Tribuna d'Aurora Mora Urbano
dijous, 25 de febrer del 2010
dimecres, 24 de febrer del 2010
A cada porc li arriba el seu Sant Martí
Capone acabó en Alcatraz por fraude en la declaración de la renta y a Vicente Sanz, al parecer, le ha buscado la ruina la bragueta. Precisamente lo único por lo que sus damnificados, que somos legión, no le habíamos echado cuentas es lo que le ha arrojado en brazos de la Justicia. Quién iba a pensar que aquel tipejo ambiciosillo y amorfo llevaba dentro un presunto delincuente sexual… Cuando un maldito tropieza y se rompe la crisma hay alegría en la casa de sus víctimas. Y el contento en la Comunitat Valenciana debe ser mucho. Porque el pájaro en cuestión tiene centenares de muertos enterrados en el jardín. El bueno de Vicentet ha sabido aprovechar a maior gloria sua la patente de corso que significa tener cogido por el estómago a buena parte del quién es quién político de la derecha valenciana. Desde el caso Naseiro aquí ha llovido mucho, y él ha callado más todavía.
Amb aquesta contundència inicia Francisco Mora (director de Ràdio 9 substituït pel "coplero" en temps de Zaplana) la seua columna en el diari Levante, "A cada cerdo le llega su San Martín".
Quasi de lectura obligada.
dilluns, 22 de febrer del 2010
divendres, 19 de febrer del 2010
The Love Police
Amb un activisme de base, les performances de La Policia de l'Amor esperen poder despertar a la gent de la seua "realitat", de la matriu creada pel triangle amorós Governs - Mitjans de comunicació - Corporacions.
De manera artística, amb molt d'humor i amor, aquest col·lectiu duu als carrers la seua sàtira orwelliana contra els poders establits, difon les seues filosofies i es dirigeix als transeünts, turistes i consumidors, i als confosos policies que mai saben com manejar-los.
Amb rètols que diuen "Qüestiona ho tot" o "No et preocupes, tot està bé", comuniquen amb ironia missatges sobre els beneficis del capitalisme i les mentides mediàtiques: "Si parlem en termes d'estadístiques la persona que està al seu costat pot ser un terrorista o tenir la grip A." "No val la pena pensar... és molt de treball. Continue sentint-se miserable... seguisca veient els grans canals mediàtics... La grip A pot ser transmesa per contacte visual. Isca de la seua misèria, consumisca!.. . Vostè és un consumidor. No hi ha res personal en tot açò, faça'm una abraçada."
A pesar del simple que puga semblar la seua actuació, cap notar la força del compromís social i la importància dels seus missatges; que donats els elements de la seua estratègia (humor, cinisme, sàtira) li arriben a la gent en una mena de reflexió. La gent ha de meditar el missatge, en els seus videos es pot veure que aquestes accions aconsegueixen el seu propòsit, tenen el seu impacte. No són accions espontànies nascudes d'un simple impuls, són elaborades, a l'hora de l'acció es requereix molta decisió, preparació prèvia en l'articulació i en la manera de negociar amb la gent i l'espai públic. La popularitat dels videos -documentació d'aquestes accions- demostra que aquestes intervencions contribueixen d'una manera més estesa a despertar una comunicació i consciència social.
El col·lectiu, fundat pel duo londinenc Charlie Veitch i Danny Shine, duu quasi dos anys realitzant els seus performances en ciutats d'Europa i Estats Units. I comenten que el control a través de la por és el que els va dur a expressar-se. "En el Regne Unit, en els últims anys es va veure un munt de por. L'ascens de l'Estat com a protector amb càmeres de vigilància pertot arreu. Les esmenes en les lleis que van retallar les llibertats i els drets dels ciutadans. L'amenaça terrorista, el temor a la grip porcina, la fi del món amb l'escalfament global i les moltes agendes per a crear un clima de por" comenta Shine.
I efectivament és allí on està la pertinència de les accions articulades per La Policia de l'Amor, perquè el seu lema és "Amor, no Por". Aquest col·lectiu va desenvolupar una estratègia pròpia, desafiant la por i al mateix temps proposant una versió particular de la performance: una comèdia, per que no hi ha res com l'humor per a trencar les cadenes de la por.
Font: Rebelión.
De manera artística, amb molt d'humor i amor, aquest col·lectiu duu als carrers la seua sàtira orwelliana contra els poders establits, difon les seues filosofies i es dirigeix als transeünts, turistes i consumidors, i als confosos policies que mai saben com manejar-los.
Amb rètols que diuen "Qüestiona ho tot" o "No et preocupes, tot està bé", comuniquen amb ironia missatges sobre els beneficis del capitalisme i les mentides mediàtiques: "Si parlem en termes d'estadístiques la persona que està al seu costat pot ser un terrorista o tenir la grip A." "No val la pena pensar... és molt de treball. Continue sentint-se miserable... seguisca veient els grans canals mediàtics... La grip A pot ser transmesa per contacte visual. Isca de la seua misèria, consumisca!.. . Vostè és un consumidor. No hi ha res personal en tot açò, faça'm una abraçada."
A pesar del simple que puga semblar la seua actuació, cap notar la força del compromís social i la importància dels seus missatges; que donats els elements de la seua estratègia (humor, cinisme, sàtira) li arriben a la gent en una mena de reflexió. La gent ha de meditar el missatge, en els seus videos es pot veure que aquestes accions aconsegueixen el seu propòsit, tenen el seu impacte. No són accions espontànies nascudes d'un simple impuls, són elaborades, a l'hora de l'acció es requereix molta decisió, preparació prèvia en l'articulació i en la manera de negociar amb la gent i l'espai públic. La popularitat dels videos -documentació d'aquestes accions- demostra que aquestes intervencions contribueixen d'una manera més estesa a despertar una comunicació i consciència social.
El col·lectiu, fundat pel duo londinenc Charlie Veitch i Danny Shine, duu quasi dos anys realitzant els seus performances en ciutats d'Europa i Estats Units. I comenten que el control a través de la por és el que els va dur a expressar-se. "En el Regne Unit, en els últims anys es va veure un munt de por. L'ascens de l'Estat com a protector amb càmeres de vigilància pertot arreu. Les esmenes en les lleis que van retallar les llibertats i els drets dels ciutadans. L'amenaça terrorista, el temor a la grip porcina, la fi del món amb l'escalfament global i les moltes agendes per a crear un clima de por" comenta Shine.
I efectivament és allí on està la pertinència de les accions articulades per La Policia de l'Amor, perquè el seu lema és "Amor, no Por". Aquest col·lectiu va desenvolupar una estratègia pròpia, desafiant la por i al mateix temps proposant una versió particular de la performance: una comèdia, per que no hi ha res com l'humor per a trencar les cadenes de la por.
Font: Rebelión.
dimecres, 17 de febrer del 2010
Viure per veure
M'he quedat bocabadada. I crec que no és per a menys. Avui, quan he obert la secció d'opinió del diari El Mundo -insistisc, de El Mundo- m'he trobat amb açò (!!!):
Una lectura actual de 'El capital'
DECÍA Malraux que la política había sustituido al destino en el siglo XX. Si fue así, el destino del siglo pasado fue la política. Pero el siglo se acabó en 1989 con la caída del Muro de Berlín, que marcó el final de las ideologías.
Lo que ha surgido de forma arrolladora en el siglo XXI es la economía, el gran paradigma para entender el mundo. La crisis ha resucitado a Karl Marx, que puso Crítica de la economía política como subtítulo a El Capital. Marx invirtió el viejo postulado de que la conciencia determina la existencia y le dio la vuelta: son las relaciones de producción las que condicionan nuestra percepción de la realidad.
Los discursos que ha generado la crisis son profundamente marxistas porque lo reducen todo a las leyes de la economía e ignoran el profundo calado político de lo que ha sucedido: que es la propia lógica del mercado -dictada por los intereses de una minoría- quien ha provocado la crisis y lo que impide la salida.
Marx creía que el final del capitalismo vendría de la acumulación de plusvalías (primer libro de El Capital). Fue el filósofo alemán quien mejor analizó el factor multiplicador del dinero, la esencia de la especulación financiera, a partir de la teoría del valor de David Ricardo.
Pero Marx se equivocó porque minusvaloró la capacidad del capitalismo para redistribuir rentas sin poner freno a la especulación. Esta sintesis dialéctica provocó el aniquilamiento del sindicalismo obrero y el desarrollo del capitalismo avanzado, como muy bien analizó Marcuse en El hombre unidimensional.
Durante las últimas décadas hemos asistido al triunfo de un capitalismo financiero, ligado al final de las ideologías y de la política, o, como diría Marcuse, a la consolidación de un sistema capaz de integrar todas las alternativas dentro del modelo dominante del mercado («la sociedad cerrada»).
Pero lo que ha estallado es precisamente ese modelo, esa lógica del mercado, que es hoy un cadáver al que todos intentan resucitar sin querer darse cuenta de que su muerte es inevitable.
No es la economía la que nos puede sacar de esta crisis, sino la política. Hay que acabar con los embaucadores que nos venden que la salida está en el G-20 y en la reforma de un sistema financiero irreformable.
La solución está más cerca de nosotros de lo que pensamos. Tanto que formamos parte de ella. Hay que volver a la política sin caer en los errores que provocaron las terribles masacres de un siglo XX desgarrado entre el fascismo y el comunismo.
Hay que invertir las prioridades y poner por delante la política, lo cual no tiene nada que ver con pactos entre los partidos ni con el consenso que propone el Rey, que implica cambiar para que todo siga igual.
La política supone la creación de una nueva escala de valores, de nuevas categorías para entender y cambiar la realidad. La solución a nuestros males pasa por el final de la tecnocracia y el renacimiento de la utopía, que es el motor que puede transformar el mundo. O sea, que nuestra conciencia vuelva a determinar el rumbo de nuestra existencia, que en eso consiste la libertad.
Una lectura actual de 'El capital'
DECÍA Malraux que la política había sustituido al destino en el siglo XX. Si fue así, el destino del siglo pasado fue la política. Pero el siglo se acabó en 1989 con la caída del Muro de Berlín, que marcó el final de las ideologías.
Lo que ha surgido de forma arrolladora en el siglo XXI es la economía, el gran paradigma para entender el mundo. La crisis ha resucitado a Karl Marx, que puso Crítica de la economía política como subtítulo a El Capital. Marx invirtió el viejo postulado de que la conciencia determina la existencia y le dio la vuelta: son las relaciones de producción las que condicionan nuestra percepción de la realidad.
Los discursos que ha generado la crisis son profundamente marxistas porque lo reducen todo a las leyes de la economía e ignoran el profundo calado político de lo que ha sucedido: que es la propia lógica del mercado -dictada por los intereses de una minoría- quien ha provocado la crisis y lo que impide la salida.
Marx creía que el final del capitalismo vendría de la acumulación de plusvalías (primer libro de El Capital). Fue el filósofo alemán quien mejor analizó el factor multiplicador del dinero, la esencia de la especulación financiera, a partir de la teoría del valor de David Ricardo.
Pero Marx se equivocó porque minusvaloró la capacidad del capitalismo para redistribuir rentas sin poner freno a la especulación. Esta sintesis dialéctica provocó el aniquilamiento del sindicalismo obrero y el desarrollo del capitalismo avanzado, como muy bien analizó Marcuse en El hombre unidimensional.
Durante las últimas décadas hemos asistido al triunfo de un capitalismo financiero, ligado al final de las ideologías y de la política, o, como diría Marcuse, a la consolidación de un sistema capaz de integrar todas las alternativas dentro del modelo dominante del mercado («la sociedad cerrada»).
Pero lo que ha estallado es precisamente ese modelo, esa lógica del mercado, que es hoy un cadáver al que todos intentan resucitar sin querer darse cuenta de que su muerte es inevitable.
No es la economía la que nos puede sacar de esta crisis, sino la política. Hay que acabar con los embaucadores que nos venden que la salida está en el G-20 y en la reforma de un sistema financiero irreformable.
La solución está más cerca de nosotros de lo que pensamos. Tanto que formamos parte de ella. Hay que volver a la política sin caer en los errores que provocaron las terribles masacres de un siglo XX desgarrado entre el fascismo y el comunismo.
Hay que invertir las prioridades y poner por delante la política, lo cual no tiene nada que ver con pactos entre los partidos ni con el consenso que propone el Rey, que implica cambiar para que todo siga igual.
La política supone la creación de una nueva escala de valores, de nuevas categorías para entender y cambiar la realidad. La solución a nuestros males pasa por el final de la tecnocracia y el renacimiento de la utopía, que es el motor que puede transformar el mundo. O sea, que nuestra conciencia vuelva a determinar el rumbo de nuestra existencia, que en eso consiste la libertad.
---
Sí, ja ho sé. El text conté una lectura molt reduccionista, amb algunes errades conceptuals i tot el que vullgau, però creieu-me, alguna cosa està passant quan es ressucita l'obra de Marx en un mitjà liberal.
dimarts, 16 de febrer del 2010
La notícia i el comentari
La notícia:
1.339 valencianos viven en países autoritarios
El comentari:
Ah... però no eren cinc milions?
1.339 valencianos viven en países autoritarios
El comentari:
Ah... però no eren cinc milions?
dijous, 11 de febrer del 2010
L'escassa credibilitat de Davos
Per a qui no haja llegit avui l'article de Vicenç Navarro a Público -un dels millors articles d'opinió dels últims temps-, ací el té.
Un missatge que s'està promovent àmpliament en mitjans liberals és que l'economia espanyola és escassament eficient i molt poc competitiva, i això com a resultat de les suposades rigideses del seu mercat de treball i de l'excessiva despesa pública. Un dels centres que han promogut més aquest missatge és el Fòrum Econòmic Mundial que se celebra en Davos, citat freqüentment com el Vaticà del pensament liberal. Un dels seus informes, Global Competitiveness Report 2009-2010 (en el qual analitza la competitivitat dels països del món), situa a Espanya en termes molt desfavorables, per sota de països del tercer i fins i tot del quart món. I com era d'esperar, el coordinador de l'estudi, Xavier Sala i Martín, ha estat àmpliament entrevistat pels mitjans d'informació de major difusió del país (la majoria dels quals són de persuasió liberal), proveint les caixes de ressonància a tal missatge.
Una anàlisi rigorosa de tal informe qüestiona, no obstant això, la validesa de l'estudi, així com les seues conclusions. En primer lloc, l'estudi no es basa, en la seua majoria, en una anàlisi que utilitze dades objectives sobre els quals construir l'informe i arribar a les seues conclusions. L'estudi és primordialment una enquesta d'opinió en la qual, en cada país, es pregunta a una institució pròxima al món empresarial (amb orientació liberal, en la majoria de països) la seua opinió sobre una sèrie de preguntes que inclouen: “Com valora la percepció popular sobre el comportament ètic dels polítics en el seu país?”, “com valora la contractació i l'acomiadament de treballadors en el seu país?” o “com valora la disponibilitat de noves tecnologies?”, entre moltes altres. La institució que respon a aquella pregunta posa un número en una escala, sense que existisca, no obstant això, una homologació en el criteri que guie les respostes. D'aquesta manera, s'obre l'estudi a tot un seguit de subjectivitats. En alguns països, la institució que respon a les preguntes és molt crítica sobre la situació en el seu propi país, mentre que en uns altres ho és molt poc. Aquesta subjectivitat, sense intent d'homologació de criteris, és el que caracteritza l'estudi.
Això duu a resultats que són, com a mínim, sorprenents (per a expressar-lo d'una manera amable). Així, en la pregunta que es fa sobre corrupció en un país (“és pràctica generalitzada que es donen fons públics a companyies o individus com a conseqüència de la corrupció?”), una dictadura com Qatar (que s'ha convertit en el paradís del món empresarial) apareix com un dels països menys corruptes del món (en aquell país, la distribució dels recursos petrolífers la fa el Govern entre membres de la família real), molt per sobre d'Espanya. No hi ha dubte que hi ha corrupció a Espanya. Però posar una dictadura medieval com model d'honestedat és poc creïble.
Una altra valoració sorprenent és que Oman, altra dictadura feudal del Mig Orient, somni del món empresarial per l'enorme riquesa petrolífera i per tenir una força de treball (la majoria immigrant) sense cap dret laboral, apareix com un dels països que (segons el contestador del qüestionari en aquell país) gaudeix de major confiança popular respecte al comportament ètic dels seus polítics, molt per sobre d'un país democràtic com Espanya. Segons sembla, confiança popular vol dir, per a qui contesta la pregunta, confiança empresarial. Quant a “com considera vostè la contractació i acomiadament dels treballadors”, Espanya apareix a la cua, molt per sota de Senegal. Espanya, per cert, es troba al mateix nivell que Senegal en el capítol de “disponibilitat de noves tecnologies”.
En tots aquests casos, l'única cosa que mostra l'informe és que la institució espanyola (IESE, el centre d'estudis empresarials que ha respost per part d'Espanya) és més crítica cap al seu propi país que la institució de Senegal (Centre de Recherches Economiques Appliquées, Universitat de Dakar) o que la d'Oman (The International Research Foundation) o que la de Qatar (Qatari Businessmen Association). Però en cap cas aporten dades que puguen comparar-se i que permetin arribar a conclusions.
Em sembla molt bé que les institucions a les quals se'ls demane la seua opinió sobre la situació en el seu país la donen. Res censurable en això. IESE va contestar accentuant l'aspecte crític i em sembla molt bé. Però em sembla molt mal, i reflecteix una enorme falta de rigor (que dóna motiu a tot tipus de manipulació), que l'equip coordinador pose totes aquestes respostes juntes, s'amalgamen en un indicador i es produisca llavors una llista de països segons el seu nivell de competitivitat. En realitat, l'única cosa que pot deduir-se de l'informe Davos és que l'agència de Senegal que ompli el qüestionari és menys crítica cap al seu país del que és IESE cap a Espanya. L'informe mesura diferents nivells de subjectivitat. Però res més. Construir tot un seguit de conclusions sobre això és no només frívol, sinó profundament erroni. La qual cosa és fàcilment demostrable quan es contrasta amb dades objectives. En el capítol dedicat a l'educació, quan l'informe Davos analitza la qualitat educativa (en matèries com matemàtiques o ciències), Espanya apareix de nou a la cua (nº 99) juntament amb Kirguizistan. Però l'informe PISA, molt més imparcial que l'informe Davos, al basar-se en dades objectives, mostra que Kirguizistan té el coneixement en matemàtiques i ciències més baix de la llista de països analitzats, mentre que Espanya està lleugerament per sota del terme mitjà dels països de l'OCDE, el grup de països més rics del món. És sobre la base d'aquest tipus d'estudis que la cultura liberal de Davos està presentant una visió d'Espanya deliberadament negativa a fi de pressionar al Govern espanyol perquè faça els canvis que ella desitja.
Un missatge que s'està promovent àmpliament en mitjans liberals és que l'economia espanyola és escassament eficient i molt poc competitiva, i això com a resultat de les suposades rigideses del seu mercat de treball i de l'excessiva despesa pública. Un dels centres que han promogut més aquest missatge és el Fòrum Econòmic Mundial que se celebra en Davos, citat freqüentment com el Vaticà del pensament liberal. Un dels seus informes, Global Competitiveness Report 2009-2010 (en el qual analitza la competitivitat dels països del món), situa a Espanya en termes molt desfavorables, per sota de països del tercer i fins i tot del quart món. I com era d'esperar, el coordinador de l'estudi, Xavier Sala i Martín, ha estat àmpliament entrevistat pels mitjans d'informació de major difusió del país (la majoria dels quals són de persuasió liberal), proveint les caixes de ressonància a tal missatge.
Una anàlisi rigorosa de tal informe qüestiona, no obstant això, la validesa de l'estudi, així com les seues conclusions. En primer lloc, l'estudi no es basa, en la seua majoria, en una anàlisi que utilitze dades objectives sobre els quals construir l'informe i arribar a les seues conclusions. L'estudi és primordialment una enquesta d'opinió en la qual, en cada país, es pregunta a una institució pròxima al món empresarial (amb orientació liberal, en la majoria de països) la seua opinió sobre una sèrie de preguntes que inclouen: “Com valora la percepció popular sobre el comportament ètic dels polítics en el seu país?”, “com valora la contractació i l'acomiadament de treballadors en el seu país?” o “com valora la disponibilitat de noves tecnologies?”, entre moltes altres. La institució que respon a aquella pregunta posa un número en una escala, sense que existisca, no obstant això, una homologació en el criteri que guie les respostes. D'aquesta manera, s'obre l'estudi a tot un seguit de subjectivitats. En alguns països, la institució que respon a les preguntes és molt crítica sobre la situació en el seu propi país, mentre que en uns altres ho és molt poc. Aquesta subjectivitat, sense intent d'homologació de criteris, és el que caracteritza l'estudi.
Això duu a resultats que són, com a mínim, sorprenents (per a expressar-lo d'una manera amable). Així, en la pregunta que es fa sobre corrupció en un país (“és pràctica generalitzada que es donen fons públics a companyies o individus com a conseqüència de la corrupció?”), una dictadura com Qatar (que s'ha convertit en el paradís del món empresarial) apareix com un dels països menys corruptes del món (en aquell país, la distribució dels recursos petrolífers la fa el Govern entre membres de la família real), molt per sobre d'Espanya. No hi ha dubte que hi ha corrupció a Espanya. Però posar una dictadura medieval com model d'honestedat és poc creïble.
Una altra valoració sorprenent és que Oman, altra dictadura feudal del Mig Orient, somni del món empresarial per l'enorme riquesa petrolífera i per tenir una força de treball (la majoria immigrant) sense cap dret laboral, apareix com un dels països que (segons el contestador del qüestionari en aquell país) gaudeix de major confiança popular respecte al comportament ètic dels seus polítics, molt per sobre d'un país democràtic com Espanya. Segons sembla, confiança popular vol dir, per a qui contesta la pregunta, confiança empresarial. Quant a “com considera vostè la contractació i acomiadament dels treballadors”, Espanya apareix a la cua, molt per sota de Senegal. Espanya, per cert, es troba al mateix nivell que Senegal en el capítol de “disponibilitat de noves tecnologies”.
En tots aquests casos, l'única cosa que mostra l'informe és que la institució espanyola (IESE, el centre d'estudis empresarials que ha respost per part d'Espanya) és més crítica cap al seu propi país que la institució de Senegal (Centre de Recherches Economiques Appliquées, Universitat de Dakar) o que la d'Oman (The International Research Foundation) o que la de Qatar (Qatari Businessmen Association). Però en cap cas aporten dades que puguen comparar-se i que permetin arribar a conclusions.
Em sembla molt bé que les institucions a les quals se'ls demane la seua opinió sobre la situació en el seu país la donen. Res censurable en això. IESE va contestar accentuant l'aspecte crític i em sembla molt bé. Però em sembla molt mal, i reflecteix una enorme falta de rigor (que dóna motiu a tot tipus de manipulació), que l'equip coordinador pose totes aquestes respostes juntes, s'amalgamen en un indicador i es produisca llavors una llista de països segons el seu nivell de competitivitat. En realitat, l'única cosa que pot deduir-se de l'informe Davos és que l'agència de Senegal que ompli el qüestionari és menys crítica cap al seu país del que és IESE cap a Espanya. L'informe mesura diferents nivells de subjectivitat. Però res més. Construir tot un seguit de conclusions sobre això és no només frívol, sinó profundament erroni. La qual cosa és fàcilment demostrable quan es contrasta amb dades objectives. En el capítol dedicat a l'educació, quan l'informe Davos analitza la qualitat educativa (en matèries com matemàtiques o ciències), Espanya apareix de nou a la cua (nº 99) juntament amb Kirguizistan. Però l'informe PISA, molt més imparcial que l'informe Davos, al basar-se en dades objectives, mostra que Kirguizistan té el coneixement en matemàtiques i ciències més baix de la llista de països analitzats, mentre que Espanya està lleugerament per sota del terme mitjà dels països de l'OCDE, el grup de països més rics del món. És sobre la base d'aquest tipus d'estudis que la cultura liberal de Davos està presentant una visió d'Espanya deliberadament negativa a fi de pressionar al Govern espanyol perquè faça els canvis que ella desitja.
dimecres, 10 de febrer del 2010
El relat de núvol de tags de la Carme
Un nou relat provinent de la catosfera literària, concretament des del blog "Col·lecció de moments". I el primer escrit per una dona, Carme Rosanas. L'amistat, un viatge a l'Alguer i passió per la literatura són els ítems d'aquesta fantàstica història que, m'agradaria, no fos la última d'aquest joc literari de núvol de tags.
La Montse i la Cèlia tenien ganes d'anar de vacances juntes. Juntes i soles... els agradaven les mateixes coses i sabien que passarien uns dies de descans i també de diversió i emocions.
Es van preparar els seus blocs, ja que totes dues escrivien i sempre portaven a sobre una bossa plena de lectures per a tots els dies i també un munt de llibretes i blocs. Volien desconnectar de tot, excepte d'elles mateixes i de les seves coses. Van decidir anar-se'n a l'Alguer i conèixer la ciutat i el que poguessin de l'illa. Van buscar una mena d'apartament de vacances al centre de la vila i el van reconèixer de seguida ja que a més a més del nom que ja sabien: Fanal Blau, en tenia un, de fanal blau, ben gran penjant damunt la porta d'entrada.
Cada capvespre després d'haver mirat els cels de colors meravellosos que pintava la tardor primerenca... buscaven algun lloc per seure vora el mar i treien les seves eines. La Montse portava la llibreta de vacances on feia les cròniques acurades dels moments que volia recordar i el bloc de tankes. La Cèlia portava simplement un bloc per a escriure i allà hi ajuntava poesia (haikús i tankes) i contes curts, li agradaven especialment els contes metafòrics. Malgrat la seva dèria i passió per escriure, els agradava retrobar el paper i llapis i poder oblidar una mica les rutines agafades durant tot l'any i descansar de les coses dels blogs, dels jocs literaris del Tibau, del Blocaire invisible i dels Relats conjunts. I és que tot plegat era com una mena d'addicció. Només faltava ara afegir-se a Diferència i Repetició!
Estaven a la glòria... posant un especial zel a preservar la seva solitud i companyia mútua. Els agradava fer-se preguntes sobre les coses i compartir els pensaments a vegades diferents de la resta de la gent que coneixien. Es van acostar a la barana de la terrassa que donava sobre el mar i encara no havien posat els dits a la barana es van adonar que venien directament cap a elles l'Anton i la Merike, tots quatre eren amics Des que eren petits. S'estimaven molt, però l'Anton era un barbollaire que no callava ni un sol minut en tot el dia. Es van veure perdudes quan els van dir que també passaven vacances allà a l'Alguer. Canvi de plans! I la tranquil·litat a fregir espàrrecs!
Tot de cop l'Anton se les mira i diu "PAT"? Salvades! van pensar elles. Ja no recordaven ben bé què volien dir aquelles sigles que havien inventat de petits. Només sabien que la T volia dir Tegucigalpa, però recordaven perfectament que ho utilitzaven per dir-se que necessitaven tranquil·litat i que es fes fonedís.
Van decidir, entre riure i de comú acord, fer vacances separats, tot i que aquell vespre van anar a sopar junts i es van trobar un altre dia, abans de tornar per passar el dia junts i fer una bona excursioneta.
Es van preparar els seus blocs, ja que totes dues escrivien i sempre portaven a sobre una bossa plena de lectures per a tots els dies i també un munt de llibretes i blocs. Volien desconnectar de tot, excepte d'elles mateixes i de les seves coses. Van decidir anar-se'n a l'Alguer i conèixer la ciutat i el que poguessin de l'illa. Van buscar una mena d'apartament de vacances al centre de la vila i el van reconèixer de seguida ja que a més a més del nom que ja sabien: Fanal Blau, en tenia un, de fanal blau, ben gran penjant damunt la porta d'entrada.
Cada capvespre després d'haver mirat els cels de colors meravellosos que pintava la tardor primerenca... buscaven algun lloc per seure vora el mar i treien les seves eines. La Montse portava la llibreta de vacances on feia les cròniques acurades dels moments que volia recordar i el bloc de tankes. La Cèlia portava simplement un bloc per a escriure i allà hi ajuntava poesia (haikús i tankes) i contes curts, li agradaven especialment els contes metafòrics. Malgrat la seva dèria i passió per escriure, els agradava retrobar el paper i llapis i poder oblidar una mica les rutines agafades durant tot l'any i descansar de les coses dels blogs, dels jocs literaris del Tibau, del Blocaire invisible i dels Relats conjunts. I és que tot plegat era com una mena d'addicció. Només faltava ara afegir-se a Diferència i Repetició!
Estaven a la glòria... posant un especial zel a preservar la seva solitud i companyia mútua. Els agradava fer-se preguntes sobre les coses i compartir els pensaments a vegades diferents de la resta de la gent que coneixien. Es van acostar a la barana de la terrassa que donava sobre el mar i encara no havien posat els dits a la barana es van adonar que venien directament cap a elles l'Anton i la Merike, tots quatre eren amics Des que eren petits. S'estimaven molt, però l'Anton era un barbollaire que no callava ni un sol minut en tot el dia. Es van veure perdudes quan els van dir que també passaven vacances allà a l'Alguer. Canvi de plans! I la tranquil·litat a fregir espàrrecs!
Tot de cop l'Anton se les mira i diu "PAT"? Salvades! van pensar elles. Ja no recordaven ben bé què volien dir aquelles sigles que havien inventat de petits. Només sabien que la T volia dir Tegucigalpa, però recordaven perfectament que ho utilitzaven per dir-se que necessitaven tranquil·litat i que es fes fonedís.
Van decidir, entre riure i de comú acord, fer vacances separats, tot i que aquell vespre van anar a sopar junts i es van trobar un altre dia, abans de tornar per passar el dia junts i fer una bona excursioneta.
dimarts, 9 de febrer del 2010
Els escenaris de la batalla municipal en 2011
De nou torne a tirar mà de la secció valenciana -impressa- de El Mundo, aquesta vegada del passat dijous 4 de febrer, per tal d'acostar-me a un tema interessant per a qualsevol analista polític: les properes elecccions municipals. Es tracta d'una anàlisi (un tant superficial, però prou clarificadora) d'aquells escenaris on els comités electorals dels grans partits tenen els seus ulls posats de cara al 2011.
La batalla electoral de les pròximes municipals ja ha començat. El PP té entre cella i cella liquidar al PSPV del mapa polític mentre que els pupilos de Alarte esperen començar la reconquesta amb una barreja de joves candidats i referents històrics que van sobreviure al tsunami popular de 2007 . El PP parteix amb avantatge ja que ja va fer el relleu generacional en els anteriors comicis i, més conservador, ha de centrar-se a tractar de consolidar les seues últimes conquestes (Torrent, Paterna o Sagunt). No obstant això, el president provincial, Alfonso Rus, no es conforma i prepara una revolució en aquells llocs on no governa per a intentar fer-se amb més Ajuntaments. PP i PSPV són conscients de quins seran els escenaris de la batalla per les municipals del pròxim any i per a això vetllen armes:
GANDIA. La nena dels ulls del PSPV; el màxim exponent d'un govern socialista en la província de València. Raó de pes perquè els populars vulguen arravassar-se-la. Per això han blindat i acaronat al seu candidat, Arturo Torró, deixant enrere l'escisió soferta a les portes de les últimes autonòmiques llevant-los dos regidors. L'alcalde socialista, José Manuel Orego, conscient que li trepitgen els talons ha tirat la resta en el que queda de legislatura amb grans projectes com el tramvia a la mar, la Ciutat Olímpica o el Palau de Congressos Renzo Piano.
ONTINYENT. Un bonic duel tindran Lina Insa (PP) i Jorge Rodríguez (PSPV) en la ciutat més important de la Vall d'Albaida. El socialista, un dels nous nois d'Alarte, pretén seguir la progressió de les últimes municipals i llevar-li l'Ajuntament al PP, que no tindrà senzill resistir als envits del jove aspirant.
MISLATA. Un cas semblant succeïx en aquesta localitat de l'Horta Nord, on només un regidor decanta el govern a favor del popular Manuel Corredera. L'alcalde ha tingut un any complicat amb les contínues protestes dels veïns pel nou hospital, però ara sembla que agafa aire en el seu nou càrrec de diputat provincial. Va ser incorporat per Rus per a suplir la pèrdua de Francisco Chirivella.
SUECA. La capital de la Ribera Baixa governada pel tripartit Bloc-PSPV-Iniciativa serà altre dels camps de batalla. El PP confia en Carlos Ramírez (reelegit president local amb un gran suport dels militants) per a governar. Mentre, els socialistes encara tenen alguns dubtes ja que el seu nou secretari general, Casià Martorell, s'ha autodescarat per a ser el cartell electoral. Tampoc la seua dona i regidora té intenció de ser la número ú de la llista.
REQUENA. En l'interior, el PP vol recuperar el terreny perdut. Després dels intents fallits, els populars aposten per Javier Berasaluce, ara sense la tutela de Emma Iranzo, per a evitar que el socialista Adelo Montes s'aferre en el càrrec una legislatura més.
OLIVA. El PP està tocat en aquesta localitat, amb dos candidats per a liderar el partit i el ex líder local, Carlos Canet, amenaçant amb crear una nova plataforma independent com ja van fer els crítics de Gandia i Pego. Malgrat això, els populars volen lligar una alternativa forta a l'actual alcalde, el socialista Salvador Fuster. Sembla que l'elegida és Chelo Escrivà.
SILLA I XIRIVELLA. En aquestes dues localitats parteixen amb l'avantatge de tenir clars els seus referents locals: Francesc Baixauli (Silla) i Josep Soriano (Xirivella). No obstant això, en l'últim pas per les urnes (les europees del passat any) en les dues localitats el Partit Popular va ser la força més votada, traient-li nou i cinc punts respectivament. En aquest context, sembla factible que hi hagen ganes de ser el cap de cartell en qualsevol de les dues poblacions. No obstant això, la continuïtat d'Enrique Ortí no està clara a Xirivella i sembla que el diputat provincial Isidro Prieto no té clar que vullga enfrontar-se a Baixauli una altra vegada.
BOCAIRENT I L’OLLERIA. Són dues de les espinetes que té clavades el PP des de les darreres eleccions generals, quan els socialistes i els nacionalistes els van arravassar els dos governs. Per això, Rus i els seus s'han posat una xinxeta en el mapa i estan disposats a ajudar als seus candidats en tot el que puguen per a recuperar els Ajuntaments.
Es busca candidat per a una plaça difícil
TORRENT. Els socialistes no saben què fer en la tercera ciutat més important de la província. Fins i tot s'ha especulat amb la volta de l'històric Jesús Ros, una opció que no agrada a la direcció provincial. El daltabaix de les últimes eleccions encara cou i després de la marxa de Bresó, la divisió en l'agrupació municipal s'ha acrescut.
SAGUNT. En Blanqueries, l'actual portaveu i ex alcaldessa, Glòria Calero, no agrada. A més, no controla el partit a nivell local i se li està buscant un eixida per a evitar més conflictes.
PATERNA. És altre dels quebraders de cap de Carmen Martínez. El dueto Sonia Borruey-Juan Antonio Sagredo no entusiasma, però a veure qui s'atreveix a enfrontar-se a Lorenzo Agustí (PP).
BURJASSOT. La continuïtat de Cristina Subiela està en l'aire. Seguint la doctrina d'Alfonso Rus (on es perd es canvia al candidat) no hauria de repetir. No obstant això, tot pot canviar si l'actual alcalde, José Luis Andrés Chavarrías, es retira de la primera línia.
XIRIVELLA. Tampoc té clar que repetisca com a cap de cartell Enrique Ortí. Es busquen alternatives perquè els resultats de les europees (on el PP li va treure 5 punts al PSPV) es repetisquen en les municipals de l'any pròxim.
L’ELIANA. Des d'un sector del partit es demanda un canvi després de les contínues derrotes en aquest feu socialista i el relleu d'Asunción Quinzá. No obstant això, ella sembla que es resisteix a marxar-se.
dilluns, 8 de febrer del 2010
Democràcia económica
Fent-me eco de la darrera entrada de Popota al seu gran i arxirecomanable blog "Maketo Power", vull parlar-vos del Projecte Democràcia Econòmica, un grup d'estudi i debat dedicat a la reflexió sobre les alternatives econòmiques al capitalisme, el socialisme de mercat, la democràcia econòmica, el cooperativisme, la democratizació de l'empresa i l'economia social en general.Format per persones amb diversos perfils acadèmics i professionals, algunes d'elles procedents de l'àmbit de l'economia cooperativa, de la banca ètica o dels moviments de consum responsable, l'any 2001 va organitzar el 1r Seminari de la Democràcia Econòmica i, fruit del treball al llarg de casi una dècada del grup, el primer trimestre de 2009 es va publicar el llibre Democràcia Econòmica vers una alternativa al capitalisme, que podeu descarregar sencer o per capítols ací.
diumenge, 7 de febrer del 2010
Un relat etiquetat. Sí, sí, un altre.
Sembla que el joc literari que vaig proposar el cap de setmana passat, no ha passat del tot desapercebut per la blogsfera (com mola interaccionar!). De fet, un altre blogger s'ha llançat a la piscina i... de quina manera! Es tracta d'en McAbeu, que regenta un blog ben curiós: Xarel-10, dedicat als enigmes i joc mentals. De fet, el més divertit de tot és que, no sols ha produit un relat, sinó que ha incorporat un "misteri" per a que els lectors es calfen una miqueta el cap. Sols repetiré el que li han deixat en un comentari... McAbeu, eres un geni!
Ací teniu el seu relat, amb enigma inclós. Si el voleu resoldre, us reenvie a la seua entrada per tal que li deixeu allà el comentari...
El radiotelegrafista sortí esperitat del despatx de comunicacions, situat a la zona LATERAL del submarí i va córrer fins la sala de comandament amb el missatge a la mà. Acabaven d'arribar les ordres que el capità esperava urgentment.
Quan aquest les va llegir no va entendre res, ja esperava que des del quarter GENERAL enviessin un missatge críptic per evitar que l'enemic interceptés les ordres però allò semblava una broma. Al paper hi posava “Diré apa!. Un català” i res més. Què volia dir allò?, a quin català es referien? i sobretot quina relació tenia aquell missatge amb les ordres que esperaven sobre el que havien de fer amb el portaavions enemic que tenien, just ara, a la VISUAL del periscopi?.
El capità va pensar que la VIDA l'havia posat al davant d'ALTRES ENDEVINALLES DIFÍCILS però cap de tan ESPECIAL com aquesta. Ara se'n penedia de no haver acceptat passar a la reserva, si ho hagués fet en aquest moment seria al seu ranxo de la Garrotxa acariciant el seu gos ENCREUAT de llop en lloc d'estar al mig de l'Atlàntic jugant-se el destí de la guerra. Però l'home, tal com diu el REFRANYER, no era dels que s'ofega en un got d'aigua i si a ell li semblava un JEROGLÍFIC SENSE SOLUCIÓ ENCARA, aquell missatge que acabava d'arribar de l'alt comandament, també sabia que a les seves ordres hi havia tècnics especialitzats, als que no els costaria afirmar ben aviat que JA L'HEM SOLUCIONAT.
La primera trucada va ser pel departament MATEMÀTIC, va suposar que amb les seves grans capacitats MENTALS els seria FÀCIL trobar la solució però es va equivocar i aquesta vegada la LÒGICA dels números no va servir per res.
El temps s'acabava, el portaavions enemic aviat es posaria fora del seu abast i el capità jugà la seva última carta. Feu avisar al departament de LLETRES i els mostrà el missatge. L'encarregat del departament agafà el paper i un minut després esclatà en una gran riallada.
El capità s'indignà:
- No crec que sigui cosa de riure, d'aquestes ordres depèn el final de la guerra. Hem de saber si torpedinem el portaavions o no. I ho hem de saber ara!
- Si senyor. Perdoni senyor, es disculpà el mariner, és que m'ha fet gràcia que l'encriptació d'aquest missatge sigui més fàcil que un JOC LITERARI de la BLOGOSFERA.
- Què vol dir?. Els matemàtics no n'han pogut treure l'entrellat...
- Perquè no és cosa de números, senyor. El que tenim davant és un simple ANAGRAMA i només cal barrejar les lletres del missatge per trobar fàcilment les ordres.
- Encara no ho veig...
El capità no ho veu. I vosaltres?.
Sabríeu desxifrar el missatge
i dir-li que ha de fer abans que
el portaavions enemic s'escapi?
Ací teniu el seu relat, amb enigma inclós. Si el voleu resoldre, us reenvie a la seua entrada per tal que li deixeu allà el comentari...
El radiotelegrafista sortí esperitat del despatx de comunicacions, situat a la zona LATERAL del submarí i va córrer fins la sala de comandament amb el missatge a la mà. Acabaven d'arribar les ordres que el capità esperava urgentment.
Quan aquest les va llegir no va entendre res, ja esperava que des del quarter GENERAL enviessin un missatge críptic per evitar que l'enemic interceptés les ordres però allò semblava una broma. Al paper hi posava “Diré apa!. Un català” i res més. Què volia dir allò?, a quin català es referien? i sobretot quina relació tenia aquell missatge amb les ordres que esperaven sobre el que havien de fer amb el portaavions enemic que tenien, just ara, a la VISUAL del periscopi?.
El capità va pensar que la VIDA l'havia posat al davant d'ALTRES ENDEVINALLES DIFÍCILS però cap de tan ESPECIAL com aquesta. Ara se'n penedia de no haver acceptat passar a la reserva, si ho hagués fet en aquest moment seria al seu ranxo de la Garrotxa acariciant el seu gos ENCREUAT de llop en lloc d'estar al mig de l'Atlàntic jugant-se el destí de la guerra. Però l'home, tal com diu el REFRANYER, no era dels que s'ofega en un got d'aigua i si a ell li semblava un JEROGLÍFIC SENSE SOLUCIÓ ENCARA, aquell missatge que acabava d'arribar de l'alt comandament, també sabia que a les seves ordres hi havia tècnics especialitzats, als que no els costaria afirmar ben aviat que JA L'HEM SOLUCIONAT.
La primera trucada va ser pel departament MATEMÀTIC, va suposar que amb les seves grans capacitats MENTALS els seria FÀCIL trobar la solució però es va equivocar i aquesta vegada la LÒGICA dels números no va servir per res.
El temps s'acabava, el portaavions enemic aviat es posaria fora del seu abast i el capità jugà la seva última carta. Feu avisar al departament de LLETRES i els mostrà el missatge. L'encarregat del departament agafà el paper i un minut després esclatà en una gran riallada.
El capità s'indignà:
- No crec que sigui cosa de riure, d'aquestes ordres depèn el final de la guerra. Hem de saber si torpedinem el portaavions o no. I ho hem de saber ara!
- Si senyor. Perdoni senyor, es disculpà el mariner, és que m'ha fet gràcia que l'encriptació d'aquest missatge sigui més fàcil que un JOC LITERARI de la BLOGOSFERA.
- Què vol dir?. Els matemàtics no n'han pogut treure l'entrellat...
- Perquè no és cosa de números, senyor. El que tenim davant és un simple ANAGRAMA i només cal barrejar les lletres del missatge per trobar fàcilment les ordres.
- Encara no ho veig...
El capità no ho veu. I vosaltres?.
Sabríeu desxifrar el missatge
i dir-li que ha de fer abans que
el portaavions enemic s'escapi?
dijous, 4 de febrer del 2010
La crisi interna del PP, el cas de Villena i les eleccions municipals de 2011
A continuació us deixe un article sobre la darrera crisi municipal del PP (al municipi de Villena -l'Alt Vinalopó-) i les seues possibles conseqüències a les properes eleccions municipals. Va ser publicat el passat diumenge, 31 de gener, a la secció valenciana -impressa- de El Mundo, i en la meua opinió, és un balanç molt encertat de la situació.
Al desembre de 2008, José Joaquín Ripoll es jugava el seu futur i el dels seus a una sola carta: revalidar la Presidència Provincial del PP d'Alacant. Es tractava d'un últim reducte orgànic des del qual defensar la seua postura territorial després de quatre anys de contínua reculada enfront del creixent control sobre el partit en tota la Comunitat de l'entorn de Francisco Camps. Ripoll, que al seu torn havia aconseguit controlar la Diputació d'Alacant una segona legislatura gràcies a una àmplia majoria de 18 diputats populars enfront dels 13 del PSOE, estava a costa de set d'eixos 18 diputats, alineats amb la direcció regional.
El dirigent alacantí va guanyar el congrés provincial del partit per 5 vots al desembre de 2008. Un mins baló d'oxigen que prompte es va veure reforçat pels escàndols relacionats amb el cas Gürtel. Camps i els seus, van haver de deixar de mirar a la província d'Alacant i ajornar el seu objectiu de desbancar a Ripoll. Aquest, per la seua banda, va aprofitar la conjuntura per a erigir-se com un baró territorial i orgànic davant Gènova, juntament amb els presidents de les diputacions de València i Castelló.
Però l'objectiu només estava ajornat. Els afins a Camps no volen a Ripoll com a president provincial d'Alacant i el dirigent alacantí ja ha manifestat la seua intenció de repetir en 2011.
Així les coses, no és estrany que més d'un haja vist fantasmes en l'última crisi popular en la província, la de Villena. Davant una eventual pèrdua de les pròximes eleccions en la capital de l'Alt Vinalopó, davant el bloqueig que suposa la gestió municipal de l'alcaldessa per la marxa de cinc dels seus edils, es planteja un escenari nou: la pèrdua del diputat provincial del PP per eixa comarca.
L'avantatge de Ripoll encara és molt gran, però en una demarcació on la pèrdua d'un diputat provincial suposa de facto la seua atribució a l'adversari, el PSOE, l'avantatge de 8 es converteix en avantatge de 6. El que suposa que només faria falta tres canvis en la resta de comarques perquè els socialistes es feren amb la institució provincial d'Alacant.
Davant aquest escenari, en el PP ja han començat a fer números. La direcció provincial considera que fins i tot la pèrdua de la majoria absoluta a Villena no suposaria la pèrdua del diputat provincial, ja que sent un càrrec per elecció indirecta (de tots els regidors de la comarca) “hi ha marge suficient” per al PP, que controlaria encara la resta de municipis menuts de la comarca. Per a això, Ripoll es val del lideratge en el partit en aquesta zona de l'alcalde de La Canyada, Juan Molina, que a més ocupa l'únic escó de diputat provincial de la comarca.
Siga com siga, fonts del PP van explicar que Gènova ha inclòs a Villena entre els “municipis prioritaris” en les eleccions de 2011. Tant és així que la pròpia secretària d'organització, Ana Mato, ha estat en contacte directe amb la cúpula provincial del partit durant tota la crisi municipal. I com a municipi prioritari, el PP ha començat ja a fer sondejos d'intenció de vot i valoració de candidats en la localitat.
Segons les dades aportades a EL MUNDO, aquests sondejos atorguen a l'alcaldessa Celia Lledó una “popularitat social” major que la “popularitat orgànica dins del partit” que va aconseguir el passat estiu, en l'assemblea local del PP de Villena. I el fet que cinc regidors li hagen deixat des de fa un any en minoria i ara hagen traït les sigles per les quals es van presentar no només no està repercutint negativament en la imatge de l'alcaldessa davant els ciutadans, sinó més aviat al contrari. Segons eixos estudis, s'ha produït un “efecte rebot” que situa Lledó com “una màrtir” a la qual els uns i els altres (oposició i tránsfugues del PP) no estan permetent dur avant el seu programa electoral, un programa recolzat per la població amb una majoria absoluta en un feu tradicional del socialisme.
Però no tot el món dins del partit és de la mateixa opinió tenint en compte l'experiència en altres municipis. Llevat de Oriola, on Mónica Lorente (actual secretària general del PP provincial) va augmentar el seu avantatge respecte a l'oposició en 2007 després de diversos anys d'enfrontament directe amb el seu antecessor en el càrrec, les crisis internes sempre han afavorit al partit adversari quan s'han produït les següents eleccions municipals, com en els casos d'Alcoi, El Campello, San Vicente, Xàbia o Novelda. I Villena no gaudeix de l'excepcionalitat d'Oriola, pròpia de ser des de fa anys el graner de vots del PP, ja que en l'Alt Vinalopó és tradicional l'hegemonia del PSOE. Encara que també existeixen casos com el d'Elda, on un PP, trencat en l'oposició, va assolir la majoria absoluta en 2007.
dimecres, 3 de febrer del 2010
Nou disc de The Knife!
Alegria, alegria! Una de les millors notícies que podia tenir aquest 2010 és que The Knife tornaren amb un nou disc. I és que, per a mi, el gran descobriment dels últims anys en el terreny musical ha estat precisament, els discos dels germans Dreijer. Un grup que va més enllà d'allò musical i que podriem catal·logar de conceptual.
I sinó, no sé com podria explicar el que ve, Tomorrow, in a year, una obra inspirada en 'L'origen de les espècies' del propi Charles Darwin.
L'avançada sona així de genial...
Em vaig a escórrer de gust...
Davos i les pensions
Magnífic article de Juan Francisco Martín Seco, hui en Público.
Va ser precisament en Davos, fa més d'una dècada, quan Tietmeyer, llavors governador del poderós Bundesbank, va decretar la fi de la sobirania popular. “Els mercats seran els gendarmes dels poders polítics”, va dir. Era el crit de guerra d'un nou capitalisme triomfant que, fonamentat en la lliure circulació de capitals, es postulava sense límits ni barreres i que exigia que tot es rendís a la lògica del mercat. S'ha vist a on ens ha conduït tal sistema: a la vora de l'abisme. L'any passat, al febrer, les forces econòmiques i els seus satèl·lits van acudir també a Davos, encara que en aquesta ocasió van anar humilment, recoberts tots ells amb el saial de penitent i amatents a implorar al sector públic que els protegís del caos. Però ha bastat un any, només un any, perquè tornen a ballar-la i, una vegada salvats, sense importar-los ni una miqueta els cadàvers que deixen enrere, han regressat desafiadors a la ciutat dels Alps amatents a plantar cara als governs, a imposar-los les seues condicions i a impedir qualsevol regulació.
Va ser precisament en Davos, fa més d'una dècada, quan Tietmeyer, llavors governador del poderós Bundesbank, va decretar la fi de la sobirania popular. “Els mercats seran els gendarmes dels poders polítics”, va dir. Era el crit de guerra d'un nou capitalisme triomfant que, fonamentat en la lliure circulació de capitals, es postulava sense límits ni barreres i que exigia que tot es rendís a la lògica del mercat. S'ha vist a on ens ha conduït tal sistema: a la vora de l'abisme. L'any passat, al febrer, les forces econòmiques i els seus satèl·lits van acudir també a Davos, encara que en aquesta ocasió van anar humilment, recoberts tots ells amb el saial de penitent i amatents a implorar al sector públic que els protegís del caos. Però ha bastat un any, només un any, perquè tornen a ballar-la i, una vegada salvats, sense importar-los ni una miqueta els cadàvers que deixen enrere, han regressat desafiadors a la ciutat dels Alps amatents a plantar cara als governs, a imposar-los les seues condicions i a impedir qualsevol regulació.
Com a manifestació del seu poder, han assegut en el banc dels acusats a tres països, no del Tercer Món sinó de la Unió Europea –Espanya, Grècia i Lituània–, escollint com a fiscal al president del Banc Central Europeu i com a jutges, a les agències de qualificació, les mateixes que van contribuir a la crisi donant la màxima valoració al paper escombraria que va infectar l'economia internacional. I el pitjor és que, almenys en el cas Espanya, la seua estratègia ha tingut èxit, perquè el Govern –després de caure innocentment en el parany de comparèixer en tal fòrum– s'ha apressat a donar un gir a la dreta i a assumir les tesis de les forces més conservadores.
El Govern presenta un pla per a realitzar fortes retallades de la despesa en un pressupost que tot just duu un mes en vigor. Poc importa que l'economia espanyola es trobe encara lluny de sortir de la crisi i que aquestes mesures contradiguen els plans d'estímul i obstaculitzen la recuperació. De res val que l'estoc de deute públic siga dels més baixos de la Unió Europea i que les nostres dificultats provinguen de l'endeutament privat i no del públic. No conta que el nostre dèficit s'haja originat fonamentalment per la contracció de la recaptació, causada en part per la baixa activitat i en part per una política fiscal que durant aquests últims 12 anys ha desarmat els tributs progressius. Què més dóna que la congelació de l'oferta pública d'ocupació l'única cosa que aconseguisca siga incrementar l'enorme atur existent. És igual, els mercats han parlat i cal obeir.
El Govern ha assumit la tesi de la dreta que el sistema públic de pensions és inviable i cal reduir, per tant, les prestacions. Resulta el mateix que les projeccions demogràfiques siguen totes qüestionables. De res val afirmar que enlloc estiga dit que siguen únicament els treballadors els qui hagen de sostenir amb les seues cotitzacions les pensions, com si els altres impostos no contaren, principalment els que es giren sobre les societats i les rendes de capital. És igual, els mercats s'han manifestat i cal inclinar-se davant d'ells.
dimarts, 2 de febrer del 2010
El meu relat de "núvol de tags"
Bé. Ha arribat el moment de publicar el meu relat que, per suposat, acabe d'escriure. Al final, podeu llançar-me les tomates virtuals. Per cert, qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència.
Des del final de la guerra, feia més de trenta anys, Ibèria estava governada per un règim dictatorial i sanguinari. Els partits polítics estaven prohibits i no hi havia eleccions lliures. El poble s’havia acostumat al silenci i ja no volia saber res de política. Els jornalers andalusos emigraven a les grans ciutats, tal i com havien fet els anglesos en els inicis del capitalisme. Molts es dirigien cap al País Valencià.
Maria era filla d’uns d’ells. No va poder anar a escola i treballava des que tenia onze anys. Mai va tenir vacances i el seu futur estava escrit: es casaria i tindria fills. Això era el que havien de fer les dones. Quan va conéixer Eduard, a un guateque de Torrent, corria l’any 1971. En aquell moment, el moviment feminista ja estava fent sentir la seua veu, clar que no tant com als Estats Units, però Maria s’havia enamorat i no sabia què era ni per a què servia això del feminisme.
Cinc anys de nuvis i el casament, que se celebrà poc abans de la instauració d’un sistema de partits que esborrà tot rastre de memòria històrica. L’any següent, la primera filla, a qui li posaren el nom de l’àvia paterna, Carme, i quatre anys després, quan encara no governava el PSOE i es produí un colp d’estat que posteriorment seria objecte d’estudi de la ciència política, la segona, a qui li posaren el nom de l’àvia materna, Aurora.
Tot i que no té massa importància, Maria José Català, avui dia alcaldessa de Torrent i valor emergent en el PP valencià, també va nàixer eixe any.
Com que Maria i Eduard no havien tingut una bona educació, van voler que les seues xiquetes tingueren la millor possible. I tot i que la seua economia no donava per a massa, van fer un gran esforç per a que anaren a la facultat. Carme no tant, però Aurora va viure intensament aquella època universitària. En el campus va conéixer als primers Maulets. En el campus començà a interessar-se per la filosofia, disciplina que s’havia de sumar a la seua passió per la literatura, encara que no tant per la poesia. En el campus va tenir els seus primers contactes amb els mitjans de comunicació alternatius, fent alguna entrevista interessant de quan en quan i algun article per a l’Accent. En el campus va començar a llegir críticament El País, per les mentides que vertia cada dia sobre Amèrica Llatina, tot i la seua objectivitat amb Orient Mitjà i Palestina. En el campus va aprofundir en l’anarquisme i va aprendre a gaudir d’altres tipus de música, com el hip hop i, especialment, la música electrònica, que abans odiava. En el campus encetà les seus lectures sobre la dominació masculina i la violència de gènere. En el campus va assistir a algun cicle de cinema documental. En el campus va participar en campanyes antifeixistes. Però també fóra del campus va desenvolupar el seu activisme. Com quan s’encadenà a les portes de l’Ajuntament de València, o com quan va pintar els carrers del Cabanyal alertant sobre la repressió que portaria la Copa Amèrica. O, senzillament, com quan va llegir un manifest al centre de València immortalitzat com a vídeo youtube. En definitiva, a l'esquerra de l'esquerra dels homes i de Déu o, almenys, d'Izquierda Unida.
Ara és distint. De vegades, Aurora llegeix algun còmic, però ha après que la vida no està feta de dibuixos animats. Encara renega de l’imperi i crida pel boicot a Israel des del seu blog, diferència i repetició, però treballa per a l’administració del PP, on pareixia que a Camps li quedaven dos dies pel cas Gürtel, però de moment se n’ha eixit. Caguéndeu... aquesta gent no hauria de tenir drets humans! Això sí, humor que no falte.
Des del final de la guerra, feia més de trenta anys, Ibèria estava governada per un règim dictatorial i sanguinari. Els partits polítics estaven prohibits i no hi havia eleccions lliures. El poble s’havia acostumat al silenci i ja no volia saber res de política. Els jornalers andalusos emigraven a les grans ciutats, tal i com havien fet els anglesos en els inicis del capitalisme. Molts es dirigien cap al País Valencià.
Maria era filla d’uns d’ells. No va poder anar a escola i treballava des que tenia onze anys. Mai va tenir vacances i el seu futur estava escrit: es casaria i tindria fills. Això era el que havien de fer les dones. Quan va conéixer Eduard, a un guateque de Torrent, corria l’any 1971. En aquell moment, el moviment feminista ja estava fent sentir la seua veu, clar que no tant com als Estats Units, però Maria s’havia enamorat i no sabia què era ni per a què servia això del feminisme.
Cinc anys de nuvis i el casament, que se celebrà poc abans de la instauració d’un sistema de partits que esborrà tot rastre de memòria històrica. L’any següent, la primera filla, a qui li posaren el nom de l’àvia paterna, Carme, i quatre anys després, quan encara no governava el PSOE i es produí un colp d’estat que posteriorment seria objecte d’estudi de la ciència política, la segona, a qui li posaren el nom de l’àvia materna, Aurora.
Tot i que no té massa importància, Maria José Català, avui dia alcaldessa de Torrent i valor emergent en el PP valencià, també va nàixer eixe any.
Com que Maria i Eduard no havien tingut una bona educació, van voler que les seues xiquetes tingueren la millor possible. I tot i que la seua economia no donava per a massa, van fer un gran esforç per a que anaren a la facultat. Carme no tant, però Aurora va viure intensament aquella època universitària. En el campus va conéixer als primers Maulets. En el campus començà a interessar-se per la filosofia, disciplina que s’havia de sumar a la seua passió per la literatura, encara que no tant per la poesia. En el campus va tenir els seus primers contactes amb els mitjans de comunicació alternatius, fent alguna entrevista interessant de quan en quan i algun article per a l’Accent. En el campus va començar a llegir críticament El País, per les mentides que vertia cada dia sobre Amèrica Llatina, tot i la seua objectivitat amb Orient Mitjà i Palestina. En el campus va aprofundir en l’anarquisme i va aprendre a gaudir d’altres tipus de música, com el hip hop i, especialment, la música electrònica, que abans odiava. En el campus encetà les seus lectures sobre la dominació masculina i la violència de gènere. En el campus va assistir a algun cicle de cinema documental. En el campus va participar en campanyes antifeixistes. Però també fóra del campus va desenvolupar el seu activisme. Com quan s’encadenà a les portes de l’Ajuntament de València, o com quan va pintar els carrers del Cabanyal alertant sobre la repressió que portaria la Copa Amèrica. O, senzillament, com quan va llegir un manifest al centre de València immortalitzat com a vídeo youtube. En definitiva, a l'esquerra de l'esquerra dels homes i de Déu o, almenys, d'Izquierda Unida.
Ara és distint. De vegades, Aurora llegeix algun còmic, però ha après que la vida no està feta de dibuixos animats. Encara renega de l’imperi i crida pel boicot a Israel des del seu blog, diferència i repetició, però treballa per a l’administració del PP, on pareixia que a Camps li quedaven dos dies pel cas Gürtel, però de moment se n’ha eixit. Caguéndeu... aquesta gent no hauria de tenir drets humans! Això sí, humor que no falte.
El primer relat de "núvol de tags"
Dídac López ha estat el primer blogger (o crack) a llançar-se a la piscina en açò del joc literari. A continuació us deixe el seu relat. No sense abans recomanar-vos que us passegeu pel seu magnífic blog, disponibilitat permanent.
"De l’obra dramatúrgica de Sergi Belbel destacaríem les peces que parlen de l’edat, de la cosa de fer-se gran (vell). Diu la saviesa popular que allò que importa és l’edat de l’esperit però, desenganyem-nos, hi ha una biologia de l’envelliment. A no tothom l’afecta per igual. És sorprenent el cas d’en Moisès Broggi que, a més de 100 anys, recorda perfectament l’època que, amb tot just 30 anys, havia d’atendre els ferits del paorós bombardeig del 1938. Setanta anys s’han escolat. I les potències que llavors ajudaven a Franco són actualment democràcies consolidades, com mostra l’exemplaritat del Bundestagwahl del 2009. Ens diuen que aquesta “consolidació democràtica” és el fruit de l’estabilització del capitalisme, i ens fan creure que són tècnics en la governança econòmica com el conseller Castells els que hi tenen la clau. O com Ramon Tremosa, l’eurodiputat natural d’un poble de la Ribagorça que no estic segur si és Castigaleu. Fa 70 anys, però, la democràcia clàssica semblava finiquitada. En la mitologia de la postguerra, el conservadorisme democràtic sempre admirà Churchill com el fautor del miracle. Fent una analogia entre Churchill i Flemming semblava que el primer havia descobert la penicil·lina per garantir la supervivència del parlamentarisme britànic en una era post-imperialista. Post-imperialista? Se n’han anat els imperis territorials, però queda l’imperialisme humanitari de la Clinton. Contra aquesta suposada democràcia mundial o “nou ordre mundial” s’aixequen els pobles que, senzillament, demanen exercir el seu dret d’autodeterminació a través d’una consulta, d’una participació activa. Com si es tractés d’un fatalisme, però, hi ha qui vol traslladar les nocions del darwinisme de la ciència biològica a la política. No els hi manquen raons, però precisament això els hauria de dur a traslladar-hi també el pòsit de dialèctica que té la teoria evolutiva de Darwin. És clar que ells entenen la dialèctica com una unió de contraris, com la recerca d’un “just punt intermig”, d’una economia mixta. Així com Fabra va normativitzar la llengua catalana, ells volen normativitzar l’esfera productiva. Després es traeixen, com Ferraro quan malparlava de l’Obama, o com Ferrusola quan carregava contra Montilla. Fins a cert punt, en aquests dos casos hi havia la prevenció lògica contra els forasters, per emprar el títol d’aquella peça de Belbel. Els hooligans, en sentir-les, és clar, s’embalen, i ja parlen de genocidi. Arrepleguen una atzarosa fotografia del fons “Getty Images” i confien en conscienciar-nos, qui sap si amb una vista d’un ignot castell alemany, com ara Gleiberg. No caricaturitzem, però, els economistes ortodoxos, perquè n’hi ha qui tenen mà esquerra, com en Greenspan. En canvi, els polítics de l’Administració Obama, quin paper més galdós han fet a Hondures. No caurem, però, en l’extrem de lligar l’imperialisme, l’olimpisme i la sinofòbia perquè, de tant en tant, facin un gest de condemnar els abusos que es cometen a la Xina. Però tampoc no diguem que ells han democratitzat l’Irac. És com si fossim intel•lectualment segrestats entre el keynesianisme i el laissez faire. Tot això és literatura! Per la gent és com si fos en llatí, en una llengua completament ignota! I no és la impermeabilitat del llenguatge científic, sinó la d’algú que parlés en mig dels deliris produïts per una febre de Marburg. És llavors quan convé sentir la veu dels poetes, com la Maria-Mercè Marçal, per exemple, per recarregar el metabolisme energètic, i qüestionar llavors en Montilla i l’Obama, però ja mai més des de l’onomàstica, sinó des del to irreverent d’aquell nebot de l’Oriol Casassas. L’oncle, en canvi, se sent més a gust amb la cosa mèdica que no pas amb la química, per bé que una i l’altra siguin indestriables, com mostren el paper que juguen enzims com la PEPCK. No divaguem, però, i tornem a la reflexió sobre el sistema, tal com fa en Petras, quan parla del petroli, o Pujol, quan parla del racisme, talment com un senador romà. Abans de sentir-lo, però, m’estimo més llegir un llibre de Salvador Balcells, tot passejant per Sant Feliu de Llobregat. Més instructiu és això que passar hores davant la televisió o pendent del telèfon, car això darrer ens distreu de les discussions sobre teodicea. O sobre el significat de la literatura, com faria Todorov. Però com no divagar, quan hem de suportar el tripartit. Sí, el tripartit de la Montserrat Tura, d’en Saura, el dirigent d’ICV. Calmem-nos, però, i esperem el proper film d’en Ventura Pons que potser parlarà de la xenofòbia."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)