Cicles vitals

Sembla que va ser ahir quan vaig fer el meu últim examen de juny i em preguntava què seria de la meua vida. En aquell moment estava realment angoixada pel futur que se m'obria davant els meus ulls i que no sabia com controlar. Molta gent ha sabut des de sempre què volia fer, però per sort o per desgràcia, eixe no era el meu cas. I així ho vaig plasmar a diferència i repetició.

Clar que no era la única. Pel què he parlat amb totes aquelles que han fet el seu pas per la Universitat, tothom (o almenys la majoria) ha sentit el mateix, però conforme han anat travessant la senda que es dibuixava al seu davant, han anat perfilant el seu perfil professional. Jo he començat a fer-ho.

En acabar l'estiu passat em va caure del cel un treball per un temps de sis mesos que ja arriba a la seua fi. Amb ell vaig començar un nou cicle vital. I gràcies a ell, el cicle no es tancarà: dimarts és el meu últim dia i dimecres comence en un nou lloc de treball, en una institució diferent. Mai a la vida vaig pensar que entre un treball i un altre no tindria ni un dia d'atur, de vacances o, simplement, de descans. Sobretot en els temps que corren.

I sí, estic molt contenta.

"La tercera guerra civil, lo que yo te diga"

Passe a relatar-vos una conversa extraterrestre que he tingut amb un tipo que m'ha abordat avui de bon matí de camí al treball. Anava pel carrer de la pau, per la vorera de l'esquerra, amb els meus cascos, escoltant el magnífic disc de Lindstrøm "Where you go i go too" (2008), quan de sobte, s'ha acostat aquest individu i s'ha dirigit a mi dient:

- Perdona, una pregunta. No te voy a pedir dinero ni nada. (Em lleve els auriculars). Ah, qué bien, una persona educada.

- Dime.

- Pues nada, es que mi cuñado se ha quedado sin trabajo y tiene una hipoteca y le van a embargar.

- ¿?... ¿Y qué quieres? ¿Trabajo?

- Sí, si sabías de algún trabajillo o algo para mi cuñado, porque yo, por desgracia, digo, por suerte, tengo trabajo...

- Pues es que a mi se me acaba el contrato la semana que viene y voy a estar igual que tu cuñado.

- Vaya, la tercera guerra civil, lo que yo te diga.

- ¿?

- ¿Y tienes dos años de paro?

- No.

- ¿Y tu novio?

- Mmmm... pues lo acabo de dejar, en el curro.

- ¿Pero él tiene trabajo?

- Sí.

- Pues menos mal, así te mantendrá.

- Ehhh, bueno... no. Vivo con mis padres, así que por lo menos tengo casa.

- Bueno, te acompaño que voy al Ayuntamiento a (no sé).

- Yo voy en la otra dirección.

- Vale, pues voy a ver si sigo buscando.

- Bueno, pues suerte para tu cuñado.

- Suerte también para ti.

Lectures. Primer trimestre del 2009

Sí, ja sé que març encara no ha arribat a la seua fi, però he decidit publicar les crítiques de les meues lectures aquest primer trimestre del 2009, perquè, sincerament, no tinc forces per a res més. Les falles m'han passat factura. Allà van!

Lectures. Primer trimestre del 2009

Desembre 2008/Gener 2009

1. Gomorra
Autor: Roberto Saviano
Novel·la. DeBols!llo, vuitena edició. Barcelona, desembre de 2008.

Crítica publicada a l’Accent i a diferència i repetició.

2. Que no muera la aspidistra
Autor: George Orwell
Novel·la. Col·lecció Fábula, Tusquets, primera edició. Barcelona, octubre de 2008.

Que no muera la aspidistra, forma part, diguem-ne, de l’obra menor de George Orwell. Tot i estar lluny de l’èxit de les seues tres obres fonamentals (1984, Rebelión en la granja i Homenatge a Catalunya), no deixa de ser una obra típicament orwelliana amb una qualitat literària excel·lent. Es tracta d’una àcida sàtira social ambientada en el Londres de la dècada de 1930, quan la gran part de la burgesia adornava la seua llar amb una aspidistra, símbol d’una existència des ofegada. Però el protagonista, Gordon Comstock, descendent d’una família de classe mitjana vinguda a menys, menysprea eixa vida. Ell se sent poeta i vol ser un esperit lliure, lluny de les cadenes d’un “bon treball” i de la pudor dels diners. Així doncs, Gordon, que té una prometedora carrera com a publicista i una nòvia que l’estima, ho llença tot per la finestra: li declara la guerra al món dels diners. Embarcat en una lluita personal contra un sistema social brut i reprovable, es veu arrossegat cap a la misèria i la soledat.
No sé fins a quin punt el nom de Gordon Comstock i les seues peripècies en la més absoluta pobresa corresponen al mateix Orwell, que, com sabreu, va patir vertaderes penúries econòmiques. Siga quin siga el grau de semblança amb la realitat del propi escriptor, és una obra que, juntament amb una altra novel·la sobre les vivències d’una mestra d’escola, de la qual, malauradament no recorde el títol, paga la pena llegir.

3. Arrugas
Autor: Paco Roca
Còmic. Astiberri, segona edició. Bilbao, maig del 2008.

Supose que tenia massa esperances posades en aquest còmic, que va rebre el premi a la millor obra i al millor guió del Saló del Còmic de Barcelona l’any passat i d’alguna manera, em va decebre. No la història en sí, que desborda humanitat pels quatre costats, sinó més bé el dibuix de Roca. No és que jo siga capaç de fer-ho la meitat de bé que ell, però no sé, potser si hagués estat un traç sobri en blanc i negre m’haguera arribat més. No obstant això, i per a ser sincera, la història està molt ben construïda i té algunes escenes memorables que arriben molt a dintre. I és que el procés de fer-se vells en les nostres societats pot arribar a ser terrible. Tal vegada l’autor hauria d’haver aprofundit més en algunes parts, però ja us dic, en línies generals, Arrugas és un clar exemple de la maduresa que, hui per hui, ha aconseguit la vinyeta, transcendint un públic minoritari i capaç de tractar els grans ‘issues’ socials amb valentia i honradesa.

Febrer 2009

4. Las uvas de la ira
Autor: John Steinbeck
Novel·la. RBA. Barcelona, 2001.

En una crítica signada per Daniel Pennac al número 252 de “El Viejo Topo”, deia aquest: “Mal de escuela me parece un pequeño libro sobrevalorado aunque no por ello dejo de reconocerle algún punto de interés. Esto es para mí lo que significa ‘un pequeño libro’, aquel que tiene una razón de ser pero que será barrido por el paso del tiempo”. Trec aquesta reflexió a col·lació perquè em sembla que podria aplicar-se al llibre amb el què vaig entrar al 2009, és a dir, Gomorra, de Roberto Saviano, encara que a la crítica que vaig fer sobre ell en el seu moment no incloguera aquesta valoració. No ho vaig fer per una senzilla raó: veia important que, posats a llegir ‘best-sellers’, el lector triara aquest i no cap altre sense cap valor més que el pur entreteniment. Això no vol dir que Gomorra puga qualificar-se d’una gran obra. I és que Saviano pot repetir en tots els llocs que visite que és escriptor, però la seua creació no perdurarà més enllà del nostre temps. En canvi, de Las uvas de la ira sí podem mantenir que és una gran obra, una obra universal. I és que, encara que estiga basada en un fet concret i particular, la grandesa d’Steinbeck va residir en transformar aqueix moment en quelcom més transcendental. Sempre serà actual i sempre podrem aprendre grans lliçons d’ella. De fet, les emocions que m’ha produït aquest magnífic llibre eren comparables a les que he sentit amb molt poques obres, fins al punt de poder afirmar que no sentia res semblant des què vaig llegir-me Los Miserables de Víctor Hugo, un clàssic de la literatura que em va marcar per a sempre.

5. Pollo con ciruelas
Autora: Marjane Satrapi
Còmic. Norma editorial. Barcelona, 2005.

Des què vaig veure (no pas llegir) Persèpolis vaig quedar fascinada amb aquesta dona. Era impressionant com, retractant la seua vida a través d’un llenguatge i d’un dibuix senzills, podies entendre tota una etapa històrica d’un país com Iran. A pesar de seguir sense haver llegit la seua autobiografia en còmic, crec que no vaig errada si dic que Persèpolis és la seua gran obra i que la resta, incloent aquest Pollo con ciruelas, són obres menors. Tanmateix, això no equival a dir que aquesta creació no siga recomanable, que ho és, perquè és una mostra més de tota la sensibilitat de que és capaç Satrapi. A través de la vida de Nasser Ali Khan, un gran músic de Teheran, l’autora aprofundeix en temes com l’amor i la relació de l’art amb aquest, la passió per la bellesa, l’energia vital i la mort.

6. El malestar en la cultura y otros ensayos
Autor: Sigmund Freud
Assaig. El libro de bolsillo, Alianza. Madrid, 2006.

Aquesta edició de El malestar en la cultura ve acompanyada d’altres assaigs, com són, Sobre la conquista del fuego, Consideraciones de actualidad sobre la guerra y la muerte i els sis assaigs que composen el genèric Metapsicología. De tots ells, el més interessant, al meu parer, és el tercer, dividit en dues parts (la primera en la que tracta la decepció que produeix entre la població europea el curs de la gran guerra i la segona el canvi de visió davant la mort que produeix dita guerra). El malestar en la cultura seria el segon del “rànquing”, amb algunes parts força interessants, encara que el seu nivell de dificultat és prou elevat. La resta, segons la meua opinió, són pràcticament infumables. No per manca d’interès, que el tenen, sinó per la verborrea psicoanalítica que inunda cada paràgraf i que arriba a ser insuportable.

Març 2009

7. Memoria de mis putas tristes
Autor: Gabriel García Márquez
Novel·la. Biblioteca García Márquez, Literatura Mondadori. Barcelona, 2004.

Vaig agafar aquest llibre amb certes cauteles. En primer lloc, per l’autor, que a pesar de haver estat reconegut com un dels millors escriptors de la literatura hispànica contemporània, a mi no m’acabava de fer el pes. Em va costar acabar-me Crónica de una muerte anunciada, cosa que amb Cien años de Soledad, directament, no vaig poder fer. En segon lloc, perquè el llibre venia unit a una gran polèmica, alçada per part del moviment feminista i que replegava el propi diari Público el dia que el va llençar a la venda pel mòdic preu de 1,5 euros. Jo sóc feminista, sí, però com que m’agrada pensar per mi mateixa, veia important el fet de llegir l’obra i jutjar-la personalment. Bé, considere que tot i no poder catalogar l’obra d’ofensiva cap a la dignitat de les dones, el cert és que sí s’inscriu en una cultura patriarcal. I això és un fet indiscutible. Un amic, seguidor de García Márquez em va dir que el tema principal de la novel·la era l’amor. Tanmateix, eixa història d’amor sols la podia haver escrit un home. No ja sols com una dona, sinó també com una persona jove que sóc, puc entendre dita història d’amor sinó és des d’una posició patriarcal, i per suposat, no puc compartir-la ni acceptar que els deliris d’un vell de noranta anys cap a una jove que ni tant sols s’ha desenvolupat pot entrar en els cànons de l’amor, imbricat com està, en un context social, històric i cultural concret. Ho sent, però no acceptaré barco com animal de companyia.

8. Seda
Autor: Alessandro Baricco
Novel·la. Biblioteca Anagrama, RBA. Barcelona, 2009.

Que amb la subscripció a la col·lecció d’Anagrama tindria l’oportunitat de descobrir un fum d’obres genials era un fet del què era conscient. Per això em vaig subscriure. I gràcies a això, he descobert les lletres d’Alessandro Baricco, un escriptor italià del que no havia sentit parlar fins el moment. La veritat és que no sabria com definir la seua literatura, però alhora de pensar en algun adjectiu em venen a la ment paraules com ‘minimalista’, ‘delicada’ o, fins i tot, ‘deliciosa’. I és que Seda no sols són paraules, també són silencis. Llegir aquest conte llarg o novel·la curta, de gran elegància, és quasi com sentir entre els dits un teixit amb fil de seda japonès, és, més que una operació intel·lectual, pura sensació. Bé, probablement no m’entengueu. Probablement no m’estiga explicant, però és que, probablement, mai siga capaç d’explicar l’experiència que m’ha provocat la senzillesa en estat pur d’aquesta petita-gran obra.

9. Fábula de Venecia
Autor: Hugo Pratt
Còmic. El País Cómics, vol. 1 i vol. 2
Era la primera vegada que llegia alguna aventura d’el famós personatge El Corto Maltés i la veritat, no m’ha decebut. Sobretot pel transfons de la història, ambientada magistralment en la ciutat de l’autor amb un halo històric de diverses civilitzacions. És un còmic profundament culte i esdevé una autèntica obra d’art, per la qual cosa, crec que hauria d’incloure’s com a matèria escolar.

10. El demonio rojo
Autor: Mauro Entrialgo
Còmic. Ediciones La Cúpula.

Passar d’una obra com Fábula de Venecia a aquesta és donar un triple salt mortal i pegar-te-la, literalment. Però de vegades, els contrasts són positius. Una no pot estar sempre navegant en les mars del pensament més el·laborat, perquè pot acabar mal del cap. De tant en tant, s’ha de distendir. I bé, encara que a l’humor no tingues perquè exigir-li una altra cosa més que et faça passar una bona estona, el cert és que hi ha maneres i maneres de fer riure. Entrialgo és molt bo, té xispa, però si hi ha quelcom que odie és l’ús dels tòpics tios-ties per a fer humor. Ja em va passar en el circuit cafè teatre, que finalment vaig abandonar perquè, entre altres motius, setmana rere setmana escoltava els mateixos acudits sobre les relacions dels homes amb les dones, per part d’homes, òbviament. I cansa. Amb El demonio rojo em passà igual, encara que algunes historietes (precisament les que més s’allunyen dels tòpics) són realment divertides.

11. Give me liberty
Autors: Frank Miller & Dave Gibbons
Còmic. Norma Editorial. Barcelona, 2005.

Els creadors de Batman i Watchmen, respectivament, es van unir per a crear aquesta història de ciència ficció política amb la què se suposa, hauria d’haver flipat. Però no. Val que no és el típic tebeo de superherois, però no deixa de ser la típica historieta de bons i dolents. Tot i això, he de reconèixer que té parts molt canyeres, especialment al principi, quan conta la vida de la protagonista, Marta Washington, una jove negra que s’allista a l’exèrcit com a única eixida vital.

Dones lluitadores

"Vostè és imbècil?"

Divendres a migdia. Andana de l'estació del metro de Colón. Dues dones mantenen una conversa. En passar pel seu costat, sent a una dir-li a l'altra: "y quería levantarse a las seis de la mañana para estudiar (segons sembla, en referència a la seua filla), pero a mi me parecía una barbaridad, prefiero que suspenda". Jo flipe, literalment, i em quede amb ganes de cridar-li: "però, vostè és imbècil?". I és que no em cap en el cap que preferisca que la seua filla suspenga una assignatura amb tal que no faça l'esforç d'alçar-se a les sis del matí. Segur que si se'n va a esquiar a Andorra no li pareix tant inhumà aixecar-se prompte. De veritat, l'actual sobreprotecció parental és de jutjat de guàrdia. Primer; no crec que la seua filla mora per alçar-se un dia ben matí a estudiar. Totes ho hem fet. Jo, durant la carrera, de fet, vaig anar més enllà en arribar a un examen oral després d'estar més de 24 hores desperta, estudiant. I no m'he mort! Però en segon lloc, segurament si la seua filla haguera estudiat un poc cada dia, no hauria d'alçar-se de matí. Aquestes actituds sols serveixen per a una cosa: criar subnormals profunds. I els efectes ja són ben a la vista.

Coincidències i sensacions

Coincidisc plenament amb Tur quan diu en el seu blog: "crec que no m'equivoque si dic que ho passarem veritablement bé" en relació al primer blog i birres, que es va celebrar el divendres passat. Jo, com tantes altres ocasions, vaig ser la única xica, i, encara que vaig trobar a faltar alguna dona més (tal vegada podria haver estat Alícia, si no haguera estat perquè havia d'estar atenta a la resta de clients del bar) vaig estar molt a gust amb tots. També coincidisc amb l'amic Alfred Manfredi en la seua crònica (menys políticament correcta que la de Tur), perquè a l'igual que ell, considere tot un luxe haver pogut conversar amb bloggers il·lustres, de la talla dels Javiers Ibáñez i Alfonso; amb un jove periodista, Sergi; amb un crític taurí i alhora DJ, Andrés; amb un internauta a temps complet, Luís; i amb una estrella del rock i de la literatura, Xavi Sarrià. I per suposat, com ha fet Àngel Pérez, he linkat a tots en la secció de la família bloggera que teniu a l'esquerra. No els perdeu de vista.

Sempre Emma

Diumenge passat, el meu bon amic Lucas va fer-me un regal excepcional; un vell quadern d’Anagrama que va trobar en la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió, amb tres assaigs d’Emma Goldman: “Tráfico de mujeres”, “Matrimonio y amor” i “El sufragio femenino”, tots ells escrits el 1917, i amb un pròleg d’Alix Shulman titulat: “La mujer más peligrosa del mundo”, publicat originàriament en 1970 en un periòdic feminista de Baltimore.

Moltes gràcies, Luc. Sens dubte, Emma Goldman va ser, i continua sent, tot un referent en la lluita per l’emancipació femenina. I és que no sols va ser una brillant oradora, sinó que les seues anàlisis eren tant profundes i avançades per a la seua època, que tot allò que diem avui les feministes ja ho havia dit ella a principis del segle XX. I com a mostra, un botó:

El desenvolupament (de la dona), la seua llibertat, la seua independència, han de sorgir d’ella mateixa i és ella qui haurà de dur-los a terme. Primer, afirmant-se com una personalitat i no com una mercaderia sexual. Segon, rebutjant el dret que qualsevol pretenga exercir sobre el seu cos; negant-se a engendrar fills, llevat que siga ella qui els desitge; negant-se a ser la serventa de Déu, de l’Estat, de la societat, de la família, etc., fent que la seua vida siga més simple, però també més profunda i rica. És a dir, tractant d’aprendre el sentit i la substància de la vida en tots els seus complexes aspectes, alliberant-se de la por a l’opinió i a la condemna públiques. Sols això, i no el vot, farà a la dona lliure (E. Goldman, El sufragi femení, 1917).

---

No existeix un sol lloc on la dona siga tractada en base a la seua capacitat de treball, sinó al seu sexe. Per tant, és quasi invitable que dega pagar amb favors sexuals el seu dret a existir, a conservar una posició en qualsevol aspecte. En conseqüència, és sols una qüestió de grau el què es venga a un sol home, dintre o fora del matrimoni, o a molts. Encara que els nostres reformadors no vullguen admetre-ho, la inferioritat econòmica i social de les dones és la responsable de la prostitució (E. Goldman, Tràfic de dones, 1917).

---

El dret de vot o la igualtat de drets civils poden ser exigències útils, però la vertadera emancipació no comença ni en els col·legis electorals ni en els tribunals. Comença en l’ànima de la dona. La història ens demostra que qualsevol classe oprimida sols aconsegueix alliberar-se realment dels seus amos amb els seus propis esforços. És precís que la dona aprenga aquesta lliçó, que s’adone que únicament aconseguirà la seua llibertat quan conqueste el poder. Per tant, és molt més important que inicie la seua pròpia regeneració interior, que s’allibere del pes dels prejudicis, de les tradicions i dels costums (E. Goldman, The tragedy of Woman’s Emancipation, 1906).

La novel·la segons Wu Ming 1

“A una novel·la jo no li demane seguretats, no demane que reforce conviccions que ja tinc: espere de la novel·la una desestabilització, encara que siga subtil però que existisca. La novel·la és pertorbadora o no és. No vull que se’m diga que els dolents són els dolents perquè són dolents, i que els bons tenen raó. Vull relats sobre la crisi dels “bons”, sobre el punt de vista dels “dolents”, sobre els obstacles i els replantejaments, sobre les proves a superar, sobre els desafiaments que funden coses i les victòries que fan perdre el cap i porten al desastre. En suma, vull la possibilitat d’una èpica i vull que es clave mà a la tragèdia. Sols si hi ha tot açò, en la meua opinió, es pot fer una escriptura de valor social i polític sense envilir la forma novel·la”.

Wu Ming 1

(Extret de l’entrevista Jazz, literatura y resistencia humana publicada al número de març d’El Viejo Topo).

Art i Política: una exposició que no et pots perdre

Article publicat en el número 149 de l'Accent.

Giangiacomo Spadari. Construccions, 1970.

Existeix l’art pur? L’art sense significat politicosocial no esdevé objecte de consum i decoració? L’artista no ha de promoure el canvi social que elimine l’explotació de l’home per l’home? L’avantguarda no ha de buscar noves formes d’expressió que vehiculen la reflexió de l’individu?
Aquestes i algunes preguntes més es van fer els setze artistes que composen l’exposició “Art i política”. Pintors europeus que durant la seua joventut van viure el període de postguerra a països que havien patit règims feixistes i que, al sentiment d’alliberament antifeixista que els va fer sentir el vent de la utopia en les ales de la seua joventut va seguir la debacle de l’ortodòxia comunista amb la desestalinització i finalment, amb la caiguda del mur de Berlin, l’afiançament d’un capitalisme descarnat i sense límits. Artistes socialment compromesos, afiliats o simpatitzants de partits polítics de l’esquerra europea, que ens mostren la seua mirada al voltant del feixisme, el capitalisme i el comunisme oficial del bloc comunista entre 1970 i 1995. Autors independents que s’expressen sense embuts amb estils que es mouen entre el realisme, l’expressionisme, l’abstracció, la figuració, el collage, la fotografia, el pop-art, el disseny tecnològic i els cartells anunciadors.
L’artista, com a intel·lectual, viu en una societat concreta; les seues accions naixen impregnades per alguna ideologia i la seua obra així ho reflecteix. Una gran obra d’art pot nàixer a partir d’un fet fortuït o casual per aconseguir, a les mans de l’artista, una dimensió universal. A l’exposició “Art i política” trobareu unes quantes.

La majoria dels pintors representats són d’Itàlia, país que va patir el feixisme i que plantejà a través del PCI un comunisme distint del promogut a l’extinta URSS. Tot això queda reflectit en l'obra de Giangiacomo Spadari, pertanyent al grup neofiguratiu milanés, que en la seua obra Construccions, presenta un brillant trencaclosques d’imatges inspirat en una fotografia soviètica apareguda en la portada de la revista L’URSS en construction. També al·ludeix al bloc soviètic en la seua obra Escala d'Odessa, pintura inspirada en la famosa pel·lícula d’Eisenstein. Per la seua banda, el seu compatriota Bruno Rinaldi fa una relectura del Guernica de Picasso, autèntica icona antibel·licista. Pel que fa l’alemany Wolf Vostell, utilitza la mitologia per a evocar les cambres de gas nazis, mentre que l’islandès Erró, en Els regals de Pequín, utilitza diversos cartells comunistes per a recrear visualment el mite de Mao Tse Tung, que emblemàticament pren possessió de la plaça de Sant Marc de Venècia com a símbol d’Occident.
En definitiva, una gran oportunitat per a reflexionar sobre la funció de l’art en la societat.

Aurora Mora, TORRENT.

ART I POLÍTICA
Del 19 de febrer al 21 de juny.
Sala Martínez Guerricabeitia de l’edifici de La Nau (C/Universitat, 2). De dimarts a diumenge. Entrada lliure.

Jo també

Ja m'he decidit. Amb aquest escrit, pretenc confirmar la meua presència al Primer Blogs & Birres que es celebra al País Valencià, perquè m'agrada ser bloggera i perquè sóc una fanàtica de la cervesa! Espere que s'anime tota la penyeta que encara està pensant-s'ho. Vinga va!

Tinc curiositat...

... per aquesta pel·lícula.

Una de dues: o mola molt o és una merda impressionant. Sempre m'ha fascinat la R.A.F. i la personalitat d'Ulrike Meinhof, així que, bo, ja vorem què passa el divendres, dia que s'estrena. Veniu?



PD. I ja que la cosa va de cine, dijous vaig veure "Slumdog millionaire" i sí, és una autèntica PASSADA. Increïblement recomanable (junt a la impressionant banda sonora, wow!)

Si voleu acompanyar-me, esteu convidades

Ha arribat l'hora de netejar-me les teranyines. Aquesta vesprada serè ponent (com tantes altres vegades) d'una xerrada sobre feminisme i 8 de març. Serà a les 19:30 hores al Casal Jaume I de Cullera. Fa molt de temps que no parle en públic, així que no sé si estic en plena forma. Almenys, he preparat la meua intervenció a conciència, amb power point inclós.

Per suposat, esteu totes convidades.

Si no teniu temps o no us abelleix escoltar-me o si Cullera us agafa molt lluny, us deixe a continuació la meua intervenció.

FEMINISME i 8 DE MARÇ

Bona vesprada. La meua xerrada girarà al voltant de l’apassionant història del feminisme, des del segle XVIII fins els nostres dies, que de segur, mai us han contat a l’escola. A la fi del nostre viatge, analitzarem alguns conceptes fonamentals teixits pel feminisme i, per a acabar, farem una breu reflexió sobre la importància del 8 de març. Anem allà, doncs.

---

FEMINISME

-

Orígens dels feminisme

La historiadora feminista Ana de Miguel diu que el feminisme, en sentit ampli, ha existit sempre. Sempre que les dones, individualment o col·lectivament, han reivindicat una situació diferent a la què les tocava viure. Tanmateix, en un sentit més estricte, el feminisme té a veure amb un conjunt coherent de reivindicacions i amb l’organització de les dones per a aconseguir-les. Així, podríem parlar de diverses etapes en la història del feminisme:

-

A) Feminisme modern

-

1. Les arrels il·lustrades i la Revolució Francesa

Diferents autores (entre les que destaquem a Celia Amoròs) assenyalen l’obra Sobre la igualtat dels sexes (1673) del filòsof cartesià Poulain de la Barre i els moviments de dones durant la Revolució Francesa com a dos moments clau -un teòric i l’altre pràctic- en l’articul·lació del feminisme modern.

La convocatòria dels Estats Generals per part de Lluís XVI es constituí en el pròleg de la revolució. Els tres estats -noblesa, clergat i poble- redactaren les seues queixes per a presentar-les al rei, procés del qual les dones van ser excloses , i començaren a redactar els seus propis "cahiers de doléance", amb els què les dones, que s’autodenominaren "el Tercer Estat del Tercer Estat", mostraren una clara conciència de ser un col·lectiu oprimit.
Mesos després de la presa de la Bastilla, de la que les dones en van formar part, es formaren clubs de dones. Tanmateix, prompte es comprovà que una cosa era que la República agraïra i condecorara a les dones pels serveis prestats i una altra que estiguera disposada a reconèixer-les una altra funció que la de mares i mullers dels ciutadans. En conseqüència, la petició de Condorcet de que la nova República educara igualment les dones i els barons va ser desestimada.
Segurament un dels moments més lúcids en la paulatina presa de conciència de les dones s’hi troba en la Declaració de Drets de la Dona i la Ciutadana (1791). La seua autora va ser Olympe de Gouges, una dona del poble i de tendències polítiques moderades, que dedicà el document a la reina Maria Antonieta, amb qui finalment compartiria destí: la guillotina.
I és que la Revolució suposà una amarga i segurament inesperada, derrota per al feminisme. Els clubs de dones van ser tancats pels jacobins en 1793, i en 1794 es prohibí explícitament la presència de dones en qualsevol tipus d’activitat política. Aquelles que ho havien fet, fóra quina fóra la seua adscripció ideològica, tenien dues opcions: o guillotina o exili. Les més fosques prediccions s’havien acomplert: les dones no podien pujar a la tribuna, però sí al cadafal. I quina era la seua falta? Doncs, tal i com explica la premsa de l’època, haver transgredit les lleis de la Natura rebutjant el seu destí de mares i mullers, volent ser "homes d’Estat". El nou Codi Civil napoleònic, la influència del qual arriba fins els nostres dies, s’encarregaria de plasmar eixa "llei natural".

-

2. Feminisme decimonònic

En el segle XIX, el segle dels grans moviments emancipatoris, el feminisme apareix, per primera vegada, com un moviment social de caràcter internacional, amb una identitat autònoma teòrica i organitzativa.

-

2.1. El moviment sufragista

El nou sistema econòmic, el capitalisme, incorporà massivament a les dones proletàries al treball industrial –mà d’obra més barata i submissa que la dels homes- però, en la burgesia, la classe social dominant, es donà el fenomen contrari. Les dones quedaren tancades en una llar que era, cada vegada més, símbol de l’estatus i èxit laboral del baró. En aquest context, les dones, majoritàriament de la burgesia mitjana, començaren a organitzar-se al voltant de la reivindicació del sufragi.
Els dos països on el moviment sufragista va ser especialment potent va ser als Estats Units, on va lligar-se al moviment abol·licionista, i a Anglaterra, on des de l’any 1866, en què el diputat John Stuart Mill, autor de La subjecció de la dona, presentà la primera petició a favor del vot femení en el Parlament, no deixaren de succeïr-se iniciatives polítiques. Tanmateix, els esforços acabaven amb la burla i la indiferència dels polítics i dels homes en general. Per això, la lluita es va fer cada vegada més crua, tal i com exposa el següent fragment de l’article "El moviment de les sufragistes. Model de combativitat" inclós a Nosaltres les Dones:

Aquest ambient profundament hostil explica perquè les tàctiques de les sufragistes van ser tan radicals, creatives i variades. Entre el parlament i el govern, no donaven treva als polítics; pressionaven als partits i personalitats influents, els obligaven a explicar-se i posicionar-se; resistien a l’acció política amarrant-se amb cadenes de ferro a reixes i monuments; per a combatre la parcialitat de la premsa, van crear mitjans d’informació propis que venien per milers als carrers; en els judicis es negaven a pagar les multes i optaven per anar a la presó; per a cridar l’atenció realitzaven desfilades al·legòriques; llançaren pamflets des d’un globus aerostàtic; passejaren pels carrers amb un carruatge tirat per dones, per a simbolitzar l’opressió; mostraren cartells en un vaixell, al Tàmesi, al balcó on centenars de parlamentaris prenien el te.
En la fase més aguda de la lluita, de 1910 a 1914, inspirades en les tàctiques del moviment independentista irlandès, van recórrer a l’acció directa, moltes vegades d’iniciativa individual. Sota el lema "Fets, no paraules", les activistes trencaven finestres, tallaven fils telegràfics, s’enfrontaven a la policia als carrers i realitzaven dures vagues de fam a la presó. A més a més, interrompien les sessions de la Càmera dels Comuns llençant sacs de farina sobre els diputats als seus escons, badaven quadres als museus i feien rebentar explosius de baixa potència als estadis.
L’acte més impressionant fou el d’Emily Davison, llicenciada en Òxford i militant d’una organització sufragista, alimentada forçosament a la presó quaranta nou vegades, la qual va sacrificar la seua vida per la causa quan va llançar-se davant del cavall del rei a la famosa carrera del Derby.

-

2.2. El socialisme utòpic

El socialisme com a corrent de pensament, sempre ha tingut en compte la situació de les dones a l’hora d’analitzar la societat i projectar el futur. Açò no significa que el socialisme siga necessàriament feminista, sinó que en el segle XIX començava a ser difícil abanderar projectes igualitaris sense comptar amb la meitat de la humanitat.
Els socialistes utòpics van ser els primers en abordar el tema. El seu pensament, que arranca de la miserable situació econòmica i social de la classe treballadora, proposa, en general, la tornada a petites comunitats autogestionades on la cooperació humana en règim d’igualtat afecte també als sexes. Encara que no sempre foren el suficientment crítics amb la divisió sexual del treball.
Flora Tristán, per exemple, en la seua obra Unión Obrera (1843) manté que "todas las desgracias del mundo provienen del olvido y el desprecio que hasta hoy se ha hecho de los derechos naturales e imprescriptibles del ser mujer" i en els seus projectes de reforma, l’educació de les dones és crucial per al progrés de les classes treballadores, tot i que degut a la influència que com a mares, filles, mullers, etc. tenen sobre els barons.
Tal vegada, l’aportació més específica del socialisme utòpic residica en la gran importància que concedien a la transformació de la institució familiar. Condemnaven la doble moral i consideraven el cel·libat i el matrimoni indissoluble com a institucions repressores i causa d’injustícia i infelicitat.

-

2.3. El socialisme científic

En L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884), Engels estableix que l’origen de la subjecció de les dones no estaria en causes biològiques -la capacitat reproductora o la constitució física-, sinó socials. En concret, en l’aparició de la propietat privada i l’exclusió de les dones de l’esfera de la producció social. En conseqüència, d’aquesta anàlisi es segueix que l’emancipació de les dones anirà lligada al seu retorn a la producció i a la independència econòmica. Una anàlisi que no deixaria de tenir detractors en el mateix àmbit socialista i és que, tal i com va formul·lar Auguste Bebel en la seua cèlebre obra La dona i el socialisme, es devia a que, a pesar de la teoria, no tots els socialistes recolzaven la igualtat dels sexes: "No es crega que tots els socialistes siguen emancipadors de la dona; els hi ha per als que la dona emancipada és tant antipàtica com el socialisme per als capitalistes".

Açò no va impedir que les dones socialistes s’organitzaren dintre dels seus propis partits; es reuniren per a discutir els seus problemes específics i crearen organitzacions femenines. Els ciments d’un moviment socialista femení van ser posats per l’alemanya Clara Zetkin, qui dirigira la revista femenina Die Gliechhteit (Igualtat) i arribà a organitzar una Conferència Internacional de Dones en 1907.

En tot cas, el socialisme marxista també prestà atenció a la crítica de la família i la doble moral, i relacionà l’explotació econòmica i sexual de les dones. En aquest sentit, és imprescindible remetre’s a l’obra que Kollontai escriu ja a principis del segle XX. Kollontai va posar en un primer plànol teòric la igualtat sexual i mostrà la seua interrelació amb el triomf de la revolució socialista. Però també va ser ella mateixa, ministra durant sols sis mesos del govern de Lenin, qui donà la veu d’alarma sobre el rumb preocupant que anava prenent la revolució feminista en la Unió Soviètica. La igualtat dels sexes s’havia establert per Decret, però no es prenien mesures específiques, tal i com ella postul·lava, contra el que avui anomenaríem la ideologia patriarcal.

-

2.4. L'anarquisme

Tot i no articul·lar amb tanta precisió teòrica com el socialisme la problemàtica de la igualtat entre els sexes, el moviment anarquista contà amb nombroses dones que contribuiren a la lluita per la igualtat. Una de les idees més recurrents de les anarquistes era que les dones s’alliberarien gràcies a la seua pròpia força i esforç. Així ho va expressar la pròpia Emma Goldman, per a qui poc val l’accés al treball assalariat si les dones no són capaces de vèncer tot el pes de la ideologia tradicional al seu interior. Així, l’èmfasi en viure d’acord amb les pròpies conviccions propicià autèntiques revolucions en la vida quotidiana de dones que, orgulloses, s’autodesignaven "dones lliures".

--

B) El neofeminisme

La consecució del vot i les reformes que va comportar havien deixat relativament tranquiles a les dones. Les seues demandes s’havien satisfet, vivien en una societat legalment quasi-igualitària i la calma semblava regnar en la majoria de les llars. Tanmateix, devia de ser una calma un tant enrarida, doncs s’acostava un nou despertar d’aquest moviment social. Simone de Beauvoir és la referència fonamental d’aquest canvi. Tant la seua vida com la seua obra són paradigmàtiques de les raons d’un nou resorgir del moviment. Tal i com va contar la pròpia Simone, fins que va emprendre la redacció d’El segon sexe apenes havia sigut conscient de patir cap discriminació pel fet de ser una dona. La jove filòsofa, a l’igual que el seu company Jean Paul Sartre, havia realitzat una brillant carrera acadèmica, i immediatament després ingresà per oposició -també com ell- a la carrera docent. On estava, doncs, la desigualtat, l’opressió? Iniciar la contundent resposta del feminisme contemporani a aquest interrogant és la impressionant tasca duta a terme en els dos volums d’El segon sexe (1949).

-

1. El Feminisme radical: feministes "polítiques" i "feministes"

Els anys seixanta van ser temps d’intensa agitació política. Les contradiccions d’un sistema que té la seua legitimació en la universalitat dels seus principis, però que en realitat és sexista, racista, classista i imperialista, motivaren la formació de l’anomenada Nova Esquerra i diversos moviments socials radicals, com el moviment antiracista, l’estudiantil, el pacificista i el feminista.
Robin Morgan descriu el naixement del Moviment d’Alliberament de la Dona de la següent manera: "Comoquiera que creíamos estar metidas en la lucha para construir una nueva sociedad, fue para nosotras un lento despertar y una deprimente constatación descubrir que realizábamos el mismo trabajo en el movimiento que fuera de él: pasando a máquina los discursos de los varones, haciendo café pero no política, siendo auxiliares de los hombres, cuya política, supuestamente, reemplazaría al viejo orden".

Així, la primera decisió política del feminisme va ser la d’organitzar-se en forma autònoma, separant-se dels barons, decisió amb la què va constituir-se el Moviment d’Alliberament de la Dona. Tal i com assenyala Echols, si bé totes estaven d’acord en la necessitat de la separació, dissentien respecte a la naturalesa i la finalitat de dita separació. Així va produir-se la primera escissió dintre del feminisme radical: la que dividí les feministes en "polítiques" i en "feministes". Totes elles formen inicialment part del feminisme radical per la seua oposició al sistema i pel seu afany de distanciar-se del feminisme liberal, però les seues diferències són una referència fonamental per a entendre el feminisme de l’època.

En un principi, les "polítiques" van ser majoria, però a partir del 68 moltes anaren fent-se més feministes. Per a les primeres, l’opressió de les dones deriva del capitalisme o del Sistema (en majúscules), mentre que les segones es manifestaven contràries a la subordinació a l’esquerra, ja que identificaven als barons com els beneficiaris de la seua dominació. I és que mentre les més feministes pugnaven per fer entendre que l’opressió de les dones no és solament una simple conseqüència del Sistema, sinó un sistema específic de dominació, les polítiques no podien deixar de veure als barons com a vítimes del sistema.

-

2. Feminisme i socialisme: una nova aliança

Hem vist que mentre el feminisme anava decantant-se com la lluita contra el patriarcat (sistema de dominació sexual), el socialisme ho feia cap a la lluita contra el sistema capitalista. Tanmateix, a la dècada dels 70, nombroses obres intenten una nova aliança. Així, feministes socialistes com Sheyla Rowbotham, Roberta Hamilton, Zillah Eisenstein o Juliet Michell arriben a reconéixer que les categories analítiques del marxisme són "cegues al sexe" i que la "qüestió femenina" mai va ser la "qüestió feminista", però també consideraven que el feminisme era cec per a la història i per a les experiències de les dones treballadores, emigrants o "no blanques". D’aquí que seguisquen buscant una aliança més progressiva entre les anàlisis de classe, gènere i raça.

---

CONCEPTES FONAMENTALS DEL FEMINISME

-

1. QUÈ ÉS EL FEMINISME?

El Feminisme és un moviment social i polític que suposa la presa de conciència de les dones com a grup o col·lectiu humà, de l’opressió, la dominació, i explotació de que han sigut i són objecte per part del col·lectiu de barons al si del patriarcat sota les seues distintes fases històriques de model de producció, la qual cosa les mou a l’acció per a l’alliberament del seu sexe amb totes les transformacions de la societat que aquella requerisca.
Marcuse diu que el moviment feminista actua en dos nivells: un, el de la lluita per aconseguir la igualtat completa en els terrenys econòmic, social i cultural; un altre, més enllà de la igualtat, que té com a contingut la construcció d’una societat en la qual quede superada la dicotomia home-dona, una societat amb un principi de la realitat nou i distint.

-

2. QUÈ ÉS EL PATRIARCAT?

En sentit literal, significa "govern dels pares". Històricament el terme ha sigut utilitzat per a designar un tipus d’organització social en el qual l’autoritat la exerceix el baró cap de família (pater familias), amo del patrimoni, del qual formaven part el fills, la muller, els esclaus i els béns. La família és, clar està, una de les institucions bàsiques d’aquest ordre social.
Amb la formació dels Estats moderns, el poder de la vida i mort sobre la resta de membres de la família passa de mans del pater familias a l’Estat, que garanteix princpialment a través de la llei i l’economia, la subjecció de les dones al pare, al marit i als homes en general, impedint la seua constitució com a subjectes polítics.
Des dels primers treballs de Kate Millet (1969), ubicada en el feminisme radical, la sexualitat de les dones es considera prioritària en la constitució del patriarcat. En la línia del feminisme marxista, Heidi Hartmann (1981) defineix el patriarcat com "un conjunt de relacions socials entre els homes que tenen una base material i tot i ser jeràrquiques, creen o estableixen interdependència i solidaritat entre ells que els capaciten per a dominar a les dones". No es sols el sistema, sinó els barons com a tals qui oprimeixen a les dones. La restricció de la seua sexualitat, junt al matrimoni heterosexual, com a formes de control sobre la força de treball de les dones són elements crucials del patriarcat, que no descansa solament en la família, sinó en totes les estructures que possibiliten eixe control.
El patriarcat, en tant que sistema de dominació, delimita els espais jeràrquics que funcionen com a barreres de pertinença o d’exclusió: estableix la jerarquia entre allò públic i allò privat i assigna cada espai a un sexe. Es jerarquitzen i s’assignen els espais. A més a més, la incorporació de les dones a la ciutadania s’ha fet no sols sense modificar el sistema d’adscripció, sinó també sense qüestionar el model de ciutadania, és a dir, les jerarquies entre els espais i allò que es considera base suficient per la titularitat dels drets. El procès d’abstracció centrat en l’esfera pública ha consolidat l’experiència masculina com a paràmetre de la humanitat; així, les dones són ciutadanes en la mesura en què no qüestionen aquesta experiència o no demanen la ciutadania en base a qualitats o experiències que divergeixen de les dels homes. Això no és cap càntic a la diferència, sols la constatació que la ciutadania no ha estat transformada per a tenir com a model de ciutadà algú amb responsabilitats familiars o algú amb capacitat reproductora. I així la maternitat continua posant problemes a l’estat, fins i tot a l’estat del benestar.

Com que les dones continuen estant definides per l’adscripció a l’àmbit domèstic, la prohibició d’entrada a l’àmbit públic es manté. La sanció per deixar l’àmbit al que pertanyen les dones és la incorporació desigual al mercat de treball, amb una protecció menor i en treballs feminitzats; o haver de triar entre ser mare i esposa o dona treballadora.

-

3. QUÈ ÉS L'ANDROCENTRISME?

L’androcentrisme és la visió del món que situa l’home com a centre de totes les coses. Aquesta concepció de la realitat parteix de la idea que la mirada masculina és la única possible i universal, per la qual cosa es generalitza per a tota la humanitat, siguen homes o dones. L’androcentrisme comporta la invisibilitat de les dones i del seu món, la negació d’una mirada femenina i l’ocultació de les aportacions realitzades per les dones.

-

4. QUÈ ÉS LA COEDUCACIÓ?

És el mètode d’intervenció educatiu que va més enllà de l’educació mixta i les bases del qual s’assenten en el reconeixement de les potencialitats i individualitats de xiquetes i xiquets, independentment del seu sexe. Coeducar significa, per tant, educar des de la igualtat de valors de les persones.
Com escriu Gloria Arenas, "s’ha d’incorporar la vida domèstica, la salut, la higiene, la cura de les persones, el treball domèstic com a contingut obligatori de l’educació (…) ha d’incloure indisciplinàriament l’educació corporal, sexual, afectiva, que incorpore una imatge positiva del cos i de les seues diferències i aspectes biològics, sociològics i psicològics; i en relació a totes les matèries, des d’història a tecnologia fins a informàtica o matemàtica, ha de revisar els continguts androcèntrics, l’absència de les dones, la visió absolutament masculina i introduir totes les aportacions de les dones a la civilització".

---

EL 8 DE MARÇ

-

Orígens del 8 de març

Els orígens de la celebració d’aquest dia són confusos. La història més extesa fa referència als fets que succeïren en eixa data l’any 1908, on moriren cremades 146 dones treballadores de l’empresa tèxtil Cotton de Nova York en un incendi provocat per les bombes incendiàries que les van ser llançades davant la negativa d’abandonar el tancament en el què protestaven pels baixos salaris i les infames condicions de treball que patien. Tanmateix, investigacions posteriors han assenyalat que aquests fets podrien ser una barreja d’una sèrie d’esdeveniments que havien ocorregut en altres dates. Per exemple, un estudi d’Isabel Álvarez assenyala que l’incendi va tenir lloc el 25 de març de 1911 en l’empresa Triangle Shirtwaist, que va tenir una enorme trascèndencia als Estats Units, perquè les obreres que van morir en ell havien protagonitzat un any abans (1910) la primera vaga duta a terme exclusivament per dones en demanda de millores en la seua situació laboral.

Altres fonts, en aquest cas, marxistes, mantenen que el 8 de març està lligat a la revolució bolxevic, perquè en els primers anys de la Revolució d’Octubre cada 8 de març se celebrava el Dia Internacional de la Dona Comunista, commemoració que, per cert, caigué en l’oblit a partir de la dècada dels 30.

-

Per què és necessària la lluita feminista?

En tot cas, siga quin siga l’origen de la data, el cert és que aquesta ha sigut reconeguda a nivell internacional per l’ONU i constitueix una fita essencial per als moviments de les dones i per a tots els moviments que lluiten per la justícia, la llibertat i la igualtat socials.
Si observem algunes dades, serà més fàcil entendre perquè és necessària la lluita feminista, no sols el 8 de març sinó cada dia:

Les dones som el 50% de la població mundial. Tanmateix hi ha moltes més dones i xiquetes pobres que barons pobres. Les dones sols posseeixen l’1% de la propietat privada a nivell mundial. Dels 960 milions d’analfabets que hi ha en el món, el 70% són dones.

Les camperoles són caps d’una cinquena part de les llars rurals, i en algunes regions, fins a més d’un terç dels mateixos, però sols són propietàries al voltant de l’1% de les terres, mentre el 80% dels aliments bàsics per al consum són produïts per dones.

El valor i el volum del treball domèstic no remunerat equival entre el 35 i el 55% del producte interior brut dels països. La producció domèstica representa fins un 60% del consum privat. Un treball no remunerat que recau quasi absolutament en dones i xiquetes.

D’altra banda, les dones que treballen ho fan en situació cada vegada més precaritzada: no sols cobren un salari entre el 30 i el 40% menor al dels barons pel mateix treball, sinó que en la seua majoria, no tenen seguretat social ni dret a la jubil·lació.

En tot el món, 500.000 dones moren cada any per complicacions en l’embaràs i el part i 500 dones moren cada dia per avortaments clandestins. Unes xifres que desapareixerien amb una inversió de 80.000 milions de dòlars anuals, una menudesa comparada als plans de rescatament del bancs als que hem assistit darrerament.

Una anàlisi organitzativa d'Izquierda Unida (VII)

Conclusions

El naixement d’Izquierda Unida com a coalició electoral determinarà un paper preponderant per al PCE, que és el partit polític amb major força organitzativa de la coalició. Açò determinarà les estratègies d’IU durant tota la seua existència, així com els conflictes que es viuran dintre d’ella, del que és significatiu el de Nueva Izquierda, corrent (i després partit) que s’oposarà ferotgement a la línia política del PCE.
Per tant, la manera en què neix i es consolida IU en el nivell organitzatiu es deriva en un determinat mapa de poder, que és bastant complicat a l’hora del seu estudi. Més encara quan no pot obviar-se que les interaccions i les lluites faccionals s’aguditzen degut a factors externs, tals com els resultats electorals en els diversos nivells, el sistema electoral, del qual IU seria la "gran víctima", etc.
Actualment, el resultat de les dinàmiques de cohesió i lideratge en IU van a seguir potenciant la trasllació i col·lusió dels conflictes de poder entre els principals actors comuns a IU i PCE. Dificulta aquesta conjuntura l’emergència i consolidació d’un lideratge capaç de resoldre relacions cooperatives entre les distintes corrents per a el·laborar un nou projecte polític amb el què superar el repte de supervivència al què s’enfronta Izquierda Unida, una doble crisi que, en absolut, pot considerar-se de caràcter transitori.

Bibliografia

Panebianco, A. (1990) Modelos de partidos, Alianza,Madrid.

Ramiro, L. (2004) Cambio y adaptación en la izquierda. La evolución del Partido Comunista de España y de Izquierda Unida (1986-2000), Centro de Investigaciones Sociológicas, Madrid.

Martínez Fuentes, G. (2005) Cohesión de partido y liderazgo político: El caso de Izquierda Unida, 2000-2005, VII Congreso Español de Ciencia Política y de la Administración.

Mitjans de comunicació: El Mundo, El País, ABC, Levante, Mundo Obrero, www.rebelion.org, www.lahaine.org.

Pàgines web consultades:
www.izquierda-unida.es, www.pce.es, www.pasoc.es, www.partidocarlista.com, www.corrienteroja.net, www.wikipedia.org, www.corrientealterna.org, www.ccoo.es

Una anàlisi organitzativa d'Izquierda Unida (VI)

La institucionalització en IU

A. Panebianco, en la seua obra Modelos de partidos, distingeix dos tipus ideals d’organitzacions partidistes: per una banda, els partits autònoms, institucionalitzats i per altra, els partits gens o molt poc autònoms, institucionalitzats.

En primer lloc, s’ha de tenir en compte el mode en què naix i es consolida l’organització, ja que té una incidència molt forta sobre la seua situació organitzativa posterior.
Doncs bé, l’origen d’IU com a coalició electoral (formada per set partits i persones independents), duu aparellat un important paper per a les organitzacions partidistes en la configuració d’IU (la qual cosa equival a dir un paper preponderant per al PCE). I encara que el paper d’aquestes canvià lleugerament des de la III Assemblea Federal, on es va introduir l’afiliació individual i s’eliminaren formalment les quotes de representació en els documents organitzatius, entenent-se, doncs, que les decisions sobre la composició dels òrgans havien de prendre’s sense reservar un percentatge per a la representació d’un partit o grup i que la composició final vindria decidida per consens o votació dels afiliats d’IU (situació que dintre d’IU s’entén com “una persona, un vot”), el cert és que les quotes de representació no van desaparéixer. Implícitament van sobreviure en bona part de l’organització d’IU, a través d’un procés de negociació informal entre els components de la coalició dominant. Una vegada desaparegudes les quotes, la seua existència informal es justificava oficialment en raó de respectar la “pluralitat interna” de l’organització, ja que el pluralisme és un principi fonamental per al desenvolupament d’IU (com recull els seus Estatuts). Així, en IU, la facció dominant en la direcció federal d’IU ha estat formada prncipalment pel PCE, el que va fer que els seus aliats menors (IR i PASOC) es vegeren beneficiats per una sobrerrepresentació durant l’època en què van estar integrats en Izquierda Unida.

Dimensions de la institucionalització.
Per a Panebianco, la institucionalització organitzativa pot ser mesurada segons dues dimensions:
A) El grau d’autonomia respecte a l’entorn.
B) El grau de sistematització, referit a la coherència estructural interna, en el cas d’un alt grau d’institucionalització.
Ambdues dimensions van lligades, doncs un baix nivell de sistematització implica una febla autonomia respecte a l’ambient, i viceversa.
Si intentem mesurar el grau d’autonomia respecte a l’entorn que pot tenir IU, observem que es tracta d’un nivell d’autonomia baix. Els mateixos resultats obtenim si ens fixem en el grau de sistematitzaciói.

La cohesió de la coalició dominant.
Seguint a Panebianco, una institucionalització febla correspon a una coalició dominant dividida (amb grups fortament organitzats i faccions estructurades en el nivell estatal o bé subcoalicions). Doncs bé, com ha hem analitzat, aquest és el cas d’IU, on no sols existeixen faccions, sinó que aquestes han arribat, inclós, a travessar tranversalment a l’organització (de manera que en el seu interior participen membres de partits integrats i independents).

L’estabilitat de la coalició dominant.
Si el grau d’estabilitat de la coalició dominant, segons Panebianco, té a veure amb els jocs de poder horitzontals, és a dir, les relacions entre els diversos integrants de l’élite, en IU ens trobem amb una coalició dominant poc estable, donat que la lluita faccional és molt intensaii.

Els dos supòsits que Panebianco planteja en el cas de partits feblament institucionalitzats són:
1) Coalicions dominants que giren entorn a un centre fort, a pesar de la feblesa de la institució i,
2) Coalicions dominants que careixen d’un centre de perifèria.

En IU s’han donat ambdós supòsits. El “centre fort” que monopolitzava les zones d’incertesa o que gaudia del recolzament de les organitzacions que tenen eixe monopoli, podem trobar-lo en la figura de Julio Anguita.
El seu lideratge pot qualificar-se de “quasi carismàtic” o de “carisma de situació”, donat que al llarg dels anys del seu mandat va pertànyer, va representar i va promoure a un subgrup intern. Va mantenir el poder a través del control d’eixe subgrup dominant i de la preservació d’eixe domini en el conjunt de l’organització.
Encara que el seu ascens a la Secretaria General del PCE i, immediatament després, a la Coordinació General d’IU, va ser producte d’un acord majoritari entre diversos líders, en 1991 va desparèixer per complet qualsevol traça de lideratge consensual davant la forta divisió del PCE i IU. El seu accés al lideratge en 1988-89, i la seua consolidació, en 1991-92, ocórren en un moment en el qual el PCE i IU experimenten una situació de pressió o crisi. En primer lloc, el principal motiu per a l’elecció d’Anguita com a líder del PCE i IU és que aquesta no aconsegueix despegar electoralment (en contrast amb els èxits electorals amb què compta ell a Andalusia). En segon lloc, quan en 1991 s’intensifiquen les crides a la dissolució del Partit Comunista, Anguita encapçala la tendència que s’oposa a la seua desaparició i venç, succesivament, en el XIII Congrés del PCE i la III Assemblea Federal d’IU. Pot constatar-se, a més, un sentiment d’admiració i recolzament cap a Anguita molt extés entre els afiliats del PCE i IUiii.
Va ser solament després de la derrota electoral de 1999 en les successives eleccions, quan l’autoritat i el lideratge de Julio Anguita com a Coordinador General d’IU s’ablebeixen.

Les lluites faccionals s’han anat accentuant en quan el partit ha anat submergint-se progressivament durant els últims anys en una doble crisi que amenaça la seua supervivència política, organitzacional i institucional. El procés de successió en el lideratge d’Anguita polaritzà més que mai les posicions faccionalistes del partit, acudint a la celebració d’acords frustrats que han sigut contínuament renegociats al llarg d’aquests últims anys sense solucions d’estabilitat. Figures destacades i formacions completes han anat abandonant la formació, posant de manifest la serietat del procés de descomposició organitzacional del partit. Per altra banda, junt a la crisi de poder interna, el partit ha vist frustrar-se successivament les seues distintes polítiques d’aliances: l’estratègia anguitista de la “política de les dues vores” i el “sorpasso” (PSOE i IU es troben en dues vores polítiques distintes i enfrontades, ja que els primers estan enfangats en la corrupció i en polítiques contràries als seus postulats. Com succeí a Itàlia entre el PCI i el PSI, l’estratègia no deu ser aliar-se amb el partit socialista, sinó sobrepassar-lo, aconseguir per a IU la majoria del recolzament electoral en l’esquerra espanyola); la de la seua contrària “unitat de l’esquerra”, auspiciada per Francisco Frutos en la seua candidatura a la Presidència del Govern en les eleccions generals del 2000; i la de la via intermitja d’orientació ecosocialista del candidat a les eleccions del 2004, Gaspar Llamazares, recentment abandonada en el Consell Polític de 17 de desembre de 2006, on el Coordinador General anuncià el “cessament” de la relació preferent amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i advocà per una oposició “exigent” i “influent” en les polítiques socials i econòmiques de l’Executiuiv.

Dit açò, de les tres possibilitats que Panebianco ofereix, IU s’incardinaria en el supòsit d’una coalició dominant dividida i inestable. Per tant, i simplificant molt, ens trobaríem davant d’una poliarquia, que és el tipus d’organització més complex i que per a poder utilitzar-lo, necessitem fer una subdivissió en tipus, ja que, en efecte, la poliarquia pot assumir múltiples formes.
Des del punt de vista de Panebianco, és precís distingir entre una poliarquia composada per subcoalicions i una poliarquia composada per faccions estructurades en el nivell estatal. En el primer cas, la poliarquia pot arribar a adquirir inclós l’apariència d’una monocràcia: la coalició dominant es troba, en efecte, formada per un líder nacional de gran prestigi i, per tant, en posició més “visible”. D’acord amb Luis Ramiro, tal vegada aquest seria el cas dels primers anys del lideratge de Julio Anguita, fins que desapareixerà qualsevol traça de lideratge consensual en 1991.

En el segon cas, la coalició serà una aliança entre vàries faccions, amb la qual cosa hi haurà nombrosos líders (els caps de cada facció) que es trobaran en primer plànol. En la meua opinió aquest és el cas manifestat en la VII Assemblea Federal Extraordinària d’Izquierda Unida.
Tanmateix, com manté Panebianco, és dubtós que per la via de l’aliança faccional arribem a poder dir gran cosa sobre el caràcter estable o inestable de la coalició. És per això que hem fet referència a una sèrie de factors ambientals que expliquen més clarament la inestabilitat de la coalició dominant en IU, com són els seus resultats electorals o la seua política d’aliances amb altres forces polítiques, concretament amb el PSOE.

El mapa de poder organitzatiu.
En parlar de “mapa de poder organitzatiu” farem referència a la configuració de les relacions entre els òrgans dirigents del partit.
Per a Panebianco, dos són els aspectes que contribueixen a definir el mapa de poder organitzatiu:
1) La relació (en termes de supraordenació/subordinació) entre els distints càrrecs i òrgans existents en l’organització.
2) Les relacions entre l’organització i altres organitzacions i/o centres institucionals.

Si considerem el primer punt, existeixen, essencialment, tres possibilitats: preeminència dels dirigents del partit, preeminència dels parlamentaris o un equilibri inestable entre uns i altres. En el cas d’IU, ens trobem davant la preeminència dels dirigents del partit, donat que encara que hem caracteritzat a la coalició dominant com a dividida i inestable, i per això li deuria correspondre un altre model dels ideals plantejats per A. Panebianco, el cert és que els dirigents del partit exerceixen un model més propi d’una organització fortament institucionalitzada. Podem concloure que el mapa de poder organitzatiu quedaria de la següent manera:

Hi ha, tanmateix, una excepció bastant sonada a aquesta norma. Em referisc a la tant aguditzada divisió en el Grup Parlamentari en el Congrés dels Diputats entre els parlamentaris que recolzaven la línia majoritària de l’organització i els parlamentaris de Nueva Izquierda. Posicions del PDNI i de la majoria d’IU eren, com ja vaig dir, diametralment oposades en certes qüestions que van aconseguir gran notorietat en 1997v, la qual cosa desemboca en una profunda divisió entorn a, per exemple, la posició de mantenir davant el Decret-Llei sobre televisions digitals, el Projecte de Llei de pensions o l’acord entre govern, patronal i sindicats sobre la reforma laboral.

Les relacions interorganitzatives.
Sosté Panebianco que per a dibuixar la configuració de la coalició dominant és necessari identificar les conexions existents entre el partit i les organitzacions que es troben fora de l’estructura d’aquell, així com la naturalesa d’eixes connexions.
Així, si un sindicat i un partit col·laboren entre ells intercanviant-se recursos: per exemple, el partit proporciona legitimitat política al sindicat a canvi de la mobilització dels recursos d’aquest en recolzament a l’activitat d’aquell.

Ramiro ha analitzat quina ha estat la naturalesa de la relació entre Izquierda Unida i el sindicat Comisiones Obreras (CC.OO.)
S’ha de tenir en compte que en aquest camp, el paper del PCE va ser fonamental en l’establiment de la política d’IU, doncs encara que aquesta no prioritza la relació amb cap sindicat, en la pràctica ha reproduït la relació preferent del PCE amb CCOO.
La relació entre el PCE i CCOO durant la transició a la democràcia a Espanya correspon a un model de subordinació sindical assentat sobre dos pilars: 1) la legitimitat del PCE per a debatre sobre política de naturalesa estrictament sindical i aplicar les conclusions d’eixa reflexió en la direcció de l’estratègia de CCOO i, 2) la necessitat que els membres del PCE defensen en el sindicat la política del partit i que s’expressen d’una manera homogènia.
Però aquesta relació es trenca a mitjans dels noranta i sols al final de la dècada s’adoptaran discursos menys agressius cap al sindicat per part del PCE/IU.

Durant l’etapa 1986-2000, CCOO ha sigut el sindicat al qual de manera molt majoritària s’han afiliat els activistes d’IU i del PCE, encara que la proporció d’aquests sobre el total representa una petita minoria.
Durant els anys vuitanta, continuà existint un fort vincle personal entre les direccions del PCE i CCOO gràcies a la pertinença de líders sindicals molt assenyalats als òrgans de direcció del partit. Però aquest sol·lapament es va dissolenta partir de 1991-92, quan la major part dels dirigents sindicals mantenen posicions no coincidents amb les de la direcció del PCE, fins arribar a finals dels noranta, quan els vincles personals en les direccions han perdut rellevància quasi per complet.
És a mitjans dels noranta quan té lloc la ruptura entre el PCE i CCOO, un sindicat amb el què l’organització comunista hauria construït un model solidari de col·laboració. La principal causa de la ruptura va ser el descens de la mobilització percebut per les élites del PCE i Izquierda Unida. Visió maximalista que es va veure afavorida pels nous creixements electorals d’IU (1994-95) al temps que la posició del PSOE patia nous desgastaments.

Amb l’arribada de Llamazares al lloc de Coordinador General d’IU, s’inicia de nou les relacions amb CCOO però, clar està, des d’una situació d’asimetria i desigualtat molt fortesvi.

i Ambdues dimensions es veuen reflectides en els mitjans de comunicació: per una part, l’agressiu reportatge que realitzà El País sobre la formació titulat: “Izquierda Hundida: la pérdida de votos desde 1999 abre la peor crisis de IU” (27-06-2004) i per altra, el resum de l’acte-debat realitzat el 28 d’abril de 2004 a Barcelona amb el nom “¿ A dónde va Izquierda Unida?” publicat en www.rebelion.org amb data 07-05-2004, que consisteix en un resum de les intervencions d’Antonio Luchetti (membre del Consell Nacional d’EuiA i del CE del PSUC-viu), Josep Bel (membre del Consell Nacional d’EuiA i membre de Rojos/es-Corriente Roja), Dolores Nieto (Presidència Federal d’IU i membre de Convocatoria por Andalucía, a més de regidora en l’Ajuntament de Jaén), Pedro Montes (Consell Polític d’IU i membre de Plataforma de Izquierdas), Jaime Pastor (Presidència Federal d’IU i membre d’Espacio Alternativo), Manuel Monereo (Presidència Executiva Federal d’IU) i Rosa Cañadell (membre d’EuiA i de Rojos/es-Corriente Roja).
ii Inclós entre les diverses faccions del PCE.
iii Pot consultar-se al respecte el llibre de Luis Ramiro, Cambio y adaptación en la izquierda, així com una entrevista realitzada per Néstor Kohan a Ángeles Maestro en www.lahaine.org.
iv Veure, per exemple, El Mundo 17-12-2006. Levante 18-12-2006 afirma que la direcció d’EUPV s’alinia amb Frutos en l’oposició a Llamazares. Tant Glòria Marcos com elsecretari d’organització, Ricardo Sixto (que formava part de la candidatura de Llamazares en la darrera Assemblea d’IU) es van abstenir en la votació de l’informe polític de Llamazares en el Consell Polític Federal.
v El Mundo 09-06-1997, per exemple, recull aquesta aguda crisi en un article publicat “Anguita vincula al PDNI con una operación para que el felipismo vuelva al poder” i informa de que “Anguita hizo estas manifestaciones en el transcurso de un acto público, celebrado en un cine de Madrid, (donde) la tensión fue evidente durante varios momentos del acto, en el que, en varias ocasiones, se corearon gritos de “expulsión, expulsión” referidos al partido que lideran Diego López Garrido y Cristina Almeida. Anguita, que en varios momentos de su intervención recuperó el discurso de las “dos orillas”, situó la actual crisis con el PDNI en el marco de una operación planteada tras las elecciones del 3-M y cuyo objetivo es que el “felipismo” recupere el poder. Anguita responsabilizó de esta operación a agentes externos (políticos y mediáticos) y también internos de IU. “Montan el cisma porque necesitan 500.000 votos para recuperar el poder y quieren quitárselos a IU”, dijo Anguita.
vi Entrevista amb un dirigent d’EUPV.

Una anàlisi organitzativa d'Izquierda Unida (V)

La configuració organitzativa en IU. L’Assemblea Federal Extraordinària de 2004.

IU després de Julio Anguita.

Quan el PCE havia renovat el seu lideratge en Francisco Frutos, secretari d’organització del partit en l’etapa anguitista i antic secretari general del PSUC, en IU es queda buida la cartera electoral davant la imminent celebració de les eleccions generals del 2000. Frutos assumiria aleshores la candidatura d’IU a la Presidència del Govern amb un programa pactat amb el PSOE, però els resultats electorals donaren al traste amb aquest gir de 180º en la política d’aliances d’IU. La nova tàctica Frutos-pactisme amb PSOE havia deixat a IU en una dessoladora posició electoral-institucional que feia més cru l’ambient del procés de successió del lideratge que havia d’afrontar l’organització en la VI Assemblea Federal.

I quan major cohesió demandava la docble crisi del partit, quatre candidatures es perfilaven per a l’elecció del Consell Polític Federal i la Coordinació General. A la candidatura majoritària de la línia oficial del PCE encapçalada per Francisco Frutos, s’enfrontaven altres tres minoritàries: la formada per Corriente Roja i CUT-BAI, encapçalada per Ángeles Maestro i Sánchez Gordillo; la integrada per un enfortit sector crítico andaluz en la XIII Assemblea andalusa encapçalada per Carlos Rejón, Espacio Alternativo de Jaime Pastor i Plataforma de Izquierdas de Susana López; i la liderada pel coordinador regional de la federació asturiana Gaspar Llamazares.

Després d’un intent de negociació d’una llista unitària entre els dos principals candidats, Llamazares i Frutos, la intermediació de Julio Anguita entre Llamazares i les minories crítiques conclou en la retirada de la candidatura crítica per a recolzar a Gaspar Llamazares front al sector oficialista del PCE, a canvi de la inclussió dels dirigents crítics en la llista de Llamazares.

Les candidatures de Llamazares, Frutos i Maestro-Sánchez Gordillo aconseguiren respectivament el recolzament del 41%, 40% i 19% dels delegats assistents a l’Assemblea, que traslladat en la mateixa proporció a la composició del Consell Polític i a la Presidència Executiva Federal, afavorí per un ajustat resultat a Llamazares en l’elecció del Coordinador General i inaugurant la figura de Coordinador Executiu per a Francisco Frutos. Amb ella, Frutos assumia les funcions de les relacions polítiques d’IU amb altres forces polítiques, ostentar conjuntament amb el Coordinador General la representació pública i institucional d’IU i presidir les reunions de la Presidència Executiva Federal.

L’etapa 2004-2005 es caracteritza per una crisi electoral i una transferència molt important de vots cap al PSOE. En les eleccions generals de març de 2004 IU perd quatre escons i redueix la seua representació parlamentària a tres diputats, per la qual cosa l’estratègia de Llamazares/ambigüetat amb el PSOE tampoc resulta.

Des de les faccions minoritàries crítiques es demana un canvi d’estratègia i del lideratge del partit amb la demanda de la celebració del Congrés Extraordinari. Assemblea que es veu ajornada per la preparació de la campanya electoral al Parlament Europeu, on IU reduiria la seua representació de 4 a 2 eurodiputats amb un 4,16% del vot en les eleccions europees i amb això, arribaria el Consell Polític del 25 de setembre de 2004 amb un únic punt en l’ordre del dia: la realització de l’Assemblea Federal Extraordinària que traguera a l’organització de la profunda crisi en què es trobavai.

“Rellançar Izquierda Unida”ii

A l’inici de l’Assemblea Extraordinària es barallen tres candidatures: la de Llamazares, la de Felipe Alcaraz; i la d’Enrique Santiagoiii, auspiciada per Juventudes Comunistas. Tanmateix, després d’un fracassat intent de pacte entre els dos últims, Felipe Alcaraz, que és rebutjat pel sector de Santiago per considerar que no representa la renovació, opta per abandonar la competició per a impulsar des de fora la candidatura de Santiago com a alternativa a la de Llamazares.

Quan per fi semblava que aquesta recomposició de tendències polaritzava l’elecció del nou Consell Polític entre la revalidació o contestació de l’actual líder, es presenta en l’últim momentuna candidatura encapçalada per Sebastián Martín Recio, alcalde de Carmona (Sevilla) i integrada pels crítics andalusos, Espacio Alternativo i CUT-BAIiv. També en l’últim moment, i en contra del Reglament establert per a l’Assemblea, s’aprova una reforma del procediment d’elecció del Coordinador General, per la qual cosa la seua elecció dependria ara de la suma dels vots del Consell Polític Federal i dels Coordinadors Regionals d’IU.

Ja s’havia entornat la porta per a deixar passar reformes d’aquest tipus degut a que, en un moment anterior, l’Assemblea Federal, en compliment d’una de les seues funcions, com és establir el nombre de membres que composarà el Consell Polític Federal i triar el 50% de la seua composició, aprovà una modificació consistent en passar de 150 membres que podia tenir com a màxim el Consell a un nombre de 220 membres. Per tant, si abans l’elecció suposava que l’Assemblea triava 75 membres i les Federacions altres tants; el nombre augmentava ara a 110 membres a triar l’Assemblea Federalv i altres tants les Federacions.

El 51% de l’Assemblea, contestant el lideratge de Llamazares, va distribuir el seu vot entre la candidatura de Santiago, que aconsegueix un 39% dels vots, i la de Martín Recio, amb un 12%. Aquesta relació de forces reproduïda en el Consell Polític encarregat de triar al Coordinador General podria desbancar a Llamazares de la Coordinació, però el nou procediment aprovat per a l’elecció del càrrec sumava ajustadament un 53% dels vots favorable a Llamazaresvi. Davant d’aquesta conjuntura, els caps de les llistes d’oposició retiraren la seua candidatura, renovant Llamazares la seua Coordinació amb un 40% de vots en contra i un 8% d’abstencióvii.

Per tant, si aquesta Assemblea es convocà amb la finalitat de treure a IU de la seua crisi profunda, no aconseguí més que formalitzar explícitament l’elevada fragmentació de l’aliniació de corrents, així com el minoritari suport que sostenia a un lideratge aïllat i sense cap xarxa en la qual recolzar-se. De fet, el paper de Llamazares en les reunions del Consell Polític des d’eixe moment fins a avui és bastant feble, doncs ha anat sumant els recolzaments justos per a què foren aprovats els seus informes polítics.

En el primer Consell Polític després de l’Assemblea Extraordinària, amb data 22 de gener de 2005, Gaspar Llamazares va ser ratificat com a “líder” d’IU amb el 53% dels votsviii i eixa ha estat la tònica general fins el moment, encara que cal apuntar que en el Consell Polític celebrat en juny de 2006, Enrique Santiago ha passat a integrar-se en la Comissió Permanent i ha abandonat, per tant, el seu paper d’opositor a Llamazaresix.

i Veure, per exemple, El Mundo 25-09-2004.
ii Els crítics amb Llamazares, Espacio Alternativo, Plataforma de Izquierdas i sector crítico andaluz, tot i estar d’acord amb la convocatòria d’una Assemblea extraordinària, es van pronunciar en contra del “rellançament” d’IU proposat pel Coordinador General i aprovat per un 63% en el Consell Polític, per considerar que “no había asunción de responsabilidades por parte del equipo dirigente” (ABC, 28-06-2004).
iii Els perfils dels candidats van ser publicats en El Mundo 12-12-2004.
iv Veure, per exemple, El Mundo 11-12-2004.
v Els 110 integrants del Consell Polític Federal d’IU (El Mundo, 12-12-2004)
PROCEDENTS DE LA LLISTA DE GASPAR LLAMAZARES
Gaspar Llamazares, Rosa Aguilar, Luis García Montero, Isaura Navarro, Ángel Pérez, Monserrat Muñoz, Óscar Matute, Inés Sabanés, Ricardo Sixto, Marga Ferré, José Luis Portillo, Noemí Martín, Javier Alcázar, Concepción Domínguez, Rubén Fernández, Mercedes Galindo, Manuel Cámara, Concha Denche, Joan Ribó, Ángeles Yagüe, Félix Taberna, Josefina Santiago, Andrés Ocaña, Presentación Urán, Fausto Fernández, Elisa Cantero, Antero Ruiz, Idoia Saralegui, Pedro Antonio Ríos, Libertad Martínez, Gerardo del Val, Pilar Díaz, José Francisco Mendi, Amor Pascual, Guillermo Ballina, Teresa Martín, Pedro Chaves, Reyes Montiel, Aurelio Martín y Diana Camafeita, Serafín Llamas, Sonsoles Arnau, Pascual Moya, Luis María González, Miguel Reneses, Antonio Cortés, María Luisa Sánchez, José Miguel Bermejo, Fran Baute, Fernando Ponce, David Chica, Mustafá Hassen, Jesús Sainz y Rafael Caro González.
PROCEDENTS DE LA LLISTA D’ENRIQUE SANTIAGO
Enrique Santiago, Enrique Centella, Isabel Salud, Francisco Frutos, Yolanda Díaz, Juan Ramón Sanz, Virginia Díaz, José Luis Centella, Susana López, Jorge García, Salce Elvira, Rogelio Barrero, Maite Moca, Francisco de Asís Fernández, Rosalía Martín, Pedro Marset, Dolores Sánchez, Francisco Pérez, Carmen Pérez-Carballo, José Antonio Castro, Inmaculada Nieto, Ginés Fernández, María Puig, Miguel Ángel Gómez, Ana Rubio, Raúl Gómez, Marga Sanz, Andrés Talavero, Paloma López, Carmen Tejada, Félix Padilla, Amanda Meyer, Juan de Dios Villanueva, Alberto Arregui, Begoña Casasola, Andrés Díez, Esther Herguedas, Julián Brasero, Paloma Martín, Carlos Portomeñe, Patricia Rivas y Antonio Roldán.
PROCEDENTS DE LA LLISTA DE SEBASTIÁN MARTÍN RECIO
Sebastián Martín Recio, Juan Manuel Sánchez Gordillo, Teresa Rodríguez-Rubio Vázquez, Antonio Ares, María Dolores Nieto, María Jesús Aramburu, Carmen Martín Vidal, Jaime Pastor, Teresa García García, Pedro Montes, Manolo Rodríguez, Magdalena Barahona, Asun Merinero y José Cabrero.
vi És interessant consultar les reaccions de diversos sectors després de la modificació realitzada i els resultats que acaba produint. La de Francisco Frutos pot consultar-se en El Mundo 12-12-2004, mentre que la dels crítics Raúl Camargo i Jaime Pastor (membres d’Espacio Alternativo) pot fer-se en la pàgina web de Corriente Alterna, en data 18-12-2004. Per a consultar la valoració que fa Julio Anguita de la VIII Assemblea, veure Mundo Obrero 10-01-2005.
vii Veure, per exemple, El Mundo 13-12-2004.
viii El Mundo, 22-01-2005.
ix Entrevista amb un dirigent d’EUPV.