Deu receptes per a ser feliç, per A. Jodorowsky

Publicat a El País, el 24 de febrer de 2002.

Com podria definir en termes positius la felicitat? Eixe concepte, abstracte fins a la medul·la, és impossible de ser descrit directament. Per a fer-ho he de donar un rodeig per la seua ombra. Vaja llavors la definició: 'Felicitat és estar cada dia menys angoixat'. Per a això puc intentar donar alguns consells sense ser ratllat d'il·lús.

1. Quan dubtes d'actuar, sempre entre 'fer' i 'no fer' escull fer. Si t'equivoques tindràs almenys l'experiència.

2. Escolta més a la teua intuïció que a la teua raó. Les paraules forgen la realitat però no la hi són.

3. Realitza algun somni infantil. Per exemple: si volies jugar i et van fer adult abans d'hora, estalvia uns 500 euros i veu a jugar-los a un casino fins que els perdes. Si ganes, segueix jugant. Si segueixes guanyant, encara que siguen milions, segueix fins que els perdes. No es tracta de guanyar sinó de jugar sense finalitat.

4. No hi ha alleugeriment més gran que començar a ser el que s'és. Des de la infància ens encolomen destinacions alienes. No estem en el món per a realitzar els somnis dels nostres pares, sinó els propis. Si eres cantant i no advocat com el teu pare, abandona la carrera de lleis i grava el teu disc.

5. Avui mateix deixa de criticar al teu cos. Accepta'l tal qual és sense preocupar-te de la mirada aliena. No t'estimen perquè eres bella. Eres bella perquè t'estimen.

6. Una vegada per setmana, ensenya gratis als altres el poc o molt que saps. El que els dónes, t'ho dónes. El que no els dónes, t'ho lleves.

7. Cerca tots els dies en el diari una notícia positiva. És difícil trobar-la. Però, enmig dels esdeveniments nefasts, sempre, de manera quasi imperceptible, hi ha una. Que es va descobrir una nova raça d'ocells; que els estels transporten vida; que un xiquet va caure des d'un cinquè pis sense danyar-se; que la filla d'un president va intentar suïcidar-se en l'oceà i va ser salvada per un obrer del qui es va enamorar i es van casar; que els joves poetes xilens van bombardejar amb 300.000 poemes, des d'un helicòpter, a La Moneda, on va ser eliminat Allende, etcètera.

8. Si els teus pares van abusar de tu quan menut/da, confronta't calmadament amb ells, en un lloc neutre que no siga el seu territori, desenvolupant quatre aspectes: 'Açò és el que vostès em van fer. Açò és el que jo vaig sentir. Açò és el que per causa d'allò ara patisc. I aquesta és la reparació que demane'. El perdó sense reparació no serveix.

9. Encara que tingues una família nombrosa, atorga't un territori personal on ningú puga entrar sense el teu permís.

10. Cessa de definir-te: concedeix-te totes les possibilitats de ser, canvia de camí quantes vegades et siga necessari.

Canal 9

Us deixe un extracte del darrer espectacle de la companyia Pot de Plom, "Històries de Reis i Bufons", en el que Xavi Castillo fa un repàs a la televisió valenciana. Gràcies Natxo, per mostrar-me aquest document que no té preu.

Una imatge, un missatge

Crash

Acabe de patir un accident de trànsit. No res greu, sols danys materials. Anava tranquilament amb el cotxe, amb el semàfor en verd quan, de sobte, m'ha eixit un Renault Scénic per l'esquerra que s'havia botat una senyal d'stop. La dona, d'uns seixanta anys, estava alterada quan ha baixat del vehicle. Jo, en certa manera, també. Tot i que ser-ne conscient de que tens la raó et lleva un gran pes del damunt. Hem discutit. Ella insistia en que tenia el semàfor en àmbar i que no hi havia stop. En adonar-se que sí estava el senyal, ha afirmat que l'havia fet, que s'havia aturat. Jo insistia una i una altra vegada: si haguera fet l'stop, no m'haguera donat el colp.

Tot i això, sempre et queda un no sé què d'incertesa, de desassossegament. Supose que per això vos ho conte, afegint en veu baixa que li haguera arrencat el cap i m'haguera quedat tan ampla.

Sí a l'Avinguda del País Valencià

Des del Col·lectiu Safranar trobem absurda la pretensió de la nostra alcaldessa de canviar el nom a l'artèria principal del nostre poble, l'Avinguda del País Valencià. Entenem que es tracta d'una denominació ja plenament consolidada en la vida social torrentina i que no pot crear rebuig més enllà de certes mentalitats retrògrades que són molt minoritàries. De fet, en aquest mateix sentit, ens ha sorprés molt la iniciativa de l'alcaldessa, ja que no pensàvem que fóra possible, entre altres qüestions, perquè María José Català ja s'havia manifestat diverses vegades en premsa contrària a obrir un debat que, ella mateixa assegurava, no estava entre les prioritats de cap torrentí.
Així doncs, no podem fer una altra cosa que jutjar aberrant el fet que s'òbriga una qüestió quan el nostre consistori està a punt de tancar per vacances i només queda un plenari abans que l'estiu deixe en quarantena la política torrentina. En aquest sentit, denunciem que no trobem altra explicació a la tria de les dates per a la consulta popular que el fet que d'aquesta manera es pot silenciar i fer passar d'amagat un tema espinós que només aconsegueix que acontentar a les bases més radicalitzades del partit a què pertany qui ostenta el comandament del nostre consistori. I tot açò amb una voluntat obscurantista que ha fet que ni tan sols els grups municipals amb representació a l'Ajuntament, PSPV i Bloc, se n'hagen assabentat. Com nosaltres, ho han llegit a la premsa.
De fet, en cas que Torrent fóra un poble acostumat a la política participativa i les dates previstes hagueren estat unes altres en què la ciutadania no viu en el descans d'unes merescudes vacances, podríem entendre la iniciativa. Però no és així. L'alcaldessa ha anunciat la consulta només una setmana abans que s'òbriga el període de vot i anteriors experiències de participació al nostre poble han estat -per dir-ho suau- ridícules. L'única que podem assenyalar és aquella que volia posar a debat la ubicació de l'hospital i que només va arribar a rebre 6 vots, cinc d'ells de familiars de l'alcaldessa, i que a més va costar al voltant de 45.600 euros. Així doncs, es perverteix la idea de participació ciutadana en un aspecte que, repetim, només respon a una voluntat d'imposar una ideologia retrògrada que pensàvem que havia perdut la centralitat a Torrent. La nostra alcaldessa entra, així, en una espiral demagògica perillosa. La consulta no podrà ser una altra cosa que una enganyifa. Cal crear una cultura democràtica i participativa, però el cas que ens ocupa és una palpable aberració del concepte.
Així mateix, des del Col·lectiu Safranar volem incidir en les connotacions positives que comporta l'expressió País Valencià. Més enllà de qualsevol ideologia, el terme fa referència a la voluntat d'autogovern dels valencians al llarg de la nostra història recent i, de fet, poder establir-lo al nomenclàtor torrentí el 1979 per a l'artèria principal del poble, que abans portava l'ignominiós nom d'"Avenida de los Mártires", va ser una fita que qualsevol torrentí demòcrata hauria de celebrar. Així doncs, només entenem el rebuig a aquest terme des d'unes coordenades ideològiques amb voluntat crispadora i de divisió dels torrentins. Obrir ara el debat de la denominació del nostre principal carrer no és una altra cosa que fer una crida perquè la política de la divisió i l'enfrontament caïnita s'instal·le al nostre poble. Esperem que María José Català no compartisca aquesta perillosa deriva reaccionària i retire la iniciativa.

No a la demagògia!
Sí a l'Avinguda del País Valencià com a símbol de la voluntat de llibertat dels torrentins!

Sónar

Porte anys volent anar al Sónar, però mai he pogut perquè sempre em pillava en època d'exàmens. Enguany, el primer any que no estic pringada estudiant, sí vaig. I creieu-me si us dic que no puc explicar com em sent: feliç, emocionada, meravellada, il·lusionada, extasiada, i tot el que vullgueu.

I realment, aniria sols per a veure un grup. A este:



Encara que, ja que estic, aprofitaré.

La València puta

Ho he vist ací.

El Durruti valencià

Ressenya publicada en el número 156 de l'Accent.

En José Pellicer. El anarquista íntegro, l’historiador i analista Miquel Amorós ha fet un exercici magistral en eixe camp tant ampli que anomenem memòria històrica. L’obra, sota els paràmetres de la rigorositat i a l’abric d’una extensa documentació, transita en dues direccions. Per una banda, recupera la figura d’un home excepcional, amb una profunda ètica revolucionària i un sentit innat de la justícia. Per altra, reconstrueix una part clau de la història del moviment obrer a casa nostra: l’esdevenir de l’anarquisme valencià durant el període 1930-1940.

José Pellicer Gandia s’asomà al món el 27 d’abril de 1912 a El Grau, un dels poblats marítims anexionats a València. D’origen burgés, prompte donà senyals d’una gran sensibilitat front les desigualtats, la qual cosa el portà a afiliar-se a la CNT amb només setze anys. Naturista, vegetarià i posseïdor d’un gran bagatge cultural en l’ambient llibertari amb la presentació a València de l’Ateneu de Divulgació Anarquista, del qual va ser secretari.

Amb l’adveniment de la República, un sector de la CNT , en una trajectòria semblant a la de la socialdemocràcia alemanya, va apostar per una acció constructiva, fent una crida sindical als treballadors per tal d’ampliar les llibertats polítiques i els drets econòmics i, sobretot,dotant la Confederació d’una poderosa burocràcia. Som a principis de la dècada dels 30 i ja es poden dibuixar amb certa claredat dos bàndols al camp anarquista: un, reformista; l’altre, insurreccional. José Pellicer va pertànyer, sempre, al segon.

L’enfrontament entre ambdues tendències passarà a un segon plànol amb el colp d’Estat. La necessarietat de respondre de manera contundent a l’alçament feixista comporta una unitat sense precedents en l’organització cenetista. És en aquest moment, quan José Pellicer, junt al seu germà Pedro, Segarra, Cortés, Rodilla, Berga, “Pancho Villa” i Francisco Mares, entre altres, impulsen la Columna de Ferro, que lluitarà de forma heroica al Front de Llevant i que es convertirà en un autèntic referent per a tots aquells que creien en la realització de la revolució amb totes les seues conseqüències. Fe, per cert, que els comportarà un amarg enfrontament amb la direcció de la CNT en el transcurs de la guerra, i que s’intensificarà amb la imposició de la militarització i la integració de les milícies en l’exèrcit popular.

No obstant, la Columna mai va defallir. Front el pragmatisme de la retaguàrdia, intentà reforçar a contracorrent el projecte anarquista. El temps els acabaria donant la raó, doncs el possibilisme acabà posant-se en contra d’aquells que tant l’havien propugnat.

Truncada la revolució i perduda la guerra, es negà a prendre el camí de l’exili. Després d’un judici en el qual, per cert, es presentaren nombrosos testimonis de gent de dretes a qui els germans havien ajudat a salvar, sota la màxima de Malatesta (“Jo preferiria violar tots els principis del món per tal de salvar un home”), els Pellicer van ser condemnats a mort i afusellats el 8 de juny de 1942.


Fitxa tècnica:
Miquel Amorós.
José Pellicer.El anarquista íntegro.
Ed. Virus, 2009
383 pàgs.

Fins ara, perles

Els Països Catalans, eixe somni fusterià irrealitzable que em va embriagar durant part de la meua joventut i que encara significa molt per a certs sectors de la societat valenciana, siguen detractors o defensors, tenen quatre punts cardinals: Fraga a l'Oest, Maó a l'Est, Salses al Nord i Guardamar al Sud.

De tots ells, només conec Salses i Fraga. I aquest últim curiosament, no pel meu politicisme catalanista, sinó per la meua militància musical (clar i ras: vaig visitar la ciutat de pas que acudia al Festival dels Monegros).

Per això, aquest cap de setmana, tinc una oportunitat d'or per a saldar comptes. Me'n vaig a Guardamar. Així que d'alguna manera, els pronòstics de'n Sergi es faran realitat: estaré a la platja i no a la concentració contra Camps. Demane disculpes. Vaja per davant, no obstant, que la meua salut mental ho necessita...

Resposta a Pascual Serrano

El text de Pascual Serrano que publicà ahir Rebelión (i que teniu enllaçat a la columna de la dreta), sota el títol "El frenesí electoral de la izquierda radical española", és deplorable. Almenys, a mi m'ho sembla. Serrano ha actuat ací de la pitjor manera possible: una vegada ha passat la tormenta electoral, ha eixit per dir que l'esquerra ha estat patètica. Una declaració que, per a ser sincera, hauria d'haver-la efectuat abans. Tal vegada en la campanya electoral. Perquè és possible que l'esquerra tinga quelcom patètic, però més patètiques em semblen certes actituds "intel·lectuals".

Que conste que no estic en desacord amb tot el text. Només em molesta l'olor a suficiència que destil·la. Comença dient coses que tothom, absolutament tothom, sap. Per exemple, que l'esquerra pateix una fragmentació enorme. I clar, nomena un grapat de sigles que potser done vertigen. O no. En el meu cas, considere que en algun moment s'ha de tallar. No em sembla gens correcte posar en un mateix sac a Esquerra Anticapitalista que a la UCE. Sincerament, les sectes podrien quedar-se a casa. Però no és això el que més em fot.

-

El pitjor és la crítica colpidora que ha fet en la segona meitat i que dóna títol a l'article. Quan diu:

Pero quizás lo que ha resultado más curioso es que las iniciativas radicales que hasta ahora habían hecho de la limitación virtud y se dedicaban a denunciar la injusticia del sistema electoral, la hipocresía del modelo de democracia representativa, el oportunismo de buscar sólo cargos institucionales, la necesidad del trabajo de base en lugar de volcarse en las convocatorias electorales y apostar por una democracia representativa que superara el formato meramente electoral; en esta ocasión estaban entusiasmados pidiendo el voto con el mismo formato simplista y mercadotécnico que los grandes partidos. La diferencia es que al tratarse de listas electorales que no tenían posibilidad de alcanzar representación y que no habían conseguido unificarse, su discurso electoralista y el de sus seguidores resultaba patético.

-

En aquest cas, jo no veig cap incompatibilitat entre criticar radicalment el sistema polític i fer campanya electoral. Ningú ha deixat de banda les seues idees per vendre's a l'espectacle, com sembla que ha observat Serrano, que sap millor que ningú com es demana el vot sense caure en el circ de la política. Esperem que per a la propera campanya ens ho diga, per no acabar sent tant sumament patètics. Perquè estaria bé que davant de tanta acusació de pallassisme, s'aportaren alguns elements constructius.

Kennet Rexroth

Kennet Rexroth va nèixer en l'Estat d'Indiana en 1905, al si d'una família d'antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors. De menut va rebre una educació conreada i poc convencional. Quan va quedar orfe a l'edat de dotze anys , es traslladà a Chicago on passà la major part de la seua adolescència. Allà va treballar com a reporter i col·laborà en un cafè en el que hi havia actuacions de jazz i on va tenir l'ocasió de mesclar-se amb els músics, artistes, escriptors, radicals i excèntrics que constituïen el món bohemi dels anys vint. La seua formació va ser quasi per complet autodidacta ja que sols va assitir a l'escola durant cinc anys. Tanmateix, durant la seua adolescència, devorà tota classe de llibres, va escriure poesia, pintà quadres abstractes, treballà en el teatre avantguardista i també es dedicà a estudiar pel seu compte diversos idiomes. Abans de complir els vint anys ja havia recorregut el país en autostop dedicant-se a treballar els estius en el llunyà oest com a mosso i cuiner per als vaquers i en granges i tasques forestals, i un dia aconseguí enrolar-se en un vaixell per a anar i tornar de París.

Aquestes aventures tant precoces les relata en el seu llibre An autobiographical novel. Al principi sembla que el llibre tractarà més d'altres personatges que d'ell mateix doncs, tot i que de forma breu, apareixen coneguts personatges com Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D.H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Salir i Sacco i Vanzetti. Junt a ells també trobem a una dona hindú que l'introdueix en el ioga sexual o a un membre de la banda de Bugs Moran que es retira més tard a Hollywood com a assessor de pel·lícules de gàngsters, entre molts altres. Es tracta d'una autobiografia fascinant, no sols per la increïble i variada suma d'experiències del propi Rexroth, sinó per la seua evocació de la subcultura radical llibertària americana que va desaparéixer a començaments del segle XX i per les imatges que ofereix de la bohèmia dels anys vint, que anticipàven ja la contracultura mundial que arribaria més tard.

La primera edició de An autobiographical novel abarca fins l'any 1927, quan Rexroth s'instal·la a San Francisco. Ell solia dir que eixa ciutat li agradava perquè estava a prop de les muntanyes de l'Oest, lluny del domini cultural de Nova Iork, i també perquè era quasi la única ciutat important d'Estats Units que no estava poblada per puritans sinó per "jugadors, prostitutes i buscadors de fortuna".

Durant la Segona Guerra Mundial Rexroth va fer el seu servei d'objector de consciència com a ajudant en una hospital psiquiàtric. No va ser un defensor del pacifisme a ultrança, però sembla haver estat absolutament en contra de totes les guerres que han tingut lloc entre els moderns Estats-nacions. Durant la guerra formà el grup pacifista Randolph Bourne Council (en memòria de l'autor llibertari que va escriure sobre el tema "La guerra és la salut de l'Estat") i treballà ajudant als americans d'origen japonès que estàven sent fostigats i enviats a camps de concentració. Ideà algunes estratagemes que salvaren a molts de l'empresonament.

Després de la guerra, Rexroth i un petit grup d'amics organitzaren el San Francisco Anarchist Circle (rebatejat després com a Cerle Llibertari).

Cada setmana teniém una sessió educativa dedicada a un tema diferent: els col·lectius agraris andalusos, els consells obrers a l'Alemanya revolucionària, les comunitats utopistes a Estats Units, la revolta de Kronstadt, Nestor Makhno i la seua societat i exèrcit anarquistes durant la revolució russa, la IWW, l'anarquisme associatiu a Amèrica; o bé parlàvem de personatges com Babeuf, Bakunin, Korpotkin, Alexander Berkman, Emma Goldman, Voltairine de Cleyre i el moviment anarco-feminista. (...) El lloc estava sempre replet i quan el tema de la vesprada era "Sexe i Anarquisme", no cabia ni una agulla. (...) Cada aspecte particular de la història o de la teoria de l'anarquisme era presentat per una persona competent i després sotmés a discussió pel públic assistent. (...) El nostre objectiu consistia en tornar a fundar el moviment radical després de la seua destrucció pels bolxevics i analitzar de nou tots els seus principis bàsics; en altres paraules, preteníem sotmetre a una crítica rigorosa totes les ideologies des de Marx a Malatesta.

Sembla ser que el Cercle Llibertari, l'activitat més intensa del qual es donà entre 1946 i els primers anys cinquanta, va tenir tant influència cultural com política. va ser sens dubte el primer focus important de l'efervescència de la postguerra, i molt prompte es referirien a ell com el "Renaixement de San Francisco". Alguns dels seus participants van fundar l'emissora de ràdio independent KPFA, també fundaren grups de teatre experimental i nombroses revistes; altres membre van constituir part d'eixos poetes i artistes que van tenir una influència considerable en tota la zona, anomenada Bay Area, durant els anys cinquanta i seixanta.

Rexroth es trobava en el cor de tot açò. A més del seu paper fonamental dins del Cercle Llibertari, organitzava debats, conferències i lectures setmanals en la seua pròpia casa, arremetia contra el poder establert en nombrosos articles, entrevistes i emissions en ràdio KPFA i divulgava les noves tendències dissidents. En un moment en el qual la majoria dels comentaristes declaraven amb suficiència que el temps d'experimentació i desobediència s'havia acabat, éll començava a veure nous signes d'esperança. En el seu precursor article de 1957 "Desconexió: L'art de la generació Beat" escrivia: "La generació més jove es troba en un estat de rebel·lia tant absolut que els els seus majors ni tant sols s'adonen. (...) Així com els raigs X i la radioactivitat, la rebel·lió moderna és invissible. Sols es perceben els seus efectes en els nivells més materialistes de la societat, on es titlla de delinqüència".

En 1968 es trasllada a Santa Bàrbara, en el sud de Califòrnia, on es dedica a impartir cursos sobre poesia i música underground i on, a excepció d'algunes llargues visites al Japó, viurà fins la seua mort en 1982.

(...) Creíem

que veríem amb els nostres propis ulls eixe nou

món on l'home ja no seria

un llop per a l'home, sinó on

tots, hòmens i dones,

viurien junts com a germans i amants.

No ho veurem. Cap de nosaltres ho veurà.

Està molt més lluny del que creiem.

(...) No importa.

Junts vam ser camarades.

La vida va ser hermosa per a nosaltres. És

bo ser valent - No hi ha res

millor. El menjar és més sabròs. El vi

brilla més. Les xiques són més

boniques. El cel és més blau. (...)

Si aquells dies hermosos no tornen mai,

és quelcom que no sabrem. No ens importarà.

El millor va ser la nostra vida. Nosaltres vam ser

els homes més feliços de la nostra època.

"Per a Eli Jacobson", Kennet Rexroth, 1952.

No és veritat

Ahir em vaig quedar de pedra en llegir una notícia a Las Provincias el titular de la qual era: 'La extrema derecha holandesa se confirma como segunda fuerza con el 76% de los votos escrutados'. Tanmateix, en llegir el cos de la notícia em vaig adonar que no era veritat. Senzillament, perquè la participació als comicis s'ha situat en el 36,8%. Fet que situa l'abstenció com a primera força política del país.
Jo em pregunte: quan deixa de tenir legitimitat una democràcia representativa?

Llinatges

En el nombre del Padre,
que es el del Hijo,
y el del Hijo del Hijo
hasta el tiempo del Espíritu Santo.
Donde se esconde el nombre de la Madre,
olvidado, disperso, negado.
Una muchacha de apellido Blanco,
parió a los hermanos Lillo,
y la más pequeña de los Lillo,
dio a luz a las hermanas Corrregido,
la mayor de las cuales
tuvo cinco hijos Juliano,
entre los que me encuentro.
Y mis hijos son Díaz,
y los de mi hija, Morales.
Es difícil seguir el linaje materno
En este escamoteo del nombre y de la imagen.
¿Dónde podré guardar el nombre de mi madre?

Dolores Juliano, 23 de novembre de 1999.

Un dia com avui, fa exactament déu anys...

... Javier Pérez Royo escrivia açò a El País:

Proposta constituent

El diumenge passat EL PAÍS donava a conèixer la proposta constitucional d'ETA, que, una vegada implementada, vindria a substituir el marc constitucional-estatutari resultant de la transició democràtica. Aquesta proposta és presentada com punt d'arribada de la "primera" transició i com punt de partida de la "segona" (pagarà ETA drets d'autor a José María Aznar o els hi reclamarà aquest?), que ha de consistir en la imposició real i efectiva dels principis de "sobirania" i "territorialitat" bascos sobradamente coneguts. Cal reconèixer, d'entrada, que ETA, una vegada que ha deixat les armes i ha començat a fer ús de la paraula, ha tingut la valentia de fer el que no ha fet cap dels altres partits nacionalistes: fer una proposta constituent alternativa, política i tècnicament articulada, al bloc de la constitucionalitat integrat per la Constitució i els disset Estatuts d'Autonomia. Amb aquesta proposta ETA ve a posar de manifest que ella sí es pren de debò allò del "àmbit de decisió exclusivament basc". El poder constituent del poble espanyol, en el qual descansen la Constitució i els disset Estatuts d'Autonomia, és radicalment incompatible amb el reconeixement d'un àmbit de decisió exclusivament basc, català o andalús. El poder constituent no pot ser múltiple. Els àmbits de decisió exclusius no caben en la Constitució. Ni en l'espanyola ni en cap. I no caben, perquè són incompatibles amb el principi de legitimitat democràtica de l'article 1.2 de la Constitució: "La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l'Estat". Aquest és un principi que no admet excepció. Sense ell, l'Estat no és ni intel·lectualment pensable ni tècnicament organizable. L'Estat democràtic, naturalment. L'Estat dels generals del 23-F és una altra cosa.

Em va produir una satisfacció notable la lectura del document d'ETA. En primer lloc, perquè quan es comença a redactar documents constitucionals, no és fàcil que es torne a la lluita armada. És molt difícil que qui està pensant a aconseguir els seus objectius a trets, es pose a contemplar escenaris institucionals alternatius per a aconseguir-los. La columna d'ahir de Patxo Unzueta crec que donava en el clau.

Però en segon i sobretot, perquè crec que la Constitució territorial espanyola és una bona Constitució. La combinació del principi d'unitat política de l'Estat amb el reconeixement del dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions és la decisió política que millor s'adapta a la Constitució territorial espanyola materialment existent. Políticament l'estructura de l'Estat està ben definida en la Constitució. Tècnicament és millorable, però políticament no. I si no ha estat millorada tècnicament, és perquè la millora tècnica suposaria la reafirmació de la decisió política i la supressió de les ambigüitats.

Aquest debat és el qual la proposta d'ETA ve a traure a la superfície. I és un debat que ha de ser benvingut. No hi ha per què tenir por a aquest debat. L'estructura de l'Estat de les Autonomies és perfectament defensable enfront de qualsevol alternativa que es formule, siga la d'ETA o siga la que siga. En el debat polític i acadèmic que s'ha produït al llarg d'aquests últims vint anys no hi ha hagut ni una sola proposta de Constitució territorial alternativa digna de ser presa en consideració i que haja passat a la fase de presentar-se tècnicament articulada. Açò és el que suposa la proposta d'ETA, que té la virtut de passar del terreny purament especulatiu al de l'enginyeria constitucional. Ja veurem si condeix l'exemple i els altres partits nacionalistes s'animen a seguir per la mateixa via. Llavors tindrem ocasió de veure quina alternativa és política i tècnicament comparable a la de la Constitució espanyola vigent. Ja era hora que el debat se situara en aquests termes. El sorprenent és que haja estat ETA qui ho ha situat. Açò és quelcom que hauríem d'acabar agraint-li.

Com poden canviar tant les coses en un període tant curt!

Els juristes es desmarquen de Bolonya

Notícia publicada avui en Levante.

Més de 550 juristes, 80 del País Valencià, es posicionen contra el pla Bolonya i denuncien "la infantilització de l'estudiant universitari".

El manifest 'Traguem els estudis de Dret del Procés de Bolonya' duu penjat des del dilluns al migdia en Internet i compta ja amb 564 signants i 9 promotors, un total de 573 reconeguts juristes. En el text es denuncia que el Pla Bolonya "determinarà la degradació de les professions i un perjudici social irreparable", pel que sol·liciten "amb tota fermesa que els estudis jurídics siguen exclosos del procés de Bolonya i tractats amb el rigor que la seua importància requereix".

Els signants denuncien que la reforma universitària promourà "un perfil inferior de professional com mer aplicador mecànic de normes vigents". Aquesta denúncia es realitza en un moment en el qual l'àmbit judicial ha estat qüestionat en la seua presa de decisions i en la necessitat d'una justícia més ràpida i eficaç.

Es recorda en el manifest que Alemanya ha declinat, sense major transcendència, la invitació de la Unió Europea a aplicar el Procés de Bolonya, mantenint-se al marge d'una reforma que proposa reduir la llicenciatura de 5 anys a un grau de 4, en el qual el primer any es destina a estudis transversals i comuns a totes les ciències socials.

El manifest està impulsat per 9 dels 15 juristes més importants d'Espanya. García de Enterría (Administratiu) Díez Picazo (Civil), Menéndez (Mercantil) i Gimbernat (Penal) representen als màxims exponents de cadascuna de les seues disciplines. Disciplines que són a més les més importants dins de Dret. La resta de promotors són Paco Laporta i Manuel Atienza, ambdós de Filosofia del Dret i aquest últim Catedràtic en la Universitat d'Alacant; i Muñoz Machado i Tomás Ramón Fernández, que exerceixen en la branca d'Administratiu.

En la Universitat de València, dels 49 catedràtics i els 162 professors titulars, ja han signat el manifest 50, dels quals 14 són catedràtics. Entre els signants valencians es troben els juristes de major pes social en la ciutat com J. M. Baño (Administratiu), Silvia Barona (Processal), Javier Boix (Penal), Juan Carlos Carbonell (Penal), Jorge Cardona (Internacional), Fernando Cervera (Financer), Jorge Correa (Història), Carlos Esplugues (Internacional), José Luis Iglesias (Internacional), Juan Martín Queralt (Financer), Javier Orduña (Civil), Guillermo Palao (Internacional), Mariano Peset (Història) i Alejandro Valiño (Romà).

Per la seua banda, en la Universitat d'Alacant el manifest ha estat donat suport per 30 professors, la meitat dels docents de la Facultat de Dret.

Manifest en recolzament a la jurisdicció universal

Les organitzacions socials, grups de solidaritat, ONG de desenvolupament i associacions de drets humans, així com les persones de l'àmbit acadèmic i jurídic, enumerades en http://www.ongporpalestina.org, manifesten:

EXPRESSEM la nostra oposició a l'aprovació per part del Congrés dels Diputats de la Resolució que limita l'exercici pels tribunals espanyols de la jurisdicció penal universal i restringeix la seua competència als casos que els presumptes responsables es troben a Espanya o que haja víctimes de nacionalitat espanyola.

RECORDEM, una vegada més, que com país signant dels Convenis de Ginebra de 1949 sobre Dret Internacional Humanitari i del Protocol Addicional I a aquests Convenis, relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals, Espanya té l'obligació de mantenir intacte en la seua legislació el principi de jurisdicció universal per a jutjar als responsables de la comissió de crims de guerra. Per això considerem aquesta resolució un clar incompliment de les obligacions convencionals assumides per l'Estat espanyol. En relació amb altres crims internacionals com els crims contra la humanitat o el genocidi, tipificats pel dret Internacional, la seua aprovació també suposa, en la mesura que impedisca enjudiciar-los, un acte d'encobriment. La decisió portarà també amb si, en conseqüència, una evident limitació dels drets de les víctimes.

DEMANEM al Govern que no seguisca avant amb la reforma de l'article 23.4 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i que no es perjudiquen les causes actualment obertes. Creiem que el Govern espanyol està en l'obligació d'anteposar el compliment dels seus compromisos internacionals i la defensa dels drets humans enfront d'eventuals interessos nacionals i pressions econòmiques o polítiques.

Enviament de signatures a: coordinacion@ongporpalestina.org

Acte final de campanya

Acabe d’assistir a l’acte de final de campanya que Iniciativa Internacionalista-La solidaritat entre els pobles ha realitzat a València. He participat explicant un dels eixos que, almenys per a mi, són cabdals en tota candidatura d’esquerres que es considere com a tal: l’abolició del sistema sexe-gènere, per tal d’ aconseguir una vertadera justícia social. Cert és que no m’he extés massa, de fet, hauré parlat al voltant de cinc minuts. Però m’alegre que la sala (que estava plena) haja pogut escoltar un punt de vista que, de vegades, passa desapercebut.

Com a dona, em sent en la necessitat, no ja sols de denunciar els nazis que s’havien concentrat al mateix lloc on es celebrava l’acte (que entre tots sumaven molta massa muscular, però no arribaven ni a un parell de neurones), sinó sobretot d’assenyalar eixos que els emparen: els vertaders culpables de la situació.

Per eixe motiu, el meu parlament ha vingut a ser el següent:

Si heu llegit el manifest d’Iniciativa Internacionalista, s’haureu adonat que hi ha un eix específic que parla de la necessitat de posar fi a la nostra desigualtat. Però el ben cert és que, més enllà d’això, aquesta lluita és transversal, perquè si parlem de justícia social, no podem oblidar les dones. En tot cas, i anant a allò concret, el manifest diu: “No a la discriminació de gènere. Però no com un mer enunciat formal i buit de contingut, sinó com una exigència normativa, jurídica i pràctica que possibilite realment la fi de la discriminació (jo diria desigualtat). Que inclou,entre altres coses, el dret i la possibilitat real de control de les dones sobre el seu cos, la seua sexualitat i la seua capacitat reproductiva.”

Precisament, els drets sexuals i reproductius de les dones han entrat darrerament en la campanya electoral de forma virulenta. Per una banda, el PSOE, en la seua estratègia de fer un viratge cap a l’esquerra per tal de replegar vots, va anunciar un projecte de llei per a reformar la interrupció de l’embaràs, siguent ben conscients que en el seu iter parlamentari seria retallat. Un projecte, a més, que suposa certes regressions en alguns supòsits, tot i que açò és una matèria a tractar en un àmbit distint a aquest. Per altra banda, també en clau electoralista, la dreta política i mediàtica ha respost a aquesta iniciativa amb gran violència i ha orquestrat una campanya contra la dignitat de totes les dones. Sols cal llegir l’ABC o El Mundo o escoltar la COPE per a adonar-se’n. Uns mitjans on les iniciatives contra els drets sexuals i reproductius de les dones per part del ‘nostre’ conseller de Benestar Social, Juan Cotino, membre de l’Opus Dei, han tingut una gran acollida. Però nosaltres no volem el paternalisme d’uns ni d’altres. No volem que a Europa parlen per nosaltres uns buròcrates a qui no els importen un cogombre les nostres necessitats. Volem que a Europa se senta la nostra veu, la de totes les dones.

Però havíem dit “entre altres coses”. I quines són eixes coses? Doncs que la veu ferma de les dones, que patim aquest context de crisi econòmica de manera brutal, s’alce contra totes les regressions socials que ens han volgut imposar: amb la directiva de retorn, amb la de les 65 hores, amb la mercantilització i privatització de serveis públics (especialment, l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials), la precarietat, el retall en els drets i llibertats polítiques, etc.

Perquè, en definitiva, si volem una Europa dels pobles i, sobretot, de les persones, no podem entendre aquesta sense les dones.

Moltes gràcies.

Avui estic amb Astrud