iñigo Sáenz de Ugarte respon, en el seu blog, a la pregunta: Qui financia els grups armats iranians? I, coincidències de la vida, l'Imperi està al darrere.

Avui, un gran del periodisme, l'insigne John Pilger, ho denunciava molt millor que jo en Rebelión. Us deixe el seu magnífic article a continuació:

El joc de la mentida o com es prepara una guerra d'agressió *

En 2001, l'Observer de Londres va publicar una sèrie de reportatges en els que informava de la «connexió iraquiana» amb Al Qaeda, arribant fins i tot a descriure les bases, a l'Iraq, en les que s'entrenaven els terroristes, així com la descripció d'un laboratori en el qual es produïa l'àntrax com arma de destrucció massiva. Tot era fals. Proporcionades pels serveis secrets d'EUA, així com per exiliats iraquians, les mentides es van expandir a través dels mitjans britànics i nord-americans i van ajudar George Bush i Tony Blair a llançar una invasió il·legal que ha causat fins a la data 1,3 milions de morts, segons les últimes estimacions. Quelcom comparable està ocorrent amb Iran: les mateixes coincidències entre les revelacions governamentals i les mediàtiques (coincidències no casuals, sinó planejades), estan creant un sentiment de crisi idèntic al de l'Iraq.

«S'aveïnen enfrontaments amb Iran per la planta nuclear secreta», va declarar el Guardian del 26 setembre. «Enfrontaments» és la paraula. El bé contra el mal. Agreguem a l'amable nou president nord-americà «que va ser triat per a fer que s'oblidaren» els anys de Bush. Un eco immediat és la primera pàgina del Guardian del 22 de maig de 2007: «El pla secret d'Iran amb vista a una ofensiva en l'estiu per a expulsar les tropes d'EUA fora de l'Iraq». Basant-se en informacions del Pentàgon carents de tot fonament, el periodista Simon Tisdall presentava com una certesa el pla iranià per a atacar i vèncer les forces nord-americanes a l'Iraq al setembre d'enguany. Una mentida evident de la qual mai es va retractar.

En l'argot oficial, aqueix tipus de propaganda es diu «psi-op», acrònim d'operacions psicològiques (en anglès, NdT). En el Pentàgon i en la Casa Blanca, evocar la «amenaça nuclear» d'Iran s'ha convertit en una peça clau de la campanya diplomàtica per a bloquejar, aïllar i afeblir eixe país. Eixes paraules són utilitzades permanentment per Barack Obama i Gordon Brown, i després la BBC i altres mitjans les difonen com si es tractara d'informacions objectives. No obstant això són absolutament falses.

El 16 de setembre, la revista Newsweek va revelar que les principals agències d'informació d'EUA van informar a la Casa Blanca que l'estatus nuclear d'Iran no havia canviat des de l'avaluació oficial del Servei Nacional d'Intel·ligència de novembre de 2007 que afirmava, amb un alt grau de versemblança, que Iran havia interromput en 2003 el programa del desenvolupament del qual se li acusava. L'Agència Internacional d'Energia Nuclear ha ratificat en diverses ocasions eixa afirmació.

A aquestes accions de propaganda presentades com si foren informacions veraces, ha seguit l'anunci de Obama del retir dels míssils d'Estats Units instal·lats en la frontera russa. Açò serveix per a encobrir que el nombre de llocs de llançament de míssils d'EUA està augmentant a Europa i que els míssils retirats s'instal·len en els vaixells de guerra. L'objectiu és enganyar a Rússia i convèncer-la perquè contibuisca, o almenys no pose obstacles, a la campanya dels EUA contra Iran. «El president Bush tenia raó» –va declarar Obama-, «en afirmar que el programa de míssils balístics d'Iran constitueix una amenaça per a Europa i per a Estats Units». Pretendre que Iran puga planejar un atac suïcida contra EUA és grotesc. L'amenaça, si existeix, és unilateral i prové de la superpotència mundial instal·lada en les fronteres d'Iran.

El crim d'Iran és la seua independència. Havent-se desembarassat del dictador favorit d'EUA, el Sha Resa Palevi, Iran és l'únic Estat musulmà ric en recursos energètics que roman fora del control d'Estats Units. Com Israel és l'únic país que té dret a l'existència a Orient Pròxim (per a EUA i els seus aliats, NdT), l'objectiu dels EUA és paralitzar la República islàmica. Eixa estratègia permetrà a Israel dividir i dominar la regió en nom de Washington sense que li molesten els seus veïns. Si hi ha un país en el món que té bones raons per a desenvolupar una força de dissuasió nuclear, és justament Iran.

En tant, com signatari fundador del Tractat de no Proliferació Nuclear, Iran sempre ha defensat la idea de l'existència d'una zona sense armes nuclears a Orient Pròxim. Per contra, Israel mai ha acceptat la inspecció de la AIEA (International Atomic Energy Agence) i la seua base d'armes nuclears en Dimona és un secret «a veus». Armat de 200 ogives nuclears, Israel rebutja les resolucions de les Nacions Unides que conviden a signar el Tractat de no Proliferació, com rebutja el recent informe de les Nacions Unides que li acusa de crims contra la humanitat en Gaza batent el rècord mundial de violacions del Dret Internacional. Israel ix sense problemes d'aquesta situació gràcies a la immunitat que li garanteix una gran potència mundial.

L'enfrontament d'Obama amb Iran té altra agenda. En ambdós costats de l'Atlàntic els mitjans tenen com missió preparar al gran públic per a una guerra sense fi. D'acord amb la cadena nord-americana NBC, el general Stanley McChrystal, comandant de les forces de l'OTAN/EUA, va declarar que farà falta comprometre 500.000 homes en els pròxims cinc anys. L'objectiu d'aquest compromís és controlar el preu estratègic del gas i dels camps petroliers del mar Caspi, Àsia Central, el Golf i Iran; en altres paraules, Euràsia. No obstant això, el 69% dels britànics, el 57% dels nord-americans i quasi tots els altres éssers humans estan contra eixa guerra. Persuadir-nos que Iran és el nou dimoni no serà fàcil. L'afirmació fal·laç de McChistal declarant que Iran està manifestament entrenant combatents per a certs grups talibans és tan desesperada com la demanda patètica de Brown per un «nou traçat en l'arena».

Durant els anys de Bush, d'acord amb el gran denunciant Daniel Ellsberg, es va produir un colp d'estat militar en EUA i el Pentàgon va prendre el poder sobretot el relacionat amb la política exterior nord-americana. Una mesura del seu poder la dóna la quantitat de guerres d'agressió llançades simultàniament i l'adopció d'una doctrina d'atac preventiu que va baixar el llindar del possible recurs a les armes nuclears i va difuminar la distinció entre armes nuclears i convencionals.

Tot açò torna irrisoria la retòrica mediàtica d'Obama pel que fa a un món sense armes nuclears. De fet, Obama és la millor adquisició del Pentàgon. La seua acceptació de conservar en el seu equip al secretari de defensa de Bush, l'arxi-productor de guerres Robert Gates, ha estat fet únic en la història d'Estats Units. Gates va demostrar la seua capacitat amb l'escalada dels conflictes, des del sud d'Àsia fins a la banya d'Àfrica. Igual que els Estats Units de Bush, els Estats Units de Obama estan dirigits per gent molt perillosa. Tots tenim el dret a estar advertits. Quan les persones a qui es paga per a informar-nos ocuparan correctament el seu treball?

*Traduït de l'anglès al castellà per Guillermo F. Parodi i revisat per Caty R. La (deficient) traducció al català és meua.

Pensa-ho bé (II)

Manel Fontdevila, hui en Público.

Anit vaig tenir l'oportunitat de conversar llargament i de manera molt agradable amb alguns amics que m'estime molt. Mentre enllaçavem temes, un darrere de l'altre, on la política tenia, com sempre, el paper protagonista, hi hagué un petit debat entorn a si els grans partits majoritaris es mouen per ideologia o és una simple qüestió de "todo por la pasta". En la vinyeta que obri aquesta entrada, Manel Fontdevila reflecteix el mateix debat i al meu parer, ho fa de manera encertada.

Els grans partits són vertaderes maquinàries electorals i per tant, utilitzen els incentius ideològics (com l'avortament) cap a fora: per a mobilitzar les seues bases i per tal d'articular el vot d'aquestes, però, si mirem cara endins, veurem que les relacions de poder que es tracen a l'organització responen sempre a incentius materials: poder, estatus i diners (en major o menor mesura).

Pensa-ho bé

'L'Iraq Slides. Ruler of Darkness'

'L'Iraq Slides. Ruler of Darkness' arreplega els últims treballs de Juan José Martín. El projecte està dividit en dues parts clarament diferenciades, espacial i tècnicament, però prenent com a nexe comú l'ús de la imatge, les icones, símbols i elements gràfics de comunicació popular utilitzades com armes de manipulació política.

La primera part del projecte, i del títol, L'Iraq Slides, pren com a com a base de treball i anàlisi les diapositives mostrades per Colin Powell per a justificar la imminent invasió i posterior guerra de L'Iraq; imatges que destacaven per ser vistes aèries de supòsits, complexos militars, laboratoris químics, camions, etc, que mitjançant uns entrepans de còmic rectangulars de color groc, assenyalen elements que confirmaven la possessió d'armes de destrucció massiva per part de L'Iraq. Aquests elements gràfics de còmic han estat reinterpretats en una instal·lació formada per quatre peces de metacrilat de gran grandària que es troben penjant del sostre i de tres murals de vinil adhesiu en les quals s'ha omès tot element fotogràfic d'aquestes diapositives, per a redundar en els elements gràfics de la mateixa. Aquesta part del projecte s'acompanya, en el catàleg, amb el text 'Mentides d'Estat' d'Ignacio Ramonet, publicat al juliol de 2003, en Le Monde Diplomatique edició espanyola.

La segona part del projecte i sota el títol: Ruler of Darkness, està conformada per 26 dibuixos al llapis de portades de còmic i llibres de les dècades de 1950 a 1970, editats per associacions i col·lectius civils d'EUA en els quals se cerca la intimidació cap als ciutadans vinculats a polítiques d'esquerres, així com l'amenaça de diferents enemics cap al model de benestar establit en aqueixes dècades i fomentar un ambient social basat en la guerra freda. Aquestes organitzacions, moltes vegades eren finançades i recolzades per les estructures de l'estat, manipulant, encobertament, a grups de població. Aquests dibuixos han estat re-apropiats, sense canviar cap element del mateix, emfatitzant d'aquesta manera la sensació d'estranyesa i malenconia que ens produeix el fet d'observar-los. Aquesta part de l'exposició s'acompanya d'un text d'Eduardo García Nieto.

Aquests dos projectes es troben interrelacionats amb l'animació digital The Price of Indifference, en el qual s'entremesclen diàlegs de George W. Bush (president d'EEUU de 2000 a 2008) i Fiorello LaGuardia (alcalde de Nova York, durant la segona guerra mundial).

---

L'EXPOSICIÓ ROMANDRÀ FINS EL 6 DE NOVEMBRE A L'AULA CAM DE VALÈNCIA LA LLOTGETA.

César Augusto Asencio, un "demòcrata" de tota la vida

D'una polèmica a una altra. El cas és no parar. Només assabentar-se que el càrrec de Secretari General del Partit Popular recaia sobre César Augusto Asencio, l'oposició valenciana ha exigit el seu cessament degut a la seua ideologia nazi, tal i com la va explicitar en un article datat en 1979 i que us deixe a continuació.

Cliqueu sobre la imatge per llegir el text.

Canal 9

Molt s'està parlant darrerament de la manipulació de Canal 9. I certament, és escandalosa. Avui de fet, he pogut contemplar un video en facebook que deixava al descobert com se les gasten els responsables de la nostra televisió autonòmica. La notícia, donada en el canal Cuatro per a tots els ciutadans de l'Estat Espanyol, mostrava com al telediari valencià es donava molta més importància a aspectes com l'oratge que a la profunda crisi institucional i política que sacseja el partit hegemònic al nostre país des de fa ja temps.
No obstant això, crec que és important assenyalar aquells que van ser responsables en el fet de convertir la televisió pública valenciana en el que avui és. I per a tal menester ens hem de traslladar al període lermista, que en aquest aspecte i en tants altres, és culpable del nostre trist present. Jo acuse, com diria Zola, al Partit Socialista del País Valencià de ser el pioner en posar a la seua disposició Canal 9, d'adocenar al personal amb teleescombraries i de practicar la censura a la nostra llengua.
Per fer-se una idea del que dic, basta llegir el text que Toni Mollà va dedicar-li a Amadeu Fabregat (primer director de RTVV) en el seu llibre "Espill d'insolències" (Editorial Bromera, 2000; pàgs. 250-252), publicat a la pàgina web Anna Notícies.

Els quatre-cents colps

L'entrada d'ahir feia la número quatre-cents en aquest blog. Em prenc la llicència de fer servir aquesta, la 400+1, com a petit homenatge a l'òpera prima de Truffaut.

Ja ho deia Shakespeare

“En aquest món vil i traïdor res és veritat
ni és mentida, tot depèn del cristall
amb que les coses es miren"

(Si cliqueu sobre la imatge, la veureu amb una major grandària)

Premsa, premsa! (bis)

Estic segura de que cap responsable del diari Público llegeix aquest blog, així com de que la pregunta que jo em feia ahir sobre la realitat paral·lela que ens mostraria Canal 9 després de la voràgine Gürtel, se l’ha feta molta més gent. Almenys, se l’han feta en el diari Público i avui han publicat la resposta, juntament amb un gràfic.

El titular ja és prou clarificador: El informativo de la televisión de Camps dio la noticia en el puesto 11, però amb la imatge encara “guanya” més:

I bé, demostrada (una vegada més) la manipulació de la televisió que paguem entre totes, que siga la fiesta! Avui, l’orgia de notícies és quasi més abrumadora que la d’ahir. És questió de paladejar-la lentament:

- Álvaro Pérez:´Voy a presentar un proyecto a Alberto Catalá y que el presidente me apoye´: Los pinchazos revelan las buenas relaciones de los jefes de la trama con el presidente de Feria Valencia, que los contrató.

- ´He ido a enseñarle el diseño definitivo de la Farma y ha pasado el ´Curita´ a ver a su chica´: Álvaro Pérez afirma que ha preparado con Juan Sanz la reforma interior de la farmacia de la mujer de Camps.

- ´¿Cuánto quieres ganar, un millón? Te lo ingresamos en una cuenta en Caimán´

- El cobro ´en negro´ a China por Fitur.

- Díaz Alperi: ´El reloj que regalé a Costa vale 6.000 euros´

- El dinero de la trama salía a Sudamérica desde Miami.

- El Bigotes: ´Estamos preparando una cosa para que Pedro García se vaya de la tele´: El ex director de RTVV aconsejaba a Álvaro Pérez que tenía que ser "inteligente" porque estaba "rodeado de mierda" - La policía acusa a García de "captar negocio" para la trama y proteger a Correa.

- Correa: ´¡Vamos, hombre, vas a comprar a un presidente con una chaqueta!´: El cabecilla de la trama se mostró convencido en un vis a vis con su abogado en la cárcel de que la causa contra Camps iba a desestimarse.

- ´En este momento no podemos hacer algo tan irregular´: Álvaro Pérez y Pablo Crespo decidieron no participar en la última gala del deporte organizado por la Diputación de Alicante por temor a que el presidente de la corporación provincial, José Joaquín Ripoll, filtrara a los medios de comunicación la contratación "irregular" a Orange Market.

- «Tú le consigues una entrevista con Richardson y a Michavila se le caen las...»: Los cabecillas de la trama maniobraron para desplazar al círculo más cercano a Camps en Presidencia y convertirse en imprescindibles.

- «Serra es muy colaborador y muy de puta madre».

- «Aspar se quiere salir porque hay problemas en Valmor»: Álvaro Pérez comenta los problemas económicos en la organizadora de la Fórmula 1 al ex director de Canal 9.

- Costa, Pérez y Crespo quisieron tapar los trajes de Camps.

- ´El futuro de Camps, el día que deje la política, con Sánchez Galán [Iberdrola]´: Crespo revela a su abogado la estrecha relación del jefe del Consell con el titular de la eléctrica.

- Feijóo mantuvo a Crespo en la Xunta cuando era conselleiro: El presidente gallego le confirmó como su representante en Portos de Galicia a pesar de que Fraga y el PP conocían desde 1999 que era responsable de irregularidades.

- Dos firmas de la red trabajaron para la consejería de Cospedal: Lograron a dedo en 2005 dos contratos de Transportes en la Comunidad de Madrid.

- Costa negoció con la trama deudas de la Generalitat.

- Correa pagó 6,3 millones a 18 políticos: La Policía sostiene que el tesorero y senador del PP, Luis Bárcenas, fue el más beneficiado.

- Correa no declaraba ningún ingreso a Hacienda desde 1999: Correa "parece" ser propietario de un total de 30 sociedades, según el sumario.

- El lápiz que prueba la financiación ilegal: La contabilidad B de las empresas de Correa, escondida en un pen drive, recoge los pagos irregulares del PP.

- 'Ric' Costa asegura que "muchas" de las informaciones son "inveraces": El secretario general del PPCV se queja de que se está perjudicando gravemente a su "imagen pública".

- El Gobierno de Camps contrató con otras cinco empresas de la trama: Dos de las firmas, con sede en Madrid, pagaron trajes del presidente.

- Costa pidió ayuda a El Bigotes para entrar en el Gobierno valenciano: El empresario, sobre los problemas del PP regional: "Estoy montando el congreso en Alicante y hay hostias, tío, se están matando los 'campistas' y los 'zaplanistas".

- El jefe de la inmobiliaria de los Cotino se reunió con El Bigotes y Crespo: El empresario acudió con un maletín al encuentro en un hotel de Madrid.

- Camps ignoró a Pérez cuando concertó su cita con Richardson.

- Ripoll exige a Camps medidas ante el escándalo de la trama Gürtel: Los zaplanistas piden que "se quiten ya las manzanas podridas".

- 358 contratos de Madrid a la red Gürtel: Las consejerías gastaron tres millones de euros en actos adjudicados a la trama entre 2004 y 2008, según el sumario - Aguirre negó que empleara a estas empresas.

- "En Sol tendrán intereses": Un ex viceconsejero imputado habla de las órdenes para contratar con los corruptos.

- Contratos para todos los gustos: Todas las consejerías de la Comunidad de Madrid tuvieron relación con la red de Correa

- Tres empresas de la trama facturaron a la Comunidad por el mismo acto: Ingresaron 412.834 euros con la gala de los premios de Cultura de 2005 y 2006.

- Cuatro departamentos pagan una feria.

- Tres consejerías pagaron la misma entrega de diplomas.

- Hasta 15 recibos para un acto del 11-M.

- Quejas de la oposición madrileña por las trabas para examinar los contratos.

- AENA adjudicó más de dos millones a tres sociedades de Correa.

- Rajoy se preocupa por el deterioro de imagen pero se pone en manos de Camps: El líder dice que el PP actuará y Cospedal suaviza: "Hemos hecho lo que podíamos".

- "Hemos hecho todo lo que podíamos hacer": Cospedal asegura que el PP ha tenido un "comportamiento ejemplar".- Camps: "Hasta el momento la justicia nos ha dado la razón".- Rajoy afirma que la trama quería aprovecharse del partido.

- Rajoy 'exigirá responsabilidades' por Gürtel pero no aclara cuáles: Correa organizaba fiestas con «servicio de chicas» para alcaldes y concejales del PP implicados en la trama corrupta.

- Servicios 'extra' de Correa: «Cinco tías impresionantes y todos en pelotas»: El sumario relata orgías con políticos en lugares habilitados por el alcalde de La Nucía

- «Espero 500 canapés»: Correa no hablaba de asuntos sensibles por teléfono y usaba palabras en clave.

- El asesor fiscal de la trama niega que haya desviado fondos.

- Los informes contradicen las explicaciones que dio Galeote.

- Costa se reunió con Crespo y 'El Bigotes' para tapar el asunto de los trajes de Camps: Costa y el ex director de Canal 9 se reunieron con Crespo y 'El Bigotes' / Los cuatro perfilaron la estrategia de defensa tras la delación de Jordán / Correa reconoce a Pérez que "será el principio de un montón de cosas.

- La Generalitat rechaza enviar al Congreso los contratos con las empresas de Gürtel: El diputado de ICV había pedido todas las adjucaciones desde 2003 / El Consell se niega por formar parte del sumario del TSJM todavía secreto / Joan Herrera puede solicitar amparo a Bono para exigir la documentación.

- Bochorno en el PP valenciano mientras Camps resiste inmóvil: El presidente de Alicante exige «quitar cuanto antes las manzanas podridas»

- Correa ofrecía 'servicio de chicas' a políticos madrileños: Recurrió a un ex viceconsejero para solucionar los papeles de una de ellas / Según dos imputados, Correa 'les pone casa y les da dinero en millones'

- La trama hacía regalos a cientos de personas de la Comunidad y ayuntamientos.

- Correa y López Viejo amañaron el contrato del homenaje a los voluntarios del 11-M: La 'red Gürtel' cobró 141.000 euros en pagos fraccionados para evitar el concurso.

- La Comunidad contrató a Easy Concept para un acto de homenaje del 11-M.

- Correa ordenó amenazar a López Viejo.

- Tres diputados y dos ediles del PP imputados en 'Gürtel' siguen en sus cargos.

- Piden la imputación de seis concejales del PP.

OU YEAH!

Premsa, premsa!

Hi ha dies que llegir la premsa em provoca un veritable plaer. Avui n’és un d’ells. I és que… com ve! Carregada de regalets o, com dirien uns rapers madrilenys: “regalitos para todos los que inflasteis mis cojones como globos”:

- La red Gürtel se extiende por el PP.

- La investigación de la red Gürtel destapa la corrupción generalizada en el PP: Los implicados confiesan el trato de favor de los Gobiernos de Aznar, Camps y Aguirre, y expresan su temor a que se descubra la financiación ilegal del partido.

- Confesiones grabadas

- La 'trama Gürtel' trabajó para el PP al menos hasta 2005: Los líderes del entramado continuaron sus operaciones desde la cárcel.- Pablo Crespo aseguró a El Bigotes que todo es un "montaje político".

- Las grabaciones revelan la amistad del entorno de Camps y la red Gürtel: El Bigotes asegura que el presidente valenciano le pidió un favor para su hermana

- "Una foto con Obama": El Bigotes afirma que Camps le había pedido que organizara una reunión con Obama

- Las conversaciones delatan nuevos regalos de lujo a Ricardo Costa: Los jefes de la 'trama Gürtel' utilizaron a la mujer de Crespo para operar desde prisión.- El juez hace públicos 17.000 folios del sumario

- "¿Ya sabe cómo quiere Ricardo el coche? Para el pedido hay que saber el color": La trama habló de las gestiones para conseguirle a Costa un vehículo de lujo.

- Costa recibió un reloj de 25.000 euros de un alcalde.

- "Tenemos un problema que es el 'pen drive' del contable". "Si no existiera...": El jefe de la trama trató de inculpar a sus subordinados desde la cárcel

- "Madrid es otra historia"

- J. L. Izquierdo (el contable): "Correa me dijo que me refiriera a él como Don Vito"

- "Agag me pidió que Álvaro llevara los actos de Aznar, y a Botella le encantó"

- Correa: "Paco Cascos, con el que tenía cierta relación, me dio la cuenta de AENA": El jefe de la trama corrupta confesó al juez Garzón que había hecho negocios con un organismo dependiente de Fomento durante el mandato del PP.

- Una conversación grabada en la cárcel apunta a la financiación ilegal del PP gallego: Pablo Crespo aseguró a su abogado que si la documentación que guardaba en una caja de seguridad en Pontevedra viera la luz se montaría un "lío morrocotudo".

- Crespo apunta irregularidades en las cuentas del PP gallego

- El 'número dos' de Correa ordenó a un abogado que sacase el dinero escondido en Suiza antes de que el juez lo bloqueara: El sumario revela los manejos de los jefes de la trama para intentar controlar el procedimiento judicial que entonces instruía Garzón.

- El PP bloquea la investigación de los contratos con la trama corrupta: Maluenda alega que el PSPV pretende modificar el Reglamento de las Cortes.

- Correa ordenó a su administrador que le llamase 'Don Vito', como en 'El Padrino'.

- 'Don Vito' corrompía a líderes del Partido Popular con dinero y caprichos: Special Events facturó al PP nacional un total de 52.923,84 euros / Correa habría 'invertido' en política unos 5,5 millones de euros.

- La trama pagaba mensualmente a Sepúlveda y transfirió un coche a Mato.

- Correa montó para Rajoy la campaña del referéndum europeo.

- Alejandro Agag figura en la contabilidad 'B' de la trama 'Gürtel'.

- Correa dice que López Viejo era 'el muñidor de toda la operativa': En una conversación recogida en el sumario, Correa dice que le debe 1 millón / Sobre Martín Vasco: 'De vez en cuando le dan algún dinerito, él era un corrupto' / La Comunidad asignó 66 contratos por valor de 760.717 € a empresas de Correa.

- Una imputada declara que Correa hizo regalos a Aguirre y a tres ex alcaldes.

- La trama pagó a una empresa para celebrar el cumpleaños de Michavila.

- Correa presumía de tener grabado al alcalde de Boadilla repartiéndose dinero: '¿No ves que le tengo comiendo de mi mano?', dijo a la imputada Felisa Jordán / Según Jordán, Correa 'se mosquea' con Panero por no concederle una parcela.

- Correa planeaba crear un partido en Majadahonda para competir con el PP: El cabecilla de la trama iba a llamar a su partido MAS / Competería con el PP en las elecciones municipales / Durante la campaña, darían bocadillos de jamón con el eslogan 'No al chorizo'.

- Tres registros dieron con las empresas de Correa.

- 17 políticos del PP bajo sospecha

- Las empresas de Correa facturaron 17,8 millones al PP entre 2000 y 2007.

- Correa a Costa: 'Tú serás el futuro presidente del Gobierno de este país'.

- Un amigo de verdad, el marrón de Ricardo, pagos y caviar: Costa recurrió a 'El Bigotes' en diciembre de 2008 para entrar en el Consell / 'Vas a ver a Fabra con una consejería de su interés y te la tiene que comer' / 'El Bigotes' le ofrece al Consell los Grammy por 18 millones. Costaba cuatro / Correa declaró un presunto 'tráfico de influencias' en un PAU de La Nucía

- La gestión de los Grammy, historia de un intento de tongo a la Generalitat.

- Costa pidió a Álvaro Pérez que mediara para que Camps le hiciera conseller.

- ´Los trajes de Camps eran un tema de Alvarito y Pablo y no sé si tenían porcentaje´: El jefe de la trama explica que su número dos y el principal comercial de la red eran los encargados de regalar ropa - El Bigotes explica al ex director de RTVV que la hermana de Camps le pidió ayuda sobre el Festival de Benidorm, una "mierda que no quiere nadie" retransmitir - El presidente no se resignaba a no poder sentarse con el líder del planeta.

- El presidente medió en el PAI de la Nucia

- 100 gramos de caviar y un reloj de 20.000 euros

- Alperi: ´Con mi dinero hago los regalos que yo quiero´: El ex alcalde de Alicante reacciona con indignación al difundirse la conversación entre El Bigotes y Pablo Crespo sobre el regalo del reloj Franck Muller a Costa

- El ´número´ 3 del PP de las Corts dice no saber si contrataron con Orange Market: Camps y el Consell rehúyen la sesión de control de las Corts en un pleno sólo con temas del PP / Maluenda justifica los sobresueldos porque no puede cobrar lo mismo que un diputado "de a pie".

- 17,8 millones al PP y 3 a la C. de Madrid.

- La trama salpica a Fraga.

- Agag facilitó al 'Bigotes' los actos de Aznar: Correa declaró ante Garzón que Botella "se enamoró en el buen sentido" de Pérez, porque "tuvo un éxito tremendo"

- Agag niega su vinculación con la trama

- El Gobierno de Aguirre trucó adjudicaciones: La trama facturó casi tres millones y logró contratos menores y mayores amañados.

- Correa: "Puse todos mis medios para machacar a Esperanza y al PP": El líder de la 'trama Gürtel' da a entender que quiso chantajearlos porque sabían dónde estaban 500 millones

- Correa chantajeó al alcalde de Boadilla con una cámara oculta: Utilizó un vídeo para colocar a uno de sus hombres en el Ayuntamiento

- La trama colocó dinero en casi 20 países con testaferros: Algunas empresas tenían la única función de "complicar la estructura societaria"

- Crespo dio instrucciones desde la cárcel para mover los fondos desviados a Suiza: El sumario recoge que Blanco Balín "sigue desempeñando un papel activo para la organización".

I després de tot açò, jo em pregunte... quina serà la realitat paral·lela que mostrarà avui Canal 9?

Els últims afusellats del franquisme

El 27 de Setembre de 1975 els guerrillers antifeixistes José Luís Sánchez-Bravo, Xose Humberto Baena, Ramón Garcia, Jon Paredes “Txiki” i Anjel Otaegi eren afusellats, sent els últims executats en vida del dictador. Per tal de recordar-los i per fer memòria de la lluita clandestina contra el franquisme, l’Assemblea d’Endavant de l’Horta ha organitzat una xerrada el proper dijous 8 d’octubre.

En ella parlarà Tomás Pellicer, exmilitant del Front Revolucionari Antifeixista Patriòtic (FRAP), company de militància de Sánchez-Bravo, Baena i Garcia i autor d'el llibre Grupo Armado. La otra crónica de la transición española, que podeu adquirir per 10 euros a la llibreria Sahiri o descarregar gratuïtament a la pàgina web de l'autor.

Corre, corre, correllengua

Com cada primer divendres d'octubre, torna el Correllengua de Torrent, enguany envoltat pel polèmic canvi de nom de l'Avinguda del País Valencià.

Animem tots els valencians i les valencianes a assistir als actes programats, per a demostrar que la nostra llengua continua viva i per a deixar clar a l'alcaldessa que no ens hem cregut la seua farsa de "consulta popular".

Els torrentins i les torrentines parlem i parlarem valencià i l'Avinguda és i serà sempre del País Valencià.

Així el divendres 2 d'octubre, els actes començaran des de la Plaça Bisbe Benlloch, al principi de l'Avinguda, davant l'Ajuntament:

19:30h Mostra de Cultura Popular (albades, correfocs...)

20:00h Cercavila per l'Avinguda del País Valencià

21:00h Concert de Naia.

A més, al llarg de la jornada podreu participar en la consulta ciutadana organitzada per a canviar els cognoms de la nostra flamant alcaldessa. Penseu quina opció preferiu i voteu!

Vendre la guerra

És el títol d'un interessant documental que deixa al descobert les mentides mediàtiques que es van vessar per tal de convèncer l'opinió pública dels Estats Units de "la necessitat" de la I Guerra del Golf. De rabiosa actualitat, encara que no ho semble.

Vender la guerra
por marcarlos

Sufragi universal

Avui, 1 d'octubre, es compleixen 78 anys de l'aprovació, per part de les Corts de la República, del sufragi universal. La liberal Clara Campoamor va ser la gran defensora del reconeixement d'aquest dret bàsic per a les dones. A continuació us deixe el seu brillant discurs en seu parlamentària:

Señores diputados: lejos yo de censurar ni de atacar las manifestaciones de mi colega, señorita Kent, comprendo, por el contrario, la tortura de su espíritu al haberse visto hoy en trance de negar la capacidad inicial de la mujer. Creo que por su pensamiento ha debido de pasar, en alguna forma, la amarga frase de Anatole France cuando nos habla de aquellos socialistas que, forzados por la necesidad, iban al Parlamento a legislar contra los suyos.

Respecto a la serie de afirmaciones que se han hecho esta tarde contra el voto de la mujer, he de decir, con toda la consideración necesaria, que no están apoyadas en la realidad. Tomemos al azar algunas de ellas. ¿Que cuándo las mujeres se han levantado para protestar de la guerra de Marruecos? Primero: ¿y por qué no los hombres? Segundo: ¿quién protestó y se levantó en Zaragoza cuando la guerra de Cuba más que las mujeres? ¿Quién nutrió la manifestación pro responsabilidades del Ateneo, con motivo del desastre de Annual, más que las mujeres, que iban en mayor número que los hombres?

¡Las mujeres! ¿Cómo puede decirse que cuando las mujeres den señales de vida por la República se les concederá como premio el derecho a votar? ¿Es que no han luchado las mujeres por la República? ¿Es que al hablar con elogio de las mujeres obreras y de las mujeres universitarias no está cantando su capacidad? Además, al hablar de las mujeres obreras y universitarias, ¿se va a ignorar a todas las que no pertenecen a una clase ni a la otra? ¿No sufren éstas las consecuencias de la legislación? ¿No pagan los impuestos para sostener al Estado en la misma forma que las otras y que los varones? ¿No refluye sobre ellas toda la consecuencia de la legislación que se elabora aquí para los dos sexos, pero solamente dirigida y matizada por uno? ¿Cómo puede decirse que la mujer no ha luchado y que necesita una época, largos años de República, para demostrar su capacidad? Y ¿por qué no los hombres? ¿Por qué el hombre, al advenimiento de la República, ha de tener sus derechos y han de ponerse en un lazareto los de la mujer?

Pero, además, señores diputados, los que votasteis por la República, y a quienes os votaron los republicanos, meditad un momento y decid si habéis votado solos, si os votaron sólo los hombres. ¿Ha estado ausente del voto la mujer? Pues entonces, si afirmáis que la mujer no influye para nada en la vida política del hombre, estáis –fijaos bien– afirmando su personalidad, afirmando la resistencia a acatarlos. ¿Y es en nombre de esa personalidad, que con vuestra repulsa reconocéis y declaráis, por lo que cerráis las puertas a la mujer en materia electoral? ¿Es que tenéis derecho a hacer eso? No; tenéis el derecho que os ha dado la ley, la ley que hicisteis vosotros, pero no tenéis el derecho natural fundamental, que se basa en el respeto a todo ser humano, y lo que hacéis es detentar un poder; dejad que la mujer se manifieste y veréis como ese poder no podéis seguir detentándolo.

No se trata aquí esta cuestión desde el punto de vista del principio, que harto claro está, y en vuestras conciencias repercute, que es un problema de ética, de pura ética reconocer a la mujer, ser humano, todos sus derechos, porque ya desde Fitche, en 1796, se ha aceptado, en principio también, el postulado de que sólo aquel que no considere a la mujer un ser humano es capaz de afirmar que todos los derechos del hombre y del ciudadano no deben ser los mismos para la mujer que para el hombre. Y en el Parlamento francés, en 1848, Victor Considerant se levantó para decir que una Constitución que concede el voto al mendigo, al doméstico y al analfabeto –que en España existe– no puede negárselo a la mujer. No es desde el punto de vista del principio, es desde el temor que aquí se ha expuesto, fuera del ámbito del principio –cosa dolorosa para un abogado–, como se puede venir a discutir el derecho de la mujer a que sea reconocido en la Constitución el de sufragio. Y desde el punto de vista práctico, utilitario, ¿de qué acusáis a la mujer? ¿Es de ignorancia? Pues yo no puedo, por enojosas que sean las estadísticas, dejar de referirme a un estudio del señor Luzuriaga acerca del analfabetismo en España.

Hace él un estudio cíclico desde 1868 hasta el año 1910, nada más, porque las estadísticas van muy lentamente y no hay en España otras. ¿Y sabéis lo que dice esa estadística? Pues dice que, tomando los números globales en el ciclo de 1860 a 1910, se observa que mientras el número total de analfabetos varones, lejos de disminuir, ha aumentado en 73.082, el de la mujer analfabeta ha disminuido en 48.098; y refiriéndose a la proporcionalidad del analfabetismo en la población global, la disminución en los varones es sólo de 12,7 por cien, en tanto que en las hembras es del 20,2 por cien. Esto quiere decir simplemente que la disminución del analfabetismo es más rápida en las mujeres que en los hombres y que de continuar ese proceso de disminución en los dos sexos, no sólo llegarán a alcanzar las mujeres el grado de cultura elemental de los hombres, sino que lo sobrepasarán. Eso en 1910. Y desde 1910 ha seguido la curva ascendente, y la mujer, hoy día, es menos analfabeta que el varón. No es, pues, desde el punto de vista de la ignorancia desde el que se puede negar a la mujer la entrada en la obtención de este derecho.

Otra cosa, además, al varón que ha de votar. No olvidéis que no sois hijos de varón tan sólo, sino que se reúne en vosotros el producto de los dos sexos. En ausencia mía y leyendo el diario de sesiones, pude ver en él que un doctor hablaba aquí de que no había ecuación posible y, con espíritu heredado de Moebius y Aristóteles, declaraba la incapacidad de la mujer.

A eso, un solo argumento: aunque no queráis y si por acaso admitís la incapacidad femenina, votáis con la mitad de vuestro ser incapaz. Yo y todas las mujeres a quienes represento queremos votar con nuestra mitad masculina, porque no hay degeneración de sexos, porque todos somos hijos de hombre y mujer y recibimos por igual las dos partes de nuestro ser, argumento que han desarrollado los biólogos. Somos producto de dos seres; no hay incapacidad posible de vosotros a mí, ni de mí a vosotros.

Desconocer esto es negar la realidad evidente. Negadlo si queréis; sois libres de ello, pero sólo en virtud de un derecho que habéis (perdonadme la palabra, que digo sólo por su claridad y no con espíritu agresivo) detentado, porque os disteis a vosotros mismos las leyes; pero no porque tengáis un derecho natural para poner al margen a la mujer.

Yo, señores diputados, me siento ciudadano antes que mujer, y considero que sería un profundo error político dejar a la mujer al margen de ese derecho, a la mujer que espera y confía en vosotros; a la mujer que, como ocurrió con otras fuerzas nuevas en la revolución francesa, será indiscutiblemente una nueva fuerza que se incorpora al derecho y no hay sino que empujarla a que siga su camino.

No dejéis a la mujer que, si es regresiva, piense que su esperanza estuvo en la dictadura; no dejéis a la mujer que piense, si es avanzada, que su esperanza de igualdad está en el comunismo. No cometáis, señores diputados, ese error político de gravísimas consecuencias. Salváis a la República, ayudáis a la República atrayéndoos y sumándoos esa fuerza que espera ansiosa el momento de su redención.

Cada uno habla en virtud de una experiencia y yo os hablo en nombre de la mía propia. Yo soy diputado por la provincia de Madrid; la he recorrido, no sólo en cumplimiento de mi deber, sino por cariño, y muchas veces, siempre, he visto que a los actos públicos acudía una concurrencia femenina muy superior a la masculina, y he visto en los ojos de esas mujeres la esperanza de redención, he visto el deseo de ayudar a la República, he visto la pasión y la emoción que ponen en sus ideales. La mujer española espera hoy de la República la redención suya y la redención del hijo. No cometáis un error histórico que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar; que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar al dejar al margen de la República a la mujer, que representa una fuerza nueva, una fuerza joven; que ha sido simpatía y apoyo para los hombres que estaban en las cárceles; que ha sufrido en muchos casos como vosotros mismos, y que está anhelante, aplicándose a sí misma la frase de Humboldt de que la única manera de madurarse para el ejercicio de la libertad y de hacerla accesible a todos es caminar dentro de ella.

Señores diputados, he pronunciado mis últimas palabras en este debate. Perdonadme si os molesté, considero que es mi convicción la que habla; que ante un ideal lo defendería hasta la muerte; que pondría, como dije ayer, la cabeza y el corazón en el platillo de la balanza, de igual modo Breno colocó su espada, para que se inclinara en favor del voto de la mujer, y que además sigo pensando, y no por vanidad, sino por íntima convicción, que nadie como yo sirve en estos momentos a la República española.